Olimpíada de Filosofia de Catalunya

La participació en la II Olimpiada Filosófica de España ja sabeu que va ser molt positiva, no només perquè una de les nostres estudiants va guanyar el 3r premi de dissertació filosòfica, sinó perquè l’experiència s’ho val. Ens ho explica la crònica de l’Àngels Baldó, representant del professorat de Catalunya que va acompanyar els dos estudiants a Madrid, on es va celebrar enguany. També hi va assistir Mia Men, la professora del Marc Franco, un dels participants catalans. L’Àngels Baldó a més és la professora de la Cristina Iruela. Us oferim aquí la seva excel·lent crònica, seguida d’un vídeo amb les fotografies de la breu però intensa experiència.

El temps passa lentament a fora de les aules i el professorat anem prenent coneixença i comentem les variabilitats de la nostra assignatura arreu del territori: Galícia, Andalusia, Cantàbria, Aragó, Castella la Manxa, Extremadura, Castella-Lleó, Canàries… Tots coincidim en un cert desànim en quant a la implementació de la nova llei d’educació en relació a la filosofia… Lamentem que la llei, tot i estar guiada per un afany homogeneïtzador, s’aplica diversament segons el territori. A poc a poc, comencen a sortir els primers alumnes de les aules, la majoria amb certa satisfacció, si més no, d’haver assolit una fita important, com era la de poder participar a la final estatal.

Conduïts per l’organització ens disposem en grups per arribar fins al Palacio de Cibeles, actual i discutida seu de l’Ajuntament de Madrid, on ens obsequien amb una visita exclusiva al Centre cultural, antiga seu de Correus, que actualment serveix de Sala d’exposicions d’obres avantguardistes. Sopar a Carretas amb Plaza del Sol. Intercanvi d’idees, de mòbils i whatsapps… Alegria de compartir. Nit tranquil·la per a la majoria… A les 8:00 del matí de diumenge comencen les primeres veus i se senten les primeres dutxes a l’alberg. Esmorzar lleuger. En grups ens dirigim a la Universitat Complutense. Al Paranimf Manuel García Morente de la Facultat de Filosofia es dóna inici als actes de cloenda. En primer lloc, els finalistes participants de la modalitat de fotografia filosòfica presenten i defensen les seves fotografies, que serviran de base a la deliberació del jurat compost per membres de la REF, professors d’Universitats, CSIC i Comitè organitzador. En acabar, una sorpresa ens espera. Ens ofereixen tres obres de microteatre per part de TeatrIEM, grup compost per científics, la majoria físics, de l’Instituto de Estructura de la Materia del CSIC. Cada obra desplegava una seqüència de joc d’espai-temps amb personatges que ens proposaven el problema de la incomunicació a l’obra “Discronía” de José Sanchís; a “BRGS”, reflexions, en el context d’una biblioteca, sobre la diversitat de sentits d’existència, en un clar homenatge a Jorge Luís Borges; i en la tercera obra una indagació sobre la impossibilitat de la neutralitat a “581 Mapas”, les dues darreres eren obres del dramaturg Juan Mayorga. Segueix un breu però interessant col·loqui amb els actors i científics del grup de teatre.

Després d’un descans i un refrigeri, es reprèn l’activitat que haurà de dur a la proclamació dels guanyadors de la II Olimpíada. Presideix l’acte el Degà de la Facultat de Filosofia de la Universitat Complutense de Madrid, Sr. Rafael Valeriano Orden i l’acompanyen representants del Comitè organitzador de la II OFE i de la Comunitat de Madrid. Es proclamen els guanyadors dels dilemes; el primer premi correspon a María Santiago Prieto de la Comunitat de Madrid. En la lectura del seu treball, que destaca pel rigor i la claredat expositiva, es posiciona, després de mesurar tots els punts de vista possibles, a favor de l’objecció fiscal com una mesura de coherència ètica. El guardó de dissertació és per a Eloy Mósig García de la Comunitat d’Andalusia. El text explora diferents vies filosòfiques d’afrontar el problema de l’agressivitat humana, com a producte biològic i cultural. Ressonen Hobbes, Rousseau… també Foucault, plantejant el tema des d’una vessant problemàtica, no resolutiva. El tercer premi va recaure sobre Cristina Iruela, que va esclatar en alegria en saber-se moralment i real guanyadora en aquest certamen. Els esforços valien la pena en recollir la medalla de record del guardó. Finalment es va atorgar el primer premi de la modalitat de fotografia a Nerea Velada Villanueva, de Madrid, que va realitzar un muntatge fotogràfic amb la pregunta “¿Hay un animal dentro de nosotros?”. El President va cloure l’acte felicitant als participants i manifestant la qualitat dels textos i obres presentades.

Fotografia amb l’organització i els guanyadors, a la sortida de la Facultat. Salutacions, felicitacions i comiats… En Marc abraça la Cristina. És hora de retornar a casa.

De nou Atocha, després d’una jornada ben intensa. Ens acomiada un Madrid predominical, el sol llueix tímidament. Nosaltres amb el goig del deure acomplert i esperant una nova edició de l’Olimpíada, que al 2016 serà per terres càntabres i amb renovades preguntes. Tot un plaer haver participat i poder ser testimoni que els grans problemes filosòfics ressonen avui entre el nostre jovent…

 Àngels Baldó, Professora de filosofia a secundària, membre d’Adhoc i del Grup de Didàctica de la Societat Catalana de Filosofia, i Vocal de la Societat Catalana de Filosofia.

Els guanyadors de la II Olimpiada Filosófica de España que s’ha celebrat a Madrid els dies 24 i 25 d’abril han estat:

-1r premi: Moisés Mósig Garcia, del Col.legi Compañia de Maria, San Fernando (Cádiz)

-2n premi: Ariana Juguera Jiménez, de l’I.E.S. Marqués de Villena, Marcilla (Navarra)

-3r premi: Cristina Iruela Andreu, de l’INS Infanta Isabel d’Aragó (Barcelona)!!!!

Moltes felicitacions a tots els guanyadors i als seus professors i professores!!!

En el moment d’escriure aquesta entrada, els guanyadors de la II Olimpíada de Filosofia de Catalunya, Marc Franco i Cristina Iruela, estan a punt de saber si han resultat guanyadors de la II Olimpiada Filosófica de España que es celebra aquest any a Madrid.

Teníem pendent oferir-vos les dissertacions guanyadores sobre la qüestió: Ens humanitza o ens deshumanitza la tècnica?

En primer lloc, aquí teniu la del Marc Franco i Moral, del CCE Montessori-Palau, Girona.

Contestar aquesta pregunta és inherentment complicat, ja que la dificultat resideix en els propis conceptes d’humanització o deshumanització, i en què considerem tècnica.

En clau enciclopèdica, la humanització és el procés pel qual hi ha hagut un aprenentatge, impulsat pel llenguatge i conseqüència de la cultura, que ens ha fet humans. 

I és que què hi ha més humà que l’ànsia de perfecció  o, més ben dit, de superació? D’aquí en faig néixer una definició de tècnica: tot procés, conducta o metodologia que ens permet superar una dificultat. 

Pobre d’aquell que fugi als boscos buscant una generació passada, lliure de tècnica i plena de problemes o…potser no? Demanaria uns segons de reflexió sobre algun problema, el que sigui, propi o conjunt, local o extra cultural. Hi tornarem de seguida.

Abans he dit que humanització és podia descriure de manual, interpretant històricament el que és. Però fem-hi matisos. Els humans no només som progrés. Som comportament, i com a tal, som conducta, som passions. Les formigues són capaces de construir galeries que són l’enveja de l’obra més perfecta feta pels humans, i hauríem d’aprendre un gran nombre de coses de la relació interespecial dels murs de corall.

Per què ho dic això? Tècnica és i no és un factor d’humanització. Ens permet superar obstacles, sí, però no és només pròpia dels humans.

I ara comença el joc de desequilibrar la balança. Què ens humanitza, què ens deshumanitza?

Us demanaré que repreneu el problema que hem pensat abans. Si no us en ve cap, en deixo alguns: he perdut diners, m’he enfadat amb la mare, em fa mal el cap, no suporto la meva feina… Problemes propis, personals, els que no em deixen dormir. Però posem les notícies a l’hora de dinar, i ens parlen de no-se-quin conflicte a Rússia, o guerra per ideals religiosos, o fam, o misèria, i mentre això sona de fons comentem el partit d’ahir, o el fitxatge del mes que ve.

Què ens fa humans? L’estima al proïsme sembla que no. Un egoisme arrelat als gens i a la supervivència?

Espero que ningú s’hagi horroritzat excessivament amb aquesta concepció esperpèntica de la realitat. Però s’ha de fet notar. Qui és capaç de confiar en l’home que es mira el melic i s’oblida del món?

La interpretació de la tècnica, la pròpia, la que en fem, potser no ens deshumanitzà, però estareu d’acord amb mi en que ens dessensibilitza. Quan sentim xifres de caiguts de guerra, morts en conflicte… hi veiem només això, xifres. No hi veiem famílies, no hi veiem somnis o promeses, només els números, que després oblidarem per donar pas a l’augment de la borsa o al frau de tal o altre polític.

Sembla que la balança comença a caure cap a la foscor de la deshumanització.

Una pregunta preocupant: dificultat i tècnica, o tècnica i necessitat? La capacitat humana s’autosupera. Tenim estris per tallar, per escriure, per llegir, per curar, per salvar vides. Si l’home s’ho proposa és capaç de crear coses molt bones. Evidentment tenim medis per fer el mal, però jo considero que no és qüestió de l’invent, sinó del que l’utilitza. Però això és un altre debat i , en qualsevol cas, em preocupa més un estri que està suplantant tot allò que coneixem, i sembla que no ens n’adonem. Hem creat intel·ligència artificial, evidentment, però hem creat màquines que podem mantenir converses de forma indefinida. I em fa por, perquè fins ara ningú havia tingut el poder de pensar per nosaltres.

Tornant a la terminologia específica, la intel·ligència, juntament a la memòria, la intuïció i la percepció, és considerada una aptitud natural de l’home, que defineixen la nostra conducta i per extensió el nostre comportament (o psique).

Sembla que la única cosa que ens resta pròpia són les emocions. L’odi, l’amor, l’enveja, l’empatia. Ens conforme, ens defineixen. Però, realment ens fa humans el fet de sentir?

Ens hem allunyat de la tècnica, diran alguns. Sentiments i tècnica en una mateixa frase? Impensable. I aquí resideix el secret de la deshumanització que la balança ens sembla indicar que implica la tècnica.

Hem arribat molt lluny. Hem fet nostre el mar, la terra, el cel i, per si ens era massa poc, hem trepitjat la lluna i hem explorat l’univers.       

Què humans! Quin progrés! La tècnica ens fa grans, ens fa importants. Qui s’atreviria a posar-ho en dubte?

Perdoneu aquesta expressió eufòrica que m’ha fet fugir dels sentiments. Sembla que la tècnica s’alimenti d’una única passió, la més perillosa, que és la por. Por a l’oblit, por al desprestigi, por al fracàs. Por a no saber què se’ns acosta i por a buscar errors en el passat. Hobbes diu, la por ens civilitza. La civilització és inevitablement un factor humanitzador, coincidiria Aristòtil. Pot ser que la tècnica resulti que sí, que és un element que ens fa humans?

Tècnica i sentiments, una paradoxa en forma de gerro d’aigua freda que ens hauria de fer sortir del somni i que alguns seguiran negant. Deixeu que m’expliqui. La ciència i la tecnologia han avançat a un ritme trepidant. Construïm i destruïm  en tant poc temps que mai donem temps a l’ètica per atrapar el progrés en aquesta cursa infinita. Ètica. Sentiments. Passions. Passió i tècnica. En una mateixa frase i que de cop prenen un sentit. I som tan cecs que no el considerem important.

Què ens queda, si no tenim en compte l’empatia i l’amor? No res. La tècnica ens ha deshumanitzat fins al punt de ser màquines sense empatia. Sembla que la balança és clara. El pes és massa gran pel preu que estàvem disposats a pagar. Hem perdut el que més humans ens feia, que ha acabat substituït per la tècnica i el progrés.

Sembla que no podem posar més contrapesos a la balança de la humanització. Però no he dit que els que ja hi són no es puguin treure. Equivocar-se és terriblement humà. I sort que és així, o ens acabaríem llençant pedres els uns als altres incapaços de pair tanta perfecció.

Per això ho podem arreglar. És possible. Som joves i tenim idees. Igualem tècnica i ètica. Eliminem les necessitats fictícies que ens creem amb l’excusa del progrés. Allunyem els ulls de la virtualitat i adonem-nos que som humans, i que ens podem estimar i odiar i envejar i admirar.

Però per sobre de tot, acceptem que ho hem fet malament. Només acceptant l’error se’n pot aprendre.

No demano substituir la tècnica per la cultura, en tant que ambdues són imprescindibles en una societat qualsevol. Però sí que ens n’hem de reconsiderar les definicions, hem de fer canvis en el pensament i l’actuació.

La tècnica ens va donar el foc a canvi de la poca humanitat que l’home havia tingut sempre, abans de ser el que és. Som deshumans, ens falten sentiments, el món es mou al voltant d’un Sol que es diu Interès.

Però vull acabar donant pas a l’esperança que algun dia hi haurà un canvi, que protagonitzarà una abans i un després en la història de l’home, per fi humanitzat.         

I aquí teniu la de la Cristina Iruela Andreu, del INS Infanta Isabel d’Aragó, Barcelona.

Se dice que, cuando un humano nace, está inacabado. No sólo inacabado, sino también completamente desvalido ante la naturaleza. Otros animales tienen visión submarina o piel de seis centímetros de grosor, pero nosotros no. Nos falta algo que nos permita desenvolvernos en nuestro entorno, algo que nos ayude en esta vulnerabilidad biológica. Y ese algo es la cultura.

La relación entre cultura y técnica es sencilla. No habría técnica si no existiera una cultura que hiciera posible su transmisión. Así, generación tras generación ha ido encadenando entre sí una valija de sabiduría y conocimiento común; que va desde el descubrimiento del fuego a la invención de la electricidad, permitiendo mandar además a una perrita al espacio y a un hombre a la luna.

La técnica nos ha permitido romper muchos de los límites de la naturaleza. Un hombre no tiene alas, pero puede volar. No tiene branquias, pero puede respirar bajo el mar. Los avances tecnológicos de los últimos años nos han hecho ir incluso más allá. Por poner un trágico ejemplo: hoy en día hay, desgraciadamente, cierto número de bebés que nacen con estenosis pulmonar. Esa enfermedad hace que la vena que les va al corazón se cierre, y si esa vena se cierra, el bebé pierde su pulmón izquierdo. Afortunadamente, a ese niño se le pueden hacer ciertas intervenciones de cateterismo para intentar salvar su vida. Hace 200.000 años, sin embargo, ese bebé habría muerto.

A pesar de las evidentes ventajas que supone la técnica para los humanos, existe, no obstante, gente que reniega de ella. Con el movimiento ecologista resurgió una oleada de melancolía de regreso a la naturaleza y varias preguntas sobre hasta dónde estaríamos los humanos dispuestos a llegar en nuestro afán de adaptar el medio a nuestras necesidades. Y no son pocos los que piensan que hay límites que, en nuestro soberbia humana, no podemos cruzar. Al fin y al cabo, no somos más que un hatajo de combinaciones genéticas que aparecieron en este mundo por azar.

Este miedo a que la técnica nos acabe engullendo es, en parte, justificado. Tecnológicamente hablando, hoy en día está en nuestras manos la posibilidad de destruir la cultura humana. ¿Qué ocurriría si, en un conflicto nuclear, una bomba acabara con la mayor parte de la civilización? Nos gusta pensar que, seguramente, alguien vivo quedaría. Pero, ¿tenemos alguna garantía de que esa persona que quede viva pueda hacer resucitar la cultura humana? Hoy en día, a ningún niño del primer mundo se le enseña, por ejemplo, cómo hacer fuego. Ese niño sabe que, si aprieta un botón, una televisión se encenderá; pero con toda seguridad, ese niño no sabrá construir él con sus propias manos una televisión desde cero. Es decir, que a pesar de lo grande que sea esa valija de herencia cultural, el individuo en sí no es capaz de sostenerla en sus manos, sino que se limita a recibir sus consecuencias.

La causa de ello es tan lógica como sencilla: nadie puede saberlo todo. La cultura y la técnica tienen actualmente tal envergadura que es necesario especializar el conocimiento, individualizarlo parte por parte. Es por esto que un filólogo inglés probablemente no sepa indicar el terreno óptimo para edificar un centro comercial, pero seguramente el arquitecto tampoco sepa recitar algunos de los sonetos más bellos de Shakespeare.

Personalmente, me resulta difícil decantarme por algún bando. Sí creo que hay límites que el ser humano no debe violar, pero no por otra parte, no puedo evitar sentirme enormemente agradecida hace los cardiólogos que le hicieron el catéter a mi primo pequeño y le salvaron la vida. Como Freud dijo, no somos más que dioses llenos de prótesis. Podemos hacer prácticamente todo, pero dependemos estrechamente de la tecnología para ello. La técnica no nos humaniza ni nos deshumaniza. La técnica está allí, existe y sería necio renegar de ella. Depende de si los valores con los que nos acercamos a ella son humanos o, por el contrario, no lo son.

Com estava previst, el passat dissabte 21 de febrer es va celebrar la II Olimpíada de Filosofia de Catalunya al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona.

Van participar 39 centres i un total de 73 alumnes van elaborar una dissertació a partir de la pregunta que va ser triada a l’atzar entre les proposades: Ens humanitza o ens deshumanitza la tècnica? 

El Jurat, composat per vuit professores i professors de secundària, va atendre els participants mentre realitzaven la dissertació i va ser l’encarregat de decidir quines havien estat les dues millors dissertacions.

Mentre el Jurat feia la seva tasca, els estudiants, els seus professors i públic divers van assistir a la taula rodona titulada Filosofia en diàleg.  El moderador, Josep Macià, va proposar a les membres de la taula un punt de partida clar: quin paper juga la filosofia en el teu quefer professional? Tant la Laura López, com la Marta García-Matos i la Judit Carrera van intervenir a partir de la proposta i posteriorment el públic va intervenir, sent especialment nombroses les intervencions dels joves estudiants de batxillerat.

Arribat el moment de conèixer els guanyadors, aquests van ser anunciats pel Jurat: Marc Franco i Moral del CCE Montessori Palau i Cristina Iruela de l’INS Infanta Isabel d’Aragó.

Seran els representants de Catalunya en la II Olimpiada Filosófica de España que es celebrarà els dies 24 i 25 d’abril a la Universitat Complutense de Madrid.

Seguidament us oferim uns fragments de les dissertacions guanyadores.

Fragment de la dissertació de Marc Franco i Moral, CCE Montessori Palau:

 “I és que què hi ha més humà que l’ànsia de perfecció o, més ben dit, de superació? D’aquí en faig nèixer una definició de tècnica: tot procés, conducta o metodologia que ens permet superar una dificultat.

Pobre d’aquell que fugi als boscos buscant una generació passada, lliure de tècnica i plena de problemes o… potser no? Demanaria us segons de refelxió sobre algun problema, el que sigui, propi o conjunt, local o extracultural. (…)

 I ara comença el joc de desequilibrar la balança. Què ens humanitza, què ens deshumanitza? Us demanaré que repreneu el problema que hem pensat abans. Si no us en ve cap, en deixo alguns: he perdut diners, m’he enfadat amb la mare, em fa mal el cap, no suporto la meva feina…. Problemes propis, personals, els que no em deixen dormir. (…)

Ens hem allunyat de la tècnica, diran alguns. Sentiments i tècnica, en una mateixa frase? I aquí resideix el secret de la deshumanització que la balança ens sembla indicar que implica la tècnica. (…)

Què humans! Quin progrés! La tècnica ens fa grans, ens fa importants. Qui s’atreviriaa posar-ho en dubte? (…)

 La ciència i la tecnologia han avançat a un ritme trepidant. Construïm i destruim en tant poc temps que mai donem temps a l’ètica a atrapar el progrés en aquesta cursa infinita. Êtica. Sentiments. Passions. Passió i tècnica. En una mateixa frase i que de cap prenen un sentit. I som tan cecs que no el considerem important.

Què ens queda, si no tenim em compte l’empatia i l’amor? No res. La tècnica ens ha deshumanitzat fins al punt de ser màquines sense empatia. Sembla que la balança és clara. El pes és massa gran pel que preu que estàvem disposats a pagar. Hem perdut el que més humans ens feia, que ha acabat subtituit per la tècnica i el progrés. “

 Fragment de la dissertació de Cristina Iruela, INS Infanta Isabel de Aragó:

 “Personalmente me resulta difícil decantarme por algún bando. Sí creo que hay límites que el ser humano no debe violar, pero por otra parte, no puedo evitar sentirme enormemente agradecido hacia los cardiólogos que le hicieron el catéter a mi primo pequeño y le salvaron la vida. Como Freud dijo, no somos más que dioses llenos de prótesis. Podemos hacer prácticamente todo, pero dependemos estrechamente de la tecnología para ello. La técnica no nos humaniza ni nos deshumaniza. La técnica está allí, existe y sería necio renegar de ella. Depende de si los valores con los que nos acercamos a ella son humanos o, por el contrario, no lo son. “

Aquí teniu un article de El Periódico i un vídeo amb algunes imatges de l’Olimpíada.

[youtube]https://www.youtube.com/watch?v=gO2ORi2HjL0[/youtube]

 Us esperem el curs vinent!!!

Us convidem a participar a la II Olimpíada de Filosofia de Catalunya, tant si sou estudiants dels centres participants, com si sou els seus professors, familiars, amics o companys. També convidem al públic en general a la segona part de l’Olimpíada, oberta a tothom.

II OLIMPÍADA DE FILOSOFiA DE CATALUNYA 

Centre de Cultura Contemporània, Barcelona

Dissabte, 21 de febrer 2015

 1ª part:  9 – 11 h, Mirador

*Només per a estudiants participants en l’Olimpíada

9:00 h: Acreditacions d’alumnes participants amb el professorat acompanyant

9: 15 h: Benvinguda i explicació de l’horari.

9: 30 -11 h: Comunicació de la pregunta i realització de les dissertacions.

 2a part: 11:30 – 14:30 h, Auditori

*Oberta al públic en general

11: 30 -13:30 h: Taula rodona sobre la filosofia a diferents àmbits professionals amb la participació de Judit Carrera, cap de Debats del CCCB, Marta García-Matos, física  al ICFO-Institut de Ciències Fotòniques; Laura López Granell, poeta i professora d’escriptura a l’Ateneu Barcelonès. Moderador/a: Josep Macià, professor de filosofia de la UB.

13:30- 14:15 h: Comentari del Jurat i lliurament de premis.

14: 15 h: Cloenda

Ha estat una més que agradable sorpresa comptar amb més del doble d’inscripcions que a la passada edició.

Un total de 40 centres participen en la II Olimpíada de Filosofia. Prop de 80 alumnes de batxillerat seleccionats pel professorat dels seus centres elaboraran una dissertació a partir de la pregunta Què ens fa ser com som? el proper 21 de febrer al CCCB.

Aquests són els centres participants:

IES Nicolau Copèrnic (Terrassa), Escola Betània-Patmos(Barcelona),INS Les Termes (Sabadell), IES Llavaneres (Sant Andreu de Llavaneres), INS Torre Roja (Viladecans), INS Antoni Pous i Argila (Manlleu), Escola Meritxell (Mataró), INS Arnau Cadell (Sant Cugat), INS Infanta Isabel d’Aragó (Barcelona), IES Torredembarra (Torredembarra), Montessori Palau (Girona), Col.legi Pare Manyanet, Les Corts (Barcelona), INS Joan Ramon Benapres (Sitges) , Escola Garbí Pere Vergés (Esplugues de Llobregat), Col.legi Jesús, Maria,Sant Andreu (Barcelona), INS Montserrat ( Barcelona), La Salle Bonanova (Barcelona), Salesians(Sant Vicenç dels Horts), Sant Ignasi, Sarriá (Barcelona), INS Mig Món  (Súria), INS Baix Montseny (Sant Celoni), INS Salvador Dalí (El Prat de Llobregat), INS El Calamot(Gavà), INS Milà i Fontanals, (Vilafranca del Penedés), Escola Pia(Sabadell), INS de Tona(Tona), Escola Sant Gregori (Barcelona), Escola Pia Sant Antoni (Barcelona), Col.legi Claret (Barcelona), INS Maria Aurèlia Capmany (Cornellà), Escola d’art i superior de disseny d’Olot (Olot), Escola Sant Gervasi (Mollet), INS Bernat El Ferrer (Molins de Rei), Escola Montagut (Vilafranca del Penedès), Taller Ginebra (Cardedeu), Aula Escola Europea (Barcelona), INS Illa de Rodes(Roses), Maristes (Rubí),La Salle(Tarragona), INS Lluís de Requesens (Molins de Rei).

Gràcies a alumnat i professorat per la seva participació, sense la qual no seria possible aquesta II Olimpíada de Filosofia de Catalunya.

Acabem d’enllestir els darrers preparatius i bruuum, bruuum, bruuuuummmm!!!

Gràcies al J. Beltrán, membre del Jurat de la passada Olimpíada i també de la d’enguany, aquí tenim una selecció dels millors fragments d’algunes de les dissertacions que a partir de la pregunta Quina és la utilitat de la filosofia?  van elaborar els alumnes participants. Els dos primers fragments són de les que van quedar guanyadores.

 Olimpíada de Filosofia de Catalunya, 2014

Pregunta: Quina és la utilitat de la filosofia? 

Marta Iñiesta (Institut de Llavaneres)

Sí, la filosofia t’ensenya a pensar, però aquesta frase tan maca al cap i a la fi no diu res. Jo penso, sempre he pensat, així doncs, per a què em cal la filosofia?”

[…]

Podria, d’alguna manera, afirmar que per a mi  la filosofia té tres utilitats: cercar, ordenar i mimetitzar.

[…]

Tota la colla (Descartes, Plató, Aristòtil …) es dedicaven a cercar idees, pensaments, veritats, arguments. Ells cercaven, i ho feien a consciència. Jo no pretenc imitar-los ni molt menys, però admiro la passió i la perseverança que tenia aquella gent.

Judit Prats Trunas (Institut Baix Montseny)

Però mentre tinguis força de voluntat, determinació i curiositat per aprendre, és possible arribar a la filosofia.

[…]

A vegades haureu sentit dir a algun estudiant que la filosofia no serveix per a res, i per a ell això és cert, ja que és incapaç de trobar-hi una utilitat. Això és degut a què ha perdut les ganes d’aprendre, s’ha tancat en ell mateix i no és capaç d’anar més enllà.

[…]

La filosofia ensenya que no hem de restar indiferents.

[…]

Per tant, no s’hauria de considerar una banalitat o un simple passatemps, sinó que s’hauria de fomentar encara amb més força i hauria de poder actuar més lluny.

[…]

La filosofia ens ajuda  a tenir la capacitat de decidir si volem formar part d’aquest món, o si tan sols volem ser una simple ràfega de vent que sovint s’oblida i que no deixa petja, aquest últim seria el resultat de no aplicar la filosofia a la nostra vida, de manera que no sortim de la nostra minoria d’edat.

Sara B. D.

Recordo que quan vaig començar a fer filosofia vaig descobrir un món nou, una nova manera de veure les coses i, sobretot, d’entendre’m a mi mateixa. Gràcies a la filosofia he après a escoltar, a reflexionar, però sobretot he après que tot va més enllà de les coses materials, que per ser feliç no necessito tenir-ho tot, ja ho deia Diògenes.

Escoltar també és filosofia, és entendre què diuen i pensen els altres, et fa reflexionar sobre noves inquietuds que neixen a partir d’uns ulls que no són els teus.

Brisa A. H.

Les persones busquem alguna cosa que ens faci feliços, que ens ompli per dins. Que ens faci adonar-nos que estem vivint per algun motiu, que no sóm éssers buits que ens llevem, mengem, dormim i prou.

Anastasia S.

El concepto de “útil”, al menos hoy en día se usa para aquello que si ponemos en práctica va a dar un resultado positivo en nuestros propósitos y vaya a servir para progresar. Pero parece que la filosofía, para muchos (tal vez demasiados), no tiene esa característica.

[…]

El placer de debatir es algo innato.

Eva R.

Como bien dice Hadot “y es precisamente la tarea de la filosofia el revelar la utilidad de lo inútil o, si se quiere, enseñarles a diferenciar entre los dos sentidos de la palabra “utilidad”.

[…]

Esta idea está recalcada por Sócrates cuando dice “Una vida no examinada no merece ser vivida”.

[…]

Otra función indispensable que cumple la filosofía en la sociedad es el promover la excelencia.

Dídac S.

El fet de tenir punts de vista diferents, culturalment i històricament diferents, és magnífic.

[…]

Recordin que per a filosofar no cal cap títol ni el permís de ningú. Només cal agafar-li el gust a qüestionar-se el quotidià, a obrir la caixa dels trons. I és que com vostès ja deuen haver advertit, un cop ja hi hagin fet una petita excursió, ja no se’n podran deslliurar.

Inés F.

Sin embargo, la importancia que le veo a la filosofía no reside en su capacidad de hacernos descubrir grandes cosas, sino en su utilidad como garantía de algo que todos necesitamos: la libertad. Me refiero a la libertad de pensamiento y de expresión concretamente, porque la filosofía, al hacernos pensar, nos hace también dudar de lo que otros dan por sentado, liberándonos así de muchos principios de los que, si no fuera por la duda, seríamos prisioneros.

María Ú. M.

Ara el sistema de la demagògia està molt estès.

[…]

Tothom que sent a parlar d’aquests temes (defensa de la natura, avortament, eutanàsia en menors) ha de posar en marxa la raó. Hi ha cops en què escoltem una opinió a favor d’alguna cosa i seguidament en sentim una altra que n’està en contra. Llavors, paradoxalment creiem que ambdues argumentacions ens han convençut. La filosofia ens serveix per formar-nos una tercera, la nostra pròpia.

[…]

Per a molts joves, aquesta època de l’any es torna una tortura. Què vull fer? És una pregunta que ens hem de fer per saber què escollir. […] La filosofia ens fa lliures,  ens permet considerar cada opció que se’ns presenta i seguint el nostre instint o basant-nos en com som i com volem arribar a ser, en triem una o una altra.

Denise M. C.

És imprescindible que l’acceptació de la ignorància comenci a veure’s com un aspecte positiu, ja que serà llavors quan comenci el real coneixement.

Joel R.

Fa uns mesos vaig poder escoltar a les notícies que volien treure’ns la filosofia del sistema educatiu. Aleshores només portava un mes estudiant filosofia. Amb el temps, m’he pogut adonar del que això significa, treure la filosofia de les escoles.

[…]

Però, per a què serveix la filosofia? Abans del meu contacte amb la filosofia, pensava que els filòsofs eren gent somiadora, amb ideals per a una societat diferent. Pensava que un filòsof no veu les coses tal com són, que vivia apartat de la certesa, de la veritat, de la realitat que ens envolta.

Martin F. C.

La filosofía tiene otra utilidad [que la ciencia] que se extrae del método, y no del conocimiento. El método que tiene la filosofía para responder a preguntas y resolver problemas enriquece a la persona. Practicando el análisis filosófico, un individuo conseguirá: más rigor a la hora de reflexionar, tener un pensamiento crítico del pensamiento que tiene, mejorar la manera de expresarse y de entender, aceptar la diversidad de opiniones, siempre que tengan bases racionales sólidas, tener una visión más objetiva del mundo y, finalmente, un deleite por el valor estético que tiene cualquier texto o discurso bien escrito.

Júlia A.

Crec que estem aquí per crear un món basat en l’autosuperació i en el creixement individual i col·lectiu. Per convertir el món injust i corrupte en el qual ens trobem en un de més sa, just i democràtic, i per fer-ho necessitem els fonaments bàsics de la filosofia.

Alex P. F.

La filosofia, sorgida molts milers d’anys més tard, va ser la resposta o la cerca de la resposta a aquestes preguntes.

Roger N.

La reflexión filosófica genera, como afirma Zambrano, un vacío que se nos antoja inquietante e incluso doloroso; en este sentido la filosofía es inútil, pero es lo que nos define como hombres. La imposibilidad de obtener una verdad absoluta acerca del yo y del mundo y, a diferencia del resto de animales, el ser conscientes de esta situación.

Paula C.

En un món que viu ofegat per la cobdícia, el poder i la falsa llibertat, la filosofia ens ofereix les eines per desenvolupar un pensament propi i així observar de forma crítica allò que ens envolta des del nostre prisma personal.

[…]

Necessitem obrir els ulls, despertar. Deixar de córrer cap al no-res per una estona, mirar al nostre voltant i contemplar. Adonar-nos que no estem sent nosaltres mateixos perquè no sabem qui son, i trobar el coratge per descobrir-ho. Definir un pensament propi, principis sòlids que ens permetin discernir entre el que volem i el que refusem, opinions basades en el raonament, objectius certs i nostres que ens donin un motiu real per viure, seguir endavant i no defallir malgrat les dificultats, directrius per traçar noves dreceres.

Paula F. R.

Aquestes ganes de saber, de voler anar més enllà, són la filosofia. Gràcies a ella creixem com a persones, ens obrim portes que sabem a on ens portaran i d’altres que ens ensenyaran a pensar-te dues vegades el camí que decideixes agafar. Ens tornem independents perquè sabem prendre les nostres decisions, sabem què volem, i intentem aconseguir-ho. Aprenem que la felicitat es troba fins i tot en els llocs més petits, que l’amor és dur però sincer i que la vida passa per tothom i és feina nostra aprofitar-la el màxim.

[…]

És per això que ens la volen treure, perquè no ens volen lliures, no volen que les nostres decisions els puguin afectar. Necessiten assegurar-se de què pensem igual que ells, que no tenim idees pròpies. Volen robots. Però si continuen així es trobaran amb tigres que mica en mica es van despertant. Tigres preparats per atacar en qualsevol moment, disposats a defensar el que és seu, la seva llibertat. La NOSTRA llibertat.

Ainara D.

Cuestionar la utilidad de la filosofía podría considerarse  una contradicción contra el propio discurso. ¿Qué motivos sostendrían al filósofo sino sus propias inquietudes?

[…]

Filosofía y ciencia entran en juego conjuntamente. La ciencia le garantiza que avanza, mide su velocidad de ascensión procurando evitar su caída. Sin embargo, la filosofía le recuerda el motivo de su elección: el hombre no puede olvidar el principio de su viaje, dado que es su única verdadera garantía.

Marta C. F.

A l’institut sovint sentim parlar sobre la filosofia, molts professors en parlen i n’opinen, mentre que els alumnes se’n queixen. Se’n queixen perquè no és una assignatura fàcil d’aprovar, doncs per a fer-ho de res serveix aprendre’t el llibre des de la primera fins la darrera pàgina, ni tampoc memoritzar multitud de conceptes que pertanyen al pensament d’algun filòsof reconegut. I és que la filosofia no consisteix en posar el pensament d’algú altre dins del teu propi; de ser així deixaria de ser filosofia.

Paula A. L.

Contínuament escolto a persones del meu voltant queixar-se de noves reformes i lleis. Consideren que aquestes actuen en contra de l’educació, la sanitat o bé els drets de la dona. Però em dóna la sensació que aquestes queixes son simples crítiques. Crítiques que un cop expressem a la nostra veïna, la nostra parella o simplement durant una tertúlia al bar, ens satisfan. De veritat pretenem arribar a un canvi actuant així?

Adrià L. A.

Com a estudiant, penso que haver fet filosofia (ara sí, com a matèria) m’ha obert una porta a un lloc, una vida, un comportament, al meu parer, millor. Una capacitat de debat, d’argumentació, que abans no tenia, i una curiositat que si bé ja tenia, ha anat en augment. Sóc estudiant del batxillerat científic, i aquesta curiositat es transforma en buscar aspectes o coneixement en l’àmbit matemàtic, o físic, o de les ciències en general, més que no pas de les humanitats, però a la filosofia li tinc un apreci especial.

[…]

Per això el pensament i la tendència a deixar de banda la filosofia que hi ha actualment és un error i, sent optimistes, crec que no durarà gaire.

Aleix M. S. J.

La filosofia està perseguida  […] i està perseguida en els plans d’ensenyament, on de moment s’imparteixen lliçons de la matèria, però enfocades des d’un punt de vista massa memorístic i de continguts, sense estimular gaire el debat i la reflexió de l’alumne, que és el que realment acabaria desembocant en una societat filosòfica.

[…]

En contraposició als béns materials i tangencials que ens aporta la ciència, la filosofia és l’única via capaç de proporcionar-nos unes regles ètiques i morals, sense les quals la ciència no avençaria amb pas tan ferm, o ho faria cap a extrems que  més tard podríem lamentar. Per tant, encara que a vegades se’ns oblidi, la filosofia és útil científicament fins el punt que és l’única manera que tenim per guiar el progrés i avenç de eles investigacions científiques.

Olga B.

Creo que la pregunta que se nos plantea es un eufemismo de la siguiente: ¿por qué la gente no acepta los usos de la filosofía?

[…]

La filosofía nos ayuda a cuestionar todas aquellas cosas que conocemos y que aceptamos primeramente como verdaderas, se ocupa también de estipular un código moral universal sobre el cual debemos actuar, nos ayuda a desarrollar hipótesis inductivas sobre el conocimiento y refutarlas o aceptarlas como leyes mediante la deducción. También dicta los parámetros sobre aquello que debemos aceptar como conocimiento y aquello que no; además de que desvincula todo conocimiento de lo que atañe a las costumbres, a las tradiciones, a la religión y a la cultura.

[…]

Por qué, aunque los usos de la filosofía hayan estado aceptados y comprobados por la sociedad, la gente no es capaz de aceptar o simplemente asimilar estos usos? La razón, según mi parecer, es el miedo.

Joel B. Q.

Ja hem dit que la humanitat aspira al coneixement, a la raó de ser. Utilitza la ciència per entendre i conèixer. La ciència necessita la filosofia per avançar. Per tant, tothom que aspiri a crear, entendre i conèixer no pot oblidar-se de la filosofia, la necessita. Qualsevol amant del coneixement ha de saber filosofia i filosofar. I és lògic, doncs, que la filosofia vingui d’”estimar” i “coneixement”.

[…]

Ara parlem de l’ètica […] És una assignatura de la vida que tots hauríem d’aprovar.

Nora P. C.

He escoltat moltes vegades a companys de classe de batxillerat preguntar-se per què és una assignatura obligatòria, si volem estudiar medicina, dret, art … Però llavors jo els pregunto: De què serveix el domini de diferents camps teòrics, sense poder aplicar-los amb una actitud ètica, moral i crítica?

Sara G.

Per exemple, un estudiant en el punt de la seva vida on ha de decidir una carrera universitària pensarà: “Què em serà de més utilitat? quina carrera en garanteix un futur sense crisi? quina és la millor opció?”, però pocs tenen l’opció de preguntar-se: “què em farà feliç?”.

Karen Dayana G. T.

Cuando leí por primera vez a Descartes no comprendía su afirmación “je pense doc je suis”, “pienso luego existo”, ni comprendía la forma en que Platón nos mostraba a un Sócrates que desde la mayéutica conseguía que su oponente en una discusión filosófica terminase aceptando el pensamiento de él y contradiciéndose a sí mismo.

[…]

Considero que tanto la filosofía como las ciencias son dos pilares de nuestra sociedad actual y son las formas de encontrar el conocimiento. Ambas hacen posible el avance de nuestra sociedad y son imprescindibles para nosotros. Afirmo esto porque una persona carente de conocimiento crítico seguirá la información que se le imponga sin cuestionar el por qué ha de ser así, o bien una persona que no tiene conocimiento sobre, por ejemplo, residuos nucleares y su comunidad le transmite que van aceptar recibir esos residuos, la persona no podrá dar su opinión porque no tiene conocimiento científico y al no tenerlo tampoco puede dar una crítica de él.

Alejandro Á. M.

Concluyamos, pues, viendo lo que hemos obtenido: tenemos una visión del mundo productiva, una herramienta imprescindible para esta misma producción, pero siempre obviada (hoy en día poca gente tiene en cuenta que la filosofía es la madre de las ciencias, aunque esto sea un hecho innegable) y, a la vez, una concepción alternativa de esta herramienta individual, siempre infravalorada. Tenemos también un contexto histórico que hasta ahora no había salido a la luz y … ¡oh sorpresa! Resulta que nos encontramos en un Estado que trata de censurar la filosofía a todos los niveles: desde el académico, con la retirada de la asignatura de filosofía como materia obligatoria para los estudiantes del bachillerato tecnológico y de ciencias (horror, teniendo en cuenta las conclusiones a que hemos llegado) creando así herramientas de producción que no hagan preguntas; hasta el personal, con programas televisivos basura, que no intentan otra cosa que freír el cerebro de sus espectadores. ¿No les parece una preocupante coincidencia?¿No sería posible que existiese el miedo al saber por parte del poder?

Albert A.

És potser probable que unes dècades o segles enrere, si s’hagués celebrat una olimpíada de filosofia, el títol hagués estat “Què és la filosofia?” o “Qui és el filòsof?”, però avui … avui no. Avui vivim en constant competició; amb els altres, amb nosaltres mateixos. Tot ha de tenir una justificació, un per a què, tot ens ha de fer “millorar”,  ja res es fa perquè sí.

Andrea D. R.

Més enllà del “panem et circenses”, la filosofia ens porta al “homo sum, humani nihil a me alienum puto” de Terenci (soc un home, i res humà m’és aliè).

[…]

Per a què serveixen el llatí el grec, la filosofia? Moltes persones relacionades amb l’àmbit de les ciències es fan aquest tipus de pregunta, la qual és molt desagradable per a les persones que es dediquen a aquestes disciplines, les qual són sensacionals i fantàstiques, però que, per a molts, no tenen utilitat. Moltes coses que ens envolten no tenen utilitat, com per exemple els quadres de la sala d’estar.

Sílvia V. G.

Sí, només ens cal engegar la televisió, prémer un botó o fer un clic amb el ratolí i ja obtenim un munt de resultats i un munt de programes. La societat, però no s’adona del dany que això li provoca. Perquè si tenim tanta informació, quina és més important? I, el més rellevant de tot, és certa aquesta informació? Com podem destriar els continguts?

[…]

Les qüestions filosòfiques sempre resten obertes i és per un motiu, perquè els filòsofs saben acceptar (o haurien de saber acceptar) les crítiques, correccions i mancances en les seves teories. Això ens porta al punt més important: la filosofia ensenya que tothom pot fallar, tots podem cometre errors. Ensenya a ser crítics amb un mateix i a acceptar els propis errors.

Gabriel M. S.

L’ésser humà ha estat l’únic  receptor del regal més preciós: la capacitat de pensar, l’habilitat de raonar.

[…]

De manera que aquesta és l’actitud que hem de tenir, l’actitud que ens aporta la filosofia, la de voler aprendre, la de voler entendre, la preguntar-s´ho tot i la de preguntar-ho tot. Hem de ser curiosos, inconformistes i únics.

[…]

Així que, de tant en tant, està be tancar els ulls, evadir-se del món material, i reflexionar.

Per a difondre l’Olimpíada al CCCB, que acull aquesta II Edició, disposem d’un espai al web del Servei Educatiu, on també exposarem propostes de treball a partir de les exposicions i materials del CCCB relacionats amb els temes de treball de l’Olimpíada.

Podeu trobar el bloc amb la informació que ja teniu disponible a aquest bloc, però amb més propostes aquí.

El passat dissabte 22 de novembre i dins de l’acte final del festival de filosofia Barcelona Pensa, vam fer una mena d’aperitiu de l’Olimpíada de Filosofia 2015 gràcies a la participació d’alguns estudiants de filosofia de batxillerat i d’alguns professors.

A partir de les fotofilosofies de la Mostra de Fotofilosofia, els estudiants van triar preguntes i les van reformular a mida que el diàleg avançava. L’activitat va durar més que no ens pensàvem de tan engrescats com estaven.

Algunes de les preguntes que van quedar en el tinter van ser:

El poder de la raó pot ser negatiu? Podem fer canviar a algú d’opinió? Necessitem un principi de tot i subordinar-ho tot a ell? Hi ha una ètica universal per sobre de les cultures? Realment som lliures?

Gràcies a Hada Macià, Gerard Masnou, Vera Miras, Paula Sanz, Alejandro Farah, Francisco Javier Monteys, Marcel Xalabarder, Andreu de Miguel, Sebastián Silva, Rubén Garcia per la seva atenció, interés, curiositat, inquietud, frescor, afany d’entendre, passió per pensar, gust per compartir les idees, valor per confrontar-les amb les dels altres, sinceritat i generositat.

I gràcies a Xavier Alsina, Félix de Castro i Jordi Rodón, professors de filosofia i companys que tan bé acompanyen als joves en l’intent de sempre pensar.

[youtube]https://www.youtube.com/watch?v=2sZkLMqsgcA[/youtube]