Temps al temps

Sóc a l’aeroport d’Auckland i aquest és el sisè i últim cop que vinc aquí. Torno a sopar al mateix restaurant de menjar ràpid del primer dia, l’únic que hi ha en aquesta planta, i els conservants del cúmul càrnic segueixen tenint el mateix sabor, però potser ara amb un regust de comiat. No només sembla que fos ahir quan estava al mateix lloc menjant el mateix sinó que podria arribar a semblar que m’he adormit mentre menjava. Podria haver estat una migdiada amb un somni de paisatges preciosos que mai havia vist abans, de bellíssimes persones que no havia conegut mai, d’experiències i sensacions que no havia sentit fins aleshores… on sembla que no hi hagi cap explicació ni sentit i simplement em deixi portar i em faci gaudir, igual que qualsevol somni. Lamentablement m’he despertat i amb els ulls encara aclucats només puc pensar que s’ha acabat massa ràpid pel meu gust. Al adonar-me que les patates ja s’han refredat m’adono de la fugacitat que té el temps.

M’acabo de llevar a l’aeroport d’Osaka i porto més de dos dies canviant d’aeroport, amb aquest ja en van quatre de seguits, per arribar a Japó. Entre tant canvi horari, de temperatura i de tiquets, ja no sé on sóc ni on he d’anar, com tampoc quina hora és ni en quin dia visc. I ni em preocupa perquè després d’haver gastat tantes hores viatjant, qualsevol lloc on vulgui anar em suposarà menys temps. Així que agafo un autobús i castigo el meu cul quadrat a sis hores més de transport. De camí vaig fixant-me en els senyals de trànsit que anem passant i encara que no entengui el que diuen dedueixo que ens anem acostant. Aleshores entenc per uns moments la infinitat que té el temps. Estic a l’aeroport de Bangkok i porto més d’un dia tancat aquí dins, però em sembla una eternitat i mitja. He acabat tots els recursos que tenia, he avorrit totes les distraccions, he esgotat tots els passatemps i encara em queda estona per passar aquí. Menjo sense gana per matar l’estona, començo a donar voltes per l’aeroport com un transeünt… llàstima que no tingui més son per passar aquesta avorrida situació per la via ràpida. Miro el rellotge i maleeixo un cop rere l’altre la immutabilitat que té el temps. Tota acció requereix un temps, i això més que ser una obvietat és una putada.

Sovint m’espanta la llibertat que ens roba el temps, cada cop més incontrolable, imprevisible, inoportú… i al dependre’n tant fortament per culpa de les obligacions que ens encarreguen altres ens en tornem súbdits. Bé, potser seria més idoni dir que és el rellotge i l’estil de vida ràpida amb estrès i puntualitat el que ens empresona, perquè en realitat el temps pot dependre de nosaltres mateixos. M’explicaré perquè ningú s’imagini una idea fictícia com la de les pel•lícules, novel•les o sèries: Segons les teories de savis com Galileu, Newton o Einstein (això li dóna més credibilitat al discurs no?) al referir-nos al temps, podem diferenciar dos tipus de temps: el temps absolut i el temps relatiu. A diferència del relatiu, l’absolut és el temps objectiu, infinit, immodificable… la base de tot que permet l’existència. Si mai es parés el temps (cosa que és impossible) significaria que no hi ha cap partícula viva en l’univers. No és temps tal i com l’entenem, és l’expressió de la successió de totes aquelles microaccions que hi ha en tot l’univers. Si les condicions ambientals fossin de tal manera que la llum, el so, les connexions nervioses etc. augmentessin velocitat, el temps també canviaria lleugerament perquè tot aniria més ràpid i per tant el que ara ens requereix una hora, ens requeriria 40 minuts per exemple. Però això significaria que qualsevol cicle s’acabaria també abans. Per tant, malgrat l’escala de temps sigui diferent, proporcionalment seguiria sent igual. El temps absolut és el tauler de joc, allò que permet l’esdevenir, que tot avanci i no es quedi sempre igual, perquè permet el moviment, des de la rapidíssima vibració de les partícules fins als lents desplaçaments tectònics. Però aquest temps és tan extens que permet una infinitat de temps dins seu, com si tingués vàries dimensions, i no actua igual a tot arreu perquè les circumstàncies i la percepció és sempre diferent. El que notem nosaltres és una dimensió del temps absolut, el temps que depèn de cadascú i que l’anomenaríem temps relatiu. Parlo del temps vital o relatiu, de la visió subjectiva de successos consecutius, l’únic temps que podem observar i al qual tenim accés degut a la nostra condició d’éssers subjectius. I és, de fet, el que realment ens importa i en el que ens movem i convivim. El passat, present i futur o els segons, hores i dies no són uns paràmetres establerts els quals nosaltres estem obligats a seguir, és bàsicament una idea o pauta que ens fem nosaltres per discernir tot el que veiem i vivim, i, com a tal, la podem mollejar, ignorar, magnificar… conscient o inconscientment. Per això la noció del temps varia en determinats moments i en determinades vides. El passat depèn de la nostra capacitat de memòria, com més memòria tinguem més passat tindrem (més llarg i complet serà). Per això segurament l’últim any d’un nen és molt més ampli, exacte i influent que el d’un adult. Inclús podem arribar a canviar el passat distorsionant els nostres records, donant més importància a uns fets que a uns altres o simplement oblidant el que vam fer. Per això un esdeveniment compartit per vària gent es converteix en un passat diferent per tots ells al cap d’uns mesos. Les coses passen i nosaltres les guardem, i d’aquest emmagatzematge tindrem una idea del passat o la història (personal o mundial). I no crec que m’equivoqui si dic que el passat sempre queda manotejat i impregnat de la nostra forma de pensar. El futur és tant sols un desig, una predicció o una possibilitat i no ha existit mai fins que ha deixat de ser-ho i s’ha convertit en present. Només és una idea abstracte inventada i podríem dir que depèn de les nostres expectatives i dels nostres actes. Quin és el futur de cadascú? No hi ha un futur escrit sinó una infinitat de possibilitats. I dependran de les esperances actuals, les conseqüències de les nostres accions,l’acció que volem dur a terme… i com que som nosaltres els que triem tot això, podem modificar el nostre futur. Només hi ha una cosa que no podem saber del nostre futur, que són les accions dels altres , tot i que sí que podem triar la nostra reacció. Per tant, és impossible establir un futur aliè a nosaltres, som amos de les nostres expectatives, les nostres accions i les nostres reaccions i això vol dir que som amos del nostre futur també. I el present és l’únic temps que existeix realment perquè el passat forma part de la memòria i el futur de la imaginació. Però de què depèn el present? És trivial i redundant dir que el nostre present depèn del nostre pensament i, en conseqüència, dels nostres actes, però també tenim influència en la durada del moment present. Quanta més disposició posem en el moment actual (sigui bo o dolent) més lent passarà, encara que després ens doni la sensació que ha passat ràpid. Haurem viscut el moment tant profundament que els segons s’aprofitaran al màxim, i just després s’esfumaran per romandre més temps en el nostre passat. Potser és que el passat es posa gelós del present i per això li roba unes quantes imatges, que passen de la memòria a curt termini a la de llarg termini instantàniament. Passa el mateix quan el que vivim és nou. Els primers dies de qualsevol cosa (escola, feina, relació sentimental, viatge…) sempre passen més lents que la resta, quan ja ens hem acostumat a la nova experiència i rebaixem l’atenció. I quan esperem alguna cosa sembla que l’estona sigui molt llarga perquè estem molt concentrats en el transcurs del temps. Si el que es viu es viu amb intensitat es viu més lentament, tot i que sembli al revés. Els segons de la vida d’una mosca que té vuit dies de vida es percebran més llargs que els d’una tortuga de tres-cents anys. Igual que els minuts d’un partit o d’una obra no seran percebuts igual per un jugador o un actor que per un espectador. Caldria entendre la relativitat del temps i la seva variació segons l’ésser que el viu, depenent de la memòria i la intensitat. Segurament hi ha una carència important d’experiments d’aquest tipus en persones o animals per la complexitat que suposa, però apostaria l’apèndix a que el temps no és el mateix per tothom perquè tothom el percep diferent. I és que la noció del temps és diferent per a cadascú. Tanqueu els ulls i conteu fins a seixanta. Quantes coses podríeu fer en aquesta estona? Dóna la sensació que moltes, però a la pràctica són molts els minuts que passem sense fer res. I podríem fer moltes coses. Aleshores qui té la culpa de la velocitat del tempo? Hem de dir que el temps va massa ràpid o que nosaltres anem massa lents? Les coses requereixen el temps que nosaltres li vulguem donar. Segons les circumstàncies, en un moment poden passar moltes coses com pot ser que no passi absolutament res. En un segon podem passar de l’eufòria màxima al més dolorós disgust. En un minut el panorama de tota una regió és capaç de canviar radicalment i no tenir res a veure amb el que havíem vist abans. En una hora hi ha temps suficient per crear un imperi o desbancar-lo. És aleshores quan ens adonem de la diferència entre l’abans i el després i, per tant, de la distància entre dos estats, prèviament iguals, que s’han separat, de forma estratosfèrica o minúscula, gràcies a una cosa: el temps. I és que el temps ho és tot en la vida, que canvia o s’acaba quan arriba l’hora. A vegades som com llampecs que sols il•luminem el nostre entorn durant un instant. A vegades som com simples notes dins una partitura que hem d’aparèixer en el moment oportú perquè la melodia soni bé. A vegades som com una roca que romanem en el mateix bosc eternament i no exhibim cap canvi. A vegades som com estrelles que anem donant voltes i voltes sense poder parar eternament… siguem el que siguem, ho som en un temps. Perquè tot allò que no apareix acompanyada de temps no podrà existir mai. El temps és l’última cosa que queda on ja no hi ha res i la primera que es presenta quan hi ha quelcom. El temps cura i alhora mata, el temps ensenya i també enganya, el temps obre portes i horitzons igual que en tanca. Potser això és una filosofada passada de voltes (us asseguro que no hi ha intervingut cap tipus de droga) i una palla mental considerable (no us asseguro que no hi hagi influït l’abstinència sexual). Simplement he estat massa temps reflexionant sobre el temps per adonar-me al cap d’un temps que he perdut el temps. I us demano perdó per haver-vos fet perdre el temps a vosaltres també. Però gastar el temps pensant en el temps mateix és una pràctica tan absurda i contradictòria com útil de tant en tant. El temps em perdonarà.