FILOSOFIA HEL·LENÍSTICA

Aquest és un període de temps d’abast històricament difús, que comença amb la mort d’Alexandre el Gran (en el 323 aC, any també de la mort d’Aristòtil) i arriba fins finals del s. II dC En ocasions s’assigna el començament de l’època hel·lenista als anys de la conquesta de l’imperi persa per Alexandre el Gran i el seu acabament als anys de l’apogeu de l’imperi romà, allargant fins i tot el període grecoromà fins a la caiguda de l’imperi romà. L’hel·lenisme és pròpiament el fenomen de difusió de l’esperit grec (llengua i cultura) en l’àmbit del món oriental, difusió que suposa una universalització d’aquesta cultura, vehiculada pel grec com a idioma comú, dins, no obstant això, d’un procés històric de descomposició de l’imperi macedònic, que passa per les fases de desmembrament, conquesta de Grècia per Roma i el sorgiment de l’imperi romà. Aquesta època de profundes transformacions socials està marcada per l’aparició de les anomenades

a) Escoles hel·lenístiques

Comprèn el conjunt d’escoles de filosofia hel·lenisticoromana que es desenvolupen primer a Grècia i després a Roma, des de finals del s. IV fins a finals del s. II dC, quan comença a cobrar impuls la filosofia cristiana naixent.

Les principals escoles filosòfiques hel·lenístiques són el cinisme, que representa l’última evolució de les escoles socràtiques menors; l’epicureisme, fundat per Epicur de Samos, qui instal·la a Atenes cap a 306 a.C. la seva escola anomenada «el jardí» (kepos); l’estoïcisme, fundat entorn del 300 a C. per Zenó de Cítion, que ubica la seva escola en el pòrtic (stoa) pintat per Polignot; l’escepticisme, que més que una escola és una forma de pensar que difon Pirró d’Elis abans que es fundessin les dues escoles filosòfiques anteriors; i l’eclecticisme, introduït per Filó de Larisa en la Acadèmia platònica, dominant en els segles II i I, i que es manté amb força durant el període romà, amb la seva gran figura, Ciceró.

Epicur (341-270 a.C.)

Biografia

Filòsof grec fundador de l’anomenada escola del Jardí i de l’epicureisme. Epicur va néixer a Samos l’any 341 a.C.  Fill de Querastasa i Neocles, un colon atenès establert a Samos que, posteriorment, va haver d’emigrar i es va instal·lar en Colofó vivint com a mestre. Ja de nen es va interessar per l’origen del Caos, del qual parlava Hesíode en la seva Teogonia. El seu primer mestre de filosofia, encara a Samos, va ser el platònic Panfilos. L’any 323 a.C. (any de la mort d’Alexandre Magne) va marxar a Atenes a complir amb la milícia. No va poder conèixer Aristòtil, que a la mort d’Alexandre va haver de marxar d’Atenes per motius polítics. No obstant, sí que va conèixer a Xenòcrates, el successor de Plató a l’Acadèmia. L’any 321 va marxar a Colofó per a reunir-se amb la família. Allà va entrar en contacte amb el peripatètic Praxífases de Rodes, i amb l’atomista Nausífanes, deixeble de Demòcrit i de Pirró. Va exercir de mestre en Mitilene, on l’any 311 va fundar una escola. A l’any següent es va traslladar a Làmpsac, on va impartir classes durant quatre anys. Allà va conèixer als seus deixebles Idomeneu, Metrodor, Leontesos i, la seva dona, Themista; Hedeira, Colotes, Timòcrates i Hermarc, que va ser qui, posteriorment, el va succeir en la direcció de la seva escola. L’any 306 va marxar a Atenes, on es va quedar fins a la seva mort esdevinguda l’any 270 a.C. A Atenes, va fundar la seva escola (anomenada el Jardí), en una petita propietat a les afores, en direcció al Pireu, no lluny de l’Acadèmia platònica. A causa de l’existència d’un jardí en l’esmentada propietat, que era el lloc favorit d’encontre dels seus membres, l’escola d’Epicur va prendre aquest nom, que enllaçava amb l’ensenyament epicuri segons la qual el savi ha d’estimar el camp i la naturalesa.

El “Jardí”

L’esmentada escola era ben diferent de la Acadèmia platònica i del Liceu aristotèlic i, encara que en el Jardí (en grec kepos) s’efectuaven també investigacions filosòfiques, no era un centre d’ensenyament per a deixebles nous sinó que, fonamentalment, era el lloc de reunió i de convivència d’amics (inclosos dones i esclaus) que compartien unes mateixes idees i una mateixa orientació vital. I és que Epicur entenia la filosofia fonamentalment com investigació de la felicitat humana, com reflexió sobre els temors que tenallen als homes (la por de la mort, la por dels déus, el desig desmesurat de plaers i la por al dolor) i com a lluita contra els prejudicis i les idees que, com les del platonisme, situen la felicitat en una altra vida. En resum, Epicur entenia la saviesa com l’art del ben viure.

«Epicur s’enfronta a Plató, que creia en la vida com a situació passatgera de la qual seria millor fugir. Tota l’epistemologia epicúria va contra el platonisme: mai els drets del cos no poden ser contraposats als de l’ànima. La clau de la conducta humana per a Plató està en realitzar les Idees, mentre que per a Epicur es troba en la felicitat del cos. Per a Plató el plaer no podia mai ser el Bé perquè pertany al nivell de la doxa i de l’esdevenir [Fileu, 5b-e]. El plaer tampoc no té un autèntic ésser, perquè en qualsevol plaer hi ha sempre barreja de dolor. En canvi per a Epicur el plaer és la guia necessària del capteniment humà. Per als platònics el plaer té quelcom de fantasma fugisser [República, 586c]. Epicur s’esforçarà, contra el platonisme a mostrar que el plaer no té una naturalesa mixta, sinó que en cada moment de plaer hi ha tot el plaer. A més, contra Plató, el Bé no té per a Epicur cap sentit absolut; en tot cas correspon a una experiència subjectiva o a una manera de sentir. La filosofia tampoc no consisteix, com creia Plató, en una preparació per a la mort, sinó en una celebració joiosa de la vida».

Consegüentment amb aquestes idees, i amb la seva màxima: «viu retirat», preferia la companyia dels seus amics abans que l’aplaudiment públic. No obstant això, aquesta vida retirada no la concebia com un allunyament total de la societat, ja que ell mateix participava en diversos actes col·lectius, sinó que l’entenia com una forma de vida basada en l’assossec.

El context històric en què s’emmarca la filosofia d’Epicur és l’anomenat període hel·lenístic, marcat especialment per grans modificacions socials sorgides de les conquestes d’Alexandre Magne, que van comportar el final de l’ideal de la polis tal com havia estat entesa fins aleshores. Les polis perden la seva autarquia i apareixen només com a províncies d’un vast imperi, fet que va generar l’aparició d’una nova mentalitat i d’un nou espai mental capaç d’abordar, d’una forma nova, el diferent marc de convivència humana, de manera que la pèrdua del sentiment de col·lectivitat que va acompanyar la pèrdua de l’ideal de la polis clàssica va produir canvis a tots els àmbits del pensament. D’una banda, van canviar les mateixes concepcions religioses: els déus domèstics de les polis van ser substituïts per déus més còsmics; per una altra, al costat d’això, va aparèixer la necessitat de teoritzar més l’espai privat. En aquest ambient, sorgeixen les noves escoles morals i el nou ideal del savi del qual la filosofia epicúria és un exemple.

Segons Diògenes Laerci, Epicur va dividir la filosofia en tres parts:

  1. la canònica (lògica i teoria del coneixement),

  2. la física, i

  3. l’ètica

Però, ja que concep la filosofia com una reflexió per assolir la felicitat, la Canònica i la Física estaven en funció de l’Ètica. Tanmateix, en tant que Epicur era obertament enemic de les especulacions platòniques i aristotèliques, fonamentava tot saber en un empirisme sensualista: l’únic criteri de veritat el proporciona el cos.

Per això, en la canònica, la filosofia epicúria va prendre com centre de reflexió, no un suposat món més enllà, sinó el radical més aquí que és el cos. Així, l’ànima es diluïa en tot l’organisme i era concebuda, a la manera atomista, com formada per àtoms. D’aquesta manera, eliminava tot dualisme entre ànima i cos, així com tot dualisme entre sensació-intel·lecció, o entre doxa i episteme, i podia elaborar una teoria del coneixement segons la qual el criteri de veritat és la percepció, que es produeix per la recepció dels efluvis que provenen de les coses; la percepció és sempre verdadera i els errors provenen del judici. L’eliminació de tota forma de dualisme i la reivindicació de la corporeïtat (pansomatisme) de l’ésser humà fonamentaven les bases d’una nova psicologia i els fonaments per a l’elaboració d’una nova antropologia.

En física va adoptar la teoria atomista de Demòcrit (Epicur negava l’existència de Leucip), a la qual va afegir l’existència del clinamen per explicar el moviment de col·lisió dels àtoms en el buit. Segons ell, els àtoms cauen contínuament en el buit de manera vertical, però tenen la propietat de declinar (i8F4H) espontàniament de la seva trajectòria. En aquesta declinació es produeixen xocs a l’atzar i s’engendren els diferents cossos. L’aspecte d’indeterminació que introduïa el clinamen permetia, segons ell, explicar la llibertat de l’ànima humana.

A la seva vegada, aquestes teories ajudaven a eliminar els dos primers dels quatre temors que impedeixen la felicitat humana, que són:

  1. la por a la mort i

  2. el temor als déus.

  3. la recerca desordenada de plaers i

  4. la por al dolor .

La mort no és més que la disgregació dels àtoms dels quals estem compostos. Quan això succeeix, ja no tenim sensibilitat per a donar-nos compte d’ella: quan estem nosaltres, no està ella, i a l’inrevés.

I, pel que fa als déus, Epicur creu que existeixen però, com tot el que existeix, també estan fets d’àtoms i viuen en altres mons, raó per la qual no són providents ni es preocupen dels nostres actes. Són déus que no causen mals, ni vigilen els nostres actes, ni són venjatius. Déus sense odi que no han d’inspirar cap classe de temor, allunyats tant dels déus dels mites clàssics (que Epicur vol desterrar), com de les elaboracions teòriques dels platònics, els aristotèlics i els estoics.

En la seva concepció ètica, Epicur defensa l’hedonisme, i sosté que el final de la vida humana és el plaer, però no es tracta del plaer purament material, sinó que és més aviat d’índole espiritual i afectiu i, per tant, tranquil i durador. Les nombroses crítiques a les que va ser sotmès l’epicureisme i les grans deformacions ideològiques a les que es va veure sotmès, mostren l’immens grau d’agressivitat que van provocar les seves idees, per la qual cosa aquestes van ser deformades fins a la caricatura per part dels seus enemics, en un dels més grans moviments de falsificació i manipulació intel·lectual de tota la història de les idees. Així, es el va acusar de llibertí i de viure com els porcs, preocupat només dels plaers sensuals. No obstant, per a Epicur, l’autèntic plaer només s’assoleix quan s’aconsegueix la autarquia, el ple domini d’un mateix, dels propis desitjos i afeccions. Però, aquesta autarquia no és entesa per Epicur com un estat de completa insensibilitat i eliminació de totes les passions, com preconitzaven els estoics, sinó que és l’eliminació dels obstacles que s’oposen a la felicitat: els temors i les preocupacions, les penes i els dolors. El savi serà aquell que conegui les verdaderes necessitats, que cal reduir a l’indispensable perquè no ens inquietin els desitjos de posseir més, ja que el verdader plaer no es troba en els béns materials, sinó en el saber i l’amistat. La cura d’aquests béns, així com la consecució dels plaers, produeixen la ataràxia, és a dir, la serenitat i l’equilibri de l’ànim. Cal saber dosificar els plaers materials i cal ordenar-los en funció dels plaers espirituals, que són de més gran valia. Amb això, s’eliminen els altres dos temors o obstacles que impedeixen la felicitat:

La filosofia d’Epicur, com hem dit, està fortament influenciada pels atomistes, però també va rebre fortes influències d’Empèdocles, d’Aristòtil i de la medicina hipocràtica.

De totes les obres d’Epicur (segons Diògenes Laerci, prop de 300 llibres), només es conserven tres cartes senceres: A Meneceu, a Heròdot i a Pitocles, així com uns fragments conservats en un manuscrit custodiat en el Vaticà (coneguts com a Vaticanae sentenciae, o com Gnomologio vaticà epicuri), i uns manuscrits mig carbonitzats trobats cap a 1750 en les excavacions de Herculà (Herculaneum papyri) de molt difícil lectura, però que complementen el que se sap sobre la teoria de la naturalesa d’Epicur. Les seves obres majors van ser un Tractat sobre la naturalesa, un tractat sobre El criteri, diversos llibres d’ètica, amb títols com: Vides, Del fi, D’elecció i aversió. Va escriure també obres polèmiques: Contra els físics, Contra els megàrics, i Contra Teofrast. Les fonts secundàries per al coneixement del pensament d’Epicur són, fonamentalment: Diògenes Laerci, Sèneca, Sext Empíric, Ciceró, Plutarc (aquests últims, obertament contraris a l’epicureisme) i, molt especialment, el llibre De rerum natura, de Lucreci.

Epicureisme

Com a tal corrent de pensament, es remunta ja als inicis de la primera escola fundada per Epicur primer en Mitilene en l’any 311 i, a l’any següent, en Làmpsac, on va impartir classes durant quatre anys. En aquesta primera generació de deixebles d’Epicur destaquen Colotes, Timòcrates, Hermarc Idomeneu, Metrodor, Hedeira, Leonteso i, la seva dona, Themista. Posteriorment, Epicur es va traslladar a Atenes on va fundar la seva escola coneguda com a el jardí, per ser al jardí de la seva propietat on es reunien i allotjaven els seus seguidors i amics. Durant tota aquesta primera època, vinculada directament al mestre, els epicuris van polemitzar especialment amb els platònics, els aristotèlics, amb els seguidors de les escoles socràtiques i amb la naixent escola estoica.

Ja que el sistema teòric i l’ideal de vida forjats per Epicur presentaven una gran coherència, la majoria dels seus deixebles van seguir les seves doctrines amb molt poques modificacions. A més, professaven un gran respecte pel seu mestre, fins al punt que entre ells es va fer famosa la següent màxima: «Comportat sempre com si Epicur et veiés». No obstant això, els seus deixebles no es van limitar a copiar les tesis del mestre, sinó que van desenvolupar aspectes de la doctrina, com en cas de Metrodor (íntim amic d’Epicur), que va aprofundir la tesi epicúria del plaer catastemàtic (plaers naturals i necessaris propis de l’enteresa d’ànim, que es basen en la privació del dolor físic i moral). Altres deixebles van destacar pels seus polèmiques contra el platonisme i per la defensa de les seves tesi contra altres escoles ètiques com els cínics i els estoics.

Polístrat va ser el tercer escolarca i l’últim dels de la primera generació de deixebles directes d’Epicur. Posteriorment, l’escola es va estendre i es van crear escoles epicúries, algunes encara en vida del mestre, en diversos llocs: en L’Asia Menor (Làmpsac i Mitilene), en Antioquia, a Alexandria, a Itàlia (Nàpols), i en Gàl·lia. Durant els segles II i I a.C., van destacar autors com Zenó de Sidó, Demetri Laconi (que va polemitzar amb Carneades), Filodem de Gàdara i Calpurni Pisón. No obstant, menció especial mereix el llatí Lucreci, que va fer una defensa apassionada de l’epicureisme i va exposar les doctrines d’aquesta escola en el gran poema De rerum natura que, més tard, va ser publicat per Ciceró (qui, no obstant això, va ser un dels més acèrrims crítics de l’epicureisme). També poden esmentar-se Amafiri, Rabiri, Catio i, posteriorment, Diògenes d’ Enoanda, que va difondre les tesis d’Epicur per Anatolia.

El corrent epicuri va ser el blanc preferit de les crítiques de la majoria de les altres escoles filosòfiques que, malgrat les seves moltes diferències, coincidien a considerar la filosofia d’Epicur com l’enemic a batre. Contra l’epicureisme es van aixecar especialment els estoics i els cristians, però aquesta crítica, moltes vegades, amagava una gran manipulació ideològica i una interessada tergiversació de les tesis d’Epicur. Aquest mateix fet ja és mostra suficient per senyalar el potencial subversiu de l’epicureisme, que va ser lloc de manifest per Marx en el seu estudi sobre els sistemes de Demòcrit i Epicur. En l’època moderna, també Nietzsche va sortir en defensa d’Epicur, a qui, juntament amb Pirró, considerava un dels últims verdaders filòsofs després de la traïció perpetrada per Sòcrates i Plató, que, segons Nietzsche, van ser els responsables de la inversió dels autèntics valors representats per la filosofia dels presocràtics i, fins i tot, dels sofistes.

L’epicureisme ja estava pràcticament acabat a principis del segle III, encara que Diògenes Laerci, malgrat no ser plenament adepte a aquesta escola, va dedicar una bona part de la seva obra (tot el desè i últim llibre) Vides dels més il·lustres filòsofs, a Epicur. Al segle IV, aquest corrent ja s’havia extingit completament, els llibres d’Epicur havien estat destruïts i la seva influència havia estat aplacada per l’auge del cristianisme i del neoplatonisme. No obstant això, l’epicureisme ha ressorgit en diferents èpoques però, sobretot, en el Renaixement (Llorenç Valla) i en la modernitat (Bérigard, Maignan, Gassendi). També s’ha destacat la influència de l’epicureisme en J. Bentham, l’iniciador de l’utilitarisme.

Estoïcisme

Corrent filosòfic del període hel·lenístic el nom del qual prové del lloc en què el seu fundador (Zenó de Cítion, 333-263 a.C.) va ubicar la seu de l’escola, que estava situada en un pòrtic o stoa «pòrtic pintat»).

Des de Zenó de Cítion i, especialment, des de Crisip (el sistematitzador de la stoa antiga), els estoics dividien la filosofia en tres parts:

  1. lògica,

  2. física i

  3. ètica.

1) La lògica, entesa inicialment com a ciència dels discursos (de fet Zenó va ser el primer que va utilitzar el terme «lògica» per referir-se a l’estudi del pensament discursiu), es dividia en retòrica i dialèctica. Al seu torn, aquesta incloïa la lògica formal, la lògica material o teoria del coneixement, la gramàtica (introduïda per Crisip) i la semiòtica. La retòrica, en canvi, estudia el discurs continu.
La lògica formal estoica ha començat a ser valorada a partir del segle XX ja que, enfront de la lògica de termes aristotèlica, es tracta d’una lògica de les proposicions i esbossa una important teoria semiòtica en dividir el signe entre significant i significat. L’anàlisi lògica descansa en una concepció de la veritat entesa a partir de la noció de representació catalèptica: comprensió conceptual (prolepsi) de la sensació que implica un judici que, si és evident i no és contradictori, és considerat vertader. La sensació envia els seus senyals a la ment, la qual forma una representació mental o fantasia dels objectes, que poden ser jutjats i acceptats per l’enteniment en el moment de la katálepsis. La imatge reconeguda és la n”<J”F” P”J”80BJ4PZ (fantasia catalèptica). Això va conduir a una elaborada teoria sobre l’evidència, desenvolupada especialment per Crisip.

Directament unit a la seva teoria sobre el criteri de veritat es desenvolupa l’estudi de les proposicions i els raonaments, fundat sobre la noció de (lektón): en tota proposició poden distingir-se tres aspectes: el (significant) o la paraula; la cosa significada i un tercer element: (el significat). Mentre les paraules i les coses són materials, el significat és immaterial i actua d’enllaç entre elles. Només el significat pot ser vertader o fals, originant les proposicions o unitats lògiques elementals, les possibles connexions de les quals establien les condicions formals de veritat; lògica, l’estudi de les quals va conduir a la formulació dels anapodíctics o esquemes formals indemostrables d’inferència. A més a més, van estendre l’anàlisi lògica als raonaments hipotètics i als disjuntius. D’aquesta manera, van crear les bases de la lògica entesa com a estudi regulatiu de les formes de raonament, a diferència de la lògica d’Aristòtil, per a qui la lògica tendeix més aviat a ser entesa com a manifestació dels modes de ser l’ésser de quelcom.

La seva teoria del coneixement és empirista i naturalista. Segons els estoics, el coneixement s’origina a partir de les impressions rebudes pels sentits, de manera que les sensacions són la font i origen de tot procés cognoscitiu. De manera semblant a com els objectes deixen les seves empremtes a les pastilles de cera, així també ha d’entendre’s la ment humana, en la que res hi ha escrit abans de les primeres sensacions comunicades pels sentits.

2) En física van desenvolupar una teoria corporeista o pansomatista (l’únic incorpori és el buit que envolta al món, el lloc, el temps i els significats) i panteista d’influència heraclitiana, encara que amb molts elements pitagòrics, platònics i aristotèlics. Tots els cossos (inclosos el logos i l’ànima, que també són de tipus corporal) estan fets de dos principis inseparables: un passiu: la matèria, i un altre actiu: el foc, raó o pneuma. Aquesta distinció entre matèria passiva i actiu és la que està en la base de les posteriors concepcions més espiritualistes, ja que el terme pneuma significa alè o buf, que en llatí és spiritus i va passar a designar la noció de esperit. Per a ells la matèria és merament inert, distinta, doncs, a la qualificació o determinació aristotèlica i el pneuma és qui la dota d’animació. Ambdós, tant la matèria, com el pneuma, són concebuts com a cossos. (Noti’s que el pneuma és corpori, encara que no material). Aquest foc i pneuma és, alhora, un (logos), raó divina i principi vital que forma el pneuma o substància subtil que l’interpenetra tot, donant cohesió al conjunt, i que posseeix les llavors intel·ligibles o ànima del món). Aquesta vida consisteix en un canvi continu que segueix uns cicles eterns sempre idèntics, seguint un procés de (ecpírosis), per la qual es compleix una gran purificació o catarsi, a partir de la qual torna a iniciar-se novament el cicle regit pel logos o llei còsmica, que determina el procés regit pel destí.

3) L’ètica estoica es funda en el seu determinisme còsmic ja que, per als estoics, la llei que regeix l’univers és el mateix foc intel·ligent o logos diví que toca la nostra ànima. Davant el determinisme còsmic, l’actitud del savi només pot ser la d’acceptar el destí, ja que tot està regit per la providència del logos. En aquest sentit, ja que tot està sotmès a la providència, tot és racional i just. D’aquesta manera identifiquen destí i providència, i sustenten una immortalitat relativa de l’ànima humana, que pot perviure fins al fi d’un cicle còsmic. La mort és entesa com a separació de l’ànima i el cos. D’això s’infereix que l’ànima és també corpòria, ja que en cas contrari no podria donar-se tal separació.

Ja que la física és el fonament de l’ètica, la màxima moral dels estoics es resumeix amb la sentència: «viu d’acord amb la natura» o, el que és el mateix, seguint el logos diví. L’acatament d’aquesta llei separa als estoics de les concepcions hedonistes, com les defensades pels seus coetanis els epicuris, i crea les bases d’una ètica del deure entesa a la manera intel·lectualista, ja que el seguiment d’aquest deure només és possible per part del savi, que és qui coneix el logos. Però, mitjançant l’acceptació del destí, pot aconseguir-se la tranquil·litat d’ànim pròpia del savi. La intranquil·litat prové de les passions que fan errar a la raó, en desitjar que les coses siguin d’una manera oposat als designis de la providència-destí. Contra les passions proposen la apatia, absència de o impertorbabilitat, que permet aconseguir la eutimía, alegria serena i la eudaimonía, felicitat. La virtut, que consisteix en l’eliminació de totes les passions i en l’acceptació de l’ordre de la natura, ha de mantenir-se fins i tot a costa de la pròpia vida. Per això, els savis estoics aconsellaven (i diversos van practicar tal consell) el suïcidi abans que acabar forçats a actuar en contra del deure. Malgrat aquesta ètica de la resignació, els estoics van participar en política i van defensar tesi oposada a la tradició. En sustentar que la natura és el fonament de totes les lleis, van afirmar que per la seva naturalesa (physis) tots els homes han d’estar regits per la mateixa llei, amb la qual cosa van propugnar l’abolició de l’esclavitud.

Solen distingir-se tres etapes en l’evolució de l’estoïcisme:

a) Estoïcisme antic (entre els segles III i II a. C.), fundat per Zenó de Cítion i els principals seguidors del qual van ser Aristó de Queos, Cleantes d’Asos (primer successor de Zenó com escolarca) i, especialment, Crisip de Sols (segon escolarca), que va sistematitzar les doctrines principals de l’escola, per la qual cosa se li considera com un segon fundador d’aquesta.

b) Estoïcisme mitjà (s. III a. C.), representat per Paneci i Posidoni. En aquesta etapa l’estoïcisme tendeix al sincretisme i al eclecticisme, incorpora molts elements platònics, aristotèlics i es preocupa, sobretot, de l’ètica, mantenint un cert contacte amb concepcions religioses orientals.

c) Estoïcisme nou (s. I-III d.C.), més pròxim a l’estoïcisme antic, però centrat especialment en un pensament de tipus moral i religiós que va tenir una gran influència política i social. Els seus representants més característics en l’època imperial romana van ser Sèneca, Epictet i Marc Aureli.

Escepticisme

(del grec skeptomai, investigar atentament, o simplement de skeptesthai, investigar) Concepció en teoria del coneixement que sosté, en principi, que la ment humana no és capaç de justificar afirmacions verdaderes.

  • Un escepticisme extrem o absolut sostindria que no hi ha cap enunciat objectivament vertader per a la ment humana, o la impossibilitat total de justificar afirmacions vertaderes; d’aquest escepticisme se sol dir que es refuta a si mateix o que és impossible, ja que es nega en la seva pròpia afirmació, ja que si res no és verdader, tampoc ho és que res sigui verdader.

  • L’escepticisme moderat o relatiu sosté que són pocs els enunciats objectivament vertaders, o bé estableix dubtes raonats sobre la capacitat de la ment humana de poder conèixer les coses i, per aquesta raó, la sotmet a examen. Aquest relativisme propugna una actitud crítica davant el dogmatisme.

Històricament, les afirmacions d’escepticisme moderat apareixen tant en èpoques de decadència cultural o cansament intel·lectual, com de renovació i Il·lustració, i la història mateixa de la filosofia occidental alterna èpoques d’escepticisme i dogmatisme. El dubte metòdic i l’esperit crític o el rigor científic són manifestacions pràctiques d’un escepticisme moderat.

Històricament, un corrent de la filosofia hel·lenística, el pirronisme, o escola escèptica que neix amb Pirró d’Elis (360-272) i el seu deixeble Timó de Fliünt (325/320-235/230), per als qui ni els sentits ni la raó poden subministrar-nos un coneixement vertader, per la qual cosa el més savi, si volem arribar a la ataraxia, és romandre indiferents a tot, abstenint-nos de fer judicis; els estoics van anomenar a aquesta suspensió de judicis epokhé. Amb Arcesilau (315-ca. 240), considerat el fundador de l’Acadèmia nova, entra l’escepticisme en l’Acadèmia platònica; va criticar la teoria del coneixement dels estoics, i va excloure de l’escepticisme el raonament moral: malgrat desconèixer on està la veritat, el savi és capaç d’actuar moralment. Carnèades (219-128), un dels seus successors, va desenvolupar una teoria del coneixement probable (píthanon, «allò digne de crèdit»): el seu escepticisme està basat en la distinció que estableix entre allò objectivament vertader, desconegut per a l’home, i allò subjectivament vertader.

A partir del s. II a.C., l’escepticisme tendeix a convertir-se en eclecticisme, pensament que envaeix tant l’Acadèmia platònica com les restants escoles hel·lenístiques, si bé en menor mesura. Enesidem de Cnossos (cap a a l’any 50 a.C.) renova el pirronisme antic i estudia els seus «trops», o llista de contraposicions que fonamenten l’escepticisme de la vida (Raonaments pirrónicos). Cap al s. II d.C. l’escepticisme es fon amb l’empirisme mèdic. En aquest corrent destaca Sext Empíric (Alexandria, cap a la segona meitat del s. II d.C.), l’autor més important per al coneixement de l’escepticisme antic, que l’entén (Supòsits de l’escepticisme pirrònic) com l’art d’enfrontar totes les contradiccions de les coses i el pensament; l’escèptic aconsegueix l’ataràxia, o tranquil·litat interior, renunciant a decidir sobre opinions contradictòries.

La majoria d’aquestes escoles filosòfiques té el seu període romà, que allarga la seva pervivència. Entre els filòsofs epicuris, destaca Lucreci (Titus Lucretius), autor del poema De rerum natura, [De la natura de les coses], una de les obres universals de la literatura i obra també de divulgació de les doctrines físiques, cosmològiques i ètiques de l’epicureisme. A Roma floreixen també els últims estoics, i és l’estoïcisme la més difosa de les filosofies entre els romans, tant en l’època de la república com en temps de l’imperi. L’escriptor i polític Luci Anneu Sèneca, preceptor de Neró, l’esclau Epictet i l’emperador Marc Aureli, destacats filòsofs estoics els tres, testifiquen que aquesta escola filosòfica s’havia difós a Roma en tots els estaments socials.

b) La ciència grega

El moment de màxim esplendor de la ciència grega, que transcorre en la seva major part entre els segles III-II a.C., a Alexandria, durant el regnat dels Ptolemeus i sota la directa protecció d’aquesta dinastia. Aquest període hel·lenístic de la ciència grega es relaciona directament amb la fundació, per Ptolemeu I Soter, i amb la inspiració i el consell de Demetri de Falero, membre del Liceu aristotèlic, del Museu, temple dedicat a l’honor de les Muses, destinat a convertir-se (amb Ptolemeu II) el centre cultural del món hel·lenístic, superant en importància, magnitud i mitjans d’investigació al Liceu d’Atenes; al costat del Museu es construeix una gran Biblioteca (500.000 volums en els seus començaments), de la qual van ser famosos bibliotecaris Zenodot, Apol·loni de Rodes, Eratóstenes, etc.; la seva tasca va fundar les bases de la filologia grega, i entre les seves edicions es compten les obres d’Homer, Ilíada i Odissea, publicades per Zenodot, i la primera Gramàtica grega publicada per Dionisi de Tràcia.

El Museu, centrat en l’investigació matemàtica i científica, va poder reunir, gràcies a la protecció dels sobirans, als grans matemàtics, astrònoms, metges i geòmetres d’aquella època, i el desenvolupament que van aconseguir les ciències a Alexandria, ja dividides per especialitats, va superar en molt a l’aconseguit per Atenes amb l’Acadèmia i el Liceu; de fet, l’activitat del Liceu va quedar paralitzada quan el seu segon escolarca, Estrató de Làmpsac, va marxar a Alexandria, cridat per Ptolemeu. A més de la Biblioteca, el Museu disposava de grans recursos materials per a la investigació: sales de lectura, d’estudi, de dissecció d’animals, observatori astronòmic, parc zoològic, jardí botànic, etc. Els Ptolemeus, per la seva banda, mantenien gairebé a un centenar de professors arribats de totes parts, però sobretot de la part oriental de l’imperi, i finançaven aquell centre de cultura universal com una manera d’augmentar el seu prestigi i influència, així com per l’interès per l’aplicació pràctica de la ciència.

En matemàtiques destaquen Euclides, Arquímedes i Apol·loni. L’obra més important d’Euclides (que va viure probablement entre 330-277 aC, durant el regnat del primer Ptolemeu) són els Elements (Stoikheia), obra que, en tretze llibres, reuneix de forma sistemàtica el conjunt del saber matemàtic de l’antiguitat, exposat en forma deductiva, d’acord amb el concepte de ciència expressat per Aristòtil en els seus Analítics Posteriors; partint de axiomes, postulats i definicions es dedueixen teoremes o es resolen problemes. Els Elements són l’obra clàssica i el text per excel·lència de la història de les matemàtiques, que ha mantingut el seu valor conceptual fins al s. XIX i, en algunes parts, fins a començaments del XX.

D’Euclides es recorda, entre d’altres, l’anècdota d’haver respost a la pregunta del seu monarca Ptolemeu sobre si no hi hauria una altra forma més fàcil d’accedir a les matemàtiques que llegint els seus Elements, dient que «no hi ha una via règia per a la geometria». Oportú és també recordar que va manar fer almoina a un alumne que li preguntava si tot allò servia per a quelcom. A més dels Elements, Euclides va escriure els tractats Fenòmens, sobre astronomia, Òptica, sobre perspectiva i Càlculs.

Arquímedes el segueix en la fama, però el guanya possiblement en originalitat; va conrear tant les matemàtiques pures com les aplicades a la mecànica, en especial a l’estàtica i a la hidrostàtica. Natural de Siracusa, havia passat un temps a Alexandria coneixent l’obra d’Euclides i els seus deixebles, i, tornat a la seva ciutat natal, la història el recorda col·laborant en la defensa de Siracusa, assetjada pels romans per terra i per mar, amb la construcció de màquines de guerra basades en el principi de la palanca. Creador de l’estàtica, va exposar en forma també deductiva, en Sobre l’equilibri de les figures planes, els principis de la palanca i dels centres de gravetat dels cossos, formulant el principi fonamental: «dos pesos s’equilibren a una distància proporcional a ells mateixos», que li permet dir «doneu-me un punt de suport i mouré la Terra». Sobre hidrostàtica va escriure Sobre els cossos flotants, sobre la pressió dels líquids; la història recorda com va celebrar Arquímedes haver descobert que la corona de Hieró II havia estat adulterada: observant l’aigua que, en banyar-se, sobreeixia de la seva banyera i saltant despullat al carrer cridant héureka: «ho vaig trobar!». En l’Arenari, escrit per demostrar que amb la seva notació numèrica podia escriure qualsevol nombre per gran que fos, exposa el problema del càlcul del nombre de grans de sorra que caben a l’Univers. En tractar de la magnitud de l’Univers, esmenta l’opinió comuna i l’heliocèntrica d’Aristarc de Samos, que el fa molt més gran. La gran talla d’aquest matemàtic, que sense descuidar la investigació pura aplica les matemàtiques al món físic, va ser admirada i presa com a model, bastants segles més tard, per Galileu.

Apol·loni de Perga, que va viure en la segona meitat del s. III aC, i que va ensenyar a Alexandria, és conegut sobretot pels seus estudis sobre l’el·lipse, la paràbola i la hipèrbole, les Seccions còniques, que van ser l’autoritat en la matèria fins als temps de Descartes.

L’astronomia grega, de concepció geocèntrica, seguia en aquesta època el model de les 26 esferes concèntriques d’Èudox, corregit pel seu deixebles Cal·lip i posteriorment per Aristòtil, que el va convertir, de model merament geomètric, en físic (amb Aristòtill, al afegir les esferes responsables del moviment retrògrad, aquestes van assolir el nombre de 56 esferes). Les úniques excepcions a aquest sistema són l’Univers de Heràclides de Pont, astrònom del s. IV, i la nova concepció heliocèntrica d’Aristarc de Samos.

Aristarc de Samos, conegut com el Copèrnic de l’antiguitat, va sostenir inequívocament la concepció heliocèntrica de l’Univers. Va néixer a Samos, va ser deixeble d’Estrató de Làmpsac, i va viure probablement entre 310 i 230 aC La seva hipòtesi heliocèntrica és anterior al 216, any de publicació de l’Arenari d’Arquimedes, que la cita, encara que la tracta de «impossible». Segons Arquímedes, Aristarc sosté que el Sol i el cel de les estrelles fixes estan quiets i que la Terra i els planetes giren entorn del Sol, i la Terra a més a més diàriament al voltant del seu eix. Sosté que el Sol és molt més gran que la Terra -raó de més per deduir el centre del moviment-, mesura la distància de la Terra al Sol, que ha de ser entre 18 a 20 vegades més gran que la distància de la Terra a la Lluna, i mesura així mateix, sempre amb procediments matemàticament correctes, encara que utilitzant dades inexactes, els diàmetres relatius del Sol, la Lluna i la Terra. La seva obra porta precisament el títol de Sobre les grandàries i les distàncies del Sol i de la Luna.

Hiparc de Nicea, que va viure en el s. II aC, és considerat el major representant de l’astronomia grega i fins i tot l’iniciador de les observacions astronòmiques. Va arribar a confeccionar un catàleg de 1080 estrelles, va descobrir i va mesurar la «precessió dels equinoccis», va aplicar la trigonometria a l’astronomia i, tornant a la hipòtesi geocèntrica, va iniciar la teoria dels epicicles i de les excèntriques, que més tard Ptolemeu va desenvolupar plenament.

La geografia alexandrina va lligada al nom d’Eratóstenes (que va viure probablement entre 284-202 aC) Nascut a Cirene, en la Cirenaica, a l’est de Líbia, després d’estudiar a l’Acadèmia platònica es va traslladar a Alexandria. És conegut com a bibliotecari i director del Museu, cèlebre pel seu saber enciclopèdic -a diferència dels savis especialitzats del seu temps-, però sobretot pels seus coneixements geogràfics i el seu mètode de mesurament de la circumferència terrestre, que va calcular partint del supòsit de l’esfericitat de la Terra i del fet que els rajos solars queien perpendicularment, en el migdia del solstici d’estiu, en Syene (Assuan) mentre que ho feien amb un angle de 7 graus a Alexandria. El seu mètode va ser impecable, i el valor obtingut, de 37.200 quilòmetres, s’acosta al real (40.000 km); la diferència s’explica per l’error en la distància mesurada entre ambdues ciutats. Eratóstenes va dibuixar, a més a més, un mapamundi ajustat a dades geogràfiques documentades i a les mesures de latitud i longitud.

La medecina. Herófil de Calcedònia i Erasístrat de Ceos, ambdós de mitjans del s. III a C., són metges famosos que basen les seves investigacions anatòmiques i fisiològiques, dutes a terme al Museu, en l’observació y experimentació; se’ls atribueix no sols la pràctica de dissecció de cadàvers, sinó també de vivisecció de malfactors, realitzada amb autorització del monarca. A Herófil es deu el fet de considerar el cervell, i no el cor, òrgan central de la vida, el descobriment de la utilitat clínica del pols, i la distinció entre nervis sensitius i motors. A Erasístrat, la distinció entre venes i artèries (aquestes transportadores d’aire i aquelles de sang), així com la importància de les circumvolucions cerebrals. Després d’ells, no obstant això, va sorgir la generació de metges anomenats «empírics», que menyspreaven la teoria i es fiaven només de la pràctica. La medicina hel·lenística reflorirà en el seu període tardà, ja en l’època romana, amb Galè, en el s. II dC

c) La decadència de la ciència hel·lenística

L’esplendor de la ciència hel·lenística dura aproximadament un segle i mig. El període grecoromà de la ciència grega transcorre entre la meitat del s. II aC i el s. II dC (B. Farrington ho allarga fins a la caiguda de l’imperi romà, al començament del s V dC), però és un període de decadència creixent; apareixen no obstant això dues noves ciències, la trigonometria i l’àlgebra, i les figures de Ptolemeu, Estrabó i Galè no són poc rellevants. Alexandria continua sent el centre intel·lectual i cultural, d’importància decreixent: en el 145 aC, es produeix un enfrontament de Ptolemeu Physkon amb els savis grecs, que es veuen obligats a abandonar temporalment Alexandria; durant la campanya de Cèsar a Egipte, en el 47 a.C., es produeix l’incendi de la Biblioteca, que destrueix bona part dels seus 700.000 llibres (en realitat, rotlles), i l’any 30 Egipte es converteix, per obra d’Octavi, en província romana.

Claudi Ptolemeu d’Alexandria és l’últim gran astrònom grec, que viu entre els anys 100 i 170 d.C. La seva obra, Composició matemàtica, o Sintaxi matemàtica, batejada pels àrabs com a Almagest (el més gran), desenvolupa i completa el sistema astronòmic d’epicicles i equants d’Hiparc i construeix el model d’univers geocèntric vigent fins a Copèrnic. En geografia segueix igualment Hiparc i el principi mantingut per aquest de determinar astronòmicament els llocs geogràfics.

Destacat geògraf d’aquesta època és Estrabó, nascut a Amasia, en el Ponto, en el 64/63 a.C., i que va viure a Alexandria i a Roma. En els disset llibres de la seva Geografia descriu amb claredat d’estil els costums i la història dels principals països inclosos a l’imperi romà i la situació general de la ciència en el seu temps.

Galè (ca.129-200 dC), nascut a Pèrgam, metge personal d’emperadors romans, reuneix en una obra immensa -gairebé cent tractats de medicina i filosofia- una vertadera enciclopèdia del saber metge, que s’inspira en diverses fonts: en la medicina anatòmica i fisiològica dels metges d’Alexandria, en la biologia d’Aristòtil, en les doctrines hipocràtiques dels humors, en doctrines del platonisme mitjà, en el pneuma dels estoics i en el finalisme platònic i aristotèlic. Els seus escrits van ser autoritat mèdica fins al Renaixement; Vesalio va imitar la seva tècnica anatòmica.

Segons Benjamin Farrington, la ciència grega havia arribat, no sols als temps de Ptolemeu i Galè, sinó sobretot durant el període alexandrí, «al llindar de la ciència moderna».

L’hel·lenisme va tenir també la seva trobada amb el cristianisme, i encara que sovint s’ha fet responsable al cristianisme de la decadència de la ciència grega, més aviat es manté que és la decadència de la ciència grega i l’esperit científic una de les condicions que afavoreixen l’aparició de les religions. El cristianisme va buscar un difícil equilibri amb l’hel·lenisme. D’una banda, en presentar-se com a única religió vertadera, va haver d’enfrontar-se amb les diverses filosofies hel·lenístiques a què es va oposar també com a única filosofia vertadera. D’altra banda, el cristianisme, fenomen religiós en principi, pel fet d’haver de propagar-se en un món hel·lenístic donat a l’especulació, va haver de revestir-se de formes intel·lectuals i arguments racionals per discutir o dialogar amb els hel·lenistes. El cristianisme no sols va adoptar per als seus escrits sagrats el grec comú (koinè) i les formes literàries del món grec, sinó que també va acceptar conceptes filosòfics fonamentals, com el logos dels estoics (que es converteix en el Verb, o la Paraula) i també orientacions filosòfiques generals, com el neoplatonisme, i fins als costums ètiques hel·lenístiques de reglamentar la conducta humana distingint entre vicis i virtuts. De l’oposició amb l’hel·lenisme i del seu intercanvi cultural amb aquest va sorgir la primitiva justificació racional del cristianisme, embrió de la filosofia cristiana.

Alexandria va anar perdent el seu caràcter de capitalitat de la ciència, però es va mantenir encara com a centre filosòfic d’importància. Allí es desenvolupa, en la primera meitat del s’I dC, la filosofia de Filó, que intenta harmonitzar el pensament grec amb el pensament jueu, i, entre els segles II i III d.C., l’escola de Ammoni Saccas, mestre de Plotí i d’Orígenes.

Deixa un comentari