Perth és una ciutat com qualsevol altra, sense res d’especial ni massa coses per veure o fer, però si t’allunyes una mica la cosa canvia. Vaig anar a l’illa Rotness, una illa de l’oceà índic a una hora de la ciutat en vaixell que es caracteritza per tenir un clima purament mediterrani i uns animalons únics al món, els quokkas. Aquests animals són uns marsupials semblants als cangurs però més petits, tot i que també recorden a les rates (de fet el nom de l’illa originalment era Ratness perquè es pensaven que els quokkas eren rates). Me’n vaig trobar uns quants mentre donava una volta a l’illa en bicicleta i són bastant dòcils tot i estar en llibertat, no com els cangurs i els coales salvatges, que són força agressius. De fet, el cangur és el segon animal que causa més morts humanes al país, gran part d’elles produïdes en accidents de trànsit. Però la dada que em va cridar més l’atenció, tenint en compte la gran quantitat d’animals perillosos d’Austràlia, va ser que l’animal que provoca més morts és l’abella, degut a les al•lèrgies. Bé, dita ja la dada, prosseguim. A part dels quokkas vaig veure també coales i cangurs i els vaig poder tocar ja que aquests estaven en un parc de conservació i estan acostumats a tenir tracte amb humans.

Això va ser en un tour que vaig fer per veure el desert dels Pinnacles. Aquest desert, situat al nord de Perth dins el parc natural de Nambung, és força peculiar perquè té una enorme quantitat de roques sedimentàries de forma fàl•lica. Segons el que ens va explicar el guia, els pinacles tenen aquesta forma degut a l’erosió de l’oceà i posteriorment del vent en una superfície que havia sigut un bosc ple d’arbres molts anys enrere; un cop van desaparèixer només van quedar les roques, que havien pres la forma segons l’espai de les arrels.

També hi ha altres teories, però sigui quina sigui la raó no deixa de ser un paisatge geològicament interessant. Vam acabar el tour en un altre desert, el de les dunes gegants, per fer sandboard. Com a Nova Zelanda però aquesta vegada teníem taules de veritat (i no trineus dels 20 duros) i vam poder lliscar duna avall uns quants cops, no sense caure i acabar rebolcant-nos per la sorra igualment. Com que a Austràlia no hi ha neu mai (no com vosaltres ara que en teniu per donar i per vendre) i no poden esquiar (fer snowboard i aquestes coses) han de fer-ho amb la sorra i el sand board és considerat per ells també un esport.

No desvetllo cap secret si dic que la saga del Senyor dels Anells va ser gravada íntegrament a Nova Zelanda. La majoria de gent ho sap i el turisme del país s’ha alimentat d’aquesta pel·lícula darrerament. La novel·la fantàstica de Tolkien va narrar uns paisatges pintorescos que s’han aconseguit trobar en dues illes oceàniques amb una varietat d’hàbitats envejable. Qualsevol que hagi vist les pel·lícules (sobretot si ho ha fet recentment) pot sentir-se com un hobbit més quan viatja per l’interior de Nova Zelanda. Fins i topt pots sentir-ho massa i arribar a convertir-te en un dels personatges més entranyables de la triologia i escapar-te de les escenes del film fins arribar a la ciutat. Això em va passar a mi. Vaig disfressar-me de Gollum i vaig voltar tota una tarda pel centre de la ciutat més gran de Nova Zelanda buscant l’anell. Finalment el vaig trobar, un Hobbit me l’havia robat i el portava en un collar.

Després d’un mes a Nova Zelanda vaig tornar a Austràlia, concretament a Perth (al sud-oest). Just arribar em vaig assabentar que feien un concert molt important i passejant pels carrers de la ciutat es podia notar l’ambient cabellut expectant. La banda AC/DC tornava a Austràlia, casa seva, després de nou anys en la gira Black Ice Tour, que incloïa concerts a les grans ciutats del país, entre elles Perth, on van haver de fer un concert addicional degut a l’enorme demanda que hi havia, doncs molts temien no poder tornar a sentir més el grup per les seves terres. I ja que estava quatre dies a Perth i coincidia amb el segon concert, podia aprofitar per veure com tocaven aquests heavies veterans, uns clàssics de la història musical. Però no era pa sucat amb oli perquè les entrades estaven totes venudes (es van vendre totes en 7 minuts) i comprar un tiquet a la revenda costava centenars de dòlars australians, així que havia de trobar la manera d’entrar gratis perquè la meva passió per ells no és tan gran com per pagar aquella morterada de diners. No era l’únic que ho intentava perquè per Internet vaig veure que un fan va estar vuit hores vestit com el guitarrista Angus Young i imitant els seus moviments per aconseguir una entrada. Jo també em vaig vestir amb camisa, americana i corbata com el guitarrista però vaig poder entrar de franc d’una altra manera.

Per ser sincer, no esperava veure els AC/DC ni de broma perquè un concert d’aquesta magnitud és poc accessible, compta amb molta seguretat i encara és més complicat havent-ho decidit tant sols unes hores abans. Però el no ja el tenia. A l’hostal em van engrescar i incitar a intentar-ho i dos francesos es van oferir a acompanyar-me fent-se passar pels meus fotògrafs. El meu pla simplement era accedir-hi com a periodista d’un mitjà prestigiós d’Espanya que havia de cobrir el concert, però hauria d’improvisar i actuar bastant perquè no tenia res preparat. S’ha de dir que va resultar més fàcil del que semblava i segurament havia trepitjat merda aquell dia perquè al final tot va sortir rodó. Vaig afaitar-me i em vaig vestir de gala per semblar seriós o aconseguir credibilitat i amb els dos francesos fotògrafs vam partir cap al concert. Un cop a les afores de l’estadi vaig demanar a un membre de seguretat per la zona dels periodistes, vaig mostrar-li el carnet de periodista i vaig assegurar-li que havia contactat prèviament amb l’organització i que aquesta m’havia dit que recollís els “pass” a la zona d’acreditacions. I sembla que el vaig convèncer prou perquè va parlar amb els trastos que tenen els guardes i tot seguit ens va portar dins l’estadi per una entrada privada, saltant-nos tots els controls de seguretat, fins a la zona de les acreditacions i recollida d’entrades pels VIP’s. Allà vaig començar a al•legar històries que m’inventava sobre la marxa i en un primer moment semblava que de seguida em donarien tres entrades sense més però ens vam estar una bona estona . Evidentment ni el meu nom ni el mitjà pel qual suposadament treballava apareixia enlloc, així que em demanaven el nom de la persona amb qui havia contactat. Difícil tenint en compte que no existia, però podia excusar-me dient que ho tenia al correu i que no recordava del nom. Aleshores el tema va quedar en punt mort fins que trobés Internet i pogués revisar el correu. Però quan vaig marxar de l’actuació ens vam adonar que hi havia una porta oberta que accedia directament a les grades i com que ja estàvem a dins no ens vam trobar cap membre de seguretat ni d’entrades que ens privés entrar. I amb tota la tranquil•litat del món ens vam colar i vam poder gaudir del concert des del principi.

Un concert força especial, no només per l’entrega dels músics davant els seus compatriotes o la complexitat de l’acompanyament visual, sinó també per la multitud que ho presenciava (hi havia gent de tot tipus i edats) i per l’homenatge a un dels seus ex-membres Bon Scott. Fa trenta anys que el vocalista d’AC/DC va morir d’intoxicació etílica i la banda li va dedicar un parell de cançons mentre apareixien imatges del seu rostre. Els membres del grup ja tenen una edat i podrien estar jugant a petanca d’aquí poc, però veient com es mouen sobre l’escenari ningú ho diria. El seu entusiasme, les punyents melodies i el toc d’humor sarcàstic i desvergonyit en la posada en escena convidaven al públic a desinhibir-se durant un parell d’hores. Tant era així que fins i tot les noies ensenyaven els pits sense escrúpols davant un estadi ple a vessar. No sé quanta gent hi havia concretament però més de tres quarts de les grades de l’estadi Subiaco i tot el camp i passadissos plens és molta gent, i si a sobre es va colant gent…

Vaig passar cinc dies a l’Illa Sud, una illa plena de llacs, muntanyes i prats amb els paisatges més bonics de Nova Zelanda. Vaig arribar a Cristchurch un dimecres a la nit, el dia següent tenia reservat un cotxe de lloguer per donar una volta a l’illa fins dilluns al matí i, curiosament igual que l’últim cop que vaig llogar un cotxe, vaig tenir companyia xilena. El primer dia vam passar per l’Arthur Pass perquè ens venia de pas (ja passo de redundar), i després d’unes quantes paradetes vam arribar al poble de Franz Joseph Glacier on vam fer nit a un hostal per anar l’endemà a les glaceres, visita que ja vaig mig explicar fa poc i que us estalviaré. Aquell mateix dia vam arribar a Queenstown a unes hores intempestives i com que no ens va donar temps de buscar lloc per dormir vam dormir al cotxe. L’endemà al matí els dos xilens van fer Skydiving (caiguda lliure) però jo vaig preferir reservar els 250 € que costava fer-ho i donar un tomb per Queenstown, un poble de l’interior de l’Illa Sud rodejat de llacs i altes muntanyes que és conegut mundialment per la gran oferta d’esports d’aventura que ofereix. La tarda la vam anar a passar a Fiordland, un lloc preciós on no vam fer cap tour perquè anàvem tard però donant una volta per allà ja vam captar l’encant d’aquell indret ple de fiords, illetes, parets… i una estranya sensació de tranquil·litat i màgia.

Vam fer nit a Dunedin, l’endemà vam anar a veure els voltants de la ciutat i vaig aprofitar per visitar la reserva de pingüins d’ulls grocs, una espècie de pingüí que només es troba a Nova Zelanda i que està en perill d’extinció. A l’hora que hi vaig anar només en quedaven uns quants (les cries, alguna mare i els malalts) ja que la resta havien de pescar grans quantitats de peix per a tots ja que les cries necessiten un quilo i mig de peix diari durant el període de creixement.

Després vam pujar en direcció a Cristchurch i volíem anar parant o veure alguna cosa més però vam arribar a entendre les males notícies que venien, en anglès rovellat i intermitent, de la ràdio del cotxe. Evidentment, el terratrèmol de Xile era un motiu força  seriós com per preocupar-se i anar de pet a un cibercafé de Cristchurch per saber com estaven les famílies dels dos companys de viatge de Santiago de Xile. Afortunadament, tots els seus familiars i coneguts estaven bé tot i la desgràcia que sempre suposa un terratrèmol d’aquestes magnituds. Vam gaudir els dies que vam estar a l’illa Sud però vam acabar amb un mal regust de boca per culpa de les plaques tectòniques. Espero que es recuperin aviat d’aquest daltabaix.

Auckland ha sigut el meu campament base, on tenia el meu apartament que compartia amb dues japoneses i un suís en una residència d’estudiants i “feia classes d’anglès de dilluns a divendres”. Ho poso entre cometes perquè m’he saltat més del 20 % de les classes i, per tant, no m’han donat cap certificat, fet que tampoc em preocupa massa ja que no me’l demanarà ningú. I és que a banda de l’obligació d’aprendre anglès tenia una altra obligació més gran, que era conèixer aquest país tant bonic. A part de la meva visita a la capital, he anat al Nord de l’illa nord, on he vist Bay of Islands, Cape Reinga i la Ninety miles beach.  és una àrea plena d’illes (150 illes i illots en total), una de les quals és privada i les altres formen part del parc natural. Temps enrere havien estat habitades per maoris degut a la seva posició estratègica i actualment serveix de reserva pels ocellots. Allà vam fer un tour en veler que ens va donar una volta per la zona i ens va deixar una estona en una de les illes per fer kayak i snorkling. El és el cap del nord de tot Nova Zelanda i des d’allà es pot apreciar el xoc entre l’oceà Pacífic i el de Tasmània.

Malauradament, per qüestions de seguretat, és prohibit banyar-se als voltants del cap (per les fortes corrents i perquè no hi ha cap camí que t’hi porti). La mitologia maori conta que aquest cap era el punt de partida de tots els esperits cap a l’altre món. Entre el Cape Reinga i la Ninety miles beach hi ha les Giant Sand Dunes, unes dunes de sorra de la platja que pràcticament sembla un desert i la gent s’hi tira amb trineu o fa sandboard, però els trineu que ens van donar no lliscaven i jo vaig baixar rodolant. Evidentment vaig acabar molt marejat i ple de sorra.

La Ninety miles beach, situada al Nord-oest de Nova Zelanda, és la platja més llarga del país i fa 55 milles de llarg, no pas 90 com el seu nom ens podria fer pensar. La culpa d’aquesta gran mentida i nefast bateig la té l’explorador Cook. Com que va trigar tres dies a recórrer-la tota i intuïa que cada dia feia unes trenta milles, va fer un càlcul ràpid (un pam més un pam menys…) i, a falta d’idees millors, va anomenar aquella platja “Platja de noranta milles”. El que em va impressionar més va ser comprovar que cotxes i autobusos puguin córrer per la platja com si fos una autopista, la vam creuar tota en autobús a uns 90 km/h i vam trigar gairebé una hora, i realment sembla infinita.

La broma de comparar-me a mi amb Willy Fog, tenint en compte que el meu nom en anglès és Willy i que dono la volta al món, és fàcil de trobar i l’he sentit alguns cops. La diferència és que jo no guanyo cap aposta com ell i de moment ja porto més de130 dies. Però aquí a Nova Zelanda he descobert un nou Willy, un explorador anglès que esdevingué Primer Ministre del país i que es va permetre el luxe de batejar una glacera: el Fox Glacier. Com a Willy que sóc, he passejat amb grampons pel Fox, un glacera com poques n’hi ha al món. Fa 13 quilòmetres, un corba de 90 graus i baixa des dels 2600 als 300 metres. Tot i la seva accessibilitat, és de les que té el creixement més variable del món, juntament amb el Franz Joseph Glacier (la glacera del costat), i fins i tot en alguna ocasió ha arribat al nivell del mar. És increïble el canvi de temperatura que hi ha en qüestió de metres i la mà de gel que es fon en qüestió de segons. Us mostro algunes fotografies de la meva visita:

Per arreglar la paperassa del passaport he hagut d’anar a l’ambaixada espanyola de Nova Zelanda , que és a Wellington, la capital de Nova Zelanda. Vaig anar dos cops a l’ambaixada ( el primer dia no funcionava la màquina dels passaports) i inclús una nit vaig sortir de festa amb el secretari, és a dir que ja em trobava a la sopa i potser per perdre’m de vista em va arreglar els papers molt amablement.  Ara tinc un passaport provisional i espero que no em porti gaires problemes perquè de moment ja he de donar explicacions quan torni a Australia i canviar les dades d’alguns vols que he comprat. Tot i això, el que podia haver sigut una visita estrictament burocràtica s’ha convertit en un plaer per mi perquè he conegut una ciutat plena d’encant i -el més important i millor de tot- a una part de la meva família. Quan li vaig comentar per primer cop a la meva mare que aniria a Nova Zelanda em va dir que la filla del seu cosí estava vivint allà des de feia tres anys, és a dir que podia aprofitar per anar a veure-la, ja que a ella li resulta difícil rebre visites familiars sent tant lluny. No ens havíem trobat mai fins ara, no fa ni un any que ens vam assabentar que existíem, no fa ni un mes que vam contactar per primer cop i no fa ni una setmana que vam veure’ns les cares a través de fotografies. Però això poc ha importat perquè hi ha hagut  molt bona sintonia i ella i el seu xicot m’han acollit de forma molt hospitalària i agradable convertint Wellington en una ciutat amb un ambient molt familiar (mai millor dit). Sempre és reconfortant trobar un suport familiar quan ets tant lluny i estàs sol durant tant de temps. Per uns dies m’han fet sentir com el germà petit que sovint he volgut ser perquè m’han cuidat moltíssim.  Us els presento:

La Mabel va néixer a Vilanova i la Geltrú però ha viscut sempre a Sevilla, on va estudiar filologia anglesa. Quan va acabar els estudis va venir a treballar a Wellington com a professora d’espanyol amb una beca fins que va trobar feina com a secretària de l’ambaixada d’argentina, va fer amics, va conèixer en Mish, es va començar a sentir còmode a Nova Zelanda… i s’ha quedat aquí fins ara. En Mish va néixer a Fiji però la seva família, que és d’origen hindú, es va traslladar a Wellington quan era ben petit, així que és un local. Va estudiar telecomunicacions i màrqueting i actualment és mànager de telecomunicacions però també va tenir la seva vessant artística quan era més jove, formant part del primer grup de Hip Hop multi ètnic i fent d’actor (surt a la pel·lícula de Les dues torres del Senyor dels anells). Els dos viuen bé aquí però tenen pensat canviar d’aires en un futur. De fet en Mish deixarà la feina d’aquí poc per anar a Anglaterra amb la intenció de treballar un temps i traslladar-se finalment a Espanya amb la Mabel. Els dono mil gràcies per tot el que han fet per mi. Ells m’han mostrat Wellington en la seva màxima esplendor i en quatre dies he viscut com un autèntic wellingtonià. A part dels tràmits burocràtics i d’alguna activitat purament turística com la visita al museu nacional i alguns punts d’interès de la ciutat, vaig adaptar-me a l’agenda local que em van proposar els meus cosins kiwis. Vaig anar a una festa d’inauguració del pis d’una parella de xilens que s’acabaven de traslladar, i vaig veure una festa de benvinguda als estudiants de la universitat; vaig prendre el sol a la platja de la ciutat o vaig passejar  per les costes rocoses del voltant mentre anava caient la nit; vaig mirar un partit de futbol del Wellington Phoenix en un bar prenent cervesa i patates però també vaig veure el Barça i vaig mirar la televisió prenent te al sofà de casa; vaig veure un concurs de Brake Dance i un festival de música neozelandesa durant el dia com també vaig ballar en cinc pubs durant la nit vestit a l’estil d’allà (segons em va dir en Mish); vaig pujar al Cable car (un transport icona de la ciutat semblant als funiculars) per passejar al jardí botànic, i també vaig pujar al Mount Victoria per veure tota la ciutat sencera . Wellington té molt valor històric (és escenari de les decisions polítiques i d’alguna batalla important) però és més petita que moltes altres capitals del món i que Auckland. Això fa que sigui gairebé com un poble, on tot és més accessible, fàcil, acollidor i sociable, i passejant pel carrer pots topar-te amb tres amics diferents en deu minuts. Tot i això, és una ciutat moderna, oberta, plena d’art i cultura i amb molta varietat d’ètnies, estils i estètiques diferents. Una combinació de nouvinguts que conviu en un indret de penínsules cobert pel permanent vent (alguns l’anomenen windy wellington). De tots els habitants de Wellington potser el director Peter Jackson és el més famós internacionalment, però el més conegut pels locals és el Blanketman. Ell és un sense sostre força particular: sempre està als carrers principals i concorreguts de la ciutat vestit amb un drap que li tapa les vergonyes i una manta (“blanket “en anglès) que l’abriga quan fa fred . Es queda tot el dia escoltant música del seu Ipod amb una llauna buida a la mà; no demana diners ni molesta a ningú, simplement saluda a la gent amb el cap i de tant en tant deixa anar oracions alabant el sol. Pel que m’han dit té casa, esposa i rep ajudes econòmiques de l’estat com qualsevol altre parat, però li agrada estar al carrer, forma part de la seva filosofia i forma de vida. Un personatge que, com es pot comprovar per la quantitat de fotos que li vaig tirar, em va encuriosir.”