Mura

Mura és un poble que enamura. És un joc de paraules molt fàcil i molt usat però és tant real com el camí ral que passa pel terme. La grandesa del poble és invisible a ulls d’un ciutadà normal, però un cop aquest aterra en terres muratanes se n’adona de seguida. Suposo que tots els turistes que venen a fer excursions i a dinar sempre marxen amb un bon regust de boca i amb ganes de tornar-hi per així escapar-se de la contaminació de la seva ciutat. La seva situació en el mapa, que ajuda a la seva inaccessibilitat i incomunicació, el converteixen en un oasi per l’estrès. I és que els punts febles de mura es converteixen en punts forts. Té una mica de tot sense tenir massa de res. Per arribar-hi t’has de menjar vint minuts de corbes però no cal passar pel túnel del Cadí; hi ha un sistema de transport públic molt limitat però n’hi ha; i queda a mitja hora de ciutats com Manresa o Terrassa. No hi ha massa wifi ni cobertura Vodafone però mai s’han deixat de transmetre i saber les notícies importants, siguin personals o internacionals.

El més bonic d’aquest poble és que no vol, ni permet, canviar l’essència de poble medieval que és. Segueix amb els carrers empedrats enlloc d’asfaltats, de cases marrons amb parets de pedra vista i teulades ben conjuntades. No es pot circular amb cotxe dins el poble, bàsicament perquè pel poble s’hi va caminant. No es pot fer soroll a la nit, principalment perquè granotes, ocells i grills ja en fan prou. No es pot anar de compres, primordialment perquè només hi ha dues botigues que venen el just i necessari. I és que els que volen fer vida de ciutat ja se’n van a fer-ho a la ciutat. Aquí a Mura es fa vida de poble, vida de jubilat, una mica avorrida però entretinguda de tant en tant. Com que és un poble petitíssim de seguida corren les veus sobre qualsevol fotesa que passa al poble, les parets tenen orelles i el mitjà de comunicació local és el boca-orella. Tot plegat el converteixen en un poble d’una altra època, com si no volgués sortir de la bombolla romànico-medieval en què es va crear.

El seu propi nom ja ho indica: Mura ve del llatí “murus” que significa parets. Unes parets que l’impedeixen adaptar-se al segle en el que som, unes parets que tenen forma de muntanya. Aquestes muntanyes són el que fan que aquest petit poble sigui un poble tan gran. Perquè els pocs habitants i carrers del poble queden camuflats pels mil camins que porten a mil fonts i a mil muntanyes que tenen mil arbres i mil plantes que tapen les roques i mil pedres de la terra muratana. I això ens posa a mil a tots els muratans. Això fa que els mil problemes que tenim tots quedin camuflats durant la nostra estança al poble.

És un petit món a part, una Gàl•lia dins l’imperi romà, on l’únic que importa és que el cel no ens caigui al cap o que el Montcau, la muntanya més alta del terme, no s’esllavissi damunt nostre. Aquesta màgia que té el poble ha estat descoberta fa temps per la metròpoli i, inclús, per la indústria cinematogràfica. A part de l’arribada de molts urbanites en busca de tranquil•litat, pel•lícules de gran renom com El Bruc o Pa negre han utilitzat els paratges muratans com a escenari per a explicar les seves històries. Ara només fan falta uns focus enormes i un cartell que digui Murawood a la muntanya. Ara bé, tota la tranquil•litat que hi ha al poble durant l’any queda estroncada quan arriben les vacances o caps de setmana. És aleshores quan, a l’estiu, obren la piscina del club esportiu i venim tots els urbans a fer soroll i a embrutar-nos a base d’alcohol i vandalisme nocturn. Res de nou, des de l’època medieval i moderna. En aquell aleshores els bandolers s’amagaven en avencs, coves i balmes per assaltar incauts traginers que transportaven les mercaderies de Barcelona cap a terres de l’interior.

D’aquesta manera la riquesa quedava repartida i escampada per les necessitades terres de Sant Llorenç del Munt i l’Obac enlloc de Barcelona. I els bandolers s’emportaven, junt amb la mercaderia, la mala fama de lladres i vàndals sense escrúpols. Una cosa semblant passa amb el jovent del poble, que per no tenir un espai nocturn propi on poder fer festa i pel nostre mal beure i les nostres sorolloses accions nocturnes som vistos com a brètols neobandolers per la població adulta cosmopolita de son poc profund.

Durant l’estiu ja s’organitzen moltes festes com un ball de disfresses, un campionat de 24h de frontó… però els joves alcohòlics volem allargar més la festa i encabir-la en el nostre horari neobandoler transeünt. No fem res més que repartir la festa muratana entre els joves que tenim l’horari desfasat. Així que si voleu la tranquil•litat dels ermitans veniu entre setmana i si no voleu el bandolerisme festiu eviteu venir a l’estiu i caps de setmana. Així és com funcionava i com funciona Mura, un poble fora d’època.