L’hospitalitat dels rucs catalans

Caminant sense rumb concret pel carrer principal de la capital del país estranger on et trobes topes amb un desconegut; ell enlloc de respondre amb un mal gest et regala un somriure i una mirada de complicitat. Estranyat per la bona reacció del rival et quedes perplex un segon i aquest encara té valor per preguntar-te: Com et dius? D’on ets? El primer interrogant es desfà espontàniament però la segona pregunta et fa vacil•lar una miqueta. Endut per la confiança respons: de Barcelona. Perquè dius de Barcelona si en realitat ets de Manresa? Perquè no dius de Catalunya o d’Espanya per estalviar salivera? Els ulls que tens davant brillen per l’expectació i això et fa tirar-te a la piscina responent el nom d’una ciutat emblemàtica i carismàtica que potser sabrà situar en el mapa, ni que sigui per alguna pel•lícula o esdeveniment esportiu. Ell dubta mig segon i et respon: Ah! Futbol Club Barcelona, Gaudi, Dalí, Rambles… això et provoca a tu un altre somriure de complicitat que es queda estroncat per una altra deducció seva: Ah! Catalonia! I tota la desconfiança que tenies el primer segon de topar amb ell se’n va per sorpresa i li respons un sí rotund. Com si un alumne problemàtic hagués tret un 10 en un examen, com si el teu gos et donés la pota sobtadament després de mesos d¡ensinistrament, com si el teu pacient s’hagués curat d’una malaltia gravíssima. Aquest sentiment fa que tinguis ganes de premiar la seva bona deducció amb una cervesa a la terrassa del bar del costat. Li ho proposes i ell accepta encantat. Per casualitat en aquell bar i ha cerveses d’exportació i d’entre totes veus que hi sobresalta un color vermell amb una estrella daurada. El convides a una Estrella Damm, és la beguda que més encaixa en aquell moment, sens dubte. Seguiu parlant i ell segueix amb la voluntat de saber més coses del teu país amb un únic prejudici que et deixa anar d’entrada: “Catalan people are nice people”. I això a tu et dóna ales per seguir parlant del teu sentiment de país. Li parles d’Espanya també, però sobretot li parles de Catalunya perquè és quan els ulls li brillen més per la curiositat. Aquí entra alguna comparació amb el Regne Unit. Ell ja sap que Escòcia és diferent d’Anglaterra i entén perfectament el paper de Catalunya dins Espanya. Perquè no té una selecció pròpia pel Mundial com té Escòcia? Et pregunta. No acabes d’aclarir la resposta i canvieu de tema. Parleu de la situació actual, de la crisis, de la immigració, de les eleccions, dels referèndums… i aneu a parar al tema de la transició. Ell es queda perplex davant el comportament que vàrem tenir durant aquella època. Va ser difícil però era millor això que res. Apareix també el cop d’estat de Tejero i la por i la pressió de la caverna que ens havien fet entrar al cos. “Una actitud exemplar” et corrobora ell. Seguiu parlant i el temps històric es va fent més ample. De la dictadura franquista passeu a la República, a la guerra de Cuba i fins i tot a la data de l’11-S de 1714. Aquesta data li fa gràcia perquè coincideix amb l’atemptat a les torres bessones . Sí noi, fins i tot la diada de Catalunya ens van prendre, apuntes amb humor sarcàstic. I us poseu a riure els dos. No te n’has adonat i el sol s’ha anat ponent. Heu estat dues hores bevent estrelles i als dos us rondina la panxa. T’has sentit tant bé amb ell que el convides a sopar al restaurant del costat. I resulta que just davant hi ha un bar de tapes. Hi aneu de pet a compartir unes tapetes. Parleu sobre la dieta mediterrània, que ara és patrimoni de la humanitat com els castellers o la Patum. “Quin és el secret?” La teva resposta és clara però no del tot senzilla. Cuinar amb les coses bones que tenim. “I què teniu?” Bon raïm i bones olives, bones fruites i bones verdures, de bona llet i bons ous i també bona carn i bon peix. I això acaba convertint-se en una dieta equilibrada cultivada a base d’oli d’oliva, all i ceba o altres verdures, bon pa i bona carn a la brasa o peix a la planxa…
– Quin és el plat típic del teu país? Em va tallar en sec. Doncs diria que el pa amb tomàquet i les mongetes amb botifarra acompanyat d’un vi del priorat i de postres, la crema catalana.
– I això és sa? Em va desafiar. No, això és bo. Si no se n’abusa, clar… de fet, el pa amb tomàquet va ser el recurs que les famílies humils trobaren per estovar el pa sec i fer-lo menjívol. I és el plat típic perquè els catalans som gent senzilla i humil que ens volem curar en salut…
-Però la dieta mediterrània és de les més sanes del món, no? Va voler corroborar. Sí, perquè es cuina al mediterrani i no només es basa en un plat sinó que en té varis, segons el dia o segons la temporada. I en les salses i ensalades s’hi posa all i julivert o ceba i verdures saludables.
– Ah per això la salut dels catalans és tant bona! va deduir. Suposo que sí. Però ara mateix la salut i la sanitat del país no va gaire bé… El seu posat escèptic em va fer explicar-li el tema actual sobre les últimes i excessives retallades a Sanitat. I el tema de la sanitat ens va acabar ocupant tot el sopar. Li vaig parlar de Boi Ruiz, el nou conseller de la Generalitat, de la última manifestació del personal sanitari, de les llargues llistes d’espera, de les pèssimes situacions laborals de les infermeres, i del sistema assistencial que vam aconseguir en el període democràtic que permetia als espanyols i als catalans de gaudir d’una sanitat pública gratuïta. Però també li deia que en algunes comunitats autònomes d’Espanya surten molt més beneficiades que Catalunya i que el dèficit fiscal de Catalunya es fa insuportable… Vam acabar de sopar i vam tornar a anar a fer una altra cervesa al mateix lloc. Vaig voler pagar el sopar però no em va deixar i llavors li vaig explicar la fama d’agarrats i insolidaris que teníem els catalans. Ell va somriure i em va dir que ja el podia convidar al següent cocktail si em feia sentir millor. Un parell de catalans van unir-se a la nostra conversa i vam començar a protestar de la crisis, de com afectava a Catalunya, de com afectava a Espanya i de com el jovent preparat se n’anava a fora mentre els nostres avis perdrien qualitat de vida per les retallades en la sanitat pública. També vam parlar un altre cop del conseller i companyia. Aquí van començar a aparèixer noms de polítics com en Mas i en Zapatero, partits polítics com el PP, dels sindicats com Comissions Obreres, dels bancs i de la forçosa unió que han tingut, de la crisi financera que sempre paguen els mateixos, de la situació d’altres països com Alemanya… ell només escoltava i assentia amb el cap fins que va fer una pregunta clau:
– I perquè no lluiteu perquè el vostre país sigui lliure? Va desafiar-nos ell.
– Doncs potser perquè sempre que hem lluitat hem perdut. I perquè no volem utilitzar ni les armes ni la força sinó el seny i la paraula. I així ens ha anat sempre des que érem segadors.  I involuntàriament vaig acotar el cap. S’havia fet tard i al cap de set hores de garlar i garlar sobre el meu país defensant tot el que ens qüestionava se’ns va aparèixer una pregunta: D’on ets tu? És curiós perquè durant tota l’estona no vaig parar de mirar-me el melic i queixar-me de la situació del meu país sense voler saber com era la situació del seu país. La seva resposta em va fer brillar els ulls d’una manera que inclús em va fer vessar una llàgrima.
– Al principi t’hagués dit que sóc d’Irlanda, o de Dublín. Però després de tot el que m’has explicat et responc una altra cosa. Sóc català. Perquè? Doncs perquè fa un any que estic treballant en un hotel de Barcelona i aquesta ciutat i aquest país m’ha tractat molt bé. Ara només em fa falta aprendre bé el català i pagar els impostos que toca com tots vosaltres i si mai tinc un problema de salut o de diners sé que vosaltres m’ajudareu. Perquè malgrat els prejudicis que hi hagi sobre vosaltres, sou molt hospitalaris. I si cal diré que sóc espanyol davant de qualsevol que no sàpiga o no vulgui situar Catalunya dins el mapa. Ho diré, però després li explicaré tot el que m’has explicat tu. Gràcies per fer-me entendre d’on sóc. I així es va acomiadar ell amb una abraçada i una encaixada de mans prement amb força els quatre dits de la ma com Gifré el Pilós. I els dos vam anar a dormir a casa sabent perfectament d’on érem i sabent que gaudíem d’una molt bona salut. Vaig tancar els ulls i vaig gaudir el somni com mai abans ho havia fet. Quin somni? Ja no me’n recordo perquè me’n vaig oblidar just després de despertar-me. Però un cop despert ja sé com he d’actuar. Sé que entre aquell irlandès i jo l’únic que ens diferenciava era que havíem nascut en llocs diferents i que parlàvem llengües diferents però gràcies a la hospitalitat del nostre país, els dos ens sentíem catalans. El meu nou amic català era d’un país independent, però no per això s’ha lliurat de la crisis, i el més greu de tot: el preu que van pagar per ser lliures van ser moltes morts . Nosaltres sabem que no fa falta utilitzar l’Ira, sinó el seny. No volem la mort de ningú, sinó la salut per a tots. Però sobretot, volem que tots els catalans, siguin nascuts a Andalusia, Senegal o Irlanda, puguin gaudir d’una bona sanitat pública. Agarrats? Si voler pagar la medicina de la meva àvia o del meu veí extremeny és ser agarrat… sí, sóc agarrat, i molt. Però mentre jo gaudeixi de salut vetllaré perquè els meus veïns i familiars més pròxims no morin de gana. El que no vull és que algú utilitzi la meva suor per pagar un tractament mèdic d’un terratinent gallec quan la meva àvia s’està morint del mateix i ningú la pot atendre. El que no faré és suar la cansalada per pagar l’escola concertada d’un madrileny quan amb prou feina puc pagar els llibres del meu fill. I el que no faré és fotre’m l’esquena enlaire per pagar les vacances d’un especulador valencià quan a no puc pagar ni la hipoteca del meu pis. La salut ben entesa comença per un mateix. És la base de l’estat del benestar que tant ens ha costat aconseguir. Agarrats? Jo en diria assenyats. La caverna mediàtica es queixarà de nosaltres, els catalans, però tots els cavernícoles que viuen i treballen a Catalunya saben que primer de tot ens hem d’ocupar de la salut de la família i quan la família estigui bé estarem disposats a ajudar a qui faci falta. Perquè aquesta és una actitud assenyada. I perquè podem invertir els diners en moltes accions solidàries si sabem que disposem del coixí del fruit del nostre esforç en forma d’impostos, però que no ens toquin aquest coixí perquè aleshores no podem ser solidaris. Perquè amb la salut no s’hi juga. Agarrats? No, cavernícola no, assenyats. Hi haurà qui no ho entendrà o no ho voldrà entendre: polítics, directors, alts càrrecs… però els doctors i les infermeres ho entenen tant com els seus pacients, els mestres i professors ho entenen com ho fan els pares i alumnes i els arquitectes ho entenen igual que els paletes… només falta que els que estan ben assistits i hospitalitzats ho entenguin tant com la resta de ciutadans que avui en dia estan malalts o dependents. Arribarà mai aquest dia? En el meu somni ja ha arribat i les gotes que es van vessar no eren de sang sinó de tinta. Hem patit? Sí, molt. Com a poble i com a ciutadans, però algun dia podrem afirmar: estem curats, ja no som dependents; aleshores podrem ajudar els altres malalts. Si lluitem amb seny i paraula, el temps ens donarà la raó. Però hem de ser tossuts i gemegar sense donar cap cossa, com els rucs. Uns quants cavernícoles ens tracten de rucs, però nosaltres, que fa temps que estem fora de la caverna, riem com rucs davant la seva actitud. Hem de tenir por d’un toro? Ell hauria de tenir por dels toreros, que són precisament els de la caverna. I nosaltres aquests ens els hem torejat, curiosament, gràcies a la nostra condició de rucs. Perquè val més ser un burro en un prat que un toro en una plaça. Arribarà algun dia en que tots els toros de Catalunya ens entendran. Paciència. Anirem fent el burro fins que tots els toros que es riuen de nosaltres vagin a parar a una plaça i ens envegin. Serà aleshores quan, preocupats per la seva salut, preferiran ser rucs. I quan ja no quedin més toros per torejar, els cavernícoles hauran de sortir de la caverna per veure què passa i, després de l’impacte de la llum natural, s’adonaran que els rucs no eren tan rucs. I s’adonaran també que els rucs els podem ajudar a traginar medicines per curar-los la conjuntivitis, si no ens maltracten com a toros. Perquè els rucs sabem suportar el dolor fins a cert punt, sí, però també sabem que no volem que aquest dolor s’estengui massa, com tampoc volem que els nostres familiars i veïns el pateixin. Agarrats? No, burro no, hospitalaris. Perquè som rucs, sí, però catalans!