He estat a l’escenari de l’atrocitat humana més gran de la història. Durant temps l’home ha intentat acostar-se a l’infern -o si més no crear-lo- en diferents batalles, guerres, camps de concentració, atacs terroristes, revoltes… són moltes les vegades que ha perdut el sentit de l’humanisme, però va haver-hi un cop que va superar tots els límits possibles. Encara m’és impossible comprendre com van tenir els sants collons de passar-se la moral i l’ètica per la pedra d’aquella manera. Com tampoc puc entendre que cap dels partícipants fos capaç d’evitar matar a tanta gent innocent. I encara trobo més inadmissible que algú inventi una eina tan destructiva, partint de la base que els invents són -haurien de ser- per un bé comú de la humanitat.
Van perdre la vida milers de persones en pocs segons i altres milers van morir agònicament més tard. La ciutat sencera va quedar destruïda i va haver de començar de nou i un país va quedar enfonsat i humiliat amb l’extermini de la seva antiga capital. Un extermini que no només va ferir en el moment en què es va produir sinó que la ferida va quedar oberta durant molt temps. Fins a dia d’avui, perquè els actuals habitants encara hereten problemes genètics i emocionals dels que ho van viure. Només s’hi poden trobar dues coses positives, sent generosos, a aquesta massacre: va suposar el final de la Segona Guerra Mundial i va conscienciar a molta gent (almenys a la gent d’aquí) sobre el perill de l’escalada armamentística i va potenciar el pacifisme. No he anomenat en cap moment el nom de l’infaust invent de destrucció massiva, però suposo que tots us l’imagineu. A les imatges es pot veure un dels edificis supervivents i el monument de la pau situats ben a prop de l’epicentre, i l’abans i el després.