OBJECTIU DE LA PRIMERA MEDITACIÓ: Descartes mateix l’explica en poc més d’una ratlla: « (…) m’aplicaré seriosament i amb llibertat a destruir generalment totes les meves antigues opinions.». El dubte és el punt de partida i l’objectiu és trobar uns fonaments sòlids per a les ciències.
RESUM CARTESIÀ DE LA PRIMERA MEDITACIÓ: LES MEDITACIONS METAFÍSIQUES inclouen un «RESUM» [‘Abregée’] de cadascuna de les parts de l’obra, estratègicament situat després de la ‘Dedicatòria’ als degans i doctors de la Facultat de Teologia de París i d’un prefaci en què es dedica a intentar mostrar que l’existència de Déu és compatible amb el seu sistema filosòfic. El text del Resum corresponent a la «Primera Meditació», diu així:
«A la Primera [Meditació], presento les raons per les quals podem dubtar generalment de totes les coses, i particularment de les coses materials, com a mínim mentre no tinguem cap altre fonament en la ciència que el que hem tingut fins ara. Perquè, malgrat que la utilitat d’un dubte tan general no se’ns mostri en principi, és sempre molt gran per això: perquè ens deslliura de tota mena de prejudicis i ens prepara un camí molt fàcil per acostumar la nostra ment [‘esprit’] a separar-se dels sentits, i en fi, perquè fa que no sigui possible que poguéssim dubtar mai més que les coses que descobrim posteriorment són veritables».
DIFERÈNCIA ENTRE EL DISCURS I LES MEDITACIONS: El dubte de les MEDITACIONS METAFÍSIQUES, no és exactament equivalent al del DISCURS DEL MÈTODE. El DISCURS és el pròleg a una sèrie de tractats científics i Descartes dubta com a científic: fa un dubte calculador, orientat envers la fundació de la ciència i a eliminar els errors. Al DISCURS, el dubte està circumscrit i limitat al coneixement i a la manera de conèixer. No fa referència ni a l’existència mateixa del món (que mai no es posa en qüestió), ni a la coherència de l’acte de pensar.
En canvi, a les MEDITACIONS, Descartes dubta en tant que filòsof i discuteix amb filòsofs. El que planteja és un dubte de la voluntat: com que la voluntat humana és infinita, el dubte serà també infinit. Per això inclou la hipòtesi d’una manca de sentit existencial que és el ‘geni maligne’.
ESQUEMA:
1.- Constatació de la falsedat de certes opinions
El punt de partida és el dubte. Decisió de desfer-se de les seves opinions i de cercar fonaments sòlids per a les ciències.
Mètode:
- Cal criticar els fonaments de les pròpies opinions: és un dubte metòdic.
- Quins són els fonaments de les opinions errònies? Els sentits. Com que els sentits corporals són de vegades enganyadors, es pren la decisió de dubtar de totes lesinformacions que en provenen. És un dubte hiperbòlic.
2.- Dubtar de l’existència dels objectes sensibles
- Argument de la bogeria: Descartes el rebutja.
- Argument del somni: com distingir el somni de la vigília?
- Objecció: Els nostres somnis són còpies de coses reals. La imaginació inventa éssers inexistents a partir de la composició d’elements simples que existeixen. Conseqüència: és possible dubtar de ciències tal com la física l’astronomia, la medicina; però ara com ara no es pot dubtar de les matemàtiques.
3.- Dubtar de les essències matemàtiques
L’argument del somni és inoperant per a les essències matemàtiques
4.- Dubte hiperbòlic
- Argument del déu enganyador: però és contrari a la bondat de Déu i aquest argument no és prou convincent.
- Decisió d’enganyar-se un mateix amb la hipòtesi del geni maligne: és un dubte voluntari.
El dubte és radical, absolut (no se li escapa res).
OBJECTIU DE LA SEGONA MEDITACIÓ: Arribar a la primera veritat indubtable que ens permeti fonamentar el coneixement « (…) aquesta proposició: jo sóc, jo existeixo és necessàriament veritable, totes les vegades que jo la pronuncio o que la concebo en el meu esperit.»
RESUM CARTESIÀ DE LA SEGONA MEDITACIÓ: LES MEDITACIONS METAFÍSIQUES inclouen un «RESUM» [‘Abregée’] de cadascuna de les parts de l’obra, estratègicament situat després de la ‘Dedicatòria’ als degans i doctors de la Facultat de Teologia de París i d’un prefaci en què es dedica a intentar mostrar que l’existència de Déu és compatible amb el seu sistema filosòfic. El text del Resum corresponent a la «Segona Meditació», diu així:
«A la Segona [Meditació], la ment [‘esprit’] que usant la seva pròpia llibertat suposa que totes les coses no són res i de l’existència de les quals dubta, reconeix que és absolutament impossible que, amb tot, ell mateix no existeixi. Això és d’una molt gran utilitat, en la mesura que d’aquesta manera fa més fàcilment la distinció entre les coses que li pertanyen, és a dir, les de naturalesa intel·lectual, i les que pertanyen al cos.»
ESQUEMA DE LA SEGONA MEDITACIÓ
La Primera Meditació es tanca amb una frase en què Descartes es pregunta si «algun dia i alguna llum del coneixement de la veritat seran suficients per aclarir les tenebres (del dubte) que acaben de ser agitades». La segona comença amb una altra metàfora; l’esperit es troba «com si de cop hagués caigut en aigües molt profundes» i ara es tracte de fer una progressió, segons l’ordre de raons, ‘more geometrico’, cap a la primera veritat: el ‘cogito’.
1.- Com sortir del dubte?
- Dubtant de tot; hi ha alguna cosa que resisteixi al dubte?
- L’exercici mateix del dubte prova que jo, que dubto, existeixo.
- La meva existència és la primera veritat clara i distinta, indubtable.
2.- Qui sóc?
- Jo no sóc el meu cos perquè puc dubtar de la seva existència.
- Sóc la meva ment-ànima? Però, què és la meva ment-ànima? La ment es redueix al pensament, única facultat que resisteix al dubte, en la mesura que el dubte és un exercici del pensament.
- Sóc, doncs, una cosa que pensa: l’establiment del ‘cogito’ permet al ‘jo’ pensant que s’examini a si mateix.
3.- Què és una cosa que pensa?
- És una cosa que dubta, que concep, que afirma o que nega, que vol o que no vol, que imagina i que sent. (És el conjunt de les activitats mentals i dels continguts de consciència).
- Les facultats -és a dir, l’enteniment, la voluntat, la imaginació, i la facultat de sentir- depenen tan sols del subjecte (puc imaginar alguna cosa sense que aquesta cosa existeixi). Per tant les ‘cogitacions’ formen part del ‘cogito’.
- Objecció: dificultat per a convèncer-se que la ment és més fàcil de conèixer que els objectes dels sentits. Sembla que mentre l’existència pot autoverificar-se en referència al món extern, el ‘cogito’ no ho pot fer.
4.- Un exemple: l’estudi del tros de cera, un objecte sensible
- Com conec el tros de cera?
- pels meus sentits (error! la cera és la mateixa sota diversos canvis!)
- per la meva imaginació (error! és impossible imaginar tots els aspectes de la cera!).
- només a través del meu judici (correcte! concebo que un tros de cera és alguna cosa extensa, flexible, variable: en tinc una idea!).
- L’afirmació «hi ha cera» no és una percepció, és un judici de l’enteniment que suposa l’existència de la meva ment [«esprit»]. Fins i tot si m’enganyo i la cera no existeix, la meva ment o el meu esperit existeixen perquè la pensen.
- Més enllà del canvi en la forma de la cera (qualitatiu), la meva ment pensa que la cera no és una pura acumulació de qualitats sensibles. El coneixement de la cera ha de ser producte de l’enteniment, de la raó, i no dels sentits o de la imaginació.
- L’estudi del tros de cera reafirma la meva existència en tant que cosa pensant. El meu esperit és primer en l’ordre del coneixement en relació a les coses materials, en la mesura que és més fàcil de conèixer.
OBJECTIU DE LA TERCERA MEDITACIÓ: Després de l’estudi del subjecte que coneix (quan ja estic segur de la meva existència), cal estudiar els objectes del coneixement. En aquesta Meditació es rebutja tota forma de sensibilitat i s’estableix el criteri d’evidència de la primera veritat, s’analitzen els continguts de la ment i Descartes demostra l’existència de Déu a partir de la presència en la ment de la seva idea.
ESQUEMA DE LA TERCERA MEDITACIÓ
1.- « Estic cert que sóc una cosa que pensa»
Només hi ha una sola cosa que es resisteix al dubte: la certesa que jo existeixo en tant que esperit (pensament, ment). Per tant, «puc establir com a regla general que totes les coses que concebem força clarament i amb força distinció, són totes veritables»
Que jo tingui idees només demostra l’existència de la meva ment (pensament, esperit) « Estic cert que sóc una cosa que pensa»
Problema: com determinar si aquestes idees són veritables? El que permet que pugui tenir la certesa de la meva existència és el fet de tenir-ne una idea clara i distinta.
Per evitar qualsevol dubte, cal provar l’existència de Déu i provar, a més, que no és enganyador: «… haig d’examinar si hi ha un Déu (…) i si trobo que n’hi ha un , haig d’examinar també si pot ésser enganyador: car sense el coneixement d’aquestes dues veritats no veig pas com podria ésser cert d’alguna cosa».
[ATENCIÓ: El mot ‘idea’ no s’usa en el sentit platònic de ‘model’, sinó en el més immediat de ‘representació mental’]
2.- Estudi dels meus pensaments.
Classificació: els meus pensaments són idees -com imatge de les coses- judicis, o voluntats.
Voluntats i idees són actes. Les meves idees i la meves voluntats no poden ser falses, si no fan referència a altra cosa que a elles mateixes. Tan sols els meus judicis poden ser falsos perquè relacionen les meves idees amb objectes exteriors i afirmen que són conformes a aquests objectes exteriors.
3.- D’on provenen les meves idees?
Són possibles 3 menes d’idees
- Innates, que neixen amb mi.
- Adventícies, producte d’alguna cosa exterior.
- Factícies, inventades per mi.
Hi ha un problema amb les idees adventícies: cal explicar per què podrien ser veritables. Les idees adventícies me les ensenya la natura, independentment de la meva voluntat. Però els meus sentits corporals poden enganyar-me (el sol no és com el veig!) ; per tant l’origen de les meves idees no pot ser cap prova de la seva veritat. En conseqüència Descartes abandona aquesta via que serà la que recullen després els empiristes.
4.- Estudi del contingut de les meves idees
Poden representar substàncies, accidents o Déu.
El principi de causalitat s’aplica a les idees: l’origen del contingut de cada idea ha de tenir com a mínim tanta realitat com la idea
Totes les meves idees poden provenir només de mi, i en conseqüència només proven la meva existència.
Tan sols una idea no pot provenir de mi mateix, la idea de Déu.
5.- Examen de la idea de Déu
Primera prova de la idea de Déu: estudi de la idea d’infinit
L’infinit no és la negació de la idea de finit. És un concepte primer.
Prova: si jo dubto és que tinc consciència d’una mancança: és a dir que tinc la idea d’un ésser més perfecte de mi, que sóc finit.
Objecció: la idea de finit podria ser el resultat d’una síntesi de totes les perfeccions que tinc en potència.
Resposta: però la meva perfecció augmenta gradualment, mentre que la perfecció de Déu és actual.
La idea d’infinit ve de Déu, per tant Déu existeix.
Segona prova: estudi de la causa de la meva existència
Sóc jo mateix la causa de la meva existència? No; perquè m’hauria donat totes les perfeccions que pugui imaginar i caldria que jo conservés l’existència en cada instant, cosa que no succeeix.
He estat creat per un altre ésser finit? No; per la mateixa argumentació anterior. A més caldria que aquest ésser em pogués conservar actualment.
En conseqüència: només Déu pot ser la causa de la meva existència en tant que ésser finit, i la causa de la presència en mi de la idea d’infinit.
Déu és un ésser absolutament perfecte i no pot ser, doncs, enganyador
No sóc sol a existir. Déu existeix.
Al món anglosaxó, l’argument cartesià sobre l’existència de Déu s’anomena didàcticament: «argument de la marca registrada». Quan un fabricant crea un producte acostuma a estampar-hi el seu propi logo. Doncs, bé: quan Déu ens crea estampa en la nostra ment la idea innata que tenim d’Ell. Descartes en diu: «la marca que l’obrer imprimeix en la seva obra»
OBJECTIU DE LA QUARTA MEDITACIÓ: En les tres Meditacions anteriors Descartes s’ha elevat, mitjançant el Jo envers el coneixement del Déu. I ara es tracta de retornar al món. Però el Món és un lloc ple d’errades. En conseqüència, Descartes explica la seva teoria sobre l’error. Tota aquests Meditació vol respondre a la qüestió: ¿com és possible que jo m’enganyi?RESUM DE LA QUARTA MEDITACIÓ: LES MEDITACIONS METAFÍSIQUES inclouen un «RESUM» [‘Abregée’] de cadascuna de les parts de l’obra, estratègicament situat després de la ‘Dedicatòria’ als degans i doctors de la Facultat de Teologia de París i d’un prefaci en què es dedica a intentar mostrar que l’existència de Déu és compatible amb el seu sistema filosòfic. El text del Resum corresponent a la «Quarta Meditació», diu així:
«A la Quarta [Meditació], s’ha provat que totes les coses que nosaltres concebem molt clarament i molt distintament són totes veritat, i al mateix temps s’hi explica en què consisteix la naturalesa de l’error o falsedat; cosa que ha de ser necessàriament sabuda, tant per confirmar les veritats precedents com per confirmar les que segueixen. Però cal remarcar que no es parla en cap cas del pecat, és a dir, de l’error que es comet en la persecució del bé i del mal, sinó tan sols del que succeeix en el judici i en el discerniment del veritable i del fals, i que no pretenc de cap manera parlar de coses que pertanyen a la fe o a la conducta de la vida, sinó tan sols de les que fan referència a les veritats especulatives i que poden ser conegudes amb l’ajuda de la sola raó natural».
ESQUEMA:
1.- Constatació: a partir de la idea de Déu és possible descobrir un camí per al coneixement.
I això per dues raons: a) Si Déu és perfecte no és enganyador «puix que en tot frau i engany s’hi troba alguna forma d’imperfecció», de manera que es respon la hipòtesi del Geni maligne; i b) la meva facultat de jutjar no és enganyadora en la mesura que prové de Déu.
Problema: però no hi deixa de succeir que jo m’enganyo sovint.
2.- Com explicar que jo m’enganyi?
2.1.- Primera explicació: l’error és la marca de la meva imperfecció.
L’error és un defecte.
En la mesura que sóc un ésser finit, imperfecte, «un entremig entre Déu i el no-res», puc equivocar-me: «S’esdevé que m’equivoco perquè la potència que Déu m’ha donat per a discernir el veritable del fals, no és en mi infinita».
Problema: l’error no tan sols és un defecte, és també una privació, la negació de quelcom que jo hauria de tenir.
No hem d’acusar Déu en la mesura que resulta impossible comprendre les seves intencions.
2.2.- Segona explicació: l’error prové del desajustament entre les dues ‘potencies’ de la ment, l’enteniment finit i la voluntat infinita.
L’enteniment és una facultat del coneixement que concep les idees sense afirmar-les ni negar-les (sense dir ‘és veritat’ o ‘és fals’)
L’enteniment no és causa de l’error perquè no ens diu si les idees corresponen a la realitat. En la mesura que l’enteniment és limitat tan sols ens impedeix de poder conèixer-ho tot.
La voluntat és el lliure albir. En la mesura que la meva voluntat és il·limitada sóc a imatge de Déu.
3.- L’error és un judici fals.
‘Error’ és afirmar, sigui per prejudici o per precipitació, una idea que no és ni clara ni distinta. L’error no depèn del meu enteniment (que em proposa una idea o una altra), sinó de l’ús que faig de la meva voluntat.
4.- Com evitar l’error?
Si els judicis de la voluntat humana (limitada) respectessin la necessitat de la reflexió prèvia (enteniment) no es produiria l’error: «D’on neixen, doncs, els meus errors? És només d’això, a saber, que essent la voluntat molt més àmplia i extensa que l’enteniment, no la continc en els mateixos límits, sinó que l’estenc també a coses que no entenc»
Per tant cal no queixar-se de Déu: no m’ha condemnat a l’error; és possible evitar-lo: «I no tinc cap dret a plànyer-me, si Déu, havent-me posat al món, no ha volgut col·locar-me al rang de les coses més nobles i més perfectes; fins i tot tinc motiu d’acontentar-me que, si no m’ha donat la virtut de no errar gens (…) ha deixat si més no en el meu poder (…) retenir el meu judici sobre les coses la veritat de les quals no m’és clarament coneguda».
Mètode: el coneixement de l’enteniment ha de ser anterior a la decisió de la voluntat. Cal suspendre el judici mentre les idees no són encara clares i distintes. És una invitació a practicar el dubte metòdic en forma d’indiferència quan apareixen dues idees contràries entre si.
(Síntesi de R. Alcoberro)