Un dia de Manhattan

El nom de Manhattan és conegut per gairebé tothom i fa referència a una de les zones urbanes més emblemàtiques de la història que ha donat un nou sentit al concepte de ciutat. Anem a visitar-ho des del seu inici fins al final, de cap a peus, de sud a nord. I veurem les parts més rellavants en un sol dia. Un cop has travessat el bassal que separa el vell continent del nou, el primer que notes des de lluny és el microclima que desprèn tota aquesta superfície sòlida. Una capa de boira espessa que embolica la costa i es va desfent a mesura que t’hi aproximes, per no desvelar-te de sobte les obres humanes que atresora i ho puguis assimilar poc a poc. T’hi vas acostant i vas veient com el mar es va quedant petit i estret i la costa va prenent altura de forma irregular. Quan ja pots apreciar les siluetes dels gratacels és quan t’adones que hi ha una petita illa orfe i marginada a poca distància de la platja. Però no és una illa abandonada, sinó lliure. Allà hi viu una senyora frígida i rígida que sembla que et guiï rudimentàriament cap a la seva terra amb una torxa. Aquesta dona és la mare de tots els nord-americans, la que els consola i recolza quan les coses no els va bé, la que els permet tots els capricis i errors i la que els menteix piadosament sobre les seves capacitats. Com també és la que engresca a tots els nouvinguts i els promet una oportunitat sense dir-los quina oportunitat és ni què han de fer per aprofitar-la. I ja els tens tots junts a la pròxima illa, més gran i enganxada al continent per ponts, enganyats per la idea volàtil del somni americà. Això és Manhattan i aquí cadascú s’espavila pel seu compte per fer el que no es pot fer en cap altre lloc. Hi ha qui es fa milionari, hi ha qui s’acaba morint de gana… però la majoria va arribar aquí seduït per l’estàtua de la llibertat. Ja hem posat els peus a terra però no en dóna gens la sensació perquè en realitat quedes enterrat. Dins la confraria de gratacels et sents minúscul i les cervicals pateixen cada cop que intentes veure si encara queda cel i si el sol segueix el seu camí. No tot Manhattan és així però la primera zona està plena d’aquests eminents edificis que estan plens d’oficines amb vistes idònies per fer un brake a mitja transacció. És el Financial District, el punt del món on es mouen més diners. Les decisions que es prenen aquí a Wall Street repercuteixen a la butxaca d’un peruà, un congolès o un indonesi. D’aquí deuria venir el nom de World Trade Center, que en pau descansi. Una llàstima no poder-ho veure perquè si els edificis que queden són alts, les torres bessones semblarien ser infinites. A més, servirien de punt de referència per orientar-te perquè ara resulta més difícil de trobar. Preguntem a un ciutadà on és el World Trade Center i afeblint el to ens respon: solia ser allà. Hagués pogut respondre de moltes maneres diferents però aquesta és la que més demostra que l’11-S els va tocar la fibra. Arribem a la zona i veiem que està tot en obres. Estan reconstruint la zona amb monuments condecorant la tragèdia i amb nous edificis de mida semblant, com si no n’haguessin tingut prou i volguessin superar-ho provocant encara més. Però volem veure l’edifici més alt actualment, l’Empire State Building. En tenim prou amb aixecar el cap en un punt prou desembarassat com perquè els blocs de pisos no ens tapin la visió i Des de la llunyania es reconeix però encara sembla baix i tot. El que sabem és que hem d’anar cap al nord i ens dirigim cap allà. Pel camí ens trobem el barri xinès, o el que és el mateix, XInatown. El barri que s’ha erigit com la competència del que hem vist fins ara. Aquí hi pots trobar de tot a un preu raonable, és com un “mercadillo” a l’engròs . On t’arriba la vista hi veus paradetes i botiguetes amb menjar, cosmètics, productes electrònics, roba… i no sempre estan separades i organitzades. Pots estar-te mirant càmeres de vídeo mentre notes olor de peix fresc. Però és típic, mític, útil i inclús necessari que una gran ciutat com Nova York tingui un barri xinès. De fet, totes les grans ciutats en tenen i per alguna raó serà (em pregunto com són els barris xinesos de les grans ciutats xineses). En el fons és injust que aquest barri se li atorgui la mala fama de lloc perillós. Suposo que és un mal lloc si tens alguna cosa en contra els xinesos, o ells tenen alguna cosa en contra teu, però a part d’això no hi ha cap mena de risc. S’ha d’admetre però, que en aquesta zona no hi ha res que no vingui d’orient. Pots passejar durant una bona estona creuant illes (o blocs com en diuen aquí) sense trobar-te cap cartell en anglès ni cap persona amb els ulls ovalats. És  un espai totalment xinès i sovint dubtes si ets a Nova York o a Pequín. Malgrat tot, és el lloc idoni per fer compres si vols cuidar la teva economia. Tenint en compte que quasi tot prové de Xina, és normal que un barri com aquest gaudeixi de descomptes promocionals i tingui cert avantatge en el sector secundari. Un cop ens hem entretingut amb les paradetes, decidim seguir el nostre rumb cap al nord i l’atrezzo va canviant de cultura. Passem pel barri holandès, pel barri italià… ens va quedant clar que Nova York és una ciutat global i globalitzada, multi-ètnica i multi-usos, però volem tenir una visió general i panoràmica per acabar de fer-nos una idea de la magnitud del domini on posem els peus. Per arribar-hi ja hem vist algun edifici remarcable com el Flat Iron, amb una base triangular arquitectònicament molt ben aconseguida, ben a prop també ens queda la plaça Madison Square, però ens queda apreciar l’edifici rei que guaita tot Manhattan, l’Empire State Building. Busquem l’entrada però hem hagut de donar la volta a tota l’illa i això que aquesta és de les poques illes del món que s’alimenta només d’un sol edifici. I un cop som a dins volem pujar a dalt de tot i poder tenir el plaer de tenir una de les ciutats més carismàtiques de la terra als teus peus i no poder reconèixer res del que es mou al carrer. Ens fan passar per un laberint de cordons, cues o ascensors i encara que el nostre desig sigui pujar per les escales no ens ho permeten ni per molta claustrofòbia que tinguem. Tot i que és injust per aquelles persones que un mal dia es van quedar tancades en un ascensor i des d’aleshores no hi poden pujar mai més, encara s’entén que hi hagi aquest tipus de restriccions perquè podria arribar a haver-hi un trànsit caòtic a les escales. Quan som a dalt de tot tenim la sensació d’estar al cim d’alguna muntanya però sense haver-nos cansat al pujar-la. Només hem hagut de suportar la incòmoda situació i el permanent  silenci que es produeix dins un ascensor amb deu persones desconegudes mentre es pugen 86 plantes de les 102 que té l’edifici. Però ara gaudim d’una panoràmica de 360º de la capital del món al bell mig de Manhattan. Allà on King Kong es va sentir acorralat, on se senten atrets tots els suïcides i els llamps, el sostre de Nova York, el que va ser l’edifici més alt del món durant més de quaranta anys, segurament l’edifici més cotitzat i més segur del planeta… són molts els atributs i qualificatius que fan que aquest edifici sigui tant especial. Un cop hem donat un parell de voltes a l’observatori ens adonem que les cases i edificis de la ciutat arriben fins al final de l’horitzó i inclús el mar també s’acaba convertint en urbanització. Tornem a baixar fent el mateix procediment que abans però passant també obligatòriament per la botiga de records, però preferim gastar-nos els diners en una necessitat bàsica com menjar. Un cop al carrer tenim mil i una propostes culinàries d’estils i cultures diferents, des de la parada de Hot Dogs d’un dòlar als restaurants italians més selectes. Amb la panxa plena donem un vol per carrers amb noms numèrics (la majoria de carrers i avingudes d’aquí es diuen primer carrer, segon carrer… i així arribem al 220!)fins que trobem el carrer Broadway. Com el seu nom indica és un carrer ample, però també llarg, molt llarg. De fet, és el carrer més llarg de Nova York i fa 33 quilòmetres. Travessa tot Manhattan i separa la Gran Poma com si fos la fletxa de Guillem Tell. També forada la llavor de la poma, l’essència de la ciutat, el cor de Nova York… o més aviat el marcapassos. Parlo del rellotge que marca el tempo de la ciutat i que està situat al Times Square. Aquesta plaça és el símbol més evident del capitalisme, el sensacionalisme i l’espectacularitat made in USA. Ens deixem enlluernar per la gran quantitat de cartells que hi ha, tot el que es respira aquí és publicitat, milers de missatges de consum que et van quedant subliminalment a la retina. I sempre està ple de gent de totes les mides, races, ideologies i classes socials. Dubto que hi hagi un sol moment en la història recent d’aquesta cruïlla en que no hi hagi ningú voltant per allà. Passejant pocs minuts per la zona topes amb trenta persones que et demanen la seva atenció. Ja sigui per demanar-te diners, perquè escoltis la seva música, perquè vagis a tal espectacle, perquè mengis al seu restaurant, compris a la seva botiga, vagis al seu espectacle, et facis un retrat, et tiris una foto… qualsevol excusa és vàlida, tu aquí només ets un sac de dòlars que s’ha d’intentar convèncer perquè et buidis en benefici d’algú. Seguim Broadway amunt, esquivant les cues dels teatres i sorprenent-nos amb algun tipus d’obres, tant pels intèrprets (Jude Law, Scarlett Johansson, Denzel Washington…) com per la dificultat del vestuari (El rei lleó, Shrek, la Sirenita…). I sense adonar-nos topem amb Colom, o com li diuen ells Columbus, enmig d’una rotonda com a Barcelona però sense assenyalar, orgullós de ser el culpable de tot plegat. I just darrere hi ha el Central Park. Aquest parc és un oasis enmig del desert. Rodejat de gratacels, segueix mantenint una tranquil·litat immaculada i inexplicable per la seva posició. És com si els arbres fossin una barrera infranquejable, una frontera del parc que no deixa passar l’estrés, el soroll, el fum i l’ambient urbà en general. Al nostre voltant hi ha força gent que venen a aïllar-se, a asserenar-se, a reflexionar, a potenciar l’amor amb la seva parella, a parlar tranquil·lament amb els amics, a fer esport… i fins i tot es poden veure animals que no siguin rates ni coloms com esquirols, ànecs, peixos i una gran varietat d’ocells. Animals que segurament no gosaran mai posar els peus (o potes en aquest cas) a la ciutat. Nosaltres sí que ho fem i ens endinsem al barri de Harlem. Aquest barri vindria a ser com el XinaTown però enlloc de xinesos hi ha negres. Encara que la majoria de peatons siguin afroamericans, no deixen de ser americans i no deixa d’haver-hi gent d’altres races, és a dir que tampoc ens hem de creure tots els tòpics que encasellen Harlem com un barri per a negres. També és famós pel Jazz i segueix havent-hi locals amb cartells de música Jazz en directe, de cara als turistes, però el que escolta la gent d’aquí és més aviat Hip-Hop o Rap. Llàstima que no siguem diumenge al matí i no puguem escoltar les cançons de Gòspel típiques de les esglésies d’aquí. Tampoc sembla un barri conflictiu ni pobre, però ja és de nit i sempre pots trobar-te algú que aparegui del no-res i tocar-te les pessigolles; la nostra pinta de turistes no ens la treu ningú i som un plat suculent per tots aquells que volen un sou extra laboral. Potser per això, o perquè estem cansats, donem per acabada la nostra visita i agafem el metro per anar a dutxar-nos i descansar una estona després de tantes hores de caminar. Potser si ens queden forces anirem a prendre un Manhattan en algun Pub però malauradament no serà una nit de sexe a Nova York com ho pinta la sèrie o les pel·lícules de Woody Allen.