Fuck the police

Després d’una estada entretinguda però costosa, vaig aconseguir marxar de Las Vegas. Vaig llogar un cotxe que em va sortir prou bé de preu i em dirigia a Yosemite. Al principi em va costar adaptar-me al cotxe i senyalitzacions americanes però al cap de poca estona ja anava confiat i em semblava fàcil conduir pels country roads de Nevada, carreteres rectes i buides d’un sol sentit i doble carril rodejades de desert i arbustos secs. I sobre aquell asfalt infinit i interminable va ser inevitable sobrepassar l’incomprensible límit de velocitat. Jo no tenia en cap moment consciència d’anar ràpid, però la policia no ho va creure així. Al cap de tres hores d’arrencar el cotxe vaig creuar-me amb el típic policia que esperava al mig del desert a algú a qui molestar. I em va tocar a mi. Abans que el passés ja el vaig veure amb les llums enceses i disposat a incorporar-se a la carretera, així que vaig decidir no posar-me nerviós i seguir el meu camí perquè no em semblava incomplir cap llei. I vaig estar conduint prudentment més de 5 minuts amb el cotxe de la policia darrere sense que aquest em fes cap senyal (les llums ja les tenia enceses i vaig pensar que era normal). Fins que va fer sonar la sirena i em va avançar. Aleshores vaig entendre que havia de parar i ho vaig fer pensant, innocent de mi, que em demanaria els papers o alguna cosa per l’estil. Però el paio va venir tot esverat retraient-me que no m’havia parat abans. Em va dir que m’hauria de posar les manilles i portar-me a la presó per desobediència a la policia. I vaig començar a fer-me el tonto, que no entenia res, que no ho sabia, que no era d’aquí… i fent cara de pena mentre ell feia cara de pocs amics. Total, al final em va fer anar a comissaria (la veritat és que m’imaginava les comissaries yankees més atrotinades però aquella era ben nova) del següent poble, Beatty, on em van fer esperar en una sala i em van dir que havia de pagar una fiança de 307 $ si no volia que m’arrestessin i anés a la presó. Per sort, tenia els diners en efectiu (els vaig pagar amb penics i tot) i la cosa no va anar més enllà, però vaig haver de fer nit en un motel d’aquell poble de mala mort (mai més ben dit, perquè està a tocar de Death Valley) i endarrerir la meva ruta. Malgrat tot, és una experiència més que tinc a la butxaca i hagués pogut sortir més malparat perquè em van explicar que m’havia estalviat haver de marxar del país un dia determinat i no poder tornar-hi mai més. Això sí, avui mateix la policia m’ha avançat en un lloc compromès a una velocitat que sobrepassava la llei. Però ells no han de donar explicacions a ningú…

Leaving Las Vegas (Adéu Las Vegas)

Marxant de Las Vegas he anat traient conclusions d’aquesta ciutat i he tingut molts moments que m’han recordat a les pel·lícules i els tòpics d’aquí. Repassem-los: Leaving Las Vegas: La pel·lícula de Nicolas Cage tracta sobre l’autodestrucció, l’alcoholisme i la prostitució, tres temes a l’ordre del dia en aquesta ciutat. Si m’hagués quedat un dia més hagués seguit aquest camí, segur, però vaig poder marxar a temps. És fàcil alcoholitzar-se en un lloc on per jugar et regalen la beguda. Al principi no ho sabia i consumia als bars com un tonto fins que vaig adonar-me que si jugava un dòlar a les màquines d’un cèntim tenia prou estona com perquè em servissin alguna copa. La prostitució també la vaig presenciar en directe en un club d’striptease al més pur estil americà. Era assequible i inclús barat tenint en compte l’experiència, però si et volies emportar una puta a l’hotel ja et demanaven més de 200 dòlars. I si pretenies que la puta s’enamorés de tu com al film… ves a saber. Por i fàstic a Las Vegas: La novel·la de H. Thomson i pel·lícula protagonitzada pel Johnny Depp i Benicio del Toro és més real del que sembla. Aquí hi ha pilots de gent que busca el somni americà però acaben despertant . Passejant per l’Strip (la zona cèntrica on hi ha els Hotels i Casinos més grans i famosos) et pots trobar tres o quatre negres que et venen qualsevol tipus de droga sense por, tot i que no tens cap garantia de que no sigui mata-rates. Ressaca a Las Vegas: Això també és relativament cert , tot i que la pel·lícula es flipa de mala manera al més estil americà. És molt possible (gairebé segur) que si surts una nit per aquí l’endemà et llevis amb una ressaca del mil i sense recordar massa què has fet. No hi ha tigres però sí lleons, no hi ha xinos al maleter però sí als casinos. Això sí, el mal de cap i les ardors al matí no t’ho treu ningú. BlackJack21: Aquesta pel·lícula tracta sobre el frau en els jocs de Las Vegas i això no sé si és impossible però és realment molt difícil. La realitat és que la banca sempre té la paella pel mànec i és cert que pots guanyar diners però tens molts més números a perdre’ls. Jo vaig provar de guanyar diners amb la ruleta i m’hi vaig enganxar els dits. La meva estratègia era apostar sempre a un color i anar augmentant l’aposta proporcionalment amb el que havia perdut. Tenia 18 possibilitats sobre 38 d’encertar-ho en cada tirada, en teoria era fàcil que guanyés en alguna. Però vaig tenir la mala sort més gran del món: mentre jo anava apostant a negres van tocar vermelles 12 cops seguits i ja no tenia suficient efectiu per seguir amb l’estratègia d’augmentar l’aposta. Al final em va tocar i vaig guanyar 250 $ però n’havia perdut 400. Alguna cosa passa a Las Vegas: Aquest film relata la història de dos joves, Cameron Díaz i Ashton Kutcher, que es lleven casats en la seva visita a Las Vegas. Esperava que aquest tòpic fos cert perquè jo volia casar-me a Las Vegas i no ho he aconseguit. Potser és perquè no he trobat cap dona fregant el coma etílic o és que no sóc prou ben plantat però m’he decebut molt. La veritat és que ho he intentat i m’hi he esforçat i inclús he demanat matrimoni a les putes i a les vagabundes que em demanaven diners però totes m’han donat carbasses. Deu ser perquè s’acosta el Halloween.

 

 

Nova York o la gran Poma

Sembla que oficialment el sobrenom de la Gran Poma va sorgir de l’argot dels mossos de quadra de les curses de cavalls i John J. Fitz Gerald ho va popularitzar als anys 20 en un article. Però també hi ha altres teories que ho relacionen amb l’economia o amb el Jazz (comparant sempre EUA amb un pomer). Jo em permeto el luxe de crear una teoria nova: Nova York és la Gran Poma perquè quan ets dins ets com un cuc. Et sents insignificant davant la multitud, i per molt que mengis, mai te l’acabaràs. Nova York també és considerada la capital del món i ara que hi he estat entenc perquè. És una ciutat on et pots trobar de tot en qualsevol moment: tot tipus de negocis, d’esdeveniments, de cultures, de maneres de fer… no seré jo qui rebel·li els secrets de la gran poma, tampoc hi he estat prou temps com per familiaritzar-m’hi del tot, però no m’ha decebut gens ni mica, realment és com ho pinten les pel·lícules de Woody Allen i companyia. Jo només he estat visitant una illa de la ciutat però quina illa… Manhattan. Segurament és l’illa amb més gent per metre quadrat i, tenint en compte que una part important de l’illa està ocupada pel Central Park, imagineu-vos el nivell d’aglomeració que hi arriba a haver. Però tota aquesta gent també forma part de l’escenari i el paisatge de la ciutat igual que els gratacels, les llums i les escultures o els taxis. I tota aquesta decoració hi és sempre, en tot moment, per això també l’anomenen la ciutat que mai dorm. I els elfs de Nova York són tots fills de Maldormir. Bé, ja paro…  perquè us feu una idea de la grandesa d’aquest indret us faré una visita guiada pels punts més emblemàtics.

 

Sadam Hussein a la Zona Zero

He complert una de les bogeries que pretenia fer en aquest viatge: voltar per la zona zero com si fos un dels enemics d’Estats Units. Quan pugui penjaré el vídeo, de moment us explico com ho he fet: Vaig estar buscant per tot Nova York màscares i disfresses del Bin Laden o d’alguna cosa que semblés terrorista i no en vaig trobar a enlloc però llavors vaig trobar la del Saddam Hussein, que era la que més s’acostava. Després vaig estar tantejant el terreny del World Trade Center i aquí em vaig adonar que havia de vigilar de no ferir la sensibilitat de ningú perquè realment allò posa la pell de gallina. Havia de respectar a tota la gent innocent que va morir allà i evidentment no volia fomentar el terrorisme sinó al contrari. Així que em vaig fer una pancarta on hi posava: Show your american praid, beat the terrorism (mostra el teu orgull americà, venç el terrorisme). Amb aquesta pancarta i la disfressa de Saddam vaig estar voltant per la zona per veure com reaccionaria la gent. Volia veure la reacció dels ciutadans: si em picarien, s’enfadarien, riurien, estarien d’acord… el resultat ha estat que m’han ignorat, s’han estranyat, m’han mirat malament i m’han picat. De fet, jo volia que em peguessin però cadascú ho entenia com volia i no volien cap tipus de relació amb el tema. Suposo que forma part de l’esperit americà.   Com que fer aquesta tonteria m’ha costat diners poso un anunci de l’entitat bancària que m’ha finançat: Una màscara de Saddam Hussein: 60$. Un mocador d’estil musulmà: 10 $. Una pancarta: una consumició en un bar qualsevol. Notar l’orgull yankee en primera persona… NO TÉ PREU!! Per tota la resta, www.guillo.cat”

Absent per problemes tècnics

Sento molt no haver actualitzat el web aquests últims dies però no he tingut accés a Internet i quan n’hagués pogut tenir estava enfeinat en altres coses. Ara estic en un hotel de Las Vegas i ja em puc connectar a canvi de 12 $ al dia, així que ho aprofitaré. Disculpeu les molèsties també per no penjar els vídeos, però mai he tingut el do d’entendre les màquines i no m’ho estant posant gens fàcil. Espero poder-los penjar ben aviat, de moment us deixo algunes imatges relacionades amb els vídeos. També estic fent alguns canvis a la web, hi he afegit algunes seccions, desitjo que us agradi. Bé, fins la pròxima, me’n vaig a pecar una mica.

 

Continuem bé…

Tots aquells que pronosticàveu que perdria vols d’avió teníeu raó. Molt bé, teniu molta intuïció, però era previsible també. Per ser sincers, jo també m’ho imaginava però no m’esperava que fos tan aviat. Ja ho diu la dita que a la tercera va la vençuda, i després d’estar a punt de perdre els dos primers vols, el tercer l’havia de perdre. En teoria hores d’ara hauria d’estar a Los Angeles o, si més no, dins l’avió que m’hi portava, però la sort no m’ha deixat. Bé, culpo a la sort per no culpar-me a mi mateix. El problema és que l’avió sortia a les 06:30 del matí, massa d’hora per llevar-me i massa tard per empalmar. De fet, la meva idea era sortir de festa i anar cap a l’aeroport sense dormir, però les meves condicions físiques no m’han deixat. Realment estava molt cansat i me n’he anat a dormir molt d’hora amb l’esperança de despertar-me al cap de poques hores. I aquest ha estat el meu principal error. Suposo que ja us imagineu com ha acabat la cosa no? Com diria Schuster: no aze falta dezir nada mas. Però al cap i a la fi tampoc és cap putada perquè així estic més temps per New York, que no havia vist res gairebé. I total, a Boston ja he vist com filmaven els de la Warner Bross. Així que m’he comprat un vol barat cap a Las Vegas el dissabte, espero no perdre’l també.

 

La visita + profitosa de Boston

En un dia sencer he fet tot el que ni em podia imaginar que es podia fer en aquesta ciutat. Us presento l’aperitiu pero encara no puc penjar les imatges ni videos perque estic en una aula d’informatica de la universitat de musica (New England Conservatory) i l’ordinador no te lector de targetes (ni accents com es pot comprovar), quan pugui ho penjare . Per anar fent boca, us dire que com aquell qui diu tinc una “VIP pass” en aquesta universitat, que no en tenia prou i aquest mati m’he colat i he fet classe de fisica a la prestigiosa universitat de Harvard. I per si no n’hi havia prou, el mateix Ben Affleck en persona m’ha saludat mentre estava fent un rodatge d’un nou film. Tot aixo amb l’agradable companyia d’una catalana, la Rosa Camps,  que viu aqui a Boston amb una familia (que molt amablement m’ha convidat a dormir a casa seva). A ella li he fet una entrevista perque he pensat que la seva situacio es prou interessant. Les proves visuals de tot aixo les veureu en la propera entrada.

Comencem bé…

Ja comencen a treure el cap alguns petits indicis que pronostiquen un viatge dissortat. Ja abans de marxar em feien patir algunes coses com per exemple que alguns destins del sud-est asiàtic que havia triat han patit catàstrofes naturals; o que una setmana abans de marxar em vaig adonar que marxava un dia més tard del que em pensava; o que l’acadèmia d’anglès encara no m’ha dit res després de 2 setmanes d’haver-la reservat i pagat; o que últimament no vaig massa fi de la panxa… Però el primer dia ja m’he trobat amb algun mal tràngol que m’afecta més directament. He estat molt a punt de quedar-me a Barcelona sense viatge. Quan feia el Check-in, una hora abans que marxés l’avió, m’han demanat el bitllet de sortida d’EUA, que evidentment encara no tenia, per poder agafar l’avió.  I ja em veus a mi i els meus pares corrent dins l’aeroport per comprar qualsevol vol de tornada amb dret de cancel·lació, però en aquests casos l’oferta no és massa bona. Al final la broma ha costat 2000 euros, que espero que siguin de Huelva. Però no n’hi havia prou, i a Dusseldorf(Alemanya), on he fet escala, he continuat amb la mateixa tònica. Primer, el vol s’ha endarrerit i han canviat la porta, una estratègia perfecte per despistar-me i pensar que se m’havia escapat l’avió, però el més bo és que he tornat a caure en la trampa d’abans. M’han tornat a demanar el vol de tornada, aquest se l’havia quedat mon pare, i no sabia ni el dia, ni el codi ni res, l’únic que sabia és que faltaven cinc minuts perquè marxés l’avió i m’estaven esperant mentre jo intentava contactar amb casa perquè em donessin la informació del vol. Total, apurant l’últim segon he aconseguit la informació i m’han deixat passar. A més ha estat graciós perquè a sobre d’arribar l’últim, he estat amunt i avall buscant el seient 13A fins que m’han dit que no existia (i és que era el seient del vol de Barcelona). Al final m’han deixat seure on m’ha donat la gana per tal que parés de fer el pena ja que no anàvem sobrats de temps. Comencem bé… donant la talla des del principi, ves a saber com acabaré d’aquí un temps…