Perth i rodalies

Perth és una ciutat com qualsevol altra, sense res d’especial ni massa coses per veure o fer, però si t’allunyes una mica la cosa canvia. Vaig anar a l’illa Rotness, una illa de l’oceà índic a una hora de la ciutat en vaixell que es caracteritza per tenir un clima purament mediterrani i uns animalons únics al món, els quokkas. Aquests animals són uns marsupials semblants als cangurs però més petits, tot i que també recorden a les rates (de fet el nom de l’illa originalment era Ratness perquè es pensaven que els quokkas eren rates). Me’n vaig trobar uns quants mentre donava una volta a l’illa en bicicleta i són bastant dòcils tot i estar en llibertat, no com els cangurs i els coales salvatges, que són força agressius. De fet, el cangur és el segon animal que causa més morts humanes al país, gran part d’elles produïdes en accidents de trànsit. Però la dada que em va cridar més l’atenció, tenint en compte la gran quantitat d’animals perillosos d’Austràlia, va ser que l’animal que provoca més morts és l’abella, degut a les al•lèrgies. Bé, dita ja la dada, prosseguim. A part dels quokkas vaig veure també coales i cangurs i els vaig poder tocar ja que aquests estaven en un parc de conservació i estan acostumats a tenir tracte amb humans.

Això va ser en un tour que vaig fer per veure el desert dels Pinnacles. Aquest desert, situat al nord de Perth dins el parc natural de Nambung, és força peculiar perquè té una enorme quantitat de roques sedimentàries de forma fàl•lica. Segons el que ens va explicar el guia, els pinacles tenen aquesta forma degut a l’erosió de l’oceà i posteriorment del vent en una superfície que havia sigut un bosc ple d’arbres molts anys enrere; un cop van desaparèixer només van quedar les roques, que havien pres la forma segons l’espai de les arrels.

També hi ha altres teories, però sigui quina sigui la raó no deixa de ser un paisatge geològicament interessant. Vam acabar el tour en un altre desert, el de les dunes gegants, per fer sandboard. Com a Nova Zelanda però aquesta vegada teníem taules de veritat (i no trineus dels 20 duros) i vam poder lliscar duna avall uns quants cops, no sense caure i acabar rebolcant-nos per la sorra igualment. Com que a Austràlia no hi ha neu mai (no com vosaltres ara que en teniu per donar i per vendre) i no poden esquiar (fer snowboard i aquestes coses) han de fer-ho amb la sorra i el sand board és considerat per ells també un esport.

 

Searching the precious (buscant l’anell)

No desvetllo cap secret si dic que la saga del Senyor dels Anells va ser gravada íntegrament a Nova Zelanda. La majoria de gent ho sap i el turisme del país s’ha alimentat d’aquesta pel·lícula darrerament. La novel·la fantàstica de Tolkien va narrar uns paisatges pintorescos que s’han aconseguit trobar en dues illes oceàniques amb una varietat d’hàbitats envejable. Qualsevol que hagi vist les pel·lícules (sobretot si ho ha fet recentment) pot sentir-se com un hobbit més quan viatja per l’interior de Nova Zelanda. Fins i topt pots sentir-ho massa i arribar a convertir-te en un dels personatges més entranyables de la triologia i escapar-te de les escenes del film fins arribar a la ciutat. Això em va passar a mi. Vaig disfressar-me de Gollum i vaig voltar tota una tarda pel centre de la ciutat més gran de Nova Zelanda buscant l’anell. Finalment el vaig trobar, un Hobbit me l’havia robat i el portava en un collar.

AC/DC for free

Després d’un mes a Nova Zelanda vaig tornar a Austràlia, concretament a Perth (al sud-oest). Just arribar em vaig assabentar que feien un concert molt important i passejant pels carrers de la ciutat es podia notar l’ambient cabellut expectant. La banda AC/DC tornava a Austràlia, casa seva, després de nou anys en la gira Black Ice Tour, que incloïa concerts a les grans ciutats del país, entre elles Perth, on van haver de fer un concert addicional degut a l’enorme demanda que hi havia, doncs molts temien no poder tornar a sentir més el grup per les seves terres. I ja que estava quatre dies a Perth i coincidia amb el segon concert, podia aprofitar per veure com tocaven aquests heavies veterans, uns clàssics de la història musical. Però no era pa sucat amb oli perquè les entrades estaven totes venudes (es van vendre totes en 7 minuts) i comprar un tiquet a la revenda costava centenars de dòlars australians, així que havia de trobar la manera d’entrar gratis perquè la meva passió per ells no és tan gran com per pagar aquella morterada de diners. No era l’únic que ho intentava perquè per Internet vaig veure que un fan va estar vuit hores vestit com el guitarrista Angus Young i imitant els seus moviments per aconseguir una entrada. Jo també em vaig vestir amb camisa, americana i corbata com el guitarrista però vaig poder entrar de franc d’una altra manera.

Per ser sincer, no esperava veure els AC/DC ni de broma perquè un concert d’aquesta magnitud és poc accessible, compta amb molta seguretat i encara és més complicat havent-ho decidit tant sols unes hores abans. Però el no ja el tenia. A l’hostal em van engrescar i incitar a intentar-ho i dos francesos es van oferir a acompanyar-me fent-se passar pels meus fotògrafs. El meu pla simplement era accedir-hi com a periodista d’un mitjà prestigiós d’Espanya que havia de cobrir el concert, però hauria d’improvisar i actuar bastant perquè no tenia res preparat. S’ha de dir que va resultar més fàcil del que semblava i segurament havia trepitjat merda aquell dia perquè al final tot va sortir rodó. Vaig afaitar-me i em vaig vestir de gala per semblar seriós o aconseguir credibilitat i amb els dos francesos fotògrafs vam partir cap al concert. Un cop a les afores de l’estadi vaig demanar a un membre de seguretat per la zona dels periodistes, vaig mostrar-li el carnet de periodista i vaig assegurar-li que havia contactat prèviament amb l’organització i que aquesta m’havia dit que recollís els “pass” a la zona d’acreditacions. I sembla que el vaig convèncer prou perquè va parlar amb els trastos que tenen els guardes i tot seguit ens va portar dins l’estadi per una entrada privada, saltant-nos tots els controls de seguretat, fins a la zona de les acreditacions i recollida d’entrades pels VIP’s. Allà vaig començar a al•legar històries que m’inventava sobre la marxa i en un primer moment semblava que de seguida em donarien tres entrades sense més però ens vam estar una bona estona . Evidentment ni el meu nom ni el mitjà pel qual suposadament treballava apareixia enlloc, així que em demanaven el nom de la persona amb qui havia contactat. Difícil tenint en compte que no existia, però podia excusar-me dient que ho tenia al correu i que no recordava del nom. Aleshores el tema va quedar en punt mort fins que trobés Internet i pogués revisar el correu. Però quan vaig marxar de l’actuació ens vam adonar que hi havia una porta oberta que accedia directament a les grades i com que ja estàvem a dins no ens vam trobar cap membre de seguretat ni d’entrades que ens privés entrar. I amb tota la tranquil•litat del món ens vam colar i vam poder gaudir del concert des del principi.

Un concert força especial, no només per l’entrega dels músics davant els seus compatriotes o la complexitat de l’acompanyament visual, sinó també per la multitud que ho presenciava (hi havia gent de tot tipus i edats) i per l’homenatge a un dels seus ex-membres Bon Scott. Fa trenta anys que el vocalista d’AC/DC va morir d’intoxicació etílica i la banda li va dedicar un parell de cançons mentre apareixien imatges del seu rostre. Els membres del grup ja tenen una edat i podrien estar jugant a petanca d’aquí poc, però veient com es mouen sobre l’escenari ningú ho diria. El seu entusiasme, les punyents melodies i el toc d’humor sarcàstic i desvergonyit en la posada en escena convidaven al públic a desinhibir-se durant un parell d’hores. Tant era així que fins i tot les noies ensenyaven els pits sense escrúpols davant un estadi ple a vessar. No sé quanta gent hi havia concretament però més de tres quarts de les grades de l’estadi Subiaco i tot el camp i passadissos plens és molta gent, i si a sobre es va colant gent…

El sud de Nova Zelanda

Vaig passar cinc dies a l’Illa Sud, una illa plena de llacs, muntanyes i prats amb els paisatges més bonics de Nova Zelanda. Vaig arribar a Cristchurch un dimecres a la nit, el dia següent tenia reservat un cotxe de lloguer per donar una volta a l’illa fins dilluns al matí i, curiosament igual que l’últim cop que vaig llogar un cotxe, vaig tenir companyia xilena. El primer dia vam passar per l’Arthur Pass perquè ens venia de pas (ja passo de redundar), i després d’unes quantes paradetes vam arribar al poble de Franz Joseph Glacier on vam fer nit a un hostal per anar l’endemà a les glaceres, visita que ja vaig mig explicar fa poc i que us estalviaré. Aquell mateix dia vam arribar a Queenstown a unes hores intempestives i com que no ens va donar temps de buscar lloc per dormir vam dormir al cotxe. L’endemà al matí els dos xilens van fer Skydiving (caiguda lliure) però jo vaig preferir reservar els 250 € que costava fer-ho i donar un tomb per Queenstown, un poble de l’interior de l’Illa Sud rodejat de llacs i altes muntanyes que és conegut mundialment per la gran oferta d’esports d’aventura que ofereix. La tarda la vam anar a passar a Fiordland, un lloc preciós on no vam fer cap tour perquè anàvem tard però donant una volta per allà ja vam captar l’encant d’aquell indret ple de fiords, illetes, parets… i una estranya sensació de tranquil·litat i màgia.

Vam fer nit a Dunedin, l’endemà vam anar a veure els voltants de la ciutat i vaig aprofitar per visitar la reserva de pingüins d’ulls grocs, una espècie de pingüí que només es troba a Nova Zelanda i que està en perill d’extinció. A l’hora que hi vaig anar només en quedaven uns quants (les cries, alguna mare i els malalts) ja que la resta havien de pescar grans quantitats de peix per a tots ja que les cries necessiten un quilo i mig de peix diari durant el període de creixement.

Després vam pujar en direcció a Cristchurch i volíem anar parant o veure alguna cosa més però vam arribar a entendre les males notícies que venien, en anglès rovellat i intermitent, de la ràdio del cotxe. Evidentment, el terratrèmol de Xile era un motiu força  seriós com per preocupar-se i anar de pet a un cibercafé de Cristchurch per saber com estaven les famílies dels dos companys de viatge de Santiago de Xile. Afortunadament, tots els seus familiars i coneguts estaven bé tot i la desgràcia que sempre suposa un terratrèmol d’aquestes magnituds. Vam gaudir els dies que vam estar a l’illa Sud però vam acabar amb un mal regust de boca per culpa de les plaques tectòniques. Espero que es recuperin aviat d’aquest daltabaix.

 

El nord de Nova Zelanda

Auckland ha sigut el meu campament base, on tenia el meu apartament que compartia amb dues japoneses i un suís en una residència d’estudiants i “feia classes d’anglès de dilluns a divendres”. Ho poso entre cometes perquè m’he saltat més del 20 % de les classes i, per tant, no m’han donat cap certificat, fet que tampoc em preocupa massa ja que no me’l demanarà ningú. I és que a banda de l’obligació d’aprendre anglès tenia una altra obligació més gran, que era conèixer aquest país tant bonic. A part de la meva visita a la capital, he anat al Nord de l’illa nord, on he vist Bay of Islands, Cape Reinga i la Ninety miles beach.  és una àrea plena d’illes (150 illes i illots en total), una de les quals és privada i les altres formen part del parc natural. Temps enrere havien estat habitades per maoris degut a la seva posició estratègica i actualment serveix de reserva pels ocellots. Allà vam fer un tour en veler que ens va donar una volta per la zona i ens va deixar una estona en una de les illes per fer kayak i snorkling. El és el cap del nord de tot Nova Zelanda i des d’allà es pot apreciar el xoc entre l’oceà Pacífic i el de Tasmània.

Malauradament, per qüestions de seguretat, és prohibit banyar-se als voltants del cap (per les fortes corrents i perquè no hi ha cap camí que t’hi porti). La mitologia maori conta que aquest cap era el punt de partida de tots els esperits cap a l’altre món. Entre el Cape Reinga i la Ninety miles beach hi ha les Giant Sand Dunes, unes dunes de sorra de la platja que pràcticament sembla un desert i la gent s’hi tira amb trineu o fa sandboard, però els trineu que ens van donar no lliscaven i jo vaig baixar rodolant. Evidentment vaig acabar molt marejat i ple de sorra.

La Ninety miles beach, situada al Nord-oest de Nova Zelanda, és la platja més llarga del país i fa 55 milles de llarg, no pas 90 com el seu nom ens podria fer pensar. La culpa d’aquesta gran mentida i nefast bateig la té l’explorador Cook. Com que va trigar tres dies a recórrer-la tota i intuïa que cada dia feia unes trenta milles, va fer un càlcul ràpid (un pam més un pam menys…) i, a falta d’idees millors, va anomenar aquella platja “Platja de noranta milles”. El que em va impressionar més va ser comprovar que cotxes i autobusos puguin córrer per la platja com si fos una autopista, la vam creuar tota en autobús a uns 90 km/h i vam trigar gairebé una hora, i realment sembla infinita.

 

Willy al Fox

La broma de comparar-me a mi amb Willy Fog, tenint en compte que el meu nom en anglès és Willy i que dono la volta al món, és fàcil de trobar i l’he sentit alguns cops. La diferència és que jo no guanyo cap aposta com ell i de moment ja porto més de130 dies. Però aquí a Nova Zelanda he descobert un nou Willy, un explorador anglès que esdevingué Primer Ministre del país i que es va permetre el luxe de batejar una glacera: el Fox Glacier. Com a Willy que sóc, he passejat amb grampons pel Fox, un glacera com poques n’hi ha al món. Fa 13 quilòmetres, un corba de 90 graus i baixa des dels 2600 als 300 metres. Tot i la seva accessibilitat, és de les que té el creixement més variable del món, juntament amb el Franz Joseph Glacier (la glacera del costat), i fins i tot en alguna ocasió ha arribat al nivell del mar. És increïble el canvi de temperatura que hi ha en qüestió de metres i la mà de gel que es fon en qüestió de segons. Us mostro algunes fotografies de la meva visita:

 

 

 

 

 

Willington

Per arreglar la paperassa del passaport he hagut d’anar a l’ambaixada espanyola de Nova Zelanda , que és a Wellington, la capital de Nova Zelanda. Vaig anar dos cops a l’ambaixada ( el primer dia no funcionava la màquina dels passaports) i inclús una nit vaig sortir de festa amb el secretari, és a dir que ja em trobava a la sopa i potser per perdre’m de vista em va arreglar els papers molt amablement.  Ara tinc un passaport provisional i espero que no em porti gaires problemes perquè de moment ja he de donar explicacions quan torni a Australia i canviar les dades d’alguns vols que he comprat. Tot i això, el que podia haver sigut una visita estrictament burocràtica s’ha convertit en un plaer per mi perquè he conegut una ciutat plena d’encant i -el més important i millor de tot- a una part de la meva família. Quan li vaig comentar per primer cop a la meva mare que aniria a Nova Zelanda em va dir que la filla del seu cosí estava vivint allà des de feia tres anys, és a dir que podia aprofitar per anar a veure-la, ja que a ella li resulta difícil rebre visites familiars sent tant lluny. No ens havíem trobat mai fins ara, no fa ni un any que ens vam assabentar que existíem, no fa ni un mes que vam contactar per primer cop i no fa ni una setmana que vam veure’ns les cares a través de fotografies. Però això poc ha importat perquè hi ha hagut  molt bona sintonia i ella i el seu xicot m’han acollit de forma molt hospitalària i agradable convertint Wellington en una ciutat amb un ambient molt familiar (mai millor dit). Sempre és reconfortant trobar un suport familiar quan ets tant lluny i estàs sol durant tant de temps. Per uns dies m’han fet sentir com el germà petit que sovint he volgut ser perquè m’han cuidat moltíssim.  Us els presento:

La Mabel va néixer a Vilanova i la Geltrú però ha viscut sempre a Sevilla, on va estudiar filologia anglesa. Quan va acabar els estudis va venir a treballar a Wellington com a professora d’espanyol amb una beca fins que va trobar feina com a secretària de l’ambaixada d’argentina, va fer amics, va conèixer en Mish, es va començar a sentir còmode a Nova Zelanda… i s’ha quedat aquí fins ara. En Mish va néixer a Fiji però la seva família, que és d’origen hindú, es va traslladar a Wellington quan era ben petit, així que és un local. Va estudiar telecomunicacions i màrqueting i actualment és mànager de telecomunicacions però també va tenir la seva vessant artística quan era més jove, formant part del primer grup de Hip Hop multi ètnic i fent d’actor (surt a la pel·lícula de Les dues torres del Senyor dels anells). Els dos viuen bé aquí però tenen pensat canviar d’aires en un futur. De fet en Mish deixarà la feina d’aquí poc per anar a Anglaterra amb la intenció de treballar un temps i traslladar-se finalment a Espanya amb la Mabel. Els dono mil gràcies per tot el que han fet per mi. Ells m’han mostrat Wellington en la seva màxima esplendor i en quatre dies he viscut com un autèntic wellingtonià. A part dels tràmits burocràtics i d’alguna activitat purament turística com la visita al museu nacional i alguns punts d’interès de la ciutat, vaig adaptar-me a l’agenda local que em van proposar els meus cosins kiwis. Vaig anar a una festa d’inauguració del pis d’una parella de xilens que s’acabaven de traslladar, i vaig veure una festa de benvinguda als estudiants de la universitat; vaig prendre el sol a la platja de la ciutat o vaig passejar  per les costes rocoses del voltant mentre anava caient la nit; vaig mirar un partit de futbol del Wellington Phoenix en un bar prenent cervesa i patates però també vaig veure el Barça i vaig mirar la televisió prenent te al sofà de casa; vaig veure un concurs de Brake Dance i un festival de música neozelandesa durant el dia com també vaig ballar en cinc pubs durant la nit vestit a l’estil d’allà (segons em va dir en Mish); vaig pujar al Cable car (un transport icona de la ciutat semblant als funiculars) per passejar al jardí botànic, i també vaig pujar al Mount Victoria per veure tota la ciutat sencera . Wellington té molt valor històric (és escenari de les decisions polítiques i d’alguna batalla important) però és més petita que moltes altres capitals del món i que Auckland. Això fa que sigui gairebé com un poble, on tot és més accessible, fàcil, acollidor i sociable, i passejant pel carrer pots topar-te amb tres amics diferents en deu minuts. Tot i això, és una ciutat moderna, oberta, plena d’art i cultura i amb molta varietat d’ètnies, estils i estètiques diferents. Una combinació de nouvinguts que conviu en un indret de penínsules cobert pel permanent vent (alguns l’anomenen windy wellington). De tots els habitants de Wellington potser el director Peter Jackson és el més famós internacionalment, però el més conegut pels locals és el Blanketman. Ell és un sense sostre força particular: sempre està als carrers principals i concorreguts de la ciutat vestit amb un drap que li tapa les vergonyes i una manta (“blanket “en anglès) que l’abriga quan fa fred . Es queda tot el dia escoltant música del seu Ipod amb una llauna buida a la mà; no demana diners ni molesta a ningú, simplement saluda a la gent amb el cap i de tant en tant deixa anar oracions alabant el sol. Pel que m’han dit té casa, esposa i rep ajudes econòmiques de l’estat com qualsevol altre parat, però li agrada estar al carrer, forma part de la seva filosofia i forma de vida. Un personatge que, com es pot comprovar per la quantitat de fotos que li vaig tirar, em va encuriosir.”

Wellington

No tinc temps d’escriure el que vull explicar de la meva visita a Wellington, ni tindré internet aquests dies per fer-ho, així que us deixo un collage d’imatges del que he viscut l’últim cap de setmana, d’aquí poc posaré el text amb més imatges.

Paisatges de Wellington:

El Blanketman:

La meva família llunyana:

 

La fi del món?

Som 22 del segon mes de la segona dècada del 2000. Tot i que aquesta curiositat numèrica no li dóna més transcendència al dia, potser sí que hi haurà més expectació el 22è dia del dotzè mes del segon any de la segona dècada del mil·lenni 2000 (22-12-2012), curiosament d’aquí un any i 22 mesos. I no per la coincidència de números, sinó per una sèrie de profecies que pronostiquen el final de la humanitat o, si més no, un punt d’inflexió. Segons aquestes, s’esperen tràgiques catàstrofes, grans canvis a la terra i a l’univers que influiran en l’ésser humà. Segurament la data de 2012 és coneguda per molta gent pel calendari maia o potser per alguna pel·lícula o llibre recent que, de forma més comercial o menys, han tractat aquest tema. L’altre dia vaig veure la pel·lícula 2012: Doomsday, i em vaig maleir a mi mateix per mirar-la sencera i perdre tant de temps (la pel·lícula dura gairebé dues hores i mitja) podent fer altres coses més interessants. Podria considerar-se entretinguda si no fos tan previsible i utilitzés els típics personatges, típics diàlegs, típiques escenes, típiques expressions i típics discursos. Potser hi ha una dotzena de casos on, tot i complicar-se la vida a priori i utilitzar un fals suspens que t’acaba irritant, els protagonistes s’acaben salvant en l’últim segon. I podeu imaginar-vos com serà el desenllaç… feliç, tothom es torna més humà (inclús el president d’EUA) i els protagonistes acaben junts al llit. Potser és que aquest tipus de pel·lícules catastròfiques només saben seguir una sola pauta. La recomano a tots aquells que vulguin sentir-se endeví o guionista durant una estona. Arran de la pel·lícula 2012 Doomsday, de molts llibres que s’han publicat i de moltes pàgines web que tracten el tema, la data de 22 de desembre de 2012 és per a molta gent un dia temut. L’altre dia vaig sentir que una dona havia trucat a la NASA per preguntar el dia i l’hora exacta en què hi hauria la fi del món amb la intenció de matar el seu gos i els seus fills perquè no passessin per aquest mal tràngol. Imagineu-vos que a aquesta dona li diuen una hora concreta, assassina el que més estima i després no passa res. Bé, de fet segur que no s’equivocarien, per ella potser sí que seria la fi del món. I no és un cas aïllat perquè ja han passat coses semblants i fa deu anys també va haver-hi bastants sonats que es van creure massa l’efecte 2000 i es van suïcidar. Fins a quin punt de bogeria estem arribant? Cal arribar a aquests extrems per una simple predicció? Hem entès bé què és el què ha de passar en el futur o preferim muntar-nos una pel·lícula tràgica? En fi, suposo que aquests mites s’alimenten de l’exageració i sempre ha d’haver-hi dramatisme per no ignorar-los. La gràcia d’aquest tema, però, és que coincideixen vàries profecies i corrents totalment diferents, que no tenen res a veure unes amb les altres, i això fa que no es pugui qualificar de paranoia sectària sinó de gairebé un acord general sobre un futur esdeveniment. No només és cosa de la profecia maia, també el Codi Sagrat de la Bíblia i Nostradamus en fan referència, però inclús teories científiques situen per aquestes dates desordres climàtics, canvis en la polarització o catàstrofes naturals, i també corrents espirituals i astrològiques com el New Age auguren canvis en l’univers i el pensament. Cadascuna amb el seu particular punt de vista però amb un rerefons comú. Les teories més optimistes sobre el 2012 creuen que un raig causat per l’alineació planetària ens il·luminarà i ens donarà una consciència global que ens farà canviar la ment, entendre el pròxim i a respectar el nostre entorn. A aquesta línea s’hi afegeixen altres teories que parlen d’efectes còsmics que ens influiran regalant-nos una connexió psíquica mundial i una transformació espiritual de l’home, i finalment ens aportarà pau i abundància. Tant de bo, però ho trobo massa místic i màgic per ser real. Les teories més pessimistes, en canvi, afirmen que seran les patacades que ens endurem els pròxims dos anys les que ens faran conscienciar i apel·len a la selecció natural de tota la vida com a norma que regirà  la nostra supervivència. És a dir, que després d’un grapat de catàstrofes, els supervivents acabarien de captar el toc d’atenció i s’adaptarien a un tipus de vida més ecològica. I com no, també hi ha les més extremistes que afirmen categòricament que la vida terrestre s’acabarà d’aquí dos anys per l’impacte d’un meteorit, l’erupció d’un súper volcà o de cataclismes semblants. Sigui com sigui, sembla que tots estan d’acord en què d’aquí dos anys una força superior ens afectarà per bé o per mal i ens canviarà la mentalitat actual. Però perquè el 2012? Tant aviat? Tinc tot el respecte del món a les antigues profecies, als estudiosos, als maies… i no vull qüestionar la seva saviesa, però el futur és tan incert i imprevisible que és absolutament impossible encertar amb exactitud com serà. Amb estudis empírics es pot arribar a predir amb poc marge d’error alguns fets sense massa variables. Però és una proesa endevinar el dia en què s’acabarà (o canviarà) la humanitat tenint en compte l’escala de temps de què estem parlant i tenint en compte també el seu dinamisme i la seva magnitud. Depèn de molts factors i una ridícula acció pot fer capgirar el rumb d’una cadena d’esdeveniments llarguíssima. Imagineu-vos que ha de tornar a aparèixer un profeta, messies, il·luminat, o com n’hi vulgueu dir, que ens hagi de guiar i salvar a tots, però un mal dia es creua amb qualsevol que el mata per robar-li la cartera, o l’atropella perquè desvia la vista de la carretera quan li cau l’entrepà sota el seient. El paper d’aquest últim paio dins la societat era totalment insignificant, però ha acabat tallant un dels possibles camins  de la humanitat. Imagineu-vos que de la nit al dia els grans ídols i líders d’opinió es tornen ecologistes i apareix una onada d’ecologisme i conscienciació amb la natura que prorroga les catàstrofes previstes. Imagineu-vos com seria de diferent la història si un jueu hagués ajudat d’alguna manera a Hitler quan aquest encara era jove i estava formant la seva opinió. Potser hi haurà qui dirà que tot això ja ho marcava el destí, però no hem de caure en la trampa d’equiparar el destí amb el futur. Un altre dia parlarem del destí. El que vull dir és que qualsevol pronòstic sempre juga amb un grau molt elevat d’incertesa. I si a això hi afegim la desinformació que hi ha sobre el tema i la distància temporal d’aquestes profecies… ens quedem amb unes volàtils travesses sobre un resultat d’abast mundial i històric. I el pitjor de tot és que ens hem de creure a cegues aquestes històries sense una base que ho justifiqui, sense una explicació clara i demostrable del que passarà i sense concretar fets. I això permet que sovint aquestes profecies facin trampa i juguin amb l’ambigüitat i amb la interpretació. Totes aquestes profecies han fet pronòstics que no s’han complert i alguns dels que s’han complert haguessin pogut coincidir amb molts altres fets. Respecte la profecia maia, a més, hi ha un petit malentès. El calendari maia acaba el 2012, però això no significa que el món hagi de fer el mateix. És només un calendari, és a dir, una forma de comptar el temps a llarga distància. I el seu calendari conté un compte curt de 52 anys i un llarg de 5125. Quan s’acaba un any, un segle o un mil·lenni del nostre calendari tornen a començar de nou des del principi i santes pasqües. I em sembla que passarà el mateix amb el seu, però ningú ho pot confirmar encara. Posem per cas que som refiats i tenim fe en el que ens diuen alguns experts (científics, històrics, religiosos o qualsevol persona que ha dedicat més temps en aquests temes  que en la seva pròpia vida) sobre el 2012 i volem saber si podrem aconseguir l’ascens laboral, acabar els estudis o dur a terme els plans pels quals  tant estem treballant durant aquests anys. Ens hem d’afanyar ara a aconseguir el que hem somniat durant tot aquest temps? La resposta és que sí. És la meva opinió i evidentment té menys rellevància que l’opinió d’un maia, d’un estudiós de la NASA i que la vostra. Però sóc dels que pensa que esperar a fer les coses el dia de demà l’únic que fa és fer-te perdre el dia d’avui. No fa falta que el món sencer s’acabi per tancar els ulls i veure com volen els nostres desitjos. Perquè hem d’esperar obligatòriament algun fet extern imparable per començar? Però som així, si no tenim marcat un dia final, no ens exigim esforçar-nos per aconseguir els nostres objectius; si no ens esforcem en els nostres objectius, el temps s’emporta les oportunitats de realitzar-los fins que canvia el panorama i queden desfasats. I això ens passa amb les coses més insignificants com fer un quadre o un viatge i amb les més transcendents com salvar una espècie o un planeta. No obstant, encara tenim l’oportunitat de canviar abans que sigui massa tard, encara que resulti difícil i haguem de posar d’acord tot ésser viu del planeta. Si som capaços de destruir-lo també podem ser capaços de salvar-lo. En realitat el planeta se salvarà igualment, perquè és una massa enorme que sobreviu bastant bé sense uns hostes com nosaltres. En canvi nosaltres ho tenim més difícil. El que sí que és més fàcil d’encertar és que en poc temps (potser no d’aquí dos anys, però sí d’aquí alguns més) ens situarem en un període transició, simplement perquè cada etapa de la història de la humanitat té un inici i un final i la nostra no pot durar gaire. Vull creure que tampoc hi haurà un desordre global tant exagerat com per considerar-ho apocalipsi, però sí que veurem canvis dràstics en tot planeta, tan naturals com socials. No sé si podríem parlar d’una nova era, però potser aniria bé que així ens ho prenguéssim per marcar-nos una certa distància amb el tipus de vida que estem duent ara i el rumb mundial que estem seguint. Està clar que el segle XX ha estat un segle amb una activitat humana frenètica i que el XXI està seguint el mateix camí o l’està superant; està clar que hem comès alguns errors molt greus que afecten a la convivència necessària d’una espècie dins un hàbitat; està clar que en alguns moments hem perdut el respecte a la mare naturalesa i dóna la sensació que ens hem cregut ser millors, tenir prou poder com per explotar-la i tenir immunitat davant qualsevol acció deliberada; està clar que aquesta insostenible forma d’habitar el planeta no pot tenir res més que una cruel recompensa; està clar que per molt desenvolupats que estiguem, arribarà un dia  que ens extingirem. Al passar-nos les lleis de la naturalesa pel forro i crear superpoblació, contaminació i explotació, hem declarat la guerra a una força molt més antiga, experta i sàvia que nosaltres: la natura. I en aquest pols, jo tinc molt clar per qui apostar. Com bé diuen molts intel·lectuals, l’espècie humana té els dies comptats (almenys en aquest planeta) i si no actua unida i conscienciada, encara caurà més ràpid la sorra del rellotge que marca el temps de la seva existència. De moment no sembla que ens conscienciem i obviem els avisos que ens regala la terra, que ens serveix per crear pel·lícules caríssimes. Estem sent testimonis de catàstrofes naturals cada cop més grans i aquestes no passen en va, tenen les seves causes malgrat  ens esforcem per obviar-les. Fins que hi haurà un dia que rebrem un càstig de proporcions inimaginables sense cap avís. Un mecanisme d’autodefensa de la terra? Pot ser. Una venjança còsmica en favor d’un dels seus planetes? Perquè no? Un càstig diví pels nostres pecats? Hi ha qui ho podria pensar. Potser seguirà tot igual o potser canviarà tot, qui sap. Si sobrevisquéssim a un canvi històric i generalitzat de la terra, tota la nostra visió de l’entorn i de nosaltres mateixos canviaria radicalment. I això no té perquè ser dolent, forma part de l’evolució de l’espècie. Ens hem acostumat a viure d’una manera, però això no vol dir que no puguem adaptar-nos a altres formes de vida. Vivim en un medi on ens hem d’adaptar dia rere dia i qui no estigui preparat per fer-ho és normal que no pugui sobreviure en el nou món. I si en el pitjor dels casos arribés l’apocalipsi i el dia del judici final sentenciés a tot ésser viu, crec que val la pena presenciar dempeus i amb orgull un dia històric com aquest, si tenim la sort de poder-ho fer. Titlleu-me de suïcida, morbós o sociòpata si voleu però trobo que és una experiència única i espectacular -encara que sigui l’última- tenir l’oportunitat de viure el moment més important de la humanitat: el seu final. Dels mils de bilions de persones que han viscut en aquest preciós planeta, quants hauran tingut l’ocasió de viure un moment així? Doncs aproximadament 6800 milions d’afortunats. Però amb tanta gent i tantes ments, -i algunes de molt brillants- em costa de creure que ningú sigui capaç de trobar una solució que beneficiï a la majoria, com tampoc crec que cap catàstrofe pugui eliminar-los a tots. Haurem d’esperar a veure què passa. Només dos anys i mig.”

Dinar a l’SkyTower

He tingut el dinar més curiós de la meva vida. No només perquè l’he fet en horari anglès, a les 12 i poc; a això ja m’hi estic acostumant. No només perquè el menjar contenia substàncies que desconeixia fins aleshores i es perdia en la immensitat del plat; això ja ho fan els restaurants que intenten ser selectes. No només perquè estava més pendent del paisatge que hi havia fora que del meu plat; això pot passar-te en un McDonald’s qualsevol un divendres al vespre mentre les noies recent polides surten a prendre alguna cosa. Però el que sí que ha estat curiós és que dinés a l’edifici més alt de l’hemisferi sud pel mateix preu que en un restaurant normal, o fins i tot més barat si descomptem els diners  de pujar a dalt de la torre. També ha estat significatiu que anéssim donant voltes a mesura que anàvem menjant, fet que en ocasions, segons la persona, pot arribar a marejar. I també ha estat estrafolari que de tant en tant vingui algú a mirar com menges i en un moment caigui quasi 200 metres avall. És una de les activitats que fan a l’Sky Tower, com donar una volta caminant a la passarel·la de dalt de tot. Aquí a Nova Zelanda es porten molt els esports d’aventura, i potser aprofitaré per fer-ne una mica.