Va d’hamburgueses

Qui ho havia de dir que a Sud-àfrica el meu col•lesterol augmentaria de forma desproporcionada. Aquesta setmana la meva alimentació ha tingut el protagonisme d’un plat mític: l’hamburguesa. A Ciutat del Cap aquesta setmana he menjat la millor hamburguesa del món i la més gran de la ciutat (i segurament una de les més grans d’Àfrica i potser del món). Primer vaig tastar la millor hamburguesa del món, com a mínim és la millor que he provat mai, al Royale Eatery. La carta oferia saboroses hamburgueses de tot tipus amb tots els complements possibles, suposo que per això el New York Times va catalogar el restaurant com el millor restaurant d’hamburgueses del món. Dos dies més tard vaig anar al restaurant on oferien les hamburgueses més grans de la ciutat i allà feien la promoció “beat the burguer”, que consistia en menjar una hamburguesa de 1,2 quilos en menys d’un quart d’hora.

Qui ho aconseguís rebria un val de descompte, una samarreta i l’honor de col•locar el seu nom a la “Wall Of Fame”(paret de la fama). I allà hi haurà el meu nom d’aquí poc perquè vaig acceptar el repte i vaig assolir-lo menjant-me l’hamburguesa de quilo amb patates en 14 minuts i setze segons. Va resultar més difícil del que semblava; tot i estar afamat els últims minuts em fallava la mandíbula i després d’acabar em venien ganes de vomitar. El més sorprenent de tot és que a la paret de la fama hi havia gent que ho havia repetit més d’un cop i inclús un home se la va acabar en tan sols tres minuts. Increïble. Jo segur que no menjaré hamburguesa durant una temporada, l’he avorrit bastant. Pels incrèduls o encuriosits, aquí teniu el vídeo:

 

 

 

Ciutat dels Caps

Aquests dies sóc a Ciutat del Cap, capital legislativa de Sud-àfrica i una de les ciutats més carismàtica del continent. Una ciutat amb tres caps, el Cap de Bona Esperança, el Cap del Lleó i el cap de turc Nelson Mandela. Els tres caps són grans símbols de la ciutat i representen tres pilars de la identitat sud-africana: geografia, fauna i comunió racial. El Cap de Bona Esperança és el cap del sud-oest d’Àfrica, actualment reserva natural, que va donar esperances als navegants portuguesos que pretenien arribar a l’Índia.

El Cap del Lleó és una muntanya situada al mig de la ciutat amb una forma que recorda lleugerament la silueta d’un lleó (si ho mires des del lloc adequat). I el cap de turc Nelson Mandela va ser el líder de la lluita pels drets dels ciutadans de raça negra en l’època de l’Apartheid, ciutadà de Ciutat del Cap a qui van empresonar durant 27 anys. Sembla lògic, doncs, el nom que li posaren a la ciutat. Probablement Ciutat del Cap és la ciutat més interessant de Sud-àfrica, si més no és la més turística, i una de les ciutats més belles del món.

No per la seva història, activitat social ni valor arquitectònic o paisatge urbanístic, sinó per la seva privilegiada posició en un terreny que compta amb mar i muntanya al mateix temps. La ciutat està rodejada de mar, ja que està situada en una península, però al mateix temps ella mateixa també rodeja les muntanyes de Table Mountain (que a menys de cinc quilòmetres del mar s’eleva als mil metres d’altitud) i Lion’s Head, que juntament amb el Signal Hill formen la silueta d’un lleó estirat. Aquest cap de setmana he pujat a dalt del Table Mountain per veure millor la ciutat i tot i que el mar de núvols inundava gran part del que teníem a sota, les vistes seguien sent precioses.

Kick off

Vaig arribar a Sud-àfrica i el primer dia ja vaig haver d’anar a l’hospital. El mateix matí que vaig arribar vam anar a jugar un partit de futbol entre uns quants estudiants de l’escola d’anglès on estic aquestes dues setmanes i els joves nadius dels suburbis de Ciutat del Cap.

Ja m’havien advertit abans del partit que havia de jugar fort i jo vaig deixar-m’hi la pell com si jugués contra els de Mourinho. I dins l’àrea, a punt de marcar gol, entre les empentes i el fang, vaig acabar estavellant la meva espatlla dreta contra el terra. Després de comprovar que el mal persistia durant tot el dia, vaig acabar anant a comprovar el nivell dels centres sanitaris sud-africans. Afortunadament, no tinc cap os trencat i només he d’estar amb el collar i prenent-me antiinflamatoris una setmana, és a dir que estaré a punt i en plenes condicions pel mundial.

He de reconèixer que m’ha fet certa il•lusió lesionar-me per primer cop a la vida a Sud-àfrica. No ha estat una benvinguda gaire elegant, però sempre va bé que un país t’aporti experiències noves. De fet, ja quasi estic recuperat i aquest cap de setmana m’han marxat tots els mals amb la victòria del Barça i la consecució de la Lliga. Ja és nostra.

PD: Ho sento si el contingut d’aquesta entrada està impregnada de futbol, però és que aquí a Sud-àfrica TOT està impregnat de futbol i Fifas. Tot el que veus, sents i respires, aquí a Ciutat del Cap, té un toc de futbol.

El Yeti s’uneix a les manifestacions de Nepal

Aquí us penjo una altra guillada. Començada la vaga general nepalesa i entre les concentracions, manifestacions i marxes maoistes… un nou focus de protesta va aparèixer a Kathmandu. El Yeti va baixar a la capital per lluitar pels seus drets. Com us podeu imaginar, és un acte totalment absurd, però que va crear molta més expectació de l’esperada. El Yeti va captar l’atenció de molts ciutadans, va aconseguir seguidors a la campanya i va ser expulsat de la concentració maoista per treure protagonisme a la protesta maoista. Però en Yeti segueix lluitant pels seus drets i ara té el suport dels gossos i cabres de Nepal.

 

Abu Dhabi: Un resort al desert

L’únic que sabia d’Abu Dhabi era que apareixia com a destí dels paquets on en Garfield posava en Nermal per desfer-se’n. No entenia mai la raó, pensava que era perquè estava situada a l’altra punta del món respecte d’Estats Units, pel desert i la calor o potser perquè era una ciutat de mala mort… segueixo sense entendre-ho però no he vist ni un gat voltant per la ciutat i per alguna raó serà. El que m’ha quedat clar és que no és una ciutat de mala mort.

Tot és luxós, modern, organitzat, net, hi ha palaus enlloc de cases i inclús alguns ciutadans pequen de supèrbia al donar propina als cambrers. També m’ha donat la sensació que és una ciutat en obres, que encara no està acabada. Segurament és dels llocs on s’està invertint més en construcció en aquesta època de crisis que vivim. I suposo que a Dubai encara és més exagerat aquest impuls presumit i malbaratador. Es nota la mà del petrodòlar en aquest país i és que un 10 % del petroli mundial ve dels Emirats Àrabs i això els permet convertir un desert en un resort.

 

El triangle d’or

He estat menys de tres dies a l’Índia i els he intentat aprofitar de la millor manera que he pogut. Com a mínim puc dir que he trepitjat tres estats diferents i recorregut més de 300 quilòmetres al dia en cotxe sense aire condicionat per veure tres ciutats representatives del país. He fet la ruta turística coneguda com el triangle d’or, format per les ciutats de Dheli, Agra i Jaipur.

La primera és coneguda per ser la capital del país i, per tant, contenir els edificis pertanyents a la presidència i reialesa. La segona és famosa pel Taj Mahal, una meravella del món que rep milions de visites a l’any i que es caracteritza per tenir una simetria gairebé perfecte i tones de marbre combinades amb pedres precioses.

I la tercera és molt popular pel seu color, que va ser pintada de color rosa com a símbol d’acollida al Maharajà, i pel fort de Jaipur, que és com una rèplica índia en miniatura de la Muralla Xinesa.

Després de Jaipur vam tornar a Delhi passant pel desert del Rajasthan sota una tempesta de pedra espantosa.

I he tret tres conclusions d’aquest país: És més car del que tothom diu (potser perquè Delhi serà la seu dels jocs de la Commonwealth i les altres ciutats són molt turístiques), se sua moltíssim (pots veure cinc litres diaris i pixar només un cop), i té molta contaminació i pobresa. L’anècdota: vaig sortir a la televisió nacional índia en una retransmissió sobre futurologia amb la gent del carrer.

L’endeví la va clavar bastant, va dir de mi que era valent, esbojarrat i que estava donant la volta al món i que volia fer coses especials, però que si volia prosperitat de debò en el futur havia de portar una samarreta groga i… un anell daurat. No sé si això de l’anell ho deia perquè tenia un germà joier o què però potser me n’hauré de comprar un.

I la curiositat: No em vaig comprar cap anell però sí que em vaig comprar una catifa. Vaig entrar en un Mall i em van oferir un espectacle (realment era un espectacle) molt bo de catifes que s’obrien, ondulaven i canviaven de color que no vaig poder resistir i vaig acabar comprant-me’n una. He provat de fer-la volar, però no hi ha manera…

 

 

Més vermells revoltant-se a Kathmandu

Ara sóc a Kathmandu, la capital del Nepal, i aquests dies la ciutat està conmoguda i irreconeixible. Als carrers, on habitualment hi ha mil i una botigues i tendes amb una munió de persones transitant entre empentes amunt i avall, ara han quedat desèrtics. I és que el diumenge va ser el dia del treballador i els maoistes, que ja feia temps que feien notar la seva discomformitat amb el govern, van aprofitar per convocar una vaga general indefinida fins que dimitís el Primer Ministre. Els maoistes recorren la ciutat manifestants-se i tancant a la força tota botiga oberta que troben al seu pas.

Així que la situació del país es preveu complicada ja que els protestants no pretenen cedir i els botiguers no podran aguantar gaires dies més sense treballar. Mentrestant el govern intenta trobar la manera de resoldre el problema i la policia es manté dempeus al carrer intimidant l’esperit revolucionari i evitant actes violents (per sort, no hi ha hagut cap incident mortal). Sembla que vaig sortir del foc per caure a les brases, i el curiós és que tant a Bangkok com a Kathmandu els rebels vesteixen de vermell. Ja veurem com acaben els dos conflictes.

 

 

L’Annapurna

No recordo haver-me llevat tant d’hora voluntàriament en la meva vida, però si es vol gaudir d’un paisatge immaculat, sense núvols que es posin entremig, s’ha de fer horari de galls perquè la serenitat del cel a l’Himàlaia només es presenta a l’hora d’esmorzar. Així que amb l’Eva, una amiga manresana que feia pràctiques als hospitals de Nepal, ens vam llevar a quarts de 5 de la matinada per pujar el Sarangkon, una muntanya des d’on es pot observar la serralada de l’Annapurna, amb alguns dels cims més alts del món. Vam pujar a dalt de tot per meravellar-nos amb aquelles muralles blanques que lluïen amb els primers raigs de sol i vam fer un te amb pans tibetans mentre s’anaven tapant les muntanyes. Esmorzar amb tres vuit mils al davant et dóna una energia positiva enorme per començar el dia i oblidar tot tipus de penes, manies i preocupacions.

No sé si és per la immensitat, la bellesa o l’exclusivitat però la gent que viu per aquí dalt no té ni una desena part del que tenim nosaltres i, en canvi, tots es veuen molt més plens, rics, tranquils, satisfets i feliços. Deu ser algun efecte que provoca la muntanya, com el mal d’altura, però benèvol; la muntanya té aquestes coses i sobretot molts alts i baixos, en tots els sentits. Aquesta última setmana l’Annapurna ha viscut la cara i la creu, ha vist la glòria i la desgràcia i ha provocat l’alegria i la tristor, en només dos dies. La coreana Eun-Sun Oh va arrebossar d’orgull i joia quan va pujar l’Annapurna, l’últim vuit mil que li quedava i abans que ho fes la basca Edurne Pasabán. Per altra banda, un dia més tard un alpinista mallorquí, Tolo Calafat, va perdre la vida a causa d’un edema cerebral mentre baixava l’Annapurna. Que descansi en pau allà on sigui.