Un partit de pel·lícula codificada

El Barça-Madrid és un esdeveniment anual que no vull perdre’m mai. Dies abans, potser setmanes i tot, ja m’estava preparant per aquest moment i estava engrescant a gent perquè vingués a veure el derbi. Inclús una americana de la residència m’havia dit que volia acompanyar-me a veure el partit. Aquí el nostre futbol, el “soccer”, és un esport per a dones i més que per dones per nenes, ja que és l’esport que fan a l’escola mentre els nens juguen a futbol americà. Els homes no el troben prou viril perquè hi falta una mica més de violència comparat amb altres esports. També diuen que és un esport molt avorrit perquè en un partit hi ha poques jugades trenades i s’hi veuen pocs gols (segurament no van veure el Barça del triplet). Que diguin el que vulguin, que a mi l’adrenalina me la puja igualment. Abans de començar el partit ja estava nerviós, i més encara tenint en compte que era el primer partit sencer que veuria sense fumar des de fa temps i que no localitzava la gent que havia de venir amb mi. A última hora tothom va canviar de plans i em vaig  quedar sol anant cap al bar, però això m’importava ben poc perquè em volia centrar en el partit. Esperava trobar-me algun seguidor en l’únic bar de l’illa on retransmetien el partit (i a sobre en diferit i sense so) però jo era l’únic que el seguia. El primer quart d’hora el Barça semblava un pel nerviós, precipitat, com si el partit s’acabés i hagués de marcar un gol a la desesperada. Una actitud que, paradoxalment, molts cops trobem a faltar quan l’equip no para de remenar la pilota sense profunditat, però amb la tensió que hi ha en aquests partits també resulta lògic. Intentaven masses jugades individuals, feien moltes passades imprecises, es molestaven els uns els altres. Hi havia rauxa i coratge però faltava serenitat, personalitat i seny, aquelles virtuts que tant abunden en l’entrenador. I de seguida el Madrid es va aprofitar d’aquesta situació en el segon quart d’hora. Els jugadors blancs no van mancats de qualitat i sense controlar del tot el partit van poder fer algunes jugades de mèrit i crear ocasions de gol claríssimes. Però gran culpa de la frustració merengue la van tenir Valdés i la doble P (Puyol i Piqué), que van demostrar una vegada més el que representa per ells un derbi. I no és gens fàcil mantenir el tipus en atacs ràpids com els de Cristiano Ronaldo i Kaká. També jugava en contra el joc del Barça el fet que fos un partit força obert i interromput contínuament per faltes, però això no és estrany tractant-se d’un derbi. Només als últims minuts de la mitja part el Barcelona va portar a la pràctica el seu joc de tiralínies, es començava a notar l’entesa i compenetració dels jugadors. Malgrat tot, encara faltava alguna cosa: El protagonisme d’Iniesta i Xavi, la visió del partit de Guardiola i potser la fúria i l’empenta de l’Eto’o. Però per això hi havia la segona part i en Touré i l’Ibrahimovic a la banqueta. Em pensava que estaven bé, però en tot el dia no em podia informar perquè m’assabentaria del resultat i perdria l’emoció. Tenia l’esperança que el partit canviés a la segona part però sent jo l’únic implicat en aquell partit hi havia d’haver algun problema. M’està molt bé que creguin que el futbol és un esport per dones, accepto que diguin que és avorrit, passo per alt que només hi hagi un sol pub on posin aquest partit d’interès internacional. Però el que no tolero és que siguin tant ignorants com per no saber que es juguen dues parts en un partit! A la mitja part vaig anar a pixar i quan vaig tornar m’havien canviat de canal i m’havien dit que ja s’havia acabat el partit. Aquesta sí que no me la podien colar i vaig explicar que faltava la segona part i es veu que el cambrer que havia gravat el partit al matí ho havia fet malament. És a dir, que el partit més important de la LFP, que es podia veure als cinemes i tot, no es podria veure per la incompetència d’un cambrer/a. Però encara ha estat més putada que em posin la primera meitat i em deixin amb les ganes. AIXÒ NO ES POT PERMITIR! Pels deu minuts que he pogut veure de la segona part per Internet, no anava desencaminat. El Barça va recuperar el seu joc, va entrar l’esperat Ibrahimovic i es va notar la prosa d’en Pep al vestuari. Les conseqüències de tot això van ser el gir total del partit i un magnífic gol del suec al cap de tan sols cinc minuts. Amb la tranquil·litat del gol, els jugadors culers es van trobar a si mateixos i el Madrid va tornar a notar la diferència d’hores de treball en grup entre ells i el rival. Però una criaturada d’en Busquets (que normalment té un “saber estar” al camp molt més madur) va posar en perill el desenllaç del partit i va donar ales altre cop als homes de Pellegrini. Afortunadament pel Barça, entre el públic i l’esforç extra dels deu jugadors no s’ha notat l’absència i inclús ha fet més bon paper que en la primera meitat, hagués pogut rebre algun gol però també n’hagués pogut fer algun més (si Casillas no fos el millor del món, Messi n’hagués fet un altre). Com bé ha dit Laporta ha acabat sent un partit èpic. I sí que és cert que el Madrid va jugar bé, potser el millor partit de la temporada, va plantar cara al Barça com cap equip ho havia fet darrerament, i van estar desafortunats de cara a porteria, però també van acabar reclamant penals (precisament el xulo-piscines que feia poc havia criticat a Iniesta per tirar-se) i parant els “jugons” a base de faltes. Potser en aquest partit el més just hagués sigut un empat, però si ens ho mirem així, ara també és més justa la classificació a la Lliga. Em fa molta gràcia la frase del Casillas: “marxem a Madrid amb cara de tontos”. Potser el fet de tornar a casa amb tres punts havent jugat de pena els havia fet oblidar mirar-se al mirall. La cara de tontos l’heu tingut sempre i no us marxarà mai, però ja anava sent hora que juguéssiu millor del que marca el resultat. Fa ràbia potser? Doncs teniu sort de no ser barcelonistes perquè fins fa poc per nosaltres això era el pa de cada dia. Però vam seguir fidels a un estil de joc i ara està donant els seus fruits i està donant exemple a tot el món. VISCA EL BARÇA!!!

Barça Madrid 2009: 1-0, a Honolulu: 0-0 on Vimeo.

Thanksgiving

Aquest cap de setmana ha estat el del Dia d’Acció de Gràcies (Thanksgiving com n’hi diuen ells), un dia especial a Amèrica del Nord perquè es torna una mica més amable i agraïda (per uns dies almenys). És un dia on s’intenta arribar a una mínima reflexió i aconseguir cert optimisme per tot el que es té i no pel que falta. És un dia que serveix per reunir tota la família per menjar plegats i fer una mica de caliu i pinya a casa, que mai va malament. Un dia en que les botigues fan descomptes del 20, 30 o 50 % perquè siguis generós i regalis alguna tonteria a algú estimat (mira que n’arriben a ser de comprensives les botigues…). Un dia en què els paons tenen més protagonisme que quan estenen les seves belles plomes (encara que ells no en treguin profit). Un dia que serveix de recurs fàcil als sermons del capellà. I també, perquè no dir-ho, és un dia de gresca i xerinola i gran part del continent pot gaudir d’un cap de setmana llarg de quatre dies. L’origen de tota aquesta tradició ve de lluny, quan colons i indis van arribar a entendre’s i ajudar-se (una llàstima que durés tan poc aquesta relació). En realitat van ser els indis els que van ajudar als colons, ensenyant-los a cultivar blat de moro perquè no es morissin de gana, i després tots plegats van culminar-ho amb un festí de menjar per celebrar les bones collites que havien tingut. Uns anys més tard, els colons va començar a veure’s les orelles i a fer-se exclusivament seu aquest dia, afegint-hi motius religiosos i plats típics com el paó… fins a proclamar-ho festa nacional per cohesionar les famílies i donar alguna alegria al poble en plena guerra civil. Perquè explico tot això ara? Doncs no ho sé. Potser perquè he viscut el meu primer Dia d’Acció de Gràcies i m’he sentit com un colonitzador desemparat en terres desconegudes, acollit pels indígenes. A falta de familiars, els companys de residència són el més semblant a una família. No perquè ens estimem ni tinguem sang o coses en comú, sinó perquè és la gent que em trobo quan arribo a casa. I volia compartir el sopar de Thanksgiving amb ells. D’aquest sopar l’únic que no era nord-americà era jo (també hi havia una xineta que potser també era de fora però com a mínim tenia un anglès perfecte). Van cuinar els plats típics com pavo (ja estic fart de dir-ho correctament i que em soni tant estrany), puré de patata o pastís de grosella. Jo els vaig cuinar uns simples espaguetis a la carbonara i em van dir que els van agradar molt i que eren molt bons aquells “Nuddles”( es nota la influència del fast food asiàtic). No sé si ho van dir perquè ho creien de debò o si el dia el dia els obligava a ser amables i dir-m’ho, ja que Thanksgiving vol dir “donant les gracies”. Per si de cas, ja m’he compromès a cuinar-los més plats.

Thanksgiving

Un mes de viatjar és més que un viatge de mes

Ja fa un mes que vaig marxar. Ho sé pel calendari d’aquest mateix bloc o el de l’escola, no per altra cosa. He perdut la noció del temps no sé en quin dia visc i tan podria dir que ha passat una setmana com tres mesos des que vaig marxar. Estic arribant a la conclusió que aquest viatge només pot anar bé amb gent que sigui d’una manera de ser diferent: de no preocupar-me massa, d’encaixar les bufetades amb un somriure, d’estar obert i predisposat a noves situacions, de seguir confiant amb la sort o amb la gent encara que t’hagin traït, de tenir ambició per fer coses poc convencionals… si algú altre volgués fer un viatge així (no em refereixo només al meu, ni que jo pugui fer-lo, ni que no hi hagi moltes altres persones que puguin fer-lo) probablement se li alteraria el seu sistema nerviós, acabaria amb algun trastorn mental i necessitaria l’estabilitat de casa seva, fet que l’obligaria a tallar en sec la ruta. Dubto (i espero) que a mi em passi perquè el meu sistema nerviós ja està prou alterat, ja tinc trastorns mentals i mai he tingut estabilitat. Però si alguns dels meus familiars o amics estiguessin en la meva situació no sé pas què farien… i possiblement cap agència de viatges oferiria un mes de vacances amb aquestes condicions No tinc company de viatge que m’ajudi, només el mini-Guillo que em van regalar les de la feina però que em fa molta companyia.

No tinc ruta establerta ni res lligat, només sé que no sé on seré d’aquí dos mesos. No tinc guies de viatge, ni contactes als llocs on he d’anar; només m’aferro a les oportunitats espontànies que em vaig trobant. No tinc brúixola ni GPS ni res que m’orienti; només el sol, que surt d’est i es pon a l’oest. No tinc telèfon mòbil, ni mitjans de comunicació; només el Netbook i depenc d’Internet i de la meva nul·la capacitat informàtica. I perdo molt temps actualitzant el bloc. No tinc diccionaris ni punyetera idea d’idiomes; només català o castellà i l’anglès del batxillerat. No tinc calendari ni agenda ni res que em marqui el temps; només un rellotge que no acabo d’entendre. No tinc prous diners com per fer el que faig; només sé que m’he gastat més diners dels previstos pel meu just pressupost. No tinc equipatge per facturar; només una maleta de mà per viatjar i la bosseta que duc sempre a sobre. Però tinc esperança, ganes, il·lusió i energia per viatjar i això no pesa a la maleta. Només fa falta això per anar on vulguis, ja sigui a casa el veï o a l’altra punta del món. I en realitat és el mateix: la gent que t’envolta, siguis on siguis, té el mateix ADN, de cabrons i bones persones n’hi ha per tot el món, les desgràcies te les pots trobar arreu, igual que les meravelles. I surt a compte assumir els riscos per aconseguir-les. Per exemple, quan estic davant d’una posta de sol al mig del Pacífic no me’n penedeixo del que he arriscat o patit per arribar fins aquí.

 

 

Un dia de Manhattan

El nom de Manhattan és conegut per gairebé tothom i fa referència a una de les zones urbanes més emblemàtiques de la història que ha donat un nou sentit al concepte de ciutat. Anem a visitar-ho des del seu inici fins al final, de cap a peus, de sud a nord. I veurem les parts més rellavants en un sol dia. Un cop has travessat el bassal que separa el vell continent del nou, el primer que notes des de lluny és el microclima que desprèn tota aquesta superfície sòlida. Una capa de boira espessa que embolica la costa i es va desfent a mesura que t’hi aproximes, per no desvelar-te de sobte les obres humanes que atresora i ho puguis assimilar poc a poc. T’hi vas acostant i vas veient com el mar es va quedant petit i estret i la costa va prenent altura de forma irregular. Quan ja pots apreciar les siluetes dels gratacels és quan t’adones que hi ha una petita illa orfe i marginada a poca distància de la platja. Però no és una illa abandonada, sinó lliure. Allà hi viu una senyora frígida i rígida que sembla que et guiï rudimentàriament cap a la seva terra amb una torxa. Aquesta dona és la mare de tots els nord-americans, la que els consola i recolza quan les coses no els va bé, la que els permet tots els capricis i errors i la que els menteix piadosament sobre les seves capacitats. Com també és la que engresca a tots els nouvinguts i els promet una oportunitat sense dir-los quina oportunitat és ni què han de fer per aprofitar-la. I ja els tens tots junts a la pròxima illa, més gran i enganxada al continent per ponts, enganyats per la idea volàtil del somni americà. Això és Manhattan i aquí cadascú s’espavila pel seu compte per fer el que no es pot fer en cap altre lloc. Hi ha qui es fa milionari, hi ha qui s’acaba morint de gana… però la majoria va arribar aquí seduït per l’estàtua de la llibertat. Ja hem posat els peus a terra però no en dóna gens la sensació perquè en realitat quedes enterrat. Dins la confraria de gratacels et sents minúscul i les cervicals pateixen cada cop que intentes veure si encara queda cel i si el sol segueix el seu camí. No tot Manhattan és així però la primera zona està plena d’aquests eminents edificis que estan plens d’oficines amb vistes idònies per fer un brake a mitja transacció. És el Financial District, el punt del món on es mouen més diners. Les decisions que es prenen aquí a Wall Street repercuteixen a la butxaca d’un peruà, un congolès o un indonesi. D’aquí deuria venir el nom de World Trade Center, que en pau descansi. Una llàstima no poder-ho veure perquè si els edificis que queden són alts, les torres bessones semblarien ser infinites. A més, servirien de punt de referència per orientar-te perquè ara resulta més difícil de trobar. Preguntem a un ciutadà on és el World Trade Center i afeblint el to ens respon: solia ser allà. Hagués pogut respondre de moltes maneres diferents però aquesta és la que més demostra que l’11-S els va tocar la fibra. Arribem a la zona i veiem que està tot en obres. Estan reconstruint la zona amb monuments condecorant la tragèdia i amb nous edificis de mida semblant, com si no n’haguessin tingut prou i volguessin superar-ho provocant encara més. Però volem veure l’edifici més alt actualment, l’Empire State Building. En tenim prou amb aixecar el cap en un punt prou desembarassat com perquè els blocs de pisos no ens tapin la visió i Des de la llunyania es reconeix però encara sembla baix i tot. El que sabem és que hem d’anar cap al nord i ens dirigim cap allà. Pel camí ens trobem el barri xinès, o el que és el mateix, XInatown. El barri que s’ha erigit com la competència del que hem vist fins ara. Aquí hi pots trobar de tot a un preu raonable, és com un “mercadillo” a l’engròs . On t’arriba la vista hi veus paradetes i botiguetes amb menjar, cosmètics, productes electrònics, roba… i no sempre estan separades i organitzades. Pots estar-te mirant càmeres de vídeo mentre notes olor de peix fresc. Però és típic, mític, útil i inclús necessari que una gran ciutat com Nova York tingui un barri xinès. De fet, totes les grans ciutats en tenen i per alguna raó serà (em pregunto com són els barris xinesos de les grans ciutats xineses). En el fons és injust que aquest barri se li atorgui la mala fama de lloc perillós. Suposo que és un mal lloc si tens alguna cosa en contra els xinesos, o ells tenen alguna cosa en contra teu, però a part d’això no hi ha cap mena de risc. S’ha d’admetre però, que en aquesta zona no hi ha res que no vingui d’orient. Pots passejar durant una bona estona creuant illes (o blocs com en diuen aquí) sense trobar-te cap cartell en anglès ni cap persona amb els ulls ovalats. És  un espai totalment xinès i sovint dubtes si ets a Nova York o a Pequín. Malgrat tot, és el lloc idoni per fer compres si vols cuidar la teva economia. Tenint en compte que quasi tot prové de Xina, és normal que un barri com aquest gaudeixi de descomptes promocionals i tingui cert avantatge en el sector secundari. Un cop ens hem entretingut amb les paradetes, decidim seguir el nostre rumb cap al nord i l’atrezzo va canviant de cultura. Passem pel barri holandès, pel barri italià… ens va quedant clar que Nova York és una ciutat global i globalitzada, multi-ètnica i multi-usos, però volem tenir una visió general i panoràmica per acabar de fer-nos una idea de la magnitud del domini on posem els peus. Per arribar-hi ja hem vist algun edifici remarcable com el Flat Iron, amb una base triangular arquitectònicament molt ben aconseguida, ben a prop també ens queda la plaça Madison Square, però ens queda apreciar l’edifici rei que guaita tot Manhattan, l’Empire State Building. Busquem l’entrada però hem hagut de donar la volta a tota l’illa i això que aquesta és de les poques illes del món que s’alimenta només d’un sol edifici. I un cop som a dins volem pujar a dalt de tot i poder tenir el plaer de tenir una de les ciutats més carismàtiques de la terra als teus peus i no poder reconèixer res del que es mou al carrer. Ens fan passar per un laberint de cordons, cues o ascensors i encara que el nostre desig sigui pujar per les escales no ens ho permeten ni per molta claustrofòbia que tinguem. Tot i que és injust per aquelles persones que un mal dia es van quedar tancades en un ascensor i des d’aleshores no hi poden pujar mai més, encara s’entén que hi hagi aquest tipus de restriccions perquè podria arribar a haver-hi un trànsit caòtic a les escales. Quan som a dalt de tot tenim la sensació d’estar al cim d’alguna muntanya però sense haver-nos cansat al pujar-la. Només hem hagut de suportar la incòmoda situació i el permanent  silenci que es produeix dins un ascensor amb deu persones desconegudes mentre es pugen 86 plantes de les 102 que té l’edifici. Però ara gaudim d’una panoràmica de 360º de la capital del món al bell mig de Manhattan. Allà on King Kong es va sentir acorralat, on se senten atrets tots els suïcides i els llamps, el sostre de Nova York, el que va ser l’edifici més alt del món durant més de quaranta anys, segurament l’edifici més cotitzat i més segur del planeta… són molts els atributs i qualificatius que fan que aquest edifici sigui tant especial. Un cop hem donat un parell de voltes a l’observatori ens adonem que les cases i edificis de la ciutat arriben fins al final de l’horitzó i inclús el mar també s’acaba convertint en urbanització. Tornem a baixar fent el mateix procediment que abans però passant també obligatòriament per la botiga de records, però preferim gastar-nos els diners en una necessitat bàsica com menjar. Un cop al carrer tenim mil i una propostes culinàries d’estils i cultures diferents, des de la parada de Hot Dogs d’un dòlar als restaurants italians més selectes. Amb la panxa plena donem un vol per carrers amb noms numèrics (la majoria de carrers i avingudes d’aquí es diuen primer carrer, segon carrer… i així arribem al 220!)fins que trobem el carrer Broadway. Com el seu nom indica és un carrer ample, però també llarg, molt llarg. De fet, és el carrer més llarg de Nova York i fa 33 quilòmetres. Travessa tot Manhattan i separa la Gran Poma com si fos la fletxa de Guillem Tell. També forada la llavor de la poma, l’essència de la ciutat, el cor de Nova York… o més aviat el marcapassos. Parlo del rellotge que marca el tempo de la ciutat i que està situat al Times Square. Aquesta plaça és el símbol més evident del capitalisme, el sensacionalisme i l’espectacularitat made in USA. Ens deixem enlluernar per la gran quantitat de cartells que hi ha, tot el que es respira aquí és publicitat, milers de missatges de consum que et van quedant subliminalment a la retina. I sempre està ple de gent de totes les mides, races, ideologies i classes socials. Dubto que hi hagi un sol moment en la història recent d’aquesta cruïlla en que no hi hagi ningú voltant per allà. Passejant pocs minuts per la zona topes amb trenta persones que et demanen la seva atenció. Ja sigui per demanar-te diners, perquè escoltis la seva música, perquè vagis a tal espectacle, perquè mengis al seu restaurant, compris a la seva botiga, vagis al seu espectacle, et facis un retrat, et tiris una foto… qualsevol excusa és vàlida, tu aquí només ets un sac de dòlars que s’ha d’intentar convèncer perquè et buidis en benefici d’algú. Seguim Broadway amunt, esquivant les cues dels teatres i sorprenent-nos amb algun tipus d’obres, tant pels intèrprets (Jude Law, Scarlett Johansson, Denzel Washington…) com per la dificultat del vestuari (El rei lleó, Shrek, la Sirenita…). I sense adonar-nos topem amb Colom, o com li diuen ells Columbus, enmig d’una rotonda com a Barcelona però sense assenyalar, orgullós de ser el culpable de tot plegat. I just darrere hi ha el Central Park. Aquest parc és un oasis enmig del desert. Rodejat de gratacels, segueix mantenint una tranquil·litat immaculada i inexplicable per la seva posició. És com si els arbres fossin una barrera infranquejable, una frontera del parc que no deixa passar l’estrés, el soroll, el fum i l’ambient urbà en general. Al nostre voltant hi ha força gent que venen a aïllar-se, a asserenar-se, a reflexionar, a potenciar l’amor amb la seva parella, a parlar tranquil·lament amb els amics, a fer esport… i fins i tot es poden veure animals que no siguin rates ni coloms com esquirols, ànecs, peixos i una gran varietat d’ocells. Animals que segurament no gosaran mai posar els peus (o potes en aquest cas) a la ciutat. Nosaltres sí que ho fem i ens endinsem al barri de Harlem. Aquest barri vindria a ser com el XinaTown però enlloc de xinesos hi ha negres. Encara que la majoria de peatons siguin afroamericans, no deixen de ser americans i no deixa d’haver-hi gent d’altres races, és a dir que tampoc ens hem de creure tots els tòpics que encasellen Harlem com un barri per a negres. També és famós pel Jazz i segueix havent-hi locals amb cartells de música Jazz en directe, de cara als turistes, però el que escolta la gent d’aquí és més aviat Hip-Hop o Rap. Llàstima que no siguem diumenge al matí i no puguem escoltar les cançons de Gòspel típiques de les esglésies d’aquí. Tampoc sembla un barri conflictiu ni pobre, però ja és de nit i sempre pots trobar-te algú que aparegui del no-res i tocar-te les pessigolles; la nostra pinta de turistes no ens la treu ningú i som un plat suculent per tots aquells que volen un sou extra laboral. Potser per això, o perquè estem cansats, donem per acabada la nostra visita i agafem el metro per anar a dutxar-nos i descansar una estona després de tantes hores de caminar. Potser si ens queden forces anirem a prendre un Manhattan en algun Pub però malauradament no serà una nit de sexe a Nova York com ho pinta la sèrie o les pel·lícules de Woody Allen.

 

Hawaian style

Estic content perquè m’estic integrant força bé, i ràpid, a l’estil de vida hawaià. Ja sé que no és gens difícil tenint en compte que la platja de Waikiki i l’avinguda amb tot l’ambient nocturn està a mig minut de la residència on visc, que hi ha trenta mil activitats turístiques per fer, que creues un restaurant i una botiga amb cada passa que fas i que pots passar-te hores contemplant paisatges idíl·lics amb fauna i flora tropical. Però el que vull dir és que en menys d’una setmana he deixat de ser un turista a qui els hawaians poden prendre el pèl i escurar la butxaca a canvi de gaudir de les belleses d’aquest petit paradís. Ara em sento com un nadiu que té un val d’autobús, que compra als hipermercats barats lluny de la zona turística, que vesteix amb roba autòctona, que va al pub el dia que fan promocions i que assaboreix la natura sense tours organitzats. Encara em queda molt per arribar a tenir els mateixos privilegis que tenen els residents, però m’hi esforço. Encara no estic moreno però és que sempre he sigut una mica Iniesta i tinc por d’agafar càncer de pell si . Estic començant a aprendre el Hula, el ball tradicional de Hawai, que és com una sevillana però més lent i d’estil polinesi. Vull aprendre a fer surf sense haver de gastar-me les vèrtebres ni els diners en classes. Però hi ha una tradició que m’ha fet molta il·lusió: L’Ukelele, l’instrument musical típic d’aquí. Vaig fer una classe per aprendre’n i li vaig comprar l’Ukelele que havia fet servir durant aquella classe al professor. És semblant a la guitarra i suposo que per això n’he après bastant ràpid i el sé tocar mínimament. Ara practico una estona cada dia i quan en sàpiga més aniré a tocar l’Ukelele i l’harmònica a l’avinguda on hi ha tots els turistes a veure si em puc pagar algun sopar. Llavors seré una mica més autèntic perquè aquí està ple de hawaians que es dediquen a fer aquestes coses i els japonesos cauen com mosques, igual que a la Rambla de Barcelona. I dic japonesos altre cop perquè també són la majoria, inclús molts tríptics d’informació turística està només en japonès i inclús hi ha un restaurant japonès dins la meva residència. Canviant de tema, però seguint amb els japonesos, en l’enquesta que vaig fer sobre quin país del sud-est asiàtic havia d’anar va guanyar Japó. El poble va parlar i l’hi farem cas. Així que me n’aniré al Japó i em trobaré a la mateixa gent que em trobo per aquí (si és que els reconec) i podré quedar amb alguns dels meus companys de classe.

 

Un alumne poc aplicat… o complicat

Ja he començat les classes d’anglès i ho he fet de la millor manera possible: El primer dia era el dia d’introducció i havíem de fer un test per posar-nos en un nivell o altre però em vaig adormir (finalment m’he comprat despertador) i vaig arribar una hora i mitja tard. Mentre que tots els alumnes nous ja havien fet el test amb tranquil•litat, jo vaig haver-lo de fer corrents i malament com si es tractés d’una travessa en moltes de les preguntes. El més curiós de tot plegat és que incomprensiblement em van posar al quart nivell (de sis) i, com us podeu imaginar, no m’entero de la missa la meitat. Però sóc optimista i espero que d’aquí uns dies no hagi de demanar als professors que facin mímica per saber què diuen. El segon dia també vaig tornar a arribar tard, vaig perdre’m la primera classe i vaig haver de presentar-me a tots els companys i professors. També m’he hagut de canviar de nom: ara em dic Willy o William o Bill, que és molt millor que Gilian, Guílen, Güilem. La veritat és que m’és igual com em diguin si així evito el patiment de les japoneses quan s’hagin de dirigir a mi (si ja sembla que pateixin de per sí, imagineu-vos quan intenten pronunciar una paraula que els costa…). Dic japoneses perquè són la majoria, però també hi ha dos coreanes i un Kazakhstan. De catorze persones els únics que no som asiàtics som un eslovè i jo. I el tercer dia ja em vaig quedar amb un professor, en Ben, que és jove i de la broma i sembla que normalment és ell el que es queda amb els alumnes. A mi em va voler fer una broma però com que no solo entendre el que diu no la vaig caçar. Jo duia una samarreta de l’SMS25 on hi posa “allà on va, triomfa” i en Ben se la va mirar detingudament. Com que a classe no es pot fer servir cap altre idioma que no sigui l’anglès, em va dir que me l’havia de treure o l’havia de traduir i em va donar el bolígraf de la pissarra per escriure la traducció. Vaig agafar el bolígraf i vaig començar a escriure la traducció mentre el professor i la resta d’alumnes al•lucinaven. Inclús en Ben va anar a buscar el director per ensenyar-li el que estava fent. I evidentment, les japoneses em tiraven fotos (la foto és de la Kimiko). Després d’aquest espectacle, m’he guanyat el professor i ell mateix va dir que m’havia convertit en el seu nou alumne preferit perquè era molt divertit. Malgrat això no crec que sigui l’alumne del mes.

A Vancouver van coberts de simpatia

Encara em costa de creure que en un país tant fred com Canadà m’hi hagi trobat un ambient tant càlid. Evidentment no em refereixo a l’ambient atmosfèric sinó el social. Sembla contradictori perquè normalment el clima afecta negativament en l’humor de les persones, però a Vancouver això no passa i porten a la pràctica la dita: al mal temps bona cara. Aquí m’hi he sentit molt ben rebut per tothom. Ja en el trajecte el conductor de l’autobús no parava de fer bromes i quan vaig arribar em va ajudar a trobar la residència on havia d’anar. Vaig pensar que era aquell conductor que era així de trempat, però la resta eren igual. El segon dia vaig anar a comprar al supermercat i vaig tenir assistència personal en la selecció dels productes que necessitava i algun client també em donava la benvinguda al país. Inclús els homeless (vagabunds) també eren agradables sense que els donessis propina. Semblava que fos a Disneyworld o en un lloc d’aquests on tothom et somriu i sembla que no existeixin els problemes. Però on més vaig notar aquesta escalfor va ser a la residència Rougemont. Vaig tenir l’enorme plaer d’allotjar-me en un pis petit i antic, però molt acollidor, i gaudir de la companyia de l’Olga i la Mònica. I vaig començar a adaptar-me al modus vivendi dels estudiants d’anglès: visites curtes i intenses, trobades internacionals i comunes èbries per acabar en una discoteca plena de “guiris” (són els únics que surten entre setmana).L’última nit abans que marxés vam fer un sopar de germanor amb uns quants estudiants i els catalans vam voler cuinar plats típics del país: pa amb tomàquet i embotits, truita de patates i d’espàrrecs, amanida i pollastre amb salsa rocafort. Sembla que els va agradar la nostra cuina, però era gent tan maca que per molt que els haguéssim servit vomitats de rata s’ho haguessin menjat. M’emporto molts bons records d’aquí, el tracte de la gent, el contrast de paisatges urbans i naturals… Em quedo amb tot això i amb algunes peculiaritats de la ciutat: Està plena de bojos. Resulta que hi havia un manicomi al costat de Vancouver que va tancar i tots els bojosvan quedar en llibertat i campant per la ciutat. Passejant per la ciutat et pots trobar gent que parla sola, que riu sense motiu, que es queda parada al mig de la carretera, que juga amb culleres, que es pensen que són Jesucrist… I per suposat jo també vaig voler aportar el meu gra de sorra. Vaig donar una volta pel centre de la ciutat en banyador i tirants duent una torxa olímpica artesana en motiu de les olimpíades d’hivern que es celebren a Vancouver. En alguna altra ciutat potser m’haguessin detingut o m’haguessin portat al manicomi de pet però aquí la gent reia i s’ho passava bé. Tenen normes força estranyes. No es pot fumar a menys de cinc metres de cap porta ni, evidentment, dins cap bar o zona pública, tampoc es pot beure al carrer… però en canvi hi ha llocs on es poden fumar porros tranquil•lament. Als autobusos s’ha de pagar en moneda i just, però si no tens prou monedes et deixen passar sense problemes. És el paradís dels sense sostre. Vancouver està ple de vagabunds per dues raons: primera perquè cobren 400 dòlars canadencs de l’estat per tal que no robin als ciutadans o turistes i segona perquè Vancouver té un microclima que fa que estigui uns graus per sobre de la temperatura normal i poden dormir en millors condicions. Això fa que a cada cantonada te’n trobis un que et demana canvi, però afortunadament no són gens insistents.

Making off:

 

A la recerca del Made in Taiwan

Després de tots els problemes que estic tenint amb la tecnologia (que si incompatibilitats de formats, que si la bateria s’acaba sense previ avís, que si la definició no és la promesa…) he decidit anar a queixar-me, o si més no informar-me, allà d’on surten la majoria de màquines. Tampoc sé amb seguretat quin és el lloc on en fabriquen més però m’he guiat pel que posa molts cops a les etiquetes: Made in Taiwan. A més a més, també és una illa petita i com que vindré de Hawaii se’m faria molt gros anar a un espai tan gran com Xina (i per trobar les fàbriques podria estar-hi una eternitat). Igualment després també aniré al país que surti guanyador de l’enquesta que estic fent, de moment Japó, però el primer país serà Taiwan. Total, que ja he comprat el vol d’avió de Honolulu a Taipei i curiosament m’ha costat el mateix que em va costar l’última càmera de vídeo que em vaig comprar. Segurament quan sigui allà veuré milers de trastos que seran una ganga així que si algú està pensant de comprar un televisor, càmera, ordinador, Iphone… o el que sigui, em pot deixar un comentari i li compro i envio. Tot i les despeses d’enviament segur que li sortirà molt més barat que si s’ho comprés aquí. Segons com vagi la cosa potser em plantejo fer contravenda massiva de productes asiàtics i fer negoci… és el que fan molts xinesos i sembla que els va prou bé, sinó no n’hi haurien tants que ho fan. A totes les ciutats grans hi ha el Xina Town, tinc curiositat per saber com serà el de Taipei.

Crisi econòmica

Si alguna cosa ens ha ensenyat les ciències econòmiques, i ara estem notant com es duu a la pràctica, és que després d’una època de prosperitat i consum arriba una altra època de regressió i de crisi. M’he deixat endur cegament pel capitalisme més ferotge dels Estats Units i he contribuït en l’enriquiment de les dues ciutats que més facturen del país: Nova York i Las Vegas. I per acabar-ho de rematar, em van robar diners que tenia a la jaqueta mentre me la guardaven a l’hostal de Nova York i em van multar. Dues ciutats, dos estats, un sol país, menys de dues setmanes… i jo ja m’he gastat els diners que tenia destinats per dos mesos. Què passarà si em quedo sense diners a mig viatge? Doncs no passarà res, seguiré el meu camí però de forma més precària amb l’esperança que la teoria econòmica em condueixi algun moment o altre a la prosperitat. Però no penso tornar abans del previst per falta de diners, ja m’espavilaré: si fa falta seré més murri m’adaptaré a la vida del tercer món, m’inventaré estratègies per guanyar diners o per no gastar-ne… s’ha demostrat molts cops que es pot fer la volta al món sense diners, i si hi ha tanta gent que ho ha aconseguit potser jo també sóc capaç, i com a mínim no tinc manies que és un gran avantatge. De moment ja m’han tornat els 2000 euros del vol que em van fer comprar per entrar a Estats Units i estic reduint despeses en alguns temes: Menjar: només faig un àpat al dia, però el faig abundós. Aquí a Estats Units hi ha molts buffets lliures barats i als restaurants els plats normals són de mida industrial, a més a les 6 o les 7 ja sopen i això a mi em queda entre mig del dinar i el sopar. És a dir, que m’alimento per uns 10 dòlars diaris durant aquest temps que no puc tenir cuina i a partir d’ara ja podré cuinar, que és més barat i més saludable. Allotjament: els últims dies he dormit al cotxe i a l’aeroport. A Yosemite em vaig pelar de fred dormint al cotxe i la nit següent vaig trobar un hostal que per 25 dòlars em van oferir escalfor, dutxa, llit, menjar i una tendre companyia. I fins d’aquí dos mesos com a mínim ja no m’hauré de preocupar perquè al Canadà tinc llit a la residència de l’Olga Guilanyà i després tinc la residència de Hawaii, que ja està pagada. Transport: Intento moure’m amb el transport més barat que hi ha per desplaçar-me a llarga distància, tot i que . Dins els També i ignoraré els metros, taxis i punyetes, que van acumulant petites despeses i a la llarga són terribles per la butxaca. Les meves cames són un transport prou vàlid per les curtes i mitjanes distàncies i molt més fiables perquè em porten allà on realment vull anar i em permeten assaborir amb més calma el paisatge. Això sempre i quan les durícies i les butllofes als peus m’ho permetin. Vicis: Fins fa poc eren sagrats però és de les coses que m’he d’acomiadar a la força. Quan se m’acabi el paquet de tabac de liar que em vaig comprar a Las Vegas deixaré de fumar. Potser em poso dels nervis però per contrarestar-ho també deixaré el cafè. La beguda la reduiré el just i necessari per continuar mantenint relacions socials i intentaré sutilment que a la llarga aquestes relacions em convidin.