Els alumnes de 1è d’ESO de l’Ins Puig-reig han anat d’excursió a Tarragona. Allà han vist la Tarragona romana ,Tarraco, i han fet un taller al museu. Esperem que els hagi agradat. Aquí teniu les fotos. Gràcies Toni.
Molts considerem que els cantants són els heralds de l’era moderna, que les seves lletres són versos, que la seva música és poesia… L’estrès és el final d’una carrera on has de fer-ho tot, has de ser el millor… En aquesta lletra-versos-poesia veureu alguns” tòpics literaris” creats per Horaci i estudiats fa uns dies a classe. Cerqueu i comenteu a la següent cancó de Pep Sala tots els tòpics literaris que trobareu als versos d’Horaci.
CARPE DIEM
Jo no vull tenir pressa “Dum loquimur, fugerit invida
per no arribar mai enlloc, aetas: carpe diem, quam minimum credula postero.”
jo no vull tenir riquesa, Horaci ,Odes, I-XI
tampoc vull ser el millor.
Jo no vull estar al dia,
ni vull viure del passat,
jo no vull jutjar els altres,
ni estar pendent del demà.
Tu em deies carpe diem, “(…) quod non imber edax, non Aquilo impotens
que el temps passa volant, possit diruere aut innumerabilis
que només són quatre dies, annorum series et fuga temporum.”
i els haurem d’aprofitar. Horaci, Odes, III, XXX
Jo no vull anar a la moda,
que han pensat per mi aquest any,
ni estar pendent de les notícies,
ni tant sols dels titulars.
Jo no vull viure de pressa,
ni vull viure pels diners,
ni estar pendent de la política,
ni que em diguin el que haig de fer.
Tu em deies carpe diem,
que el temps passa volant,
que només són quatre dies,
i els haurem d’aprofitar.
Jo només vull viure al dia,
i oblidar el temps perdut,
que la vida no s’atura,
i només et tinc a tu.
S’acosta Sant Valentí, un dia d’ amor, d’alegria i sobretot per estar amb la teva parella, la persona important que és al teu costat als bons i mals moments de, aquesta persona sempre t’ajudarà i farà que visquis la vida de la forma més especial del món.
He triat el mite de Narcís i Eco, perquè me’l conec molt bé ja que té a veure molt amb l’ amor, però amb l’ amor no correspost, perquè Narcís és una persona que no creu en l’ amor de les dones, ell no hi vol saber res d’elles i també, s’ha de dir ,que és una mica egoista. Però Eco ,la nimfa més alegre i més bonica de les nimfes, estava enamoradíssima d’ell, només veia ulls per ell, i Narcís no volia saber res de ella, i la pobre Eco es va consumir d’amor cada vagada més i més, i tampoc podia transmetre el seu amor o neguit perquè Hera, esposa de Zeus i deessa del matrimoni, la va castigar ( va descobrir que Eco l’ entretenia mentre el seu marit Zeus estava amb les seves amants ) ,Eco només podia repetir les darreres paraules del que deia als altres, i quan veia a Narcís, ella li volia transmetre el seu amor, però no podia, llavors Narcís no li feia cas, pensava que estava una mica boja i que el seu amor era interressat perquè ell es considerava el més formós.
Un bon dia Narcís es va apropar a una bassa d’aigua, on ell es va veure reflectit i se’n va enamorar bojament, no volia marxar de la bassa, ell s’havia enamorat d’ell mateix i quan va voler abraçar la imatge reflectida a l’aigua va caure i els déus el van “castigar” convertint-lo en la flor que porta el seu nom, Narcís.
Jo he explicat aquest mite perquè es un amor no correspost i hi ha molta gent que està en aquesta situació; no és el meu cas, però si el de moltes persones i ens hem de posar a vegades a la pell dels altres per veure com se senten, ja que ara arriba el dia de Sant Valentí , ens mamatxuquen per totes bandes ( tele, ràdio, publicitat…)i molta gent està sola, trista i molt desanimada.
Tard o d’hora arriba el teu amor a la teva vida.
Dalila Espinosa, 1è Batx.
“S’apropa el dia dels enamorats. Dia on el carrer s’omple d’amor. Estimar és arribar al punt a sentir que ja no existeixes, arribar el punt en que ja no t’importa el que passi, fins al punt que estar amb les persones que tu estimes és el més important. El millor tipus d’amor és el que desperta l’ànima, que et porta pau a la ment i et fa aspirar a més. Algunes persones afirmen poder descriure l’amor amb paraules, amb fets, en canvi jo, no crec que sigui així. Estimar és quan deixes de parlar per començar a sentir, és quan canvies les paraules per les mirades, és quan sents que només amb el seu aire pots respirar…
El mite que més m’agrada, a part del que vaig escriure de Pigmalió, però que ja vaig fer un artícle semblant, per tant, ho faré del mite de Ganímedes.
Ganímedes era fill de Tros i Cal·lirroe, reis de Troia. Ganímedes era un dels joves més bells i apreciats d’aquelles terres i èpoques. Tant que ni Zeus se’n va poder resistir. Una bellesa que es reflectia a la seva cara, en el seu somriure, i en els seus ulls. Zeus, en veure aquell jove va quedar atònit i no va poder resistir-s’hi. Es va convertir en àguila, un animal elegant i preciós, per seduir amorosament a Ganímedes. I així ho va fer, s’hi va convertir i el va raptar. El va portar al mont Olimp i Ganímedes va quedar enamorat. Després de passar el millor dia de la seva vida, compartint tot, i sobretot, estimant, quan es va llevar l’endemà es va trobar en una cambra, fosca i bruta. En voler sortir va veure el despreci de Zeus envers ell, hi veia malícia en els seus ulls…Fins i tot odi. Es va veure, envoltat de déus esperant el seu servei, esperant els nèctars i les ambròssies per poder ser immortals, i Ganímedes es va sentir utilitzat, rebutjat, decepcionat, inútil… inútil per creure’s tota aquella mentida, inútil per no adonar-se’n que tot era una farsa. I va plorar, va plorar fins a assecar-se-li totes les llàgrimes, va plorar de ràbia, d’angoixa, d’amor…
Va passar anys i anys en aquell estat, i es va consumir d’amor, el seu rostre mai havia tornat a ser igual perquè no demostrava aquell increíble somriure que posseïa, però un dia, en llevar-se, més fort que mai, va ensenyar aquella rialla tan meravellosa que tenia i va dir-se a ell mateix, que podria, que algun dia trobaria aquell amor que li ompliria l’ànima i el cor, i que algun dia, sabria tornar a estimar.”
Laia Manent, 1è Batx.
S’apropa el “Día de los Enamorados”. Un dia bonic perquè la paraula amor té permís per a sortir de festa, per posar-se el seu vestit de gala i anar junts agafadets de la mà…? No, és bonic perquè sentim per dins i per fora, perquè estimem: si estimes, plores, rius, cantes, saltes…i també pateixes, perquè vius, perquè sents, perquè has sentit, perquè has estimat o simplement estimes sense demanar res, en silenci, amb paraules silencioses; potser crides i ningú t’escolta, potser esperas…però ESTIMES, i el més important , formes part de la vida !!!! Viva.
La mitologia és plena d’amistats inseparables, de parelles , de matrimonis, de relacions de tota mena…per això és viva i nosaltres encara la fem més. Tampoc podem oblidar-nos del nostre gran poeta Catul que va “cantar” a l’amor i el va fer gran:
“Odi et amo, quare id faciam fortasse requiris.
Nescio, sed fieri sentio et excrucior.”
” Odio i estimo. Preguntes, potser, com és possible.
No ho sé, però ho sento i és un patiment.”
Catul, Odes, LXXXV
Us deixo un fado sobre el neixement de la reina del amor, Afrodita. Disfruteu de la música i intenteu gaudir també de la lletra.
Nascimento De Vénus
Vem devagar /
Na espuma das marés /
E descobre que o melhor demim /
É mais do que aqui vês / Vem muito devagar/
Desvendar a nudez / Sons de mar, ressonãncias /
De música nas mãos e sal nos pés /
Búzio que contém / A canção dos ventos /
O ventre do poema, enrolar da vaga /
A memória da areia que me afaga /
E se estenderes a mão /
Talvez possas tocar, digo talvez /
O coracão azul cobalto aladamente /
O nó que enreda o sonho e tu não vês.
Rosa Lobato de Faria – Ricardo J. Dias
EL NAIXAMENT DE VENUS
Vina a poc a poc
a l’escuma de les marees
i descobreix que el millor de mi
és més del que veus ací.
Vina molt a poc a poc
a descobrir la meva nuesa
sons de mar, ressons
de música a les mans i sal als peus.
Cargol que té
la cancó dels vents,
el ventre del poema, enrotllar de l’onada
la memòria de la sorra que m’acarona.
I si allarguessis la mà
potser podries tocar, dic potser
el cor blau cobalt que batega,
el nus que enxarxa el meu somni i tu no veus.
