SÒCRATES

SÒCRATES

Sòcrates (Grec: Σωκράτης, Atenes, c. 470 aC – 399 aC^[1]) fou un filòsof grec, a qui es considera el fundador de la filosofia occidental. Només ens n’ha arribat informació per mitjà dels seus deixebles. En particular, els diàlegs de Plató ofereixen la font d’informació més fiable sobre Sòcrates que hi ha actualment.^[2]

A partir de la descripció de Plató, Sòcrates pren renom especialment per la seva contribució al camp de l’ètica, i és també aquest Sòcrates platònic el que dóna el seu nom als conceptes de la ironia socràtica i del mètode socràtic, o elenchus. Aquest segon mètode és d’ús comú en una gran varietat de discussions; es tracta d’un mètode pedagògic en què es fan una sèrie de qüestions amb la finalitat no d’obtenir respostes concretes, sinó més aviat amb l’objectiu de fer reflexionar a l’interlocutor sobre els punts fonamentals del tema.

Les aportacions de Sòcrates també van suposar una contribució important i duradora als camps de l’epistemologia i la lògica, i la influència de les seves idees i la seva forma de pensar van posar els fonaments de la filosofia occidental que el va succeir.

El problema socràtic

És molt complicat poder obtenir un retrat acurat del Sòcrates històric i del seu punt de vista filosòfic a partir de les poques fonts que ens han arribat. Això es coneix com el problema socràtic.

Sòcrates no va escriure textos de filosofia. Tant el coneixement de la seva vida com de la seva obra està basat en els escrits dels seus deixebles i dels seus contemporanis. En un lloc prominent, tenim els diàlegs de Plató; però l’apologia de Xenofont, i altres textos d’Aristòtil i Aristòfanes també ens en donen detalls importants.^[3]

La dificultat de descobrir el Sòcrates real sorgeix del fet que aquestes obres són textos filosòfic o dramàtics, més que explicacions històriques. Deixant a banda Tucídides (que no menciona Sòcrates ni els filòsofs en general), de fet no hi ha res semblant a una història escrita de l’època i el lloc en què va viure Sòcrates. Com a conseqüència, les fonts que mencionen Sòcrates no són necessàriament acurades històricament, i són sovint parcials (perquè qui va perseguir i recloure Sòcrates no va deixar cap escrit). Així doncs, els historiadors s’enfronten al repte de reconciliar els diversos textos entre si per mirar de crear un retrat acurat i, sobretot, consistent de la vida i obra de Sòcrates.

En general, a Plató se’l considera la font més fiable i informativa sobre la vida de Sòcrates i la seva filosofia.^[4] Alhora, a algunes obres Plató porta la seva versió literària de Sòcrates a expressar idees i comportar-se d’una manera que el Sòcrates històric molt probablement mai no hauria dit o fet. Saber si en un diàleg de Plató determinat s’està parlant del Sòcrates històric o de la versió literària que en fa Plató és un tema molt controvertit. També se li critica a Plató el fet de fer descripcions aparentment incompatibles de Sòcrates; als seus diàlegs el descriu alhora com un mestre que nega tenir disciplina, com un home de raó que obeeix una veu divina de dins del seu cap i com a un home devot a qui l’Estat executa per la seva pròpia conveniència. També afirma que Sòcrates menysprea els plaers dels sentits, encara que s’emociona per la bellesa. Es consagra a l’educació dels ciutadans d’Atenes (criticant durament els sofistes), però alhora és indiferent amb els seus propis fills.

Deixant de banda aquestes crítiques, és clar gràcies a uns altres escrits i fonts històriques que Sòcrates no va ser només un personatge literari o una invenció de Plató. El testimoni de Xenofont i d’Aristòtil, a més de la descripció d’Aristòfanes amb Els núvols, poden donar cos a la nostra idea de Sòcrates més enllà de l’obra de Plató. Si més no, ens podem fer una idea de la seva importància pel simple fet de que Sòcrates fou utilitzat popularment en una eina retòrica comuna de l’època, l’ús de l’argument ad verecundiam, és a dir, que una idea devia ser certa “perquè així ho havia dit Sòcrates”.

Vida de Sòcrates

Segons Plató, el pare de Sòcrates va ser Sofronisc,^[5] que treballava amb pedra (o bé un picapedrer, o bé un escultor), i la seva mare Fenàreta,^[6][7] una llevadora. Tot i que habitualment se’l caracteritza com a lleig i baix d’estatura, Sòcrates es va casar amb Xantipa,^[8] que era molt més jove que ell. Amb ella va tenir tres fills,^[9] Làmprocles, Sofronisc i Menexenus. El seu amic Critó d’Atenes el criticaria per abandonar els seus fills quan va refusar intentar escapar abans de la seva execució.^[10]

No està gaire clar com Sòcrates es guanyava la vida. Els textos antics semblen indicar que Sòcrates no treballava. En el Simposi de Xenofont s’afirma que Sòcrates va dir que es dedicava tan sols al que creia que era l’art o ocupació més gran: la discussió filosòfica. A Els núvols, Aristòfanes satiritza Sòcrates i el retrata com a algú que accepta un pagament per ensenyar i mantenir una escola sofista amb Chaerephon, però a l’ Apologia i al Simposi, de Plató, així com en els relats de Xenofont, Sòcrates explícitament rebutja acceptar qualsevol tipus de pagament per ensenyar. Més específicament, a l’Apologia, Sòcrates cita la seva pobresa com a prova de que ell no és professor. Segons Timó i fonts posteriors, Sòcrates va aprendre la professió de picapedrer del seu pare. Hi ha una versió antiga, no secundada pels acadèmics moderns, que afirma que Sòcrates va tallar les estàtues de Les Tres Gràcies, que van estar al costat de l’Acròpoli fins al segon segle dC.^[11]

Diversos diàlegs de Plató fan referència al servei militar de Sòcrates. Va viure en una època inestable, marcada per la Guerra del Peloponès (431 aC – 403 aC) i la dictadura dels Trenta Tirans (404 aC). Sòcrates diu que va servir a l’exèrcit atenenc durant tres campanyes: a la Batalla de Potidea, la Batalla d’Amfípolis, i la Batalla de Dèlion. Al seu Simposi, Alcibíades relata el valor de Sòcrates a les batalles de Potidea i Dèlion, i narra com Sòcrates va salvar-li la vida durant la batalla prèvia (219e-221b). El servei excepcional de Sòcrates a Dèlion també es menciona a Laches, relatat pel general que dóna el seu nom al diàleg (181b). A l’ Apologia, Sòcrates compara el seu servei militar als seus problemes davant del jurat, i diu que qualsevol jurat que cregui que es pot retirar de la filosofia també ha de creure que els soldats s’haurien de retirar quan sembli que seran morts a la batalla.

L’any 406 va ser membre de la Boule, i la seva tribu, els Antíocs, van presidir la Pritània el dia que van ser acusats els generals de la Batalla de les Arginuses, que havien abandonat els cadàvers i els supervivents dels vaixells enfonsats per empaitar la armada espartana, un cop aquesta ja havia estat derrotada. Sòcrates era l’ epistates (l’administrador responsable), i va rebutjar la demanda inconstitucional d’un judici col·lectiu per establir la culpa de tots vuit generals que havia proposat Callixeinus. Finalment, Sòcrates no va cedir davant les amenaces d’impugnació i d’empresonament, i va bloquejar el vot fins a la fi de la seva Pritània a l’endemà, quan els sis generals van ser condemnats a mort.

L’any 404, els Trenta Tirans buscaven assegurar la lleialtat d’aquells que s’oposaven a ells fent-los còmplices de les seves activitats. Sòcrates i quatre persones van rebre ordres de portar Lleó de Salamis per a una execució injusta. Sòcrates s’hi va negar, i la seva mort va ser evitada només pel derrocament dels Trenta Tirans poc després.

Judici i mort de Sòcrates

Article principal: Juí a Sòcrates

L’any 399 aC, es presenta una acusació contra Sòcrates per tres càrrecs: no creure en els déus grecs i introduir nous déus^[12] (el delicte d’ asebeia, traduït habitualment per impietat) i corrompre la joventut.^[13] També se l’acusa indirectament de ser un sofista i d’ensenyar l’astronomia d’Anaxàgores,^[14] que havia estat acusat també d’impietat. Fan l’acusació tres ciutadans atenencs: Anitos, en nom dels artesans i polítics, Mèlet, en nom dels poetes, i Licó, en nom dels oradors.

El tribunal que l’havia de jutjar constava de 500 ciutadans (a l’antiga Grècia, la ciutadania no incloïa a dones, esclaus ni metecs), escollits a l’atzar.

Segons explica Plató a l’Apologia, durant el judici Sòcrates comença defensant-se dels prejudicis que han portat a aquesta situació. Explica la caricatura que fa d’ell Aristòfanes, i també quan van començar els seus problemes: amb la visita a l’Oracle de Delfos. A la pregunta de Querofont a l’Oracle de si hi havia ningú a Grècia més savi que Sòcrates, aquest va respondre que no. Sòcrates va considerar que això era una paradoxa, perquè precisament ell afirmava que no sabia res. Per tal de resoldre aquesta contradicció, va preguntar a polítics, poetes i artesans, i es va adonar que aquests en realitat no sabien, sinó que ho feien veure, i que per tant, ben bé podia ser cert allò que deia l’Oracle, pequè com a mínim ell era conscient de la seva ignorància. Explica Sòcrates que això li va valer moltes enemistats.

Un cop resolts els prejudicis, Sòcrates passa a defensar-se dels càrrecs de corrupció de joves i d’asebeia. Diu que no ha estat mai sofista, sinó que els joves que l’han escoltat, ho han fet per voluntat pròpia i sense que ell els cobrés res, pe tant l’acusació no tenia fonament. Pel que fa a la seva suposada impietat, posa com a exemple el seu daimon personal, que l’orienta i el guia. Diu Sòcrates que el paper que ha triat és el de tàvec; així com aquest desperta i incordia l’ase endormiscat, ell intenta fer igual amb Atenes.

Un cop acabades les dissertacions de cada part, el jurat vota a favor de considerar-lo culpable per 280 vots a 220. Un cop decidida la culpabilitat, calia decidir la condemna. Sòcrates diu que en realitat allò que mereixeria seria que la ciutat el mantingués i li donessin menjar al Pritaneu (un honor que era reservat només als guanyadors dels Jocs Olímpics i als benefactors de la ciutat). Tot i això, proposa pagar una multa de 100 dracmes, una quantitat molt petita, però que era una cinquena part de les seves possessions i que per tant era una prova de la seva pobresa. Davant la negativa del jurat, accepta ampliar la multa a 3.000 dracmes, perquè els seus amics s’ofereixen a fer el pagament. Per la seva banda, l’acusació proposa la pena de mort.

El tribunal, empipat per l’alternativa proposada per Sòcrates, vota per 360 a favor i 140 en contra condemnar-lo a la mort.

Els seus amics van intentar convèncer-lo perquè fugís de la cel·la on estava empresonat després del judici, però ell no ho accepta, per coherència amb ell mateix.^[15] Arribat el moment, Sòcrates beu la cicuta, que li provoca la mort, als 70 anys d’edat.^[16]

El mètode socràtic

La seva contribució més important al pensament occidental probablement va ser el seu mètode d’investigació dialèctica, conegut com el mètode socràtic o mètode d’elenchus. Va fer servir aquest mètode per investigar especialment els conceptes morals claus, com ara el Bé o la justícia. És per aquest motiu que es considera a Sòcrates el pare de l’ètica occidental o filosofia moral, així com d’uns altres temes claus en la filosofia.

El mètode és descrit per primer cop per Plató als Diàlegs socràtics. Per solucionar un problema, es divideix en una sèrie de qüestions, les respostes a les quals permeten a l’interessat trobar gradualment la resposta que buscava. La influència d’aquest mètode és patent a l’ús actual del mètode científic, al qual les hipòtesis són el començament per arribar a trobar la llei física que segueix l’observació.

Com a exemple d’ús del mètode socràtic, podem pensar en algú que vulgui jutjar les seves creences. El mètode socràtic ajudaria a fer-ho, eliminant successivament les creences que porten a una contradicció mitjançant el mètode reducció a l’absurd. Així, primer caldria proposar una tesi determinada. Sòcrates respondria explicant quines premisses prèvies i de conseqüències lògiques posteriors comporta aquesta tesi. El seu interlocutor pot haver d’acabar acceptant que hi ha una contradicció, perquè s’arriba a un resultat oposat al que deia la seva tesi original. D’aquesta manera, l’interessat es veu obligat a posar en dubte la validesa de les seves creences. Un cop, Sòcrates va dir: “Sé que no em creuràs, però la forma més alta d’excel·lència de l’home és posar en dubte a un mateix i als altres”.^[17]

El mètode seguit consta habitualment de tres fases:

• La fase de prejudici: l’interlocutor creu que té raó sobre allò que diu. El filòsof debat la idea fent preguntes a l’interlocutor fins que aquest arriba a la conclusió que estava equivocat i que necessita corregir-ho. Aquesta fase és la que es coneix pròpiament com a mètode socràtic o d’elenchus.
• Maièutica: lliure de prejudici, es convida l’interlocutor a debatre de forma més profunda el tema. Aquesta fase està basada en la idea, més platònica, de que el coneixement està latent en la consciència humana. El filòsof, tal i com fa la llevadora amb els nounats, ha d’ajudar el seu interlocutor a fer néixer la veritat.
• Aletheia: quan s’arriba a la veritat (del grec: ἀλήθεια, veritat). És l’última passa, l’interlocutor desemmascara la veritat.

Doctrina filosòfica

És complicat destriar les creences de Sòcrates de les de Plató. No existeixen gaires evidències concretes que permetin desmarcar clarament el pensament dels dos filòsofs. Les teories llargues i elaborades de la majoria dels diàlegs platònics són de Plató, i alguns acadèmics^{[cal citació]} pensen que Plató va adaptar l’estil socràtic per tal que el Sòcrates literari que ell descriu i el personatge històric no poguessin ser distingits.

Uns altres acadèmics^{[cal citació]} diuen que Sòcrates va tenir les seves pròpies teories i creences, però hi ha molta controvèrsia sobre quines eren realment, a causa de la gran dificultat que hi ha a, no només separar els dos autors a les fonts de Plató, sinó també d’interpretar fins i tot els textos dramàtics on apareix Sòcrates. En conseqüència, cal tenir present que la distinció entre les creences de Sòcrates i les de Plató, o Xenofont, no és senzilla, i s’ha de recordar que allò que s’atribueix a Sòcrates podria reflectir en realitat les preocupacions fonamentals d’aquests pensadors.

L’assumpte és encara més complicat pel fet que el Sòcrates històric sembla que va ser conegut per fer preguntes sense respondre-les, argumentant que no era prou savi per respondre les qüestions que feia als altres.^[18]

Si es pot dir res sobre les creences filosòfiques de Sòcrates és que ell estava moralment, intel·lectualment i políticament en desacord amb els seus companys atenencs. Quan és al judici per impietat i per corrompre les ments de la joventut d’Atenes, utilitza el mètode de l’elenchus per demostrar als jurats que els seus valors morals estan desenfocats. Els explica que ells estan preocupats per les seves famílies, feina, i responsabilitats polítiques, quan haurien d’estar preocupats més aviat pel “benestar de la seva ànima“. La creença de Sòcrates en la immortalitat de l’ànima, i la seva convicció de que havia estat triat pels déus per a explicar-ho va provocar enuig.

Sòcrates també va posar en dubte la doctrina dels sofistes, que deien que l’areté (la virtut) podia ser ensenyada. Li agradava dir que pares que havien tingut èxit, com el prominent general Pèricles, no havien tingut descendents de la seva mateixa qualitat. Sòcrates deia que l’excel·lència moral era una qüestió més lligada al llegat diví que a l’educació paterna. Aquesta creença hauria pogut contribuir a la seva falta de preocupació pel futur dels seus propis fills.

Sòcrates sovint diu que les seves idees no són realment seves, sinó dels seus professors. Menciona algunes influències: Pròdic, el rètor, i Anaxàgores, el científic. Potser sorprenentment, Sòcrates diu haver estat fortament influït per dues dones a més de la seva mare: diu que Diotima, una sacerdotessa de Mantinea, li havia ensenyat tot allò que savia sobre l’eros (l’amor). També menciona Aspàsia, l’amant de Pèricles, que li havia ensenyat l’art de la retòrica.^[19] John Burnet diu que el seu mestre principal havia estat Arquelau, de línia semblant a Anaxàgores, però que les seves idees eren tal i com Plató les havia descrit; Eric A. Havelock, a més, diu que l’associació de Sòcrates amb els partidaris d’Anaxàgores és una evidència de la separació filosòfica entre Plató i Sòcrates.

Paradoxes socràtiques

Moltes de les creences que tradicionalment s’atribueixen al Sòcrates històric s’han caracteritzat com a “paradoxals“, perquè semblen contradir el sentit comú. Aquestes són algunes de les anomenades paradoxes socràtiques: ^[20]

• Ningú no desitja el mal.
• Ningú no s’equivoca ni fa el mal volent o sabent que ho està fent.
• La virtut -tota la virtut- consisteix en el coneixement.
• Amb la virtut n’hi ha prou per assolir la felicitat.

El terme paradoxa socràtica també es fa servir amb el sentit d’una paradoxa autoreferent, en el sentit de la famosa frase de Sòcrates “Només sé que no sé res“.^[21]

Coneixement

Sòcrates acostumava a dir que el seu coneixement es limitava al fet de ser conscient de la seva pròpia ignorància. Sòcrates creia que el fet d’obrar malament era una conseqüència de la ignorància, i que aquells que ho feien no sabien com fer-ho bé. Sòcrates només assegurava conèixer “l’art de l’amor”, que connectava amb el concepte de l'”amor a la saviesa”, és a dir, la filosofia. Mai no va considerar-se cap savi, sinó que només deia conèixer el camí que un amant de la saviesa ha de seguir per arribar-hi. És qüestió de debat si Sòcrates creia que els humans (en oposició als déus com Apol·lo) podien arribar a ser savis. D’una banda, va traçar una línia clara entre la ignorància humana i el coneixement ideal. D’una altra banda, a les obres de Plató trobem descrits mètodes per assolir la saviesa: al Simposi de Plató (concretament, a el discurs de Diotima), i també a la República, on s’explica l’al·legoria de la caverna.

A l’Apologia Sòcrates deixa clar que no es considera cap professor. El seu paper, diu, s’ha d’interpretar més aviat com l’anàleg al d’una llevadora (μαῖα maia), com la seva mare. Sòcrates explica que no té teories pròpies, però que sap com fer néixer les teories dels altres, i determinar si són valuoses o imperfectes. Pot ser significatiu que faci notar que les llevadores no tenen fills a causa de la seva edat, i que les dones que mai no han parit no poden ser llevadores; una dona sense fills no tindria experiència ni coneixements del part, i seria incapaç de destriar els infants valuosos dels altres. Per tal de poder-hi jutjar, la llevadora ha de tenir experiència al seu camp.

Llegat

Influència immediata

Inmediatament, els deixebles de Sòcrates van treballar tant en allò que els havia ensenyat el seu mestre de la política com en crear noves escoles de pensament. Alguns dels controvertits tirans d’Atenes eren contemporanis o estudiants pòstums de Sòcrates, com Alcibíades i Críties. Plató -que de fet era parent de Críties- va fundar l’Acadèmia el 385 aC, i aquesta va guanyar tanta notorietat que de fet Acadèmia va passar a ser el nom comú per a les institucions educatives en les llengües europees posteriors. El protegit de Plató, Aristòtil va fer de tutor d’Alexandre el Gran, i també va fundar la seva pròpia escola el 335 aC, el Liceu, nom que també té el significat genèric avui en dia d’institució educativa.

Mentre que als Diàlegs Sòcrates havia tret importància al coneixement institucional com ara les matemàtiques o la ciència per donar-li a la condició humana, Plató ho emfasitzaria amb notes metafísiques inspirades en Pitàgores. Per la seva part, Aristòtil va treballar tant la filosofia com la ciència, i va fer treballs destacables també en biologia i física.

El pensament socràtic, especialment pel que fa a la vida simple, es va allunyar cada cop més dels interessos filosòfics de Plató, però va ser heredat per un dels estudiants més vells i intransigents de Sòcrates, Antístenes. Antístenes va originar un nou corrent filosòfic poc després de la mort de Sòcrates, el cinisme. Antístenes va atacar Plató i Alcibíades pel que considerava una traïció als principis socràtics.

La idea de la virtut individual i un cert ascetisme havia estat en part ignorada per Plató i Aristòtil i només tractada tangencialment pels cínics, però va servir com a punt de partida per a un altre corrent filosòfic el 281 aC: l’estoïcisme. Zenó de Cítion va descobrir els escrits que parlaven de Sòcrates i després va aprendre sobre ell gràcies a Crates, un filòsof cínic.

L’escola cirenaica, fundada per Arístip de Cirene, l’escola megàrica, fundada per Euclides de Mègara (diferent del Euclides matemàtic), i l’escola cínica, fundada per Antístenes, reben el nom d’escoles socràtiques menors, en contraposició amb l’Acadèmia de Plató, considerada l’escola socràtica major.

Efectes històrics posteriors

Mentre que alguna de les darreres contribucions de Sòcrates a la cultura i filosofia hel·lèniques, així com a l’era romana, s’han perdut, els seus ensenyaments van ressorgir tant a l’Europa medieval i l’Orient mitjà islàmic, al costat de les d’Aristòtil i l’estoïcisme. Sòcrates és mencionat al diàleg Kuzari pel filòsof jueu Yehuda Halevi, on un jueu instrueix el rei dels khàzars sobre el judaisme. Al-Kindi, un conegut filòsof àrab, va intentar reconciliar Sòcrates i la filosofia hel·lènica amb la cultura islàmica.

Sòcrates va recobrar importància a la filosofia occidental al Renaixement i la Il·lustració a Europa, quan la teoria política es va reformar amb les obres de John Locke i Hobbes. Voltaire fins i tot va arribar a escriure una obra satírica sobre el Judici a Sòcrates. Hi ha un gran nombre de pintures sobre la vida de Sòcrates d’aquesta època, incloent obres de Jean-Baptiste Regnault i La mort de Sòcrates, de Jacques-Louis David, a finals del segle XVIII.

Avui en dia, el mètode socràtic és encara utilitzat a les aules i a les escoles de dret com a mètode per discutir assumptes complexos, per exposar els temes fonamentals de l’orador i l’interlocutor.

Referències

Bibliografia

• Brun, Jean. Socrate. Presses universitaires de France, 1978 (sixth edition), 39–40. ISBN 2-13-035620-6. (francès)
• Coppens, Philip, (anglès) “Socrates, that’s the question,” Feature Articles – Biographies, PhilipCoppens.com.
• May, Hope. On Socrates. Belmont, CA: Wadsworth, 2000. ISBN 0534576044. (anglès)
• Ong, Walter. Orality and Literacy. New York: Routledge, 2002. ISBN 0415281296. (anglès)
• Kagan, Donald. The Fall of the Athenian Empire. First. Ithaca, New York: Cornell University Press, 1987.
• Pausànies, (anglès) Description of Greece. W. H. S. Jones (tradcutor). Loeb Classical Library. Cambridge, MA: Harvard University Press; London, William Heinemann Ltd. (1918). Vol. 1. Books I–II: ISBN 0-674-99104-4. Vol. 4. Books VIII.22–X: ISBN 0-674-99328-4. (anglès)
• Tucídides; Història de la guerra del Peloponès. London, J. M. Dent; New York, E. P. Dutton. 1910. (anglès) The Peloponnesian War
• Vlastos, Gregory. Socrates, Ironist and Moral Philosopher. Ithaca: Cornell University Press, 1991. ISBN 0801497876. (anglès)

Enllaços externs

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Sòcrates

Vegeu llibres en català escrits per Sòcrates a Viquitexts, la biblioteca lliure.

• Dossier Sofistes i Sòcrates Textos i estudis sobre Sòcrates, fets per Ramon Alcoberro.
• Filoxarxa Article sobre Sòcrates.
• L’Enciclopèdia Catalana Article sobre Sòcrates.
• Sòcrates Filosofia per a joves estudiants.

 

El judici

Antecedents del judici

En el moment del seu emprsonament, feia anys que Sòcrates era una figura coneguda en Atenes. La comèdia de Aristòfanes Els núvols (Nephelai), presentada en 420 aC, tenia Sòcrates com un dels personatges principals, mostrant-ho com un estafador pompós i ressonant.

Cap de les obres produïdes per Sòcrates ha sobreviscut, però el seu pupil Plató va registrar molts “diàlegs socràtics“, amb el seu mestre com a personatge central. Moltes de les persones més influents de l’època es van ressentir pel sistema del filòsof de Sòcrates, ja que amb les seues preguntes refutava les afirmacions de savis i virtuosos. La molèstia amb què la majoria de la gent va veure al elenchos li va guanyar a Sòcrates l’epítet de “crític d’Atenes”. El mètode socràtic era imitat ben sovint pels jóvens atenesos, trastornant en gran manera els valors morals i l’orde ja establert. Tot i que el mateix Sòcrates va lluitar per Atenes i va advocar a favor de l’obediència a les lleis, al mateix temps va criticar a la democràcia, especialment a la pràctica atenesa d’eleccions de grup, ridiculitzant que en cap altre ofici podia una persona ser triada d’aquesta manera. Aquesta crítica va augmentar la suspicàcia dels demòcrates, en especial quan els seus acostats eren descoberts com a enemics de la democràcia. Alcibíades va traïr a Atenes en favor de Esparta (encara que el fet va ser segurament una qüestió de necessitat més que ideològica) i Critias, el seu ex discípul, va ser un dels líders dels Trenta Tirans (l’oligarquia pro espartana que va governar Atenes durant alguns anys, després de la seua derrota en la guerra del Peloponés), a pesar que també hi ha registres de la seva enemistat.

Sumat a tot això, Sòcrates mantenia una visió molt particular en quant a la religió. Va realitzar diverses referències al seu esperit personal, o daimon, encara que va afirmar explícitament que mai se li havia imposat, sinó que li advertia sobre diversos esdeveniments possibles. Molts dels seus contemporanis sospitaven del daimon de Sòcrates, considerant-ho un rebuig de la religió de l’estat. En general, es veu al daimon de Sòcrates com quelcom semblant a la intuïció. A més, Sòcrates deia que el concepte de bondat precedia als desitjos dels déus, en compte d’estar determinat per estos.

El procés

El primer element del judici va ser l’acusació formal, presentada al arcont per l’acusador, Meleto. Després si haguera decidit que existia un cas davant del qual havia de donar-se una resposta, l’arcont va indicar a Sòcrates que es presentara enfront d’un jurat de ciutadans atenesos, per a contestar els càrrecs de corrupció dels jóvens atenesos i asebeia (impietat).

Els jutges van ésser seleccionats a sort d’entre un grup de ciutadans (sempre homes) voluntaris, doncs (la ciutadania no incloïa dones, esclaus ni estrangers residents) pertanyents a cada classe social. A diferència de qualsevol judici dut a terme en moltes societats modernes, la majoria dels veredictes eren regla més que excepció. (Per a una versió satírica dels jutges i tipus de persones que es podien trobar en ells, veja la comèdia de Aristòfanes Les vespes).

Sòcrates es va enfrontar a un jurat compost per 500 ciutadans (el seu grans mides demostra que el juí era vist com quelcom important) i després que ell i el seu acusador hagueren presentat les seues dissertacions, el jurat va votar a favor de condemnar-ho per 280 contra 220.

A continuació, Sòcrates i el fiscal van suggerir diverses sentències alternatives. Després d’expressar la seva sorpresa davant del poc que va ser necessari per a declarar-ho culpable, Sòcrates va proposar bromejant una sentència composta per menjars gratuïts en el Pritaneo (un honor que era reservat als benefactors de la ciutat i els guanyadors dels Jocs Olímpics), després es va oferir a pagar una multa de 100 dracmes, la qual cosa equivalia a una quinta part de les seves possessions i era prova irrefutable de la seua pobresa. Finalment, va acordar pagar la suma de 3.000 dracmes (la idea li havia sigut proposta per Plató, Critón, Critóbulo i Apolodoro, els que també li garantien el seu pagament). El seu acusador va proposar la pena de mort.

El jurat va estar a favor de la pena per gran majoria (360 contra 140), demostrant, segons Plató, que Sòcrates havia perdut suport degut al seu to de lleugeresa i el fet de no demanar disculpes.

Els seguidors de Sòcrates li van recomanar fugir,^[1] la qual cosa era esperat (i inclús hauria sigut acceptat) per la ciutadania; però ell es va negar per principis. Per coherència amb la seva pròpia filosofia d’obediència cap a les lleis, va dur a terme la seva pròpia execució bevent la cicuta amb la qual ho havien proveït.^[2] Així, es va convertir en un dels primers dels escassos “màrtirés” intel·lectuals. Sòcrates va morir a l’edat de 70 anys.

El judici de Sòcrates descrit pels seus contemporanis

En la primera tetralogia de diàlegs de Plató (Eutifrón, Apologia, Critón i Fedón), el deixeble de Sòcrates centra la seua trama en el juí i execució del seu mestre. Xenofont també va escriure una Apologia de Sòcrates.

Interpretacions del judici

Interpretació en el món antic

Els antics atenesos no li van donar al judici de Sòcrates el caràcter icònic que posseeix avui en dia. Atenes acabava de travessar un període complicat, on un grup pro-espartà designat com els Trenta Tirans havia derogat la democràcia en la seua busca per imposar un govern oligàrquic. El poble no veia com a coincidència el fet que Critias, el líder dels Tirans, hagués sigut un dels deixebles de Sòcrates. Els seus amics van procurar disculpar-se, però la visió d’Atenes segurament haja sigut l’expressada pel orador Èsquines alguns anys després, quan, durant una dissertació, va escriure:

«	«Potser no van condemnar mort Sòcrates el sofista, companys ciutadans, perquè es va demostrar que havia educat a Critias, un dels Trenta que van derrocar la democràcia?»[3]	»

Interpretació en el món modern

La mort de Sòcrates, tal com fora presentada per Plató, ha inspirat escriptors, artistes i filòsofs del món modern, en formes molt variades. Per a alguns, l’execució de qui Plató va cridar «el més savi i just de tots els homes» ha demostrat la falta de confiabilitat en un govern democràtic. Per a altres, especialment I. F. Stone en el seu llibre El judici de Sòcrates, l’acció dels atenesos era una defensa justificable de la seua democràcia, la qual havia sigut restablida recentment. En general, Sòcrates és vist com una figura paterna, sàvia i benèvola, martiritzada a causa de les seues creences intel·lectuals. Així va ser exactament com ho van presentar Plató i Xenofont, per la qual cosa no és sorprenent que el mite de Sòcrates i la seua execució haja pres existència pròpia, allunyada de l’home històric la verdadera visió política de la qual possiblement no arribem a conéixer mai.

Bibliografia

• Platón. Diálogos. Obra completa. Volumen I: Apología. Critón. Eutifrón. Ion. Lisis. Cármides. Hipias menor. Hipias mayor. Laques. Protágoras, 2003. ISBN 978-84-249-0081-6.
• Jenofonte. Recuerdos de Sócrates. Económico. Banquete. Apología de Sócrates, 1993. ISBN 978-84-249-1619-0.

Notes

 

Sòcrates (Grec: Σωκράτης, Atenes, c. 470 aC – 399 aC) fill d’un escultor i d’una llevadora, que es considera el fundador de la filosofia occidental. Plató és la font d’informació més fiable sobre Sòcrates de la què es disposa.

Segons alguns historiadors i deixebles, des de jove va cridar l’atenció dels que l’envoltaven per l’agudesa dels seus raonaments i la seva facilitat de paraula. També destacava la ironia que utilitzava en els discursos (apreciada per alguns, però que causà el malestar que facilità la seva condemna a mort). Als ciutadans joves aristocràtics d’Atenes els preguntava sobre la seva confiança en opinions populars, encara que ell sempre afirmava que no els oferia cap ensenyament, que “les seves preguntes només ajudaven a trobar veritats al seu interior” S’oposava (en paraules de Plató a l’Apologia de Sòcrates) a “la ignorància popular i al coneixement dels que es deien savis” (incloïa en la seva crítica governants, savis, sofistes i fins erudits en escultura i art).

Sòcrates com esmenten Plató, Xenofont i Aristòtil, va crear la maièutica, un mètode inductiu que li permetia portar els alumnes a la resolució dels problemes que es plantejaven per mitjà de preguntes, la lògica de les quals arribava a un coneixement innat (com asseguraria després Descartes en el racionalisme). Pensava que el coneixement i l’autodomini haurien de permetre restaurar la relació entre l’ésser humà i la naturalesa.

No va deixar res escrit i els seus pensaments es coneixen gràcies sobretot a Plató, però també a Antístenes d’Atenes, Xenofont i Esquimes, a més d’alguns apunts d’Aristòtil. Malgrat això, Sòcrates és un personatge important en la cultura europea, com a mestre de Plató i com a pioner d’algunes idees bàsiques del pensament occidental.

Va morir als 70 anys d’edat, l’any 399 aC, acceptant suïcidar-se i ingerir la cicuta, metzina a la qual l’havia condemnat el tribunal que el va jutjar per no reconèixer els déus atenencs i per, segons ells, “corrompre la joventut”. Plató descriu els darrers moments de Sòcrates en tres dels seus diàlegs (Apologia de Socrates, Critó i Fedó).

El procediment que fa servir és la pregunta “què és?“, que configura el fonament de la ciència. Però la seva forma de preguntar el que fa és examinar el que creu saber el seu interlocutor mitjançant:

• La ironia, que consisteix en mostrar a qui parla la ignorància que s’amaga darrera el seu suposat saber.
• La maièutica, que completa el procés irònic en portar al descobriment de la veritat a través d’una colla de preguntes orientades a aquesta finalitat. Així, la ment humana genera el concepte que es concreta en la definició i que constitueix el moment essencial del saber.

La ironia socràtica està present en la seva famosa frase “només sé que no sé res”. Això vol dir, que el filòsof (la persona que vol saber) té una actitud inicial d’humilitat intel·lectual i per això està interessat en la recerca a través del diàleg per posar en comú les diverses raons en favor o en contra d’una opinió o d’una argumentació. L’accés a la veritat no és fàcil, i mai la posseïm del tot ni definitivament. Calen tècniques del pensament i del diàleg per tal d’avançar en la recerca de la veritat. Cada problema pot ser abordat si es formulen les preguntes adequades (maièutica) que permeten aclarir els conceptes.

Sòcrates pressuposa que dins de cada persona hi ha la capacitat de conèixer si la ment i el diàleg són guiats de manera convenient. Això implica un innatisme epistemològic que després recolliran Plató i Descartes, entre d’altres.

La finalitat de la ironia i de la maièutica no era cap altra que l’educació de l’home en la recerca del bé, identificat en la ciutat (polis) amb el bé col·lectiu i la justícia. Conèixer el bé és el mateix que fer el bé, segons Sòcrates (definició molt optimista de la naturalesa humana i de la capacitat del coneixement intel·lectual a l’hora de tenir efectes sobre la moral). Aquesta recerca del coneixement és el principi del plaer i de la felicitat atès que ningú obra malament, en contra del seu propi profit (doncs, segons Sòcrates, no hi ha cap benefici que sigui malvat, excepte si l’ésser humà s’enganya a si mateix).

Aquesta ètica, que té com a punt de sortida la intimitat de l’ésser humà, pren una dimensió col·lectiva en acceptar cada ésser humà la veritat en la qual se sustenta la comunitat a la qual pertany i que es manifesta en les lleis. Això implica l’acceptació, per part de Sòcrates, de la llei que el condemnà a mort, ja que és preferible patir una injustícia que cometre-la.

D’altra banda, no s’ha d’oblidar com el pensament socràtic té, influències d’altres pensaments antecessors o contemporanis: el pensament religiós i metafísic dels pitagòrics i l’orfisme, la dialèctica sobre l’ésser únic de Parmènides, la moral hedonista de Demòcrit, el relativisme moderat de Protàgores i l’aparent nihilisme de Gòrgies, entre d’altres, podrien ben bé haver estat, alguns d’ells o tots, l’escenari en què Sòcrates feu la seva doctrina.

Plató recollí la seva particular visió de les doctrines de Sòcrates, però també ho feren Antístenes d’Atenes (escola cínica), Aristip de Cirene (escola cirenaica) i Euclides (escola de Megara). Els quatre mencionats són, tots ells, deixebles directes de Sòcrates, tot i que en donaren visions diferents.

DIÀLEG – IRONIA – MAIÈUTICA – INDUCCIÓ – DEFINICIONS DELS CONCEPTES UNIVERSALS – INNATISME – OPTIMISME ANTROPOLÒGIC – INTEL·LECTUALISME MORAL – EUDEMONISME – ÀNIMA IMMORTAL

 

 

Representació idealitzada de la mort de Sòcrates.