S’anomena filosofia medieval a la que es desenvolupa a Occident durant l’edat mitjana, des de la fi de l’edat antiga, amb la caiguda de l’imperi Romà d’Occident (476), fins al sorgiment del Renaixement, amb la caiguda de Constantinoble l’any 1453. Es tracta d’un llarg període caracteritzat per importants esdeveniments històrics, socials, polítics i culturals. De la mà de l’Església comença la construcció d’un saber unitari amb el dogma cristià com a principi i fi de reflexió.

Característiques generals

• Tota la filosofia medieval té caràcter religiós i la majoria de filòsofs són teòlegs.
• Agustí d’Hipona aporta els fonaments de la teologia i l’antropologia cristianes.
• La relació entre la fe religiosa i la raó, les demostracions de l’existència de Déu i el problema dels universals ocuparan bona part del treball filosòfic. Paral·lel amb aquesta qüestió, poc a poc, anant contra les teories realistes que defensen l’existència dels Universals, es va imposant poc a poc el nominalisme, que els nega explícitament.
• L’aristotelisme s’imposa com a paradigma filosòfic i científic a partir del segle XIII. En l’adopció parcial de l’aristotelisme per part del cristianisme són importants Averrois i Tomàs d’Aquino, entre d’altres.
• En tota l’edat mitjana predominen, en l’astronomia, les teories geocèntriques d’Aristòtil, Eudox de Cnidos i el matemàtic Ptolomeu; es pot dir que, fins ja passada l’edat mitjana amb Copèrnic i Galileu, no es van deixar enrere definitivament les anacròniques (i bastant anticientífiques) opinions sobre l’astronomia i el moviment dels planetes.

 Períodes de la filosofia medieval

• Patrística: Segle IV – Segle V.
• Escolàstica: Segle VI – Segle XIV.

A grans trets, la filosofia medieval està caracteritzada per la recepció de la filosofia hel·lènica (i especialment, del neoplatonisme) en els àmbits cultes de les societats cristianes, islàmiques i jueves, i també per l’adaptació de la filosofia al marc propi de cada religió monoteista.

Aquest procés es duu a terme de forma progressiva, mitjançant els debats intel·lectuals més importants de l’època: les relacions entre filosofia i teologia, o entre raó i fe, l’estatut ontològic de les formes (problema dels universals), l’eternitat o temporalitat del món, l’abast de l’omnipotència divina, o l’estatut de l’intel·lecte humà i de la seva capacitat per conèixer Déu i el món.

Nominalisme

El nominalisme és una postura filosòfica, crítica davant el platonisme, que es va desenvolupar a l’edat mitjana. Els universals (home, nació, planta, bondat) eren considerats només noms sense substància pels nominalistes. Aquest corrent de pensament afirmava que no són éssers ni entitats concrets, sinó meres abstraccions, sons de la veu ( “Flatus Vocis”), paraules que anomenen a diversos individus indistintament i per tant hi ha únicament en el camp intel·lectual, no a la realitat. Els universals tenien, segons els nominalistes, una realitat lògica, no ontològica, com pretenien els universalistes, que eren anomenats realistes , ja que atorgaven als universals existència real. Els universals, segons els realistes, són anteriors i estan fora de les coses.

Amb això, els realistes seguien Plató i la seva doctrina de les idees arquetípiques. Per als nominalistes, suposar l’existència d’aquests universals significava limitar el pensament i el poder de Déu. Segons la seva doctrina, només tenien existència real els individus o les entitats particulars. Això plantejava un dilema teològic seriós, doncs, per el dogma cristià, Pare, Fill i Esperit Sant constitueixen una unitat indivisible. D’acord amb els nominalistes-argumentaven els seus opositors-caldria concebre al Pare, al Fill i a l’Esperit Sant com tres divinitats diferents. L’ortodòxia es va oposar ja que vivament al nominalisme. D’altra banda, l’argumentació realista comentava que si els universals no tenien existència real, tampoc no era possible imposar lleis generals als homes, i sobretot, la llei divina.

Filòsofs nominalistes van ser Roscelin de Compiègne (s. XI) i Guillem d’Occam (s. XIV). Joan Duns Escot (s. XIII), Guillem Champeaux (s. XI-XII) i Bernard de Chartres (s. XII) van defensar l’antecedent del realisme. En termes molt generals, es pot dir que el pragmatisme i el positivisme lògic de la modernitat deriven del nominalisme medieval.

Hem d’afegir una postura intermèdia que és l’anomenat realisme moderat, en el qual es troba Tomàs d’Aquino: Diferència essència d’existència, i troba la primera en relació de potència amb la segona, de manera que els universals existeixen en el intel·lecte per mitjà de l’abstracció, però adquireixen entitat real amb l’existència, per mitjà d’una causa agent. Un universal és més que un Flatus Vocis, verbalitza la veritat que ha captat l’entesa per un hàbit natural incoat.

Problema dels universals

Des del punt de vista històric, el problema té el seu origen en el problema de fons grec: la solució al problema de la unitat vers la pluralitat (d’aquí universals, un-vers-alia, un vers els altres). Els inicis del problema es troben ja en el debat entre Plató i Aristòtil: per Plató les Idees (com ara home, cavall o taula) existeixen realment, i els objectes concrets només són reflexes d’aquestes. Aristòtil, per contra, rebutja aquest pensament idealista: tot i que manté la distinció hilemorfista entre matèria i forma, no accepta que les Idees puguin existir com a entitats separades.

A partir dels comentaris de Porfiri a l’obra d’Aristòtil, i de Boeci a l’obra de Porfiri, la problemàtica arriba a l’època medieval, en forma de pregunta tan epistemològica com ontològica: ‘La realitat està constituïda per conceptes universals o bé pels individus als quals s’apliquen aquests conceptes?’.

Es tracta d’una confrontació entre realitat ideal i material. En acceptar la primera opció, se salva el valor de la raó. Amb la segona, s’anteposa el coneixement sensible al racional.

Realisme i nominalisme al segle XI

Les dues postures s’enfronten finalment al segle XI-XII, en el debat entre Roscelin de Compiègne i Sant Anselm.

Roscelin adopta un nominalisme radical que rebutja que els universals existeixin realment. El gènere i l’espècie no són més que flatus vocis (cops de veu, alè sense significat).

Per contra, Sant Anselm adopta una postura realista, és a dir, creu que els universals existeixen realment fora de la ment com a models de les coses; els individus en són realitzacions contingents. Els membres de l’escola modista comparteixen aquesta concepció.

Pere Abelard, coetani d’ambdós personatges, defensa una postura denominada conceptualisme, una nova línia propera al nominalisme.

Realisme moderat del segle XIII

Tant Siger de Brabant com Tomàs d’Aquino adopten una postura intermèdia entre el realisme i el nominalisme.

Per Siger de Brabant, l’universal és un concepte que s’adquireix a partir de l’abstracció del particular. Té un fonament en la naturalesa de les coses que queda reflectit en els judicis.

Tomàs d’Aquino afirma que els universals existeixen com a formes presents en l’intel·lecte diví. Les formes es troben en tots els individus d’una espècie, però són diferents, individuals i concretes per a cadascun.

Nominalisme del segle XIV

Al segle XIV, Guillem d’Ockham proposa un nominalisme extrem: l’universal no existeix en si mateix ni en cap altra cosa, i existeixen únicament els individus singulars. La seva proposta d’eliminar completament els conceptes universals no era tan sols per aplicar-lo a la lingüística, les conseqüències ontològiques suposaven una simplificació enorme. El principi responia al famós entia non sunt multiplicanda praeter necessitatem, la navalla d’Ockham.

Amb diferents variants, el nominalisme d’Ockham es va difondre per Europa com a interpretació moderna oposada a l’antiga de Tomàs d’Aquino.

Escolàstica

Agustí d’Hipona

sant Agustí d’Hipona
Representació més antiga de St. Agustí (s. VI), a S. Giovanni in Laterano.
Doctor de l’Església (1295, proclamat per Bonifaci VIII), Doctor de Gràcia, Pare Llatí de l’Església, confessor, bisbe
Nom secular	Aureli Agustí (Aurelius Augustinus)
Naixement	13 de novembre de 354, Tagaste (Numídia, avui Souk Ahras, Algèria)
Mort	28 d’agost de 430, Hipona (Numídia, avui Annaba, Algèria)
Enterrament	San Pietro in Ciel d’Oro a Pavia (Itàlia)
Venerat en	Església Catòlica Romana, Església Ortodoxa, Ortodòxia Oriental, Església Anglicana, Luteranisme
Canonització	antiga
Santuaris principals	Pavia, Hipona
Festivitat	28 d’agost (a les esglésies orientals, 15 de juny)
Fets destacables	teòleg i filòsof, un dels més influents de la filosofia medieval
Iconografia	robes de bisbe; nen, petxina; colom; ploma i llibre, escrivint; maqueta d’església a la mà; cor ferit o en flames
Patronatge	professors universitaris; orde de Sant Agustí; teòlegs; blanquers (a Barcelona); cervesers; Felanitx, Avilés

Aureli Agustí (Aurelius Augustinus), més conegut com Agustí d’Hipona o Sant Agustí (13 de novembre del 354 – 28 d’agost del 430) és una de les figures més importants en el desenvolupament del cristianisme, considerat de fet com un dels pares de l’Església. La seva influència posterior és enorme, i ultrapassa l’àmbit de la teologia. Se’l considera un dels pensadors fonamentals de la història occidental.

Agustí d’Hipona va néixer el 354 a Tagaste (Numídia), actualment Souk Ahras, part d’Algèria. Així doncs, era d’ascendència berber. La seva mare, santa Mònica, era una cristiana devota, i el seu pare, Patrici -mort vers el 424-, era pagà.

A l’edat d’onze anys, fou enviat a una escola a Madaura, una petita ciutat numídia a unes 19 milles de Tagaste. Allí fou familiaritzat amb l’educació clàssica llatina –retòrica, literatura, etc.-, així com amb les creences paganes i les seves pràctiques. L’any 369 i el 370, es va quedar a casa; durant aquest període va llegir l’Hortensius, un diàleg de Ciceró, que el marcà profundament i li despertà l’interès per la filosofia. Més endavant, Agustí consideraria a Ciceró com una autoritat contra les fal·làcies acadèmiques.

Als disset anys, gràcies a la generositat d’un conciutadà, Romanius, va poder marxar a Cartago, per prosseguir amb la seva educació en retòrica. Allí queda impressionat per la retòrica i les creences del maniqueisme, de manera que s’hi adhereix, per desgrat de la seva mare, profundament cristiana. En la seva joventut, Agustí viu una vida hedonista, i a Cartago, estableix una relació amb una dona jove, Floria Aemilia, que seria la seva concubina durant més de quinze anys. En aquest període, tenen un fill, Adeodat (Adeodatus). Durant el 373 i 374, Agustí ensenya gramàtica a Tagaste. L’any següent, es trasllada a Cartago per dirigir una escola de retòrica, i s’hi quedaria durant nou anys. Molestat pel comportament dels estudiants de Cartago, el 383 es trasllada a Roma per establir-hi una escola, perquè hi practiquessin els millors i més brillants rètors. Tanmateix, el deceberen les escoles romanes, que considerà apàtiques. Quan arribà el moment de pagar els seus honoraris, els estudiants marxaren. Els amics maniqueus el presentaren al prefecte de la ciutat de Roma, Quint Aureli Simmac, a qui se li havia demanat de recomanar un professor de retòrica per a la cort imperial de Milà.

Agustí aconsegueix la feina i es trasllada a Milà. En aquesta època, abandona la doctrina maniqueista, en part a causa de la decepció que s’endugué en conèixer un dels teòlegs més importants del moviment, i abraça l’escepticisme acadèmic, lligat al moviment de la Nova Acadèmia. A Milà, la seva mare el pressiona per convertir-se. Els seus estudis en neoplatonisme l’estaven portant en aquesta direcció, així com el consell del seu amic Simplicianus. Tanmateix, qui influïa més sobre Agustí era el bisbe de Milà, Ambròs, mestre de retòrica com Agustí, però amb més edat i més experiència.

L’estiu de l’any 386, després de llegir sobre la vida de Sant Antoni Abat, que l’inspirà molt, Agustí va tenir una profunda crisi personal i va decidir convertir-se al cristianisme, abandonar la seva feina de rètor i la posició de professor a Milà, abandonar qualsevol idea de matrimoni, i dedicar-se exclusivament a servir a Déu, respectant el celibat. Un punt clau en la seva conversió va ser el fet de sentir la veu d’un nen al seu jardí de Milà que li cantà tolle, lege (aixeca’t i llegeix). Va agafar el text més proper a ell, que era l’Epístola als romans de Sant Pau, i la va obrir aleatòriament a 13:13-14, on es diu: “Com escau a ple dia, comportem-nos dignament, sense orgies ni borratxeres, sense luxúries ni disbauxes, sense baralles ni enveges. Revestiu-vos de Jesucrist, el Senyor, i no us preocupeu de satisfer els desigs terrenals.”  Agustí detallaria aquesta conversió a les Confessions, que esdevindrien un clàssic no només de teologia cristiana, sinó fins i tot en la història de la literatura universal. Ambrosi va batejar Agustí, juntament amb el seu fill, Adeodat, en la Vigília Pasqual l’any 387, a Milà, i poc després va retornar cap a Àfrica. En el viatge de retorn, la seva mare va morir, i el seu fill després també. Agustí va quedar-se sol, sense família.

En arribar a Àfrica va vendre tot el seu patrimoni i va donar els diners als pobres. L’únic que va conservar va ser la casa de la seva família, que va convertir en un centre monàstic per a ell i un grup d’amics. L’any 391 va ser ordenat sacerdot a Hippo Regius (avui Annaba, a Algèria). Va esdevenir un famós predicador; es conserven més de 350 sermons que es creu que són autèntics. Va atacar especialment el maniqueisme, a què abans s’hi havia adherit.

L’any 396 va passar a ser bisbe coadjutor d’Hipona (assistent amb el dret a successió a la mort del bisbe), i fou bisbe poc després. Mantindria el bisbat fins a la seva mort, el 430. Agustí va treballar incansablement en intentar convèncer la gent d’Hipona, que constituïa un grup divers, tant en races com en religions, i convertir-los a la fe catòlica. Va abandonar el monestir, però va continuar portant una vida monàstica a la residència episcopal.

Poc abans de la seva mort, l’Àfrica romana va ser envaïda pels vàndals, una tribu amb simpaties per l’arrianisme. La primavera del 430, van arribar a la ciutat d’Hipona i la van assetjar. Agustí va morir durant aquell setge.

La tradició diu que el cos d’Agustí va ser traslladat després a Pavia, on podria romandre-hi fins avui en dia. No obstant això, una altre versió afirma que les seves restes van ser traslladades primer a Càller (Kalares). A la Cripta de Sant’Agostino hi ha una antiga placa de pedra amb una inscripció que indica aquest fet (l’església, que era fora de les muralles, va ser enderrocada al segle XVI i traslladada a l’interior). Des d’aquí, el 725, el cos va ser dut a Pavia.

Tomàs d’Aquino

Tomàs d’Aquino (Rocasecca, Laci, 1225 – Fossanova, 7 de març de 1274) fou un dels filòsofs-teòlegs més important de l’edat mitjana. Va proporcionar bases importants per a la teologia cristiana, en incorporar gran part del llenguatge i les idees aristotèliques.

Hi ha hagut pocs estudis de Sant Tomàs d’Aquino com a personatge històric, en part per l’interès de l’Església de presentar-lo com a personatge atemporal. Se sap que estudià amb Albert Magne, i que aquest influí notablement el seu pensament. Tomàs d’Aquino ensenyà a Roma, Bolònia i Nàpols.

Tomàs d’Aquino rebé també influències destacables de Plató (tot i que volia mostrar més aviat un aristotelisme, hi ha una petja platònica en el seu pensament), Agustí d’Hipona, i també Averrois i Maimònides, que prenia com a autoritats. Respecte aquest punt, s’observen moltes similituds entre la Guia de perplexos de Maimònides, i la Summa contra gentils, de Sant Tomàs, en la necessitat d’imposar un cert ordre davant dels desorientats.

Les seves obres més importants foren la Summa Theologica, on feu diversos comentaris a la filosofia d’Aristòtil, la Summa contra gentils, ja esmentada, on s’elabora una defensa (apologètica) de la fe cristiana en contra dels àrabs, i el De ente et eset essentia, un opuscle.

Tomàs d’Aquino va néixer cap el 1225, era fill del comte Landulf del castell d’Aquino a Roccasecca al Regne de Sicília, actualment al Laci. A través de la seva mare, Teodora, comtessa de Theate, Tomàs d’Aquino estava relacionat amb la dinastia imperial dels Hohenstaufen  El germà de Landulf, Sinibaldo, va ser abat de l’abadia originalment benedictina de Monte Cassino. Mentre que la resta dels fills d’Aquino va seguir una carrera militar,  de la família va destinar a Tomàs d’Aquino a seguir el seu oncle a l’abadia, una trajectòria habitual per al fill menor d’una família de la noblesa del sud d’Itàlia.

Amb cinc anys, Aquino va començar la seva educació primària a Monte Cassino, però després del conflicte militar que va esclatar entre l’emperador Frederic II i el papa Gregori IX es va incorporar a l’abadia a començament de 1239. Landulf i Teodora havíen inscrit a Tomàs al Studium generale(universitat), recentment establerta per Frederic a Nàpols. Va ser aquí on Sant Tomàs d’Aquino, probablement, va contactar amb el pensament d’Aristòtil, Averrois i Maimònides, tots els quals influirien a la seva filosofia teològica.  També va ser durant el seu estudi a Nàpols que Sant Tomàs va tenir la influència de Joan de Sant Julià, un predicador dominic de Nàpols que va formar part activa del reclutament de seguidors devots de l’ordre dels dominics.  En aquesta institució, el seu mestre d’aritmètica, geometria, astronomia i música va ser Petrus de Iberni.

Als dinou anys, Tomàs va decidir unir-se a l’Ordre Dominicana. Aquesta decisió d’Aquino no va agradar a la seva família, que esperava que es convertís en un monjo benedictí. En un intent d’evitar la interferència de Teodora en la decissió d’Aquino, els dominics varen traslladar a Tomàs a Roma i mes tard a París. En el seu camí a Roma, els seus germans, seguint instruccions de Teodora, es van apoderar d’ell mentre estava bevent d’una font i el van portar de tornada als seus pares al castell de Monte San Giovanni Campano. Va estar detingut durant dos anys a la casa familiar al Monte San Giovanni i Roccasecca en un intent d’impedir que vestís l’hàbit dominicà i per forçar-lo a renunciar a la seva nova aspiració. Les preocupacions polítiques van impedir que el Papa ordenés l’excarceració de Tomàs fent més llarga la detenció, una detenció sota la tutela de les seves germanes durant la qual va poder comunicar-se amb els membres de l’Ordre Dominicana. Els membres de la família es desesperaven en no poder dissuadir Tomàs, que va seguir decidit a unir-se als dominicans. Fins i tot dos dels seus germans varen contractar una prostituta per seduir-lo, però ell la va allunyar, brandant un tió. Segons la llegenda, aquella nit, dos àngels se li van aparèixer mentre dormia, reforçant la seva determinació de romandre cèlibe.  El 1244, ja que tots els seus intents de dissuadir a Tomàs havien fracassat, Teodora va tractar de salvar la cara, organitzant l’escapada de Tomàs d’Aquino de nit i a través de la seva finestra. En la seva ment, una escapada secreta de la detenció era menys perjudicial que una rendició oberta als dominicans. Sant Tomàs d’Aquino va ser enviat primer a Nàpols i després a Roma per reunir-se amb Johannes von Wildeshausen, el Mestre General dels Dominics.

El 1245, Aquino va ser enviat a estudiar a la Facultat d’Arts de la Universitat de París, on probablement va coincidir amb el dominic Albert Magne, a la càtedra de teologia al col•legi de Saint James, a París. Quan Albert va ser enviat pels seus superiors a ensenyar al nou Studium generale a Colònia el 1248, Aquino el va seguir, declinant l’oferta del papa Innocenci IV per a ser l’abat dominicà de Monte Cassino. Albert va designar al studentium magister reticent Aquino. Després de fracassar en la seva primera disputa teològica, Albert, profèticament, va dir: “Nosaltres l’anomenem el bou mut, però en el seu ensenyament un dia produir un bramul que es sentirà a tot el món”.

Sant Tomàs d’Aquino va ensenyar a Colònia com a professor aprenent (baccalaureus biblicus), instruint als estudiants en els llibres de l’Antic Testament i en l’escriptura Expositio super Isaiam ad litteram (Comentari literal sobre Isaïes), Postilla super Ieremiam (Comentari sobre Jeremies) i Postilla super Threnos (Comentari sobre les lamentacions). Posteriorment, el 1252 va tornar a París per cursar el mestratge en teologia. Va donar conferències sobre la Bíblia com a professor aprenent, i al passar a ser un baccalaureus Sententiarum (llicenciatura de sentències) dedicant els seus tres últims anys d’estudi a fer comentaris sobre les sentències de Pere Llombard. Al primer dels seus quatre llibres de síntesi teològica, Tomàs d’Aquino va compondre un extens comentari de les Sentències anomenat Scriptum super libros Sententiarium (Comentari de les Sentències). A més dels seus escrits magistrals, va escriure De ente et essentia (L’ésser i l’essència) per als seus companys dominicans de París.

La primavera de 1256, Aquino va ser nomenat mestre regent en teologia a París i un dels seus primers treballs a l’assumir aquest càrrec fou Contra impugnantes Dei cultum et religionem (Contra els que ataquen el culte de Déu i la religió), defenent l’ordes mendicants, que havien estat atacades per Guillem de Saint-Amour. Durant el seu mandat entre 1256-1259, Sant Tomàs va escriure nombroses obres, incloent: Questiones disputatae de veritate (qüestions disputades sobre la veritat), un recull de vint i nou preguntes sobre els aspectes controvertits de la fe i la condició humana preparat per als debats de la universitat pública que va presidir en Quaresma i Advent; Quaestiones quodlibetales (Qüestions quodlibetals), un recull de les seves respostes a les preguntes que li plantejava la comunitat acadèmica; i dos més amb comentaris sobre les obres del filòsof del segle VI Boeci: Expositio super librum Boethii De trinitate (Comentari sobre el De Trinitate de Boeci) i Expositio super librum Boethii De hebdomadibus (Comentari sobre elDe hebdomadibus de Boeci). Al final de la seva regència, Sant Tomàs d’Aquino va treballar en una de les seves obres més famoses, Summa contra Gentils.

Al voltant de 1259, Sant Tomàs va tornar a Nàpols, on va viure fins que va arribar a Orvieto al voltant de setembre de 1261. En Orvieto, va ser nomenat lector conventual, al front de l’educació dels frares que no podien assistir a un Estudi General. Durant la seva estada a Orvieto, Sant Tomàs d’Aquino va completar la seva Summa contra gentils, i va escriure el Catena Aurea (La Cadena d’Or). També va escriure la litúrgia de la recent creada festa del Corpus Christi i va produir obres per al papa Urbà IV relatives a la teologia de l’Església Ortodoxa Grega la teologia, com ara, Contra errores Graecorum. El 1265 els dominicans li varen ordenar per establir un Studium de l’Orde a Roma, al priorat de Santa Sabina , el que va fer de 1265 fins que va ser reclamat per tornar a París el 1268. ^[23] Va ser a Roma on Tomàs d’Aquino va començar la seva obra més famosa, Summa Theologica, i va escriure una sèrie d’altres obres com la seu inacabat Compendium Theologiae and Responsio ad fr. Ioannem Vercellensem de articulis 108 sumptis ex opere Petri de Tarentasia (Resposta a fra Joan de Vercelli en relació als 108 articles del treball de Pere de Tarentaise). En la seva posició com a cap de Studium, va dur a terme una sèrie d’importants disputes en el poder de Déu, que va compilar en el seu De potentia.

El 1268 l’Orde Dominicana va assignar Aquino com a regent de la Universitat de París per segona vegada, una posició que va mantenir fins a la primavera de 1272. Part de la raó d’aquest sobtat canvi de destinació sembla haver sorgit de l’aparició de l’averroisme o “aristotelisme radical” a les universitats. En resposta a aquests mals percebuts, Tomàs va escriure dues obres, una de elles De unitate intellectus, contra Averroistas (Sobre la unicitat de la intel·ligència, en contra dels averroistes) en el qual acusava l’averroisme de ser incompatible amb la doctrina cristiana. ^[24] Durant la seva segona regència, va acabar la segona part de la Summa i va escriure De virtutibus i De aeternitati mundi, l’última d’elles dedicada a la controvèrsia averroista i aristotèlica de l’existència eterna de l’univers.

Les disputes amb alguns franciscans importants com Bonaventura de Bagnoregio i John Peckham varen fer la seva segona regència molt més difícil i problemàtica que la primera. Un any abans que Tomàs d’Aquino tornés a assumir la regència, a les disputes de 1266-67 a París, el mestre franciscà Guillem de Baglione va acusar a Sant Tomàs d’Aquino d’encoratjar als averroistes, anomenant-lo el “líder cec dels cecs”. Sant Tomàs d’Aquino va anomenar a aquestes persones el murmurantes (rondinaires). En realitat, Sant Tomàs d’Aquino estava profundament preocupat per la propagació de l’averroisme i es va enfurismar quan va descobrir Siger de Brabant ensenyant interpretacions averroistiques d’Aristòtil als estudiants de París.

El 10 de desembre 1270, el bisbe de París, Étienne Tempier, va publicar un edicte condemnant tretze proposicions Aristoteliques i Averroistiques per herètiques i va excomunicar a tot aquell que ho seguia recolzant. Molts a la comunitat eclesiàstica, l’anomenada Agustiniana, temien que aquesta introducció de l’aristotelisme i l’averroisme més extrem puguessin contaminar la puresa de la fe cristiana. Pel que sembla ser un intent de contrarestar el creixent temor del pensament d’Aristòtil, Sant Tomàs d’Aquino va realitzar una sèrie de disputes entre 1270 i 1272: De virtutibus in communi (La virtut en general), De virtutibus cardinalibus (Les Virtuts Cardinals) De spe (L’Esperança).

El 1272 Tomàs d’Aquino es va acomiadar de la Universitat de París, quan els dominics de la seva província natal li van fer una crida per establir un Studium Generale on a ell li agradés i amb l’equip que volgués. Va escollir Nàpols per establir la institució, i es va traslladar per prendre el seu càrrec de mestre regent. Es va prendre el seu temps a Nàpols per treballar en la tercera part de la Summa al temps que feia conferències sobre diversos temes religiosos. El 6 de desembre de 1273 Aquino estava celebrant la missa de Sant Nicolau quan inesperadament va abandonar la seva rutina i es va negar a dictar al seu col·laborador Reginaldo de Piperno. Quan Reginald li va pregar de tornar a la feina, Sant Tomàs va respondre: “Reginaldo, no puc, perquè tot el que he escrit sembla com palla per a mi”. ^[29] (mihi videtur ut Palea). Es desconeix què va ser exactament el que va desencadenar l’episodi de Sant Tomàs. Alguns han plantejat que va patir un vessament cerebral, mentre que altres apunten a un col•lapse físic o nerviós. Alguns pensen que va ser una combinació dels tres, un col·lapse total. Més comunament, es creu que va tenir algun tipus d’experiència espiritual que el va portar a dubtar de l’eficàcia de la lògica i la raó per entendre a Déu. Després de ficar-se al llit, es va recuperar una mica.

Buscant per trobar una manera de reunir les esglésies oriental i occidental, el papa Gregori X va convocar el Concili de Lió II, celebrat l’1 de maig de 1274 i va convocar a assistir a Sant Tomàs d’Aquino. A la reunió s’havia de presentar el treball d’Aquino per al papa Urbà IV relatiu als grecs Contra errores Graecorum. En el seu camí cap al Consell, cavalcant sobre un ase al llarg de la via Appia, es va colpejar el cap amb la branca d’un arbre caigut i es va posar greument malalt una altra vegada. Va ser ràpidament acompanyat a Monte Cassino per refer-se. Després de descansar una estona, va sortir una altra vegada, però es va aturar a la cistercenc abadia de Fossanova després de tornar a trobar-se malament. Els monjos el van cuidar durant diversos dies, i en rebre la seva extremunció deia: “Jo et rebo, el rescat de la meva ànima. Per amor a tu he estudiat i vetllat, treballat, predicat i ensenyat …” Va morir el 7 de març de 1274 alhora que el comentari sobre el Càntic dels Càntics.

Condemna de 1277 i canonització posterior

El 1277, Etienne Tempier, el mateix bisbe de França que havia dictat la condemna de 1270 va emetre una nova i més extensa condemna. Aquesta nova condemna tenia per objecte aclarir que el poder absolut de Déu transcendeix els principis de la lògica que Aristòtil o Averrois pugui aplicar. Més en concret, contenia una llista de 219 propostes que el bisbe havia decidit que violaven l’omnipotència de Déu, i hi figuraven vint propostes tomistes. La seva inclusió va danyar la reputació d’Aquino, durant molts anys.

A “La Divina Comèdia“, Dante veu l’esperit gloriós de Tomàs d’Aquino en el cel del Sol, amb els exemplars d’altres grans de la saviesa religiosa. Dante també afirma que Sant Tomàs d’Aquino va morir per enverinament, per ordre de Carles d’Anjou. Villani (ix. 218) cita aquesta creença, i l’Anonimo Fiorentino descriu el delicte i el seu motiu. Però l’historiador Ludovico Antonio Muratori reprodueix el relat fet per un dels amics de Sant Tomàs d’Aquino, i aquesta versió de la història no dóna cap indici de joc brut.

Cinquanta anys després de la mort de Sant Tomàs d’Aquino, el papa Joan XXII, amb seu a Avinyó, va santificar Tomàs. La teologia de Sant Tomàs havia començat el seu ascens al prestigi. Dos segles més tard, el 1567, el papaPius V equiparava la festa de Sant Tomàs d’Aquino amb la dels quatre grans Pares Llatins: Ambròs, Agustí d’Hipona, Jerònim, i Gregori. No obstant això, en el mateix període del Concili de Trento encara es tornaria cap a Joan Duns Escot abans que a Tomàs, com a font d’arguments en defensa de l’Església. Tot i que Duns Scotus va ser consultat al Concili de Trento, Aquino segueix mantenint l’honor de tenir la seva Summa Teològica colocada a l’altar al costat de la Bíblia i els decrets. No va ser sinó fins al Concili Vaticà I que Tomàs va ser elevat a la condició per excel·lència de “mestre de l’Església”.

A la seva Encíclica, de 4 d’agost de 1879, el papaLleó XIII va declarar que la teologia de Sant Tomàs va ser una exposició definitiva de la doctrina catòlica. Així, va dirigir al clergat a prendre les ensenyances de Sant Tomàs d’Aquino com la base de les seves posicions teològiques. Lleó XIII també va decretar que tots els seminaris i universitats catòliques havien d’ensenyar les doctrines de Sant Tomàs, i si Sant Tomàs no havia parlar sobre un tema, els professors eren “instats a ensenyar conclusions que fosin conciliables amb el seu pensament.” El 1880, Aquino va ser declarat patró de tots els establiments educatius catòlics.

En un monestir de Nàpols, a prop de la catedral de Sant Genar, es mostra la cel·la en la que suposadament vivia. Les seves restes van ser dipositades a l’Església dels jacobins a la Toulouse en 1369. Entre 1789 i 1974 varen estar a la Basílica de Sant Serni de Tolosa. El 1974, van ser retornades a l’Església dels Jacobins, on han estat des de llavors.

En l’Església Catòlica Romana, Sant Tomàs d’Aquino té dos dies de festa. Al santoral es recordat el 28 de gener, la data del trasllat de les seves relíquies a Tolosa.  Al calendari romà de 1962 Sant Tomàs d’Aquino es commemora el 7 de març, el dia de la seva mort.

Doctrina filosòfica

Epistemologia

A Tomàs d’Aquino li interessa la separació entre filosofia i teologia; són dues ciències diferents, fins i tot quan s’ocupen del mateix subjecte. Ara bé, no s’arriben a contradir, ja que ambdues cerquen la mateixa veritat, i per tant, no poden ser incompatibles: on no arriba una (perquè no li pertoca, no per una deficiència en el seu saber), arriba l’atra. La teologia s’ha de fonamentar en la Revelació divina, mentre que la filosofia ha de fer-ho en la llum de la raó, però aquesta ha de consistir en elucidació i prolongació de la fe, i no trencar amb ella.

Accepta la divisió del coneixement humà en dues parts: una part sensible, que l’home comparteix amb els animals, i una part intel·lectual, que és pròpia tan sols de l’home. La part sensible del coneixement és descrita com l’acció mitjançant la qual l’ésser de l’objecte s’imposa al subjecte que coneix. El coneixement sensible copsa la particularitat de les coses, i la comunica a l’enteniment. Per tant, els sentits poden ser externs (els cinc sentits humans), o també interns (el sentit comú, la memòria i la imaginació).

Pel que fa a la seva explicació del coneixement intel·lectual, Tomàs d’Aquino parla de de diversos temes. Pel que fa al problema dels universals, adopta una postura realista, defensant que els universals existeixen in re (en la cosa), ante rem (en la ment de Déu), i post rem (en la ment humana, per abstracció). Assimila, així, un cert platonisme i aristotelisme en un realisme moderat.

Tomàs d’Aquino estableix també una divisió entre tres tipus d’enteniment intel·lectual:

• Enteniment diví, el propi de la ment de Déu.
• Enteniment angèlic, que consolida l’intel·lecte diví davant de l’humà. Més endavant, Francisco Suárez també elaborarà un tractat sobre la figura dels àngels.
• Enteniment humà, que tracta des d’un punt de vista aristotèlic. En no ésser material, només pot moure’s en l’immaterial, i percebre les Formes. Elabora una distinció entre intel·lecte agent i intel·lecte pacient, però afirma que no són més que dos aspectes del mateix tipus d’intel·lecte.

El judici en la ment es té com una operació mental que combina dos conceptes o idees relacionades entre sí, afirmant-se o negant-se. En el judici, la veritat es dóna si s’expressa el que debó és el subjecte. En un sentit més general, afirma que la veritat és adequatio rem et intellectus, adequatio intellectum et rei, l’adequació entre la cosa i l’intel·lecte.

Delimita també unes determinades normes de demostració i principis per a l’argumentació: el principi de no contradicció (el més important, i el més característic del tomisme), el de la raó suficient i el de causalitat. Els principis traspassen la barrera del subjecte, de forma que s’estableixen com a veritables principis ontològics, en la línia que busca Tomàs d’Aquino de fer correspondre l’ontologia i l’epistemologia.

Filosofia de la natura

Tomàs d’Aquino planteja una jerarquia de l’univers cap a un fi, seguint un criteri finalista propi de la concepció teleològica aristotèlica. Intenta plantejar-ho com un desenvolupament de la natura vers una forma perfecta.

Estableix també una divisió del món en món inorgànic, món orgànic i món anímic.

Metafísica

Tomàs d’Aquino estableix una distinció molt important entre essència i existència. Aquesta distinció suposa el canvi de mentalitat més destacable que sorgeix amb el cristianisme en filosofia, com a confirmació del pas entre la filosofia antiga, on tot el que succeïa al cosmos era necessari, cap a la mentalitat judeo-cristiana, on el món és bàsicament contingent (és com és, però podria haver estat d’una altra manera).

Així, Sant Tomàs precisa que en els éssers contingents, l’existència no és exigència de la seva essència: és, però podria no haver estat, mentre que en l’ ésser diví, l’existència és exigència de la seva essència (acceptant així bàsicament la teoria d’Al-Farabi).

L’ens és el singular que posseeix l’ésser, i té, per tant, essència i existència (reuneix el que és i el fet d’existir). També és el que és susceptible de coneixement.

Distingeix també entre substància i accident, seguint la terminologia d’Aristòtil. Substància és allò al qual correspon no existir en un altre. Sempre està en potència respecte l’acte d’ésser. L’ accident és allò que existeix en un altre, i no és per ell mateix. Existeix una substància primera, que seria l’individu, i una substància segona, que seria pròpiament l’essència.

L’obra de Tomàs d’Aquino (i de tot el moviment tomista) és especialment important perquè, en comentar aquestes divisions, ha marcat tota la interpretació filosòfica posterior de l’obra d’Aristòtil, i la manera com s’entén fins i tot avui en dia.

Teologia

La definició que Tomàs d’Aquino fa de Déu és una assimilació del motor immòbil d’Aristòtil a la idea de Déu Creador i Provident. Defensa també una creació del món ex nihilo, del no-res, ja que creu que Déu es val de les idees de la seva ment en l’acte de la creació.

Tomàs d’Aquino considera que la Teologia és l’últim dels sabers humans, ja que pressuposa els altres coneixements, ratificant, així, la noció de Filosofia Primera d’Aristòtil. Des d’un punt de vista teològic, Sant Tomàs creu que Déu és Un, en essència, però una Trinitat en les persones divines.

Rebutja l’argument ontològic de Sant Anselm, en considerar-lo a priori, i per tant, sense cap aportació real. Proposa, doncs, un argument a posteriori, més fàcil d’entendre i que es basi en la via física, basant-se en el caràcter d’indubtabilitat dels seus raonaments.

Es tracta de les conegudes cinc proves de l’existència de Déu, que són descrites breument a continuació:

1. Prova del moviment. Tot moviment o canvi suposa un moviment precedent. És inadmissible un moviment infinit, pel que cal un primer motor, al qual res no el mogui (tot té principi i final). A aquest primer motor l’anomenem Déu.
2. Per les causes eficients de les coses. Tot efecte pressuposa una causa. No es pot admetre una sèrie infinita d’efectes i causes, de manera que cal una primera causa eficient: Déu.
3. Per la contingència de les coses. Tot el que rep l’existència d’un altre és contingent, és a dir, no necessari. El que és contingent no té en sí la necessitat, l’existència, més que per un altre. Així, doncs, cal un ésser necessari en forma absoluta per generar tots els contingents.
4. Pels graus de perfecció. Les coses no són perfectes, però participen d’una perfecció. Necessàriament, ha d’haver-hi un ésser en què es concentri tota la perfecció, quelcom que sigui causa de l’ésser, de la bondat, i de totes les perfeccions de què participen els homes i la resta de criatures.
5. Per l’ordre de l’univers. El món revela que hi ha una finalitat intel·ligent en l’univers: els éssers tendeixen a un bé que algú ha hagut de crear, i pel qual totes les coses naturals siguin ordenades per a si. Aquest ordre no pot estar en la naturalesa, sinó que ha de provenir d’una intel·ligència ordenadora, Déu.

Aquestes cinc vies per a l’existència de Déu ha generat molt debat entre els acadèmics. Un primer punt de discussió és el fet que Sant Tomàs no es refereixi explícitament a Déu, sinó que demostra cada una de les propietats que li interessen, i afegeix et hoc dicimus Deum (“i a això l’anomenem Déu”). Es tracta d’una postura fideista o purament racional? Pel que fa a l’anàlisi hermenèutic, cal destacar que en les cinc vies es fan servir moltes termes aristotèlics (especialment en les dues primeres). El quart argument suposa una acceptació implícita dels arguments sobre la perfecció d’Agustí d’Hipona i d’Anselm de Canterbury, en una línia d’influència més platònica.

Moral

Tomàs d’Aquino se centra més en la filosofia d’Aristòtil que en l’Evangeli, i en general, més en la doctrina dels antics que en els ensenyaments de les Escriptures. A continuació, es troba un breu resum de les seves creences més notables en cada camp.

• La Llei. La considera la manifestació d’algun Bé. No crea el Bé, però el fa experimentar. El fi que cal perseguir és el Bé, que és la Felicitat.
• Les virtuts teologals. Afegeix Fe, Esperança i Caritat, les virtuts teologals, a les ja descrites per Aristòtil. La Gràcia la considera un do atorgat per Déu, que és necessari a l’home per poder assolir la Virtut.
• El Mal és un defecte o privació, producte de la llibertat de l’home. Déu permet el mal per no negar la llibertat de l’home. Per tant, del Mal hom pot arribar al Bé.
• Vida moral. La finalitat és la felicitat. Distingeix entre la felicitat objectiva: el Bé Suprem, Déu, a què l’home s’ha d’atansar, i la felicitat subjectiva, que és la participació del summe Bé.
• Moral econòmica. L’economia ha d’estar relacionada amb la virtut de la Justícia, i ha d’estar feta per al servei de la moral.
  • Pel que fa a la propietat privada, considera que no procedeix del dret natural, tot i que no s’hi oposa. En tot cas, es tracta d’una funció, i no d’un dret absolut.
  • En el cas dels beneficis comercials, els considera lícits sempre que siguin justos. El diner ha de ser improductiu, i ha de ser servir tan sols per pagar coses. Així, considera ilícits els interessos que pretenen cobrar els usurers.
• Política. Creu que l’home està dotat d’una sociabilitat natural en la vida, material i espiritual, i que aquesta és el fonament de la societat civil. L’autoritat ordena els diversos components de la societat (individu, família, municipi) en una unitat superior, que és l’Estat. Es donen formes de govern justes i també altres de dolentes: tirania, oligarquia, demagògia. La llei política ha de ser: eterna, car ha d’estar basada en Déu, i ser fonament del dret, natural, en pertànyer a la moral de l’home, i positiva, com a llei civil.

Guillem d’Occam

Dibuix que representa Guillem d’Occam.

Guillem d’Occam va néixer l’any 1290 a Occam (Surrey) i va morir l’any 1347 a Munic, fou un filòsof i teòleg franciscà anglès.

Aproximadament entre els vuit i els tretze anys va ingressar a l’orde franciscà en un convent de Londres. L’any 1306 va ser nomenat sotsdiaca i cap a l’any 1310 (quan tenia 20 anys) va començar la formació teològica que va acabar l’any 1317 a Oxford. A partir de llavors fins al 1319 ensenyaria a Oxford i a París, tot i que mai va ser nomenat mestre a causa del fet que les seves doctrines eren considerades gairebé herètiques pels membres de la facultat. És possible que fos alumne de John Duns Escot, però no se sap del cert. L’any 1321 va tornar al convent franciscà de Londres on romania. Va començar el programa de teologia a Oxford, però no el va acabar mai. Per això se l’anomenava Venerabilis Inceptor (el venerable principiant). L’any 1323 Guillem d’Occam es presentà a la reunió del capítol franciscà de la província, que en aquell any tenia lloc a Bristol, per defensar les seves opinions, ja que era considerat sospitós d’heretgia per alguns dels seus confrares.

Cisma amb el papa

El maig de l’any 1324 va ser cridat per la cúria papal d’Avinyó per respondre a acusacions d’heretgia fetes per un antic canceller d’Oxford (John Lutterel). Va romandre a Avinyó sota arrest. Després de dos anys el papa acorda una sentència massa benigna en la opinió de l’acusador i el papa torna a revisar el cas. No va ser mai condemnat. Mentrestant, l’any 1327 l’emperador Lluís de Baviera declarava el seu poder per sobre del del papa Joan XXII (el poder civil per sobre de l’eclesiàstic) i els franciscans espirituals s’enfrontaven amb aquest a causa del fet que el papa rebutjava la seva doctrina de pobresa segons la qual Crist i els apòstols no havien posseït mai res i per tant totes les propietats havien d’estar “en ús”. Michele de Cesena, llavors el màxim dirigent de l’orde franciscà, es coneix amb Guillem d’Occam i aquest s’adhereix al moviment espiritual franciscà, donant-los suport. Lluís de Baviera i l’antipapa Nicolau V (nomenat pel mateix emperador) adonant-se que els espirituals poden ser uns bons aliats, els recolzen. El 26 de maig de 1328, Guillem d’Occam, juntament amb alguns altres espirituals i representants imperials fuig d’Avinyó sentint-se amenaçat i se’n van a Pisa, en aquell moment, propietat de Baviera, on l’emperador els acull i els protegeix. Hi ha una llegenda que diu que Occam es va posar sota la seva protecció dient: “Oh, emperador, protegeix-me amb l’espasa, que jo et protegiré amb la paraula” (En llatí: O imperator, defende me gladio, et ego defendam te verbo). El juny del mateix any Guillem d’Occam és excomunicat per abandonar Avinyó sense el permís del papa. L’any 1329 se’n va a Munic amb Lluís de Baviera perquè l’emperador no pot controlar als senyors italians del lloc. No es mourà més de Munic. Guillem d’Occam i els franciscans acusaran al papa d’heresiarca. Des d’allí s’enfrontaran obertament a Joan XXII. Ell, escriurà obres de crítica contra el papa i diversos tractats que analitzen el poder civil i l’eclesiàstic. Tot i que l’any 1334 Joan XXII mor, Guillem d’Occam i els franciscans espirituals continuen enfrontant-se amb el seu successor Benet XII. Michele de Cesena mor l’any 1342 i Guillem es converteix en el cap dels espirituals oposats al papa ja que el seu antecessor l’havia nomenat vicari. Lluís de Baviera és destituït l’any 1346 i mor l’any següent. L’any 1348 Guillem demanà el perdó del papa Climent VI. El papa li exigí una sèrie de condicions a canvi. No se sap si li fou concedit. Guillem morirà a Munic l’any 1347 víctima de la pesta negra. Va ser readmès a l’església l’any 1359 pel papa Innocenci VI.

Obres

Les obres de Guillem d’Occam es poden dividir entre filosòfiques, teològiques i polítiques. Aquestes són les principals:

Filosòfiques i teològiques

• Opera philosophica et theologica
  • Summa logicae (1328): Tractat de lògica dividit en tres parts (Pars prima, Pars secunda i Pars tertia).
  • Quodlibeta septem (1327): Comentari de les Sentències de Pere Llombart
• Quaestiones in octo libros physicorum (1324): Tractat de física i principal obra d’Occam en aquesta matèria
• Major summa logices

Polítiques

• Dialogus super dignitate papali regia (1338): Explica, amb forma de diàleg, la autoritat eclesiàstica de la cort pontifícia.
• Tractatus de imperatorum et pontificum potestate (1347); On explica els poders de l’emperador i els del papa, segons com hauria de ser en la seva opinió.
• Compendium errorum Johannis Papae XXII (1334): On enumera tots els errors del pontífex
• Dialogus in tres partes diatinctus (1343)

Doctrina filosòfica

En el debat dels Universals adopta una posició nominalista:

• L’Univers no existeix en si mateix ni en cap altra cosa, només existeixen els individus singulars dotats de qualitats també singulars.
• L’Univers és un concepte mental amb el que ens referim a una pluralitat d’individus semblants.
• És un signe que ens remet i es refereix a les coses o entitats individuals.
• Apunta directament a la cosa i no al concepte, encara que hi estigui subordinat.

Occam proposa una veritable reducció lingüística i conceptual (Navalla d’Occam) de tot el que no és prou clar, com per exemple, els conceptes metafísics.

Amb diferents variants, el nominalisme d’Occam es va difondre arreu d’Europa, i constituí una interpretació moderna que s’enfrontava a la ja antiga de Sant Tomàs d’Aquino.