En el moment d’escriure aquesta entrada, els guanyadors de la II Olimpíada de Filosofia de Catalunya, Marc Franco i Cristina Iruela, estan a punt de saber si han resultat guanyadors de la II Olimpiada Filosófica de España que es celebra aquest any a Madrid.
Teníem pendent oferir-vos les dissertacions guanyadores sobre la qüestió: Ens humanitza o ens deshumanitza la tècnica?
En primer lloc, aquí teniu la del Marc Franco i Moral, del CCE Montessori-Palau, Girona.
Contestar aquesta pregunta és inherentment complicat, ja que la dificultat resideix en els propis conceptes d’humanització o deshumanització, i en què considerem tècnica.
En clau enciclopèdica, la humanització és el procés pel qual hi ha hagut un aprenentatge, impulsat pel llenguatge i conseqüència de la cultura, que ens ha fet humans.
I és que què hi ha més humà que l’ànsia de perfecció o, més ben dit, de superació? D’aquí en faig néixer una definició de tècnica: tot procés, conducta o metodologia que ens permet superar una dificultat.
Pobre d’aquell que fugi als boscos buscant una generació passada, lliure de tècnica i plena de problemes o…potser no? Demanaria uns segons de reflexió sobre algun problema, el que sigui, propi o conjunt, local o extra cultural. Hi tornarem de seguida.
Abans he dit que humanització és podia descriure de manual, interpretant històricament el que és. Però fem-hi matisos. Els humans no només som progrés. Som comportament, i com a tal, som conducta, som passions. Les formigues són capaces de construir galeries que són l’enveja de l’obra més perfecta feta pels humans, i hauríem d’aprendre un gran nombre de coses de la relació interespecial dels murs de corall.
Per què ho dic això? Tècnica és i no és un factor d’humanització. Ens permet superar obstacles, sí, però no és només pròpia dels humans.
I ara comença el joc de desequilibrar la balança. Què ens humanitza, què ens deshumanitza?
Us demanaré que repreneu el problema que hem pensat abans. Si no us en ve cap, en deixo alguns: he perdut diners, m’he enfadat amb la mare, em fa mal el cap, no suporto la meva feina… Problemes propis, personals, els que no em deixen dormir. Però posem les notícies a l’hora de dinar, i ens parlen de no-se-quin conflicte a Rússia, o guerra per ideals religiosos, o fam, o misèria, i mentre això sona de fons comentem el partit d’ahir, o el fitxatge del mes que ve.
Què ens fa humans? L’estima al proïsme sembla que no. Un egoisme arrelat als gens i a la supervivència?
Espero que ningú s’hagi horroritzat excessivament amb aquesta concepció esperpèntica de la realitat. Però s’ha de fet notar. Qui és capaç de confiar en l’home que es mira el melic i s’oblida del món?
La interpretació de la tècnica, la pròpia, la que en fem, potser no ens deshumanitzà, però estareu d’acord amb mi en que ens dessensibilitza. Quan sentim xifres de caiguts de guerra, morts en conflicte… hi veiem només això, xifres. No hi veiem famílies, no hi veiem somnis o promeses, només els números, que després oblidarem per donar pas a l’augment de la borsa o al frau de tal o altre polític.
Sembla que la balança comença a caure cap a la foscor de la deshumanització.
Una pregunta preocupant: dificultat i tècnica, o tècnica i necessitat? La capacitat humana s’autosupera. Tenim estris per tallar, per escriure, per llegir, per curar, per salvar vides. Si l’home s’ho proposa és capaç de crear coses molt bones. Evidentment tenim medis per fer el mal, però jo considero que no és qüestió de l’invent, sinó del que l’utilitza. Però això és un altre debat i , en qualsevol cas, em preocupa més un estri que està suplantant tot allò que coneixem, i sembla que no ens n’adonem. Hem creat intel·ligència artificial, evidentment, però hem creat màquines que podem mantenir converses de forma indefinida. I em fa por, perquè fins ara ningú havia tingut el poder de pensar per nosaltres.
Tornant a la terminologia específica, la intel·ligència, juntament a la memòria, la intuïció i la percepció, és considerada una aptitud natural de l’home, que defineixen la nostra conducta i per extensió el nostre comportament (o psique).
Sembla que la única cosa que ens resta pròpia són les emocions. L’odi, l’amor, l’enveja, l’empatia. Ens conforme, ens defineixen. Però, realment ens fa humans el fet de sentir?
Ens hem allunyat de la tècnica, diran alguns. Sentiments i tècnica en una mateixa frase? Impensable. I aquí resideix el secret de la deshumanització que la balança ens sembla indicar que implica la tècnica.
Hem arribat molt lluny. Hem fet nostre el mar, la terra, el cel i, per si ens era massa poc, hem trepitjat la lluna i hem explorat l’univers.
Què humans! Quin progrés! La tècnica ens fa grans, ens fa importants. Qui s’atreviria a posar-ho en dubte?
Perdoneu aquesta expressió eufòrica que m’ha fet fugir dels sentiments. Sembla que la tècnica s’alimenti d’una única passió, la més perillosa, que és la por. Por a l’oblit, por al desprestigi, por al fracàs. Por a no saber què se’ns acosta i por a buscar errors en el passat. Hobbes diu, la por ens civilitza. La civilització és inevitablement un factor humanitzador, coincidiria Aristòtil. Pot ser que la tècnica resulti que sí, que és un element que ens fa humans?
Tècnica i sentiments, una paradoxa en forma de gerro d’aigua freda que ens hauria de fer sortir del somni i que alguns seguiran negant. Deixeu que m’expliqui. La ciència i la tecnologia han avançat a un ritme trepidant. Construïm i destruïm en tant poc temps que mai donem temps a l’ètica per atrapar el progrés en aquesta cursa infinita. Ètica. Sentiments. Passions. Passió i tècnica. En una mateixa frase i que de cop prenen un sentit. I som tan cecs que no el considerem important.
Què ens queda, si no tenim en compte l’empatia i l’amor? No res. La tècnica ens ha deshumanitzat fins al punt de ser màquines sense empatia. Sembla que la balança és clara. El pes és massa gran pel preu que estàvem disposats a pagar. Hem perdut el que més humans ens feia, que ha acabat substituït per la tècnica i el progrés.
Sembla que no podem posar més contrapesos a la balança de la humanització. Però no he dit que els que ja hi són no es puguin treure. Equivocar-se és terriblement humà. I sort que és així, o ens acabaríem llençant pedres els uns als altres incapaços de pair tanta perfecció.
Per això ho podem arreglar. És possible. Som joves i tenim idees. Igualem tècnica i ètica. Eliminem les necessitats fictícies que ens creem amb l’excusa del progrés. Allunyem els ulls de la virtualitat i adonem-nos que som humans, i que ens podem estimar i odiar i envejar i admirar.
Però per sobre de tot, acceptem que ho hem fet malament. Només acceptant l’error se’n pot aprendre.
No demano substituir la tècnica per la cultura, en tant que ambdues són imprescindibles en una societat qualsevol. Però sí que ens n’hem de reconsiderar les definicions, hem de fer canvis en el pensament i l’actuació.
La tècnica ens va donar el foc a canvi de la poca humanitat que l’home havia tingut sempre, abans de ser el que és. Som deshumans, ens falten sentiments, el món es mou al voltant d’un Sol que es diu Interès.
Però vull acabar donant pas a l’esperança que algun dia hi haurà un canvi, que protagonitzarà una abans i un després en la història de l’home, per fi humanitzat.
I aquí teniu la de la Cristina Iruela Andreu, del INS Infanta Isabel d’Aragó, Barcelona.
Se dice que, cuando un humano nace, está inacabado. No sólo inacabado, sino también completamente desvalido ante la naturaleza. Otros animales tienen visión submarina o piel de seis centímetros de grosor, pero nosotros no. Nos falta algo que nos permita desenvolvernos en nuestro entorno, algo que nos ayude en esta vulnerabilidad biológica. Y ese algo es la cultura.
La relación entre cultura y técnica es sencilla. No habría técnica si no existiera una cultura que hiciera posible su transmisión. Así, generación tras generación ha ido encadenando entre sí una valija de sabiduría y conocimiento común; que va desde el descubrimiento del fuego a la invención de la electricidad, permitiendo mandar además a una perrita al espacio y a un hombre a la luna.
La técnica nos ha permitido romper muchos de los límites de la naturaleza. Un hombre no tiene alas, pero puede volar. No tiene branquias, pero puede respirar bajo el mar. Los avances tecnológicos de los últimos años nos han hecho ir incluso más allá. Por poner un trágico ejemplo: hoy en día hay, desgraciadamente, cierto número de bebés que nacen con estenosis pulmonar. Esa enfermedad hace que la vena que les va al corazón se cierre, y si esa vena se cierra, el bebé pierde su pulmón izquierdo. Afortunadamente, a ese niño se le pueden hacer ciertas intervenciones de cateterismo para intentar salvar su vida. Hace 200.000 años, sin embargo, ese bebé habría muerto.
A pesar de las evidentes ventajas que supone la técnica para los humanos, existe, no obstante, gente que reniega de ella. Con el movimiento ecologista resurgió una oleada de melancolía de regreso a la naturaleza y varias preguntas sobre hasta dónde estaríamos los humanos dispuestos a llegar en nuestro afán de adaptar el medio a nuestras necesidades. Y no son pocos los que piensan que hay límites que, en nuestro soberbia humana, no podemos cruzar. Al fin y al cabo, no somos más que un hatajo de combinaciones genéticas que aparecieron en este mundo por azar.
Este miedo a que la técnica nos acabe engullendo es, en parte, justificado. Tecnológicamente hablando, hoy en día está en nuestras manos la posibilidad de destruir la cultura humana. ¿Qué ocurriría si, en un conflicto nuclear, una bomba acabara con la mayor parte de la civilización? Nos gusta pensar que, seguramente, alguien vivo quedaría. Pero, ¿tenemos alguna garantía de que esa persona que quede viva pueda hacer resucitar la cultura humana? Hoy en día, a ningún niño del primer mundo se le enseña, por ejemplo, cómo hacer fuego. Ese niño sabe que, si aprieta un botón, una televisión se encenderá; pero con toda seguridad, ese niño no sabrá construir él con sus propias manos una televisión desde cero. Es decir, que a pesar de lo grande que sea esa valija de herencia cultural, el individuo en sí no es capaz de sostenerla en sus manos, sino que se limita a recibir sus consecuencias.
La causa de ello es tan lógica como sencilla: nadie puede saberlo todo. La cultura y la técnica tienen actualmente tal envergadura que es necesario especializar el conocimiento, individualizarlo parte por parte. Es por esto que un filólogo inglés probablemente no sepa indicar el terreno óptimo para edificar un centro comercial, pero seguramente el arquitecto tampoco sepa recitar algunos de los sonetos más bellos de Shakespeare.
Personalmente, me resulta difícil decantarme por algún bando. Sí creo que hay límites que el ser humano no debe violar, pero no por otra parte, no puedo evitar sentirme enormemente agradecida hace los cardiólogos que le hicieron el catéter a mi primo pequeño y le salvaron la vida. Como Freud dijo, no somos más que dioses llenos de prótesis. Podemos hacer prácticamente todo, pero dependemos estrechamente de la tecnología para ello. La técnica no nos humaniza ni nos deshumaniza. La técnica está allí, existe y sería necio renegar de ella. Depende de si los valores con los que nos acercamos a ella son humanos o, por el contrario, no lo son.
