Wellington

No tinc temps d’escriure el que vull explicar de la meva visita a Wellington, ni tindré internet aquests dies per fer-ho, així que us deixo un collage d’imatges del que he viscut l’últim cap de setmana, d’aquí poc posaré el text amb més imatges.

Paisatges de Wellington:

El Blanketman:

La meva família llunyana:

 

La fi del món?

Som 22 del segon mes de la segona dècada del 2000. Tot i que aquesta curiositat numèrica no li dóna més transcendència al dia, potser sí que hi haurà més expectació el 22è dia del dotzè mes del segon any de la segona dècada del mil·lenni 2000 (22-12-2012), curiosament d’aquí un any i 22 mesos. I no per la coincidència de números, sinó per una sèrie de profecies que pronostiquen el final de la humanitat o, si més no, un punt d’inflexió. Segons aquestes, s’esperen tràgiques catàstrofes, grans canvis a la terra i a l’univers que influiran en l’ésser humà. Segurament la data de 2012 és coneguda per molta gent pel calendari maia o potser per alguna pel·lícula o llibre recent que, de forma més comercial o menys, han tractat aquest tema. L’altre dia vaig veure la pel·lícula 2012: Doomsday, i em vaig maleir a mi mateix per mirar-la sencera i perdre tant de temps (la pel·lícula dura gairebé dues hores i mitja) podent fer altres coses més interessants. Podria considerar-se entretinguda si no fos tan previsible i utilitzés els típics personatges, típics diàlegs, típiques escenes, típiques expressions i típics discursos. Potser hi ha una dotzena de casos on, tot i complicar-se la vida a priori i utilitzar un fals suspens que t’acaba irritant, els protagonistes s’acaben salvant en l’últim segon. I podeu imaginar-vos com serà el desenllaç… feliç, tothom es torna més humà (inclús el president d’EUA) i els protagonistes acaben junts al llit. Potser és que aquest tipus de pel·lícules catastròfiques només saben seguir una sola pauta. La recomano a tots aquells que vulguin sentir-se endeví o guionista durant una estona. Arran de la pel·lícula 2012 Doomsday, de molts llibres que s’han publicat i de moltes pàgines web que tracten el tema, la data de 22 de desembre de 2012 és per a molta gent un dia temut. L’altre dia vaig sentir que una dona havia trucat a la NASA per preguntar el dia i l’hora exacta en què hi hauria la fi del món amb la intenció de matar el seu gos i els seus fills perquè no passessin per aquest mal tràngol. Imagineu-vos que a aquesta dona li diuen una hora concreta, assassina el que més estima i després no passa res. Bé, de fet segur que no s’equivocarien, per ella potser sí que seria la fi del món. I no és un cas aïllat perquè ja han passat coses semblants i fa deu anys també va haver-hi bastants sonats que es van creure massa l’efecte 2000 i es van suïcidar. Fins a quin punt de bogeria estem arribant? Cal arribar a aquests extrems per una simple predicció? Hem entès bé què és el què ha de passar en el futur o preferim muntar-nos una pel·lícula tràgica? En fi, suposo que aquests mites s’alimenten de l’exageració i sempre ha d’haver-hi dramatisme per no ignorar-los. La gràcia d’aquest tema, però, és que coincideixen vàries profecies i corrents totalment diferents, que no tenen res a veure unes amb les altres, i això fa que no es pugui qualificar de paranoia sectària sinó de gairebé un acord general sobre un futur esdeveniment. No només és cosa de la profecia maia, també el Codi Sagrat de la Bíblia i Nostradamus en fan referència, però inclús teories científiques situen per aquestes dates desordres climàtics, canvis en la polarització o catàstrofes naturals, i també corrents espirituals i astrològiques com el New Age auguren canvis en l’univers i el pensament. Cadascuna amb el seu particular punt de vista però amb un rerefons comú. Les teories més optimistes sobre el 2012 creuen que un raig causat per l’alineació planetària ens il·luminarà i ens donarà una consciència global que ens farà canviar la ment, entendre el pròxim i a respectar el nostre entorn. A aquesta línea s’hi afegeixen altres teories que parlen d’efectes còsmics que ens influiran regalant-nos una connexió psíquica mundial i una transformació espiritual de l’home, i finalment ens aportarà pau i abundància. Tant de bo, però ho trobo massa místic i màgic per ser real. Les teories més pessimistes, en canvi, afirmen que seran les patacades que ens endurem els pròxims dos anys les que ens faran conscienciar i apel·len a la selecció natural de tota la vida com a norma que regirà  la nostra supervivència. És a dir, que després d’un grapat de catàstrofes, els supervivents acabarien de captar el toc d’atenció i s’adaptarien a un tipus de vida més ecològica. I com no, també hi ha les més extremistes que afirmen categòricament que la vida terrestre s’acabarà d’aquí dos anys per l’impacte d’un meteorit, l’erupció d’un súper volcà o de cataclismes semblants. Sigui com sigui, sembla que tots estan d’acord en què d’aquí dos anys una força superior ens afectarà per bé o per mal i ens canviarà la mentalitat actual. Però perquè el 2012? Tant aviat? Tinc tot el respecte del món a les antigues profecies, als estudiosos, als maies… i no vull qüestionar la seva saviesa, però el futur és tan incert i imprevisible que és absolutament impossible encertar amb exactitud com serà. Amb estudis empírics es pot arribar a predir amb poc marge d’error alguns fets sense massa variables. Però és una proesa endevinar el dia en què s’acabarà (o canviarà) la humanitat tenint en compte l’escala de temps de què estem parlant i tenint en compte també el seu dinamisme i la seva magnitud. Depèn de molts factors i una ridícula acció pot fer capgirar el rumb d’una cadena d’esdeveniments llarguíssima. Imagineu-vos que ha de tornar a aparèixer un profeta, messies, il·luminat, o com n’hi vulgueu dir, que ens hagi de guiar i salvar a tots, però un mal dia es creua amb qualsevol que el mata per robar-li la cartera, o l’atropella perquè desvia la vista de la carretera quan li cau l’entrepà sota el seient. El paper d’aquest últim paio dins la societat era totalment insignificant, però ha acabat tallant un dels possibles camins  de la humanitat. Imagineu-vos que de la nit al dia els grans ídols i líders d’opinió es tornen ecologistes i apareix una onada d’ecologisme i conscienciació amb la natura que prorroga les catàstrofes previstes. Imagineu-vos com seria de diferent la història si un jueu hagués ajudat d’alguna manera a Hitler quan aquest encara era jove i estava formant la seva opinió. Potser hi haurà qui dirà que tot això ja ho marcava el destí, però no hem de caure en la trampa d’equiparar el destí amb el futur. Un altre dia parlarem del destí. El que vull dir és que qualsevol pronòstic sempre juga amb un grau molt elevat d’incertesa. I si a això hi afegim la desinformació que hi ha sobre el tema i la distància temporal d’aquestes profecies… ens quedem amb unes volàtils travesses sobre un resultat d’abast mundial i històric. I el pitjor de tot és que ens hem de creure a cegues aquestes històries sense una base que ho justifiqui, sense una explicació clara i demostrable del que passarà i sense concretar fets. I això permet que sovint aquestes profecies facin trampa i juguin amb l’ambigüitat i amb la interpretació. Totes aquestes profecies han fet pronòstics que no s’han complert i alguns dels que s’han complert haguessin pogut coincidir amb molts altres fets. Respecte la profecia maia, a més, hi ha un petit malentès. El calendari maia acaba el 2012, però això no significa que el món hagi de fer el mateix. És només un calendari, és a dir, una forma de comptar el temps a llarga distància. I el seu calendari conté un compte curt de 52 anys i un llarg de 5125. Quan s’acaba un any, un segle o un mil·lenni del nostre calendari tornen a començar de nou des del principi i santes pasqües. I em sembla que passarà el mateix amb el seu, però ningú ho pot confirmar encara. Posem per cas que som refiats i tenim fe en el que ens diuen alguns experts (científics, històrics, religiosos o qualsevol persona que ha dedicat més temps en aquests temes  que en la seva pròpia vida) sobre el 2012 i volem saber si podrem aconseguir l’ascens laboral, acabar els estudis o dur a terme els plans pels quals  tant estem treballant durant aquests anys. Ens hem d’afanyar ara a aconseguir el que hem somniat durant tot aquest temps? La resposta és que sí. És la meva opinió i evidentment té menys rellevància que l’opinió d’un maia, d’un estudiós de la NASA i que la vostra. Però sóc dels que pensa que esperar a fer les coses el dia de demà l’únic que fa és fer-te perdre el dia d’avui. No fa falta que el món sencer s’acabi per tancar els ulls i veure com volen els nostres desitjos. Perquè hem d’esperar obligatòriament algun fet extern imparable per començar? Però som així, si no tenim marcat un dia final, no ens exigim esforçar-nos per aconseguir els nostres objectius; si no ens esforcem en els nostres objectius, el temps s’emporta les oportunitats de realitzar-los fins que canvia el panorama i queden desfasats. I això ens passa amb les coses més insignificants com fer un quadre o un viatge i amb les més transcendents com salvar una espècie o un planeta. No obstant, encara tenim l’oportunitat de canviar abans que sigui massa tard, encara que resulti difícil i haguem de posar d’acord tot ésser viu del planeta. Si som capaços de destruir-lo també podem ser capaços de salvar-lo. En realitat el planeta se salvarà igualment, perquè és una massa enorme que sobreviu bastant bé sense uns hostes com nosaltres. En canvi nosaltres ho tenim més difícil. El que sí que és més fàcil d’encertar és que en poc temps (potser no d’aquí dos anys, però sí d’aquí alguns més) ens situarem en un període transició, simplement perquè cada etapa de la història de la humanitat té un inici i un final i la nostra no pot durar gaire. Vull creure que tampoc hi haurà un desordre global tant exagerat com per considerar-ho apocalipsi, però sí que veurem canvis dràstics en tot planeta, tan naturals com socials. No sé si podríem parlar d’una nova era, però potser aniria bé que així ens ho prenguéssim per marcar-nos una certa distància amb el tipus de vida que estem duent ara i el rumb mundial que estem seguint. Està clar que el segle XX ha estat un segle amb una activitat humana frenètica i que el XXI està seguint el mateix camí o l’està superant; està clar que hem comès alguns errors molt greus que afecten a la convivència necessària d’una espècie dins un hàbitat; està clar que en alguns moments hem perdut el respecte a la mare naturalesa i dóna la sensació que ens hem cregut ser millors, tenir prou poder com per explotar-la i tenir immunitat davant qualsevol acció deliberada; està clar que aquesta insostenible forma d’habitar el planeta no pot tenir res més que una cruel recompensa; està clar que per molt desenvolupats que estiguem, arribarà un dia  que ens extingirem. Al passar-nos les lleis de la naturalesa pel forro i crear superpoblació, contaminació i explotació, hem declarat la guerra a una força molt més antiga, experta i sàvia que nosaltres: la natura. I en aquest pols, jo tinc molt clar per qui apostar. Com bé diuen molts intel·lectuals, l’espècie humana té els dies comptats (almenys en aquest planeta) i si no actua unida i conscienciada, encara caurà més ràpid la sorra del rellotge que marca el temps de la seva existència. De moment no sembla que ens conscienciem i obviem els avisos que ens regala la terra, que ens serveix per crear pel·lícules caríssimes. Estem sent testimonis de catàstrofes naturals cada cop més grans i aquestes no passen en va, tenen les seves causes malgrat  ens esforcem per obviar-les. Fins que hi haurà un dia que rebrem un càstig de proporcions inimaginables sense cap avís. Un mecanisme d’autodefensa de la terra? Pot ser. Una venjança còsmica en favor d’un dels seus planetes? Perquè no? Un càstig diví pels nostres pecats? Hi ha qui ho podria pensar. Potser seguirà tot igual o potser canviarà tot, qui sap. Si sobrevisquéssim a un canvi històric i generalitzat de la terra, tota la nostra visió de l’entorn i de nosaltres mateixos canviaria radicalment. I això no té perquè ser dolent, forma part de l’evolució de l’espècie. Ens hem acostumat a viure d’una manera, però això no vol dir que no puguem adaptar-nos a altres formes de vida. Vivim en un medi on ens hem d’adaptar dia rere dia i qui no estigui preparat per fer-ho és normal que no pugui sobreviure en el nou món. I si en el pitjor dels casos arribés l’apocalipsi i el dia del judici final sentenciés a tot ésser viu, crec que val la pena presenciar dempeus i amb orgull un dia històric com aquest, si tenim la sort de poder-ho fer. Titlleu-me de suïcida, morbós o sociòpata si voleu però trobo que és una experiència única i espectacular -encara que sigui l’última- tenir l’oportunitat de viure el moment més important de la humanitat: el seu final. Dels mils de bilions de persones que han viscut en aquest preciós planeta, quants hauran tingut l’ocasió de viure un moment així? Doncs aproximadament 6800 milions d’afortunats. Però amb tanta gent i tantes ments, -i algunes de molt brillants- em costa de creure que ningú sigui capaç de trobar una solució que beneficiï a la majoria, com tampoc crec que cap catàstrofe pugui eliminar-los a tots. Haurem d’esperar a veure què passa. Només dos anys i mig.”

Dinar a l’SkyTower

He tingut el dinar més curiós de la meva vida. No només perquè l’he fet en horari anglès, a les 12 i poc; a això ja m’hi estic acostumant. No només perquè el menjar contenia substàncies que desconeixia fins aleshores i es perdia en la immensitat del plat; això ja ho fan els restaurants que intenten ser selectes. No només perquè estava més pendent del paisatge que hi havia fora que del meu plat; això pot passar-te en un McDonald’s qualsevol un divendres al vespre mentre les noies recent polides surten a prendre alguna cosa. Però el que sí que ha estat curiós és que dinés a l’edifici més alt de l’hemisferi sud pel mateix preu que en un restaurant normal, o fins i tot més barat si descomptem els diners  de pujar a dalt de la torre. També ha estat significatiu que anéssim donant voltes a mesura que anàvem menjant, fet que en ocasions, segons la persona, pot arribar a marejar. I també ha estat estrafolari que de tant en tant vingui algú a mirar com menges i en un moment caigui quasi 200 metres avall. És una de les activitats que fan a l’Sky Tower, com donar una volta caminant a la passarel·la de dalt de tot. Aquí a Nova Zelanda es porten molt els esports d’aventura, i potser aprofitaré per fer-ne una mica.

Sant Valentí

Aquest cap de setmana era Sant Valentí, el patró dels enamorats. Mai he dedicat massa atenció a aquesta diada perquè per Sant Jordi té més mèrit. Ell va salvar una princesa de les urpes d’un drac mentre que Valentí es va limitar a escriure una carta de comiat a la seva enamorada des de la presó abans de ser executat. És bonic, no diré que no, però no va fer res que no hagués pogut fer algú altre. Bé, el fet és que aquí a Nova Zelanda, per la influència anglesa, és una data molt celebrada i passa per davant d’altres celebracions importants. Precisament aquest cap de setmana feien festes vàries de Sant Valentí, el Festival de la Cervesa de Nova Zelanda, el Cap d’Any xinès, el Festival Gay i el Carnestoltes. I jo no he anat a cap d’aquestes festes perquè he preferit enamorar-me dels paisatges neozelandesos. Digueu-me avorrit i calçasses. Sincerament, el sexe i l’amor és un tema que m’està tocant els ous. Metafòricament, clar, si fos literalment utilitzaria les metàfores de forma més romàntica per altres coses. Un dels avantatges de viatjar és que coneixes  molta gent, vas bastant de festa, ets nou en l’entorn i les probabilitats de lligar augmenten. Almenys això és el que diu la gent i el que em pensava jo. Segurament molta gent en el meu lloc hagués follat com un posseït  durant els gairebé quatre mesos que porto fora i algú deu pensar que jo ho he de fer perquè sovint em fan brometes i preguntes sobre el tema carregant-me subtilment una pressió que augmenta el meu fracàs. Doncs ho sento molt però no he follat. No sóc guapo, ni ben plantat, ni tinc un anglès prou bo com per enganyar a les mosses, ni tinc el coratge de llançar els trastos i, per si no n’hi hagués prou, quan tinc l’ocasió la desaprofito  com si anés sobrat.

Sé que no sóc l’únic que pateix una abstinència involuntària i prolongada, però tenim la sort que  sempre ens quedaran els nostres cinc amants: l’índex, l’anular, el gros… bromes a banda, no fa falta tenir sexe per sentir amor, i a la inversa. Per culpa de la influència històrica, religiosa, política, cultural o social, tenim una idea equivocada del que és l’amor. Cometem l’error de lligar el sexe amb l’amor i associar-lo només amb l’afecció interpersonal, però va més enllà. L’amor i el sexe són uns  temes que tothom hi ha reflexionat hores i hores i dels que en podria escriure pàgines, però intentaré resumir-ho. L’amor és l’instint humà més profund i el sentiment més incontrolable que ens priva de la racionalitat que ens diferencia dels animals. Tot i que és molt habitual que es presenti per compartir-lo i intercanviar-lo quan dues persones tenen molta complicitat, aquest apareix a qualsevol lloc, ja sigui en un paisatge, un consol matern, una conversa, una creació, un pensament, una pregària, un somni… És un concepte massa extens com per limitar-lo a les simples històries d’amor de Hugh Grant i companyia. I d’altra banda tampoc fa falta amor per tenir sexe. És cert que la combinació d’ambdós pot arribar a la màxima expressió del plaer, és cert que pot ser el millor premi per a dues persones que han estat esperant que la seva relació arribi al punt òptim, és cert que representa un acte personal íntim… però sense amor el sexe segueix sent una activitat social interessant i gustosa. Com un ball, com un massatge, com una conversa… Perquè ens hem de reprimir llavors? No ho sé, no li trobo cap explicació lògica ni hi estic d’acord, però jo també ho faig. Sovint ens saltem la llei de l’atracció per culpa de les barreres i pressions socials, sovint els gustos i les aparences són errònies, sovint el greuge comparatiu entre uns i altres és odiós… Afortunadament, la visió del sexe va renovant-se a mesura que passa el temps i s’obren les mentalitats, però en ocasions hi ha extrems que no calen. Violacions, sadomasoquismes i marranades estranyes, nenes que perden la virginitat abans que les dents de llet, addictes al sexe… que li preguntin al Tiger Woods! Ara ja no només és un reclam publicitari per Nike i altres marques, fins i tot els clubs d’streaptease també l’utilitzen per la seva habilitat a fotre-la a tots els forats.

 

Més problemes als aeroports

Si vaig tenir problemes a l’entrar a Austràlia, al sortir encara n’he tingut més. Fins al punt que per poc em quedo sense poder arribar a Nova Zelanda i una mica més i em deporten a Espanya. El dia que havia de marxar plovia a bots i barrals i el bus que m’havia de dur a l’aeroport es va anul•lar a última hora, així que vaig haver d’agafar el tren i vaig arribar al Check-In 55 minuts abans que sortís el meu vol, però com que havia de facturar maleta necessitava ser-hi una hora abans. Aleshores em van dir que havia perdut el meu vol i n’havia de comprar un altre, fet que em tocava bastant la moral. Però encara hi havia una possibilitat per agafar l’avió, que era viatjar amb una maleta de mà que no sobrepassés els deu quilos. Vaig abrigar-me amb la roba més pesant, vaig desfer-me de la tenda de campanya i els peus de submarinisme per treure pes i vaig poder aconseguir el bitllet. Però això no volia dir que pogués agafar l’avió tranquil•lament perquè al passar per la finestra d’estrangeria el manasses de seguretat em va acabar de trencar el passaport, que ja estava perjudicat.

I vaig haver d’esperar que vingués el superior a demanar-me el DNI, que també estava en mal estat. Però com a mínim tenia el carnet de conduir i finalment, dos minuts abans que sortís el meu avió, em van deixar passar i vaig poder arribar a Nova Zelanda. Però allà vaig tornar a tenir el mateix problema quan vaig arribar altre cop al control de seguretat. Allà em van dir que amb aquell passaport no podia estar a Nova Zelanda i em van fer estar a la sala d’estrangeria més de dues hores amb la incertesa que suposa no saber si pots quedar-te o si et faran fora en qualsevol moment. Finalment em van fer un document d’identitat neozelandès que dura un mes i ara he d’anar a l’ambaixada espanyola a resoldre el tema. I cada dia que passa odio més la burocràcia.

Bellesa australiana (Sidney)

La meva estada a Sydney ha estat marcada pel mal temps. Encara és estiu però el sol s’ha demanat uns dies de vacances envejós dels australians. Només un dia va ser-hi present i ho vaig aprofitar per anar a la platja amb una catalana i remullar-nos una estoneta. Un altre dia vaig voler veure l’entorn natural anant al parc natural de Blue Mountains però la boira no va ajudar gens a apreciar els paisatges.

D’altra banda, també he aprofitat el mal temps per fer activitats culturals com veure la caríssima pel·lícula Avatar en 3D a l’Imax, que diuen que és el més gran del món, i anar a museus com el d’art contemporani a veure obres que no entenen ni els que les van fer i al museu d’Austràlia, que tenia una mostra de fotografies de l’any sobre animals (algunes de realment bones), una secció d’animals australians dissecats (ja que no els vaig veure en viu a Blue Mountains) i una secció d’animals juràssics (coneguts també com a dinosaures). I amb tant d’animal m’han vingut ganes de veure els animals més antics, mítics i peculiars del món, enemics de prínceps i princeses i protagonistes de moltes llegendes: els dracs. Per fer-ho hauré d’anar a l’Island of the dragon, concretament al parc nacional de Komodo que pel que sembla  és l’únic lloc del món on aquests animals són lliures i no tenen la mala reputació que els hem donat sempre. Espero que els dracs de Komodo no em prenguin per princesa.

 

La bellesa australiana (Melbourne)

La veritable bellesa d’Austràlia rau en la natura. Amb això tampoc vull dir que les ciutats, la cultura i la gent d’Austràlia no valguin res, però no tenen res d’especial i no destaca de la d’altres països. El país no seria el mateix sense la riquesa natural -ja sigui mineral, vegetal o animal- que li ofereix aquesta enorme illa. El problema és que és massa gran i per veure totes les coses boniques t’has de desplaçar molt lluny. I jo només he pogut veure la zona del sud, però el què he vist m’ha agradat. Les costes, les pedres, les selves, els coales, cangurs… us ho explicaré amb algunes imatges: