Un mes de viatjar és més que un viatge de mes

Ja fa un mes que vaig marxar. Ho sé pel calendari d’aquest mateix bloc o el de l’escola, no per altra cosa. He perdut la noció del temps no sé en quin dia visc i tan podria dir que ha passat una setmana com tres mesos des que vaig marxar. Estic arribant a la conclusió que aquest viatge només pot anar bé amb gent que sigui d’una manera de ser diferent: de no preocupar-me massa, d’encaixar les bufetades amb un somriure, d’estar obert i predisposat a noves situacions, de seguir confiant amb la sort o amb la gent encara que t’hagin traït, de tenir ambició per fer coses poc convencionals… si algú altre volgués fer un viatge així (no em refereixo només al meu, ni que jo pugui fer-lo, ni que no hi hagi moltes altres persones que puguin fer-lo) probablement se li alteraria el seu sistema nerviós, acabaria amb algun trastorn mental i necessitaria l’estabilitat de casa seva, fet que l’obligaria a tallar en sec la ruta. Dubto (i espero) que a mi em passi perquè el meu sistema nerviós ja està prou alterat, ja tinc trastorns mentals i mai he tingut estabilitat. Però si alguns dels meus familiars o amics estiguessin en la meva situació no sé pas què farien… i possiblement cap agència de viatges oferiria un mes de vacances amb aquestes condicions No tinc company de viatge que m’ajudi, només el mini-Guillo que em van regalar les de la feina però que em fa molta companyia.

No tinc ruta establerta ni res lligat, només sé que no sé on seré d’aquí dos mesos. No tinc guies de viatge, ni contactes als llocs on he d’anar; només m’aferro a les oportunitats espontànies que em vaig trobant. No tinc brúixola ni GPS ni res que m’orienti; només el sol, que surt d’est i es pon a l’oest. No tinc telèfon mòbil, ni mitjans de comunicació; només el Netbook i depenc d’Internet i de la meva nul·la capacitat informàtica. I perdo molt temps actualitzant el bloc. No tinc diccionaris ni punyetera idea d’idiomes; només català o castellà i l’anglès del batxillerat. No tinc calendari ni agenda ni res que em marqui el temps; només un rellotge que no acabo d’entendre. No tinc prous diners com per fer el que faig; només sé que m’he gastat més diners dels previstos pel meu just pressupost. No tinc equipatge per facturar; només una maleta de mà per viatjar i la bosseta que duc sempre a sobre. Però tinc esperança, ganes, il·lusió i energia per viatjar i això no pesa a la maleta. Només fa falta això per anar on vulguis, ja sigui a casa el veï o a l’altra punta del món. I en realitat és el mateix: la gent que t’envolta, siguis on siguis, té el mateix ADN, de cabrons i bones persones n’hi ha per tot el món, les desgràcies te les pots trobar arreu, igual que les meravelles. I surt a compte assumir els riscos per aconseguir-les. Per exemple, quan estic davant d’una posta de sol al mig del Pacífic no me’n penedeixo del que he arriscat o patit per arribar fins aquí.