Clementina em dic,

Clementina em deia.

 

Altre temps jo fui

un xic temorega;

el nom m’era llarg

igual que una queixa

i em punyia el cor

quan les amiguetes,

per fer-me enutjar,

molts cops me’l retreien:

“Quin nom més bonic!

-deia alguna d’elles-,

però no t’escau;

és nom de princesa.”

“Ai, quin nom estrany!”

-moltes altres feien-;

i jo al fons de tot

sentia l’enveja

dels seus noms tan clars

de Maria o Pepa.

 

Clementina em dic,

Clementina em deia.

 

Però un any s’enfuig

i un altre any governa.

Aquell nom que abans

féu ma timidesa

i es tornà després

una dolça fressa

sobre el llavi nu

-jo mateixa el deia-

ara m’és honor

i m’és meravella.

Cap nom no és tan bell

damunt de la terra

com el que l’amat

em canta a l’orella,

i entra en els recers

de l’ànima meva

i em puja al cervell

i em clou les parpelles.

Del cel de l’amor

tombava una estrella…

Ara el nom em lluu

damunt de la testa.

 

Clementina em dic,

Clementina em deia.