René Descartes va néixer el 31 de març de 1596 a la localitat bretona de La Haye. El seu pare Joachim Descartes era conseller del parlament de la Bretanya a Rennes i René és el tercer fill del seu matrimoni amb Jeanne Brochard. Quan tenia un any, la seva mare va morir i va passar a ser educat per  la seva àvia i per una dida que no podrà oblidar en la resta de la seva vida. Cap als onze anys, entra al col·legi de La Flèche on viu dins de l’activitat pròpia d’una institució educativa: se sap, per exemple, que en 1611 els descobriments de Galileu Galilei hi van ser molt celebrats amb el que el podem situar assebentat dels avenços científics del seu temps. Hi va estar fins el 1614, un any abans d’entrar als estudis de dret de la universitat de Poitiers (es llicencia un any més tard). En 1618 es traslladà a Breda on es va allistar als exèrcits protestants de Maurice de Nassau que estaven en guerra contra el catolicisme dels reis espanyols. En aquesta etapa holandesa es produeix el seu trobament amb el científic i filosòf Isaac Beeckman (1588-1637). Beeckman s’havia graduat en medicina a Caen el mateix any 1618 éssent alumne del matemàtic flamenc Simon Stevin (1548/9-1620). Únicament com a apunt, s’ha de dir que Beeckman va desenvolupar la teoria atomista oposant-se als ensenyaments d’Aristòtil i teoremes com el de la inercia o el de la freqüència de la corda vibrant. Descartes tenia per aquell moment 22 anys i estava a punt de viure la gran revelació: la nit del 10 de novembre de 1619 té els tres somnis que són la seva iniciació a una nova ciència i que donaran lloc al seu futur Discurs del Mètode. En 1622 va tornar a França i concretament a París on comença a fer estudis en òptica, camp on cinc anys més tard serà capaç d’enunciar la llei de Snell. Tanmateix, el seu desig de conèixer Galileu el porten a viatjar a Itàlia en 1623 aprofitant un possible promès pelegrinatge a Loreto. Val a dir que no el troba però a la seva tornada en 1624 se situa el seu possible contacte amb Marín Mersenne (1588-1648). L’interès del pare mínim Mersenne l’havia anat convertint en el nucli fonamental de la ciència europea del moment. Es cartejava amb les grans ments contemporànies i fins i tot organitzava trobades on els diferents científics i filòsofs es dedicaven a opinar i compartir els seus descobriments. La vida de Descartes viu alts i baixos i arriba a batre’s en dol per una dama fins que en 1629 comença la seva etapa holandesa que durarà vint anys En els primers anys a Holanda, va escriure un perdut Tractat de la metafísica, l’obra titulada El món i el Tractat de la llum i de l’home. També resol el problema de Pappus de les tres i quatre rectes el qual serà la base de la seva Geometria. Tal i com passarà amb molts dels grans científics d’aquesta etapa històrica, la seva gran activitat intel·lectual es va veure frenada per la condemna de la Inquisició a Galileu (1633) i va decidir no publicar res per si de cas. L’obra més damnificada per aquesta decisió va ser el Discurs del Mètode i els seus tres apèndixos: la Diòptrica, els Meteors i la Geometria. El 8 de juny de 1637 es van imprimir a Leiden aquests tres apèndixos en francès però de forma anònima i de seguida van tenir un gran èxit: set anys més tard va aparèixer la traducció llatina. Va ser un home de caràcter difícil que el va enfrontar amb els grans matemàtics Pierre de Fermat i Gilles Personne de Roberval i que el van portar a salvar les aparences al reconèixer la filla Francine que va tenir amb la seva minyona com a una neboda. Francine va morir en 1640, el mateix any de la mort del seu pare i de la publicació de les seves Meditacions metafísiques, obra que va ahaver de defensar sempre i que va fer que fos condemnat per heretge des de la universitat d’Utrecht. En 1649, Descartes va acceptar la invitació de la reina Cristina de Suècia per establir-se a Estocolm i redactar un projecte d’estatuts de l’Acadèmia Sueca. A començaments de febrer de 1650 va contraure una pulmonia que va acabar amb la seva vida el dia 11. O no? Johann van Mullen, el metge de la cort que el va atendre en els seus últims dies va escriure “com vostè ja sap, uns mesos enrera, Descartes va arribar a Suècia per a retre homentage a Sa Majestat la Reina […]. Justament ara, abans de la quarta hora de l’alba, aquest home va expirar… La reina va voler veure aquesta carta abans d’enviar-la i va voler saber què vaig escriure als meus amics sobre la mort de Descartes. Em va ordenar estríctament que la meva carta caigués en mans d’estranys“. A més, el metge va redactar els símptomes dels seus últims dies “durant els primers dos dies, la seva son va ser profunda i no va menjar, ni va beure ni va prendre cap medicament. El tercer i quart dia estava agitat i no va dormir seguint sense menjar ni medicar-se. Em van cridar al cinquè dia però nop va voler ser tractat. Com els senyals de la seva mort eren evidents, vaig acceptar mantenir-me gustosament allunyat del moribund. Al passar el cinquè i sisè dies, es va queixar de mareig i febre interna. Al vuitè dia, de singlot i de vòmits negres. Després va tenir respiració inestable i la mirada extraviada presagiant la mort. Al novè dia, tot estava perdut. Al matí del desè dia, la seva ànima va tornar a Déu“. Els símptomes són més propis d’un enverinament amb arsènic que els d’una pulmonia però, qui sap. Descartes era un estranger a la cort sueca i va despertar moltes enveges que potser van acabar amb la seva vida. En 1667, les seves despulles mutilades es van traslladar a París i en 1819 es va enterrar el seu cos a l’església de Saint-Germain-des-Prés de París. Només el seu cap se’n va quedar fora i actualment es pot contemplar al Museu de l’Home de la capital francesa.

Respecte del pintor: Frans Hals (1580/5-1666) va néixer a Antwerpen i pertany a l’escola barroca flamenca. De jove va treballar al costat del mestre Karel van Mander (1548-1606) fins que en 1610 va entrar en ontacte amb el gremi d’artistes de Haarlem, ciutat on actualment es pot visitar el Museu Frans Hals (http://www.franshalsmuseum.nl) on es conserva la seva obra més antiga: el retrat de Jacobus Zaffius (1611). En aquest mateix any es va casar amb Anneke Hermansz a qui aquest genial retratista no va voler pintar mai i a qui possiblement va pegar i maltractar fins a quedar-se vidu en 1616: un any més tard es va casar amb Lysbeth Reyniers amb qui va tenir vuit fills. Aquesta família tan nombrosa va fer que Hals hagués de dedicar-se a altres feines temporals per portar diners a casa i no és precisament perquè li faltés la feina com a pintor! Els seus retrats van captar la psicologia interna del personatge i van ser ràpidament reconeguts pels nobles. Potser el seu tret distintiu va ser que va decidir no acabar mai definitivament les seves pintures, separant-se així de la tècnica de tots els seus contemporanis. Hals va morir a Haarlem en 1666 i actualment està enterrat a la catedral de Sant Bavó de la ciutat holandesa. Per cert, la pintura que acompanya aquestes línies es “la Gitaneta” de 1628/30.