Seguretat aèria en crisi

Hawai és un lloc idoni per passar les vacances de Nadal. Surts de casa tapat fins dalt i pelant-te el nas del fred i quan arribes et vas despullant i també acabes amb el nas pelat, però del sol. I potser és un dels llocs més relaxants per canviar d’any, sense cap mena d’estrès ni preocupacions. Potser. L’Obama segur que ja no pensa el mateix. El president ja va haver d’endarrerir les seves vacances per la votació del Senat sobre la Reforma de Sanitat (que ja feia anys que s’hauria hagut d’aprovar). Semblava que es va treure un bon pes de sobre, però al cap de tres dies d’arribar a Oahu, l’illa on va néixer i on pretenia buscar uns dies de tranquil•litat, li cau un regal de Nadal ben gran, l’intent d’atac terrorista. I després una bona innocentada, haver de canviar banyador per americana i calmar a la multitud americana. Llàstima que no el vaig veure en cap d’aquests dies, sinó li hagués enganxat una llufa de pam i mig. I això que hi he estat bastant a prop, més que en la meva vida i no crec que el pugui veure ja, perquè he canviat d’illa. Ara sóc a Big Island, l’illa més nova i gran, on el Lara i jo hi passarem una setmana. Per arribar-hi hem hagut de passar els controls de seguretat de l’aeroport de Honolulu, just després de l’escàndol. Segons diuen, l’intent d’atac terrorista va ser degut a errors inacceptables en el sistema de seguretat aeri però ho estan millorant. Corroboro una part només: el sistema de seguretat aeri té errors inacceptables. Per venir cap aquí vaig pujar a l’avió amb un pot de raviolis, un d’espaguetis amb mandonguilles i un puré de verdures i pollastre (tots plens de líquid) i el meu amic, en Lara, va entrar-hi el desodorant i encenedors. Però, en canvi, em van fer deixar un pot transparent amb crema solar, que no podia ser res més que allò que es veia:: crema solar. Si hagués portat PETN, segur que hagués estat més senzill posar-lo en una d’aquestes llaunes de menjar, buidant-les i enganxant la tapa amb Imedio. Potser és que els de seguretat preferien prendre el sol abans que menjar espaguetis. Un error inacceptable, amb lo bons que són els espaguetis!

 

Innocentada involuntària

Bé, avui es el dia dels innocents (per vosaltres, per mi encara falta un dia) i, com no, us havia de fer una innocentada, ni que fos sense voler. Realment no tenia pensat fer-ne cap, però aquesta tradició tan bonica i molesta em pot servir d’excusa per contrarestar un error que vaig cometre. La meva innocentada ha anat dirigida a tots aquells que vau intentar veure la “performance” en directe a través de la càmera on-line el dia de Nadal. Finalment vaig fer l’actuació, però ni a l’hora que tocava ni al lloc de la web i us explicaré el perquè. Vam sortir de festa per la revetlla de Nadal i jo encara no sé com vaig acabar al llit, però sé que l’endemà ens vam llevar a quarts de deu i a sobre la ressaca em va donar la tabarra durant tota la funció. Fins avui no he trobat el despertador -i això que l’havia posat el 24 abans de sopar- i no tinc ni idea de si va sonar o no, però el fet és que vam fer una hora tard per arribar a l’estàtua del Duke, i vam anar directament a l’arbre de Nadal. Em sap greu si algú es va ofendre, frustrar, enfadar… per haver perdut temps del dia de Nadal mirant una estàtua. Disculpeu-me, no era la meva intenció però com a mínim ho vaig fer, que no les tenia totes. Us ha fet gràcia aquesta innocentada? A mi tampoc me’n fa, però potser el vídeo que us deixo aquí us fa una mica més de gràcia:

 

 

 

Merry Christmas

S’acosta Nadal i com diu la dita cada ovella se’n va al seu corral, tothom es retroba amb tots els familiars perduts, s’engreixa sis quilos a base de polvorons i col·lecciona regals innecessaris i números vermells a la targeta de crèdit. Aquí a Hawai també fem coses similars però sense notar les temperatures fredes típiques d’aquestes festes, i això ho fa un pèl estrany. Ara estem el Lara i jo en un hostal de waikiki fent la “nit bona” amb companys de totes les nacionalitats. No és el mateix que passar el Nadal en família però li dóna un toc especial al nostre particular Nadal. M’he disfressat de Pare Nadal perquè no teníem cap tió que cagués res, espero que a vosaltres us hagi fet un bon “cagarro”, nosaltres us donarem el nostre regal en forma de cançó des de l’altra punta del món. Espero que tingueu molt bones festes!!! Una abraçada ben gran i un Merry Christmas ben calurós.

Gent que ve i se’n va

Estic gaudint de les platges, de les postes de sol, de la dansa Hula i la música hawaiana, dels paisatges, animals… totes aquestes coses típiques de Hawai. Però tot això encara s’exagera i s’embelleix més si ho fas en companyia. I potser no veieu tantes coses i feu tard, cert, perquè sempre costa mobilitzar més d’una persona. Però el que no veu un, ho veu l’altre i us complementeu aquesta informació visual com si tinguessis més ulls; i el temps passa més ràpid, tot i la intensitat que hi ha en tot moment, perquè us entreteniu cada minut amb qualsevol tonteria. Però durant aquesta estona en que tots estàveu distrets éreu feliços i per això potser no us preocupava gens el temps. El temps ve i se’n va sense que te n’adonis, igual que els companys. Aquests dies està marxant molta gent cap a casa seva a celebrar el Nadal, alguns van marxar ja fa dies i alguns marxaran d’aquí poc. Ara m’adono de com són de fugaces les amistats en els viatges i també com de diferents són les persones però que iguals que són les relacions humanes. És igual si són de Barcelona, Madrid, d’Alemanya o Eslovènia, de Tokyo o d’Alaska, que a tot arreu hi ha bellíssimes persones.  He tingut experiències maquíssimes amb molta d’aquesta gent i ara que ja he acabat les classes i ja no visc a la residència, m’entra melangia al pensar que s’han acabat totes aquelles estones amb una grata companyia: Converses entretingudes i “roomparties” amb els companys de la residència com la Jordan, l’Alex, en Terry etc. Les cerveses i les classes d’anglès ressacosos o absents de l’endemà amb en Dídac, el Jorge, la Jenny, la Yuri, l’Akos, l’Anzé… Excursions en cotxe, amb el bany entre taurons inclòs, i nits de pesca amb el César. Partides d’Uno i excursions a platges amb en Jose i l’Aya, la Mai, l’Henrique… Els dinars i sopars de menjar espanyol que compartíem amb la Yuko, Sarah, Mamiko, Ravil i companyia.  Guardaré un gran record de tot això també, segur que més que els paisatges i tot el que es pugui fer en aquesta illa i espero seguir mantenint contacte amb molts d’ells, tot i que en molts casos no podrà ser fins d’aquí una temporada. Afortunadament, però, d’aquí poques hores ve un amic de fa anys: en Lara. El temps ve i se’n va, els companys de viatge també… però les amistats perduren, per molt lluny que te’n vagis.

Ukelele’s Christmas Performance

Per a tots aquells que us agrada que faci el ridícul en públic, intento fer-ho tant com puc però si teniu idees guillades proposeu-les. A mi també m’agrada que algú o altre faci coses fora de l’habitual i escandalitzi a la gent, i no em fa res ser un d’aquests si no hi ha més remei. Us avanço la informació d’un nou esdeveniment. Es tracta d’una petita “performance” musical que faré a un dels llocs més turístics de Honolulu. Serà davant l’estàtua del Duke, l’heroi de Hawai, un lloc on hi ha una càmera on-line 24 hores al dia, així que els que vulgueu ho podreu veure (escoltar no es pot) en directe a través de la pàgina a http://www.honolulu.gov/multimed/waikiki.asp.
El que faré serà tocar l’ukelele i l’harmònica mentre canto cançons que em recorden a les persones que més m’estimo enganxant-les totes a partir d’una mateixa base. Un remake ben estrany que complementaré amb una disfressa també peculiar: un vestit de hawaiana (amb faldilla, collaret, flor i cocos als pits) i un barret del Pare Nadal. Després seguiré fins arribar a un arbre de Nadal que han muntat per cantar Nadales en versió porno. Bé, què us sembla? Puc fer alguna ximpleria més? No sé fins a quin punt la policia em deixarà expressar el meu art i esperit nadalenc; ni si el meu talent i habilitat amb l’ukelele em permetrà superar el soroll però he practicat una mica, com es pot comprovar a la fotografia. La llista de cançons és la següent (qui vulgui que li dediqui alguna cançó només ho ha de dir): “Solstici” de Gossos (pel pis del Pg.Pere III), “Under the bridge” de Redhot (pels de Mura), “Somewhere over the rainbow” d’un hawaià que no coneix ningú però que l’ha versionat tothom (per l’Irene), “A tu lado” d’Agua Bendita(pels del cau), “Quién me ha robado el mes de Abril” del Sabina (pels familiars), “Knocking on heaven’s door” de Bob Dylan (pels trukers), “Summercat” de billie i noséquèmés (pels de la colla dels pares), “On tour” d’Obrint Pas (pels de la colla), “Ding Dong de Telephone” de Dj Toffu (pels tarats), “La senda del tiempo” de Celtas Cortos(pels de la secta), “Acabo de llegar”de Fito y Fitipaldis (pels companys d’escola, d’institut i universitat), “I’m yours” de Jason Mraz (pels companys de les feines que he tingut darrerament)…

El dia el decidireu vosaltres en l’enquesta i l’hora serà el vostre vespre i el meu matí, que és quan he suposat que us anava millor i quan em va millor a mi per gravar (per tema llum). Aquí us deixo un vídeo on es veu com el petit saltamontes aprèn amb el mestre:

 

 

Oda a les platges de Hawai

Les platges d’aquí Hawaii són meravelloses. He estat a la majoria de les platges d’aquesta illa i cada una té el seu encant. I això que mai havia sigut fan de les platges i sempre trobava estrany que tants estrangers vinguessin a les nostres terres i es quedessin tot el dia a la platja. Ara sé perquè: Pel marisc i les paelles i perquè Hawaii els queda massa lluny. Tots els amants de la costa haurien d’anar a Hawaii algun cop a la vida perquè aquí pots trobar-hi tot el que pots demanar a una platja. Us ho explicaré en vers i tot: Tens sempre un tros enorme de sorra fina, còmoda i ben bona, on t’hi pots estirar còmodament durant una bona estona durant aquesta estona pots prendre el sol perquè en aquestes platges sempre fa bon temps, els núvols passen de llarg i sempre van cap a les muntanyes en molt poc temps, potser per aquest bon temps l’aigua sempre està al punt, fresqueta al primer segon però calenta quan ja la tens al damunt Un cop dins l’aigua nedes amb centenars de peixets de colors que no s’intimiden pel teu pas, que neden entre les teves cames i els pots veure si submergeixes el nas I això és perquè de coralls amb el plàncton que els alimenten està a rebentar, i tot això li dóna un toc molt més autèntic a l’oceà Però també serveixen per parar el corrent de l’aigua i elevar-la en el xoc, fet que provoca aquestes grans onades que tan surfistes com nens gaudeixin un poc I per això aquestes platges estan freqüentades per ties bones amb bikinis exuberants, que venen a veure els tios bons surfistes, i que en general alegren la vista a joves i grans I qui no pugui mirar els “pivons” perquè té la parella propera, també pot observar l’horitzó marí, la vegetació tropical o la muntanya del darrere O esperar que passin les hores i que el sol també es banyi i tenyeixi mar i cel, que mentre tu vas vestint-te sense adonar-te t’espia algun estel I és que dins aquest paradís sempre pots veure un bonic paisatge, només cal girar-se i obrir els ulls i assaborir el que sembla un miratge Puc tirar mil fotografies i ho puc dir en vers, en prosa, cantant o fent senyals, però no podré mai descriure l’olor del marisc, el so de les onades, el tacte de la sorra i el gust de la sal.

Doble Marató

Fa molt de temps que no miro la televisió però m’ha dit un ocellet que aquest diumenge feien la Marató de TV3. Una iniciativa molt bona de la nostra televisió nacional (avui que hi havia tants referèndums ho puc dir) per a ajudar a combatre malalties de tot tipus. Jo no l’he pogut seguir però des d’aquí he participat a una altra marató. A Honolulu també hi havia una marató, de les que es corre i es sua la cansalada, però també pensada amb l’objectiu de millorar la salut. Molt més important, famosa, reconeguda i seguida mundialment tot i que l’objectiu de la marató no m’ha acabat de quedar clar; no tenen lemes tan bons com els de TV3. Es tracta de la sisena marató més important del món, celebrada des del 1973 amb una recaptació anual de 2 milions de dòlars destinats a ajudes sanitàries i que enguany comptava amb més de 24000 participants. Un d’ells era jo, però no us penseu que he anat de professional a fer els 40 quilòmetres pagant 225 $ i deixant-m’hi la salut (perquè després em curin amb els diners que han recaudat). He fet la marató “light”, una caminada apta per a tots els públics, molt més barata, amb un ritme calmat i una quarta part més curta. Semblava una marató fàcil, però entre que he arribat tard i havia de buscar el lloc on començava (començava a les 5 del matí, qui els va parir!), que havia de buscar labavos a mitja marató perquè tinc gastrointeritis i que després he estat una hora buscant el cotxe de lloguer perquè no me’n recordava on l’havia aparcat… l’he complicat una mica. A més l’he fet tota corrent i vestit de gala amb jaqueta i pantalons de pinça per fer una mica el friki, tot i que un japonès m’ha guanyat de carrer. D’aquí poc penjaré el vídeo sencer a la secció de vídeos però de moment, aquí teniu l’entrevista amb el corredor més original d’aquesta edició:

PD: Pels que no enteneu gens l’anglès, el tio és fan de la Minnie Mouse i sempre va disfressat a les maratons, ha estat dels primers a arribar, tardant només tres hores i se n’anava a agafar un vol de tornada al Japó perquè havia vingut només per aquesta marató.

Naturalment americà

Em fa gràcia l’actitud americana respecte la natura. Em refereixo més a les autoritats, que són més responsables i tenen més poder per canviar les coses, que la gent del carrer, que fa el que veu i es troba. Es passen pel forro qualsevol mesura ecològica, gairebé ni reciclen, malgasten energia inútilment en llum o aire condicionat, utilitzen cotxes que consumeixen una barbaritat de gasolina (i encara gasten plom) i no tenen ni idea del què és el protocol de Kyoto ni la cimera de Copenhaguen. Però, en canvi, de cara a la galeria fan veure que estan conscienciats amb el canvi climàtic i l’escalfament global. Dubto que Al Gore hagi produït el premiat documental pels seus ideals (sinó fos pels 100000€ que cobra per conferència, perquè l’empresa d’energia renovable que té i perquè gasta més energia que cinc famílies, encara podria arribar a creure’m que és ecologista). També intenten fardar de paisatges únics i de parcs naturals fantàstics però et fan pagar un ou si vols accedir-hi. I trobo molt bé que inverteixin diners i esforços en cuidar els parcs, però els impostos servien per això no? La fauna i flora tampoc està massa protegida que diguem, moltes famílies tenen caps d’animals al menjador i pare i fill se’n van a caçar com qui juga a beisbol, però tampoc no pots gaudir dels boscos amb llibertat. No hi ha camins oberts al públic, tots són privats amb una tanca i un senyal de “vigila amb el gos” o vigila amb l’amo i la seva escopeta… Tenen una estranya dèria a posar tanques i cartells a tot arreu. Ja sabia que la propietat privada és la base d’aquest país, però pensava que els espais desurbanitzats quedaven al marge. Potser ho fan així perquè no saben tractar els paisatges rurals. Sense anar més lluny l’altre dia vam anar a una vall amb una bonica cascada però abans d’arribar a la mateixa cascada hi havia una petita tanca i senyals. I perquè collons hem vingut fins aquí? quina raó hi ha per no poder tocar l’aigua? Qui té el dret o possessió d’una cascada? Evidentment, la tanca va ser ignorada i la cascada va ser tastada. Ells es salten les lleis de la naturalesa, doncs nosaltres ens saltem les seves lleis!

De la Triple Corona a l’Open d’Austràlia

Avui és el dia de la patrona d’Espanya, la Immaculada Concepció. Tots (aquí generalitzo perquè en sé d’uns quans que treballàveu) heu pogut gaudir d’un meravellós pont de la Immaculada i la Constitució, malgrat potser alguns ni estiguin d’acord amb la simbologia que això representa. Però un pont és un pont, i qui és el maco que li diu que no a uns dies més de festa? Però aquest cap de setmana també ha estat motiu de celebració per un altre tema. També fa sentir orgullosos a molts espanyols però com a mínim té un rerefons més proper, ja que no ens recorda aspectes maristes ni burocràtics, sinó que té un sentit esportiu. Parlo de la Copa Davis, que precisament es va celebrar a Barcelona i precisament va guanyar Espanya. Moltes coincidències. Però crec que les coincidències i les casualitats no són mai en va i que són petits senyals que adrecen el camí. Així que per saber el camí que havia de seguir jo he resolt un problema matemàtico-físic-geomètric a partir d’una antiga fórmula grega, desxifrat codis, aïllant x, establint paràmetres … una feinada. Total, després de simplificar m’ha quedat he arribat a la conclusió que si Espanya ha guanyat en la Copa Davis, havia d’anar a Austràlia per veure si en l’Open de tenis d’Austràlia també guanyava algun espanyol. Potser en Rafa Nadal i companyia segueixen sent igual de bons a l’altra punta del món, no ho sé, per això ho vull comprovar en directe. Quedem doncs, que a finals de gener seré a Austràlia després de passar per Taiwan i Singapur i quan acabi amb el continent oceànic ja aniré pujant fins al Japó. La gent japonesa d’aquí Hawaii m’ha dit que és millor que hi vagi quan comença la primavera, quan els arbres floreixen i el fred se’n va. No us penseu que aquesta decisió només l’he pres per l’Open i les tenistes russes sinó també pel tema climàtic. I és que la caloreta sempre s’agraeix.

Atacant Pearl Harbour 68 anys després

Si l’altre dia vaig estar rodejat de taurons, avui tampoc ha estat massa diferent. Tant els militars com els taurons són animals perillosos, agressius, depredadors, viscerals… però els primers van vestits. Bé, vestits, guarnits, disfressats… digueu-n’hi com vulgueu. Tot i que també és cert que els dos animals perden molts punts de confiança i simpatia per la seva imatge. És curiós veure com sota aquesta capa “d’home dur” que pretenen demostrar, de tant en tant també s’hi escapa algun sentiment, i en dies com avui es podia comprovar i inclús els vaig fer arrencar un somriure. Avui era 7 de desembre i fa 68 anys la base naval de Pearl Harbour va ser atacada per l’exèrcit japonès. Cada any fan algun acte commemoratiu i amb tres amics de Madrid hi hem fet una visita. Estava clar que faríem tard i ens perdríem la major part dels actes, però he fet la meva pròpia cerimònia, hem pogut veure uns quans militars i inclús hem entrevistat un supervivent de la tragèdia. El lema de la commemoració era: “”But not in shame: The aftermath of Pearl Harbour”” (Però no en la vergonya: les conseqüències de Pearl Harbour). Un lema que em va com anell al dit per fer la meva desvergonyida versió sobre l’històric atac i les seves conseqüències. Amb una còmica lliçó d’història per a idiotes. Properament ho trobareu a la secció de vídeos. PD: L’última comparació entre els taurons i els militars (amb una dosi d’humor negre): En què s’assemblen els taurons i els militars yankees? En que els primers els cacen al mar i els deixen al port, i els segons els cacen al port i els deixen al mar.