Sofística prové del mot grec sophos que significa “saviesa” o “experiència” en un camp del coneixement. Els filòsofs sofistes de l’antiga Grècia eren una mena de mestres ambulants que oferien els seus ensenyaments sovint a canvi de diners. Es guanyaven la vida preparant els alumnes per a la vida a la polis mitjançant l’ensenyament de l’excel·lència o areté. Permetia el domini del llenguatge, la capacitat d’argumentar, persuadir, mostrar les implicacions de qualsevol qüestió. Protàgores es considerat el pare d’aquesta disciplina.
Eren especialistes en el debat d’idees i preocupats per la definició del significat de les paraules, partien d’una crítica dels valors tradicionals com el bé, la justícia, la veritat, la llei, la bellesa, etc., que consideraven relatius.
El mètode o tècnica d’ensenyament de retòrica que usaven rep el nom d’erística.
Partien dels següents supòsits:
- La formació de l’individu ho ha d’abastar tot i integrar tots els coneixements.
- El coneixement és un procés que canvia i avança en el temps.
- El coneixement té un caràcter relatiu, ja que es fonamenta en les sensacions i aquestes mai es poden expressar en judicis concrets sinó en les diverses opinions dels éssers humans.
- La validesa absoluta del coneixement és dubtosa.
El verb sophídsesthai , “practicar la sophía “, va sofrir una evolució similar a l’acabar per entendre’s com “enredar”. La derivació sophistés [1] es va donar als Set Savis [2] en el sentit de “filòsofs” i així diu Heròdot a Pitàgores, a Soló, i als que van fundar el culte dionisíac. També es deia així als mousike i als poetes [3] i, en general, a tots els que exercien una funció educadora. L’ús pejoratiu va començar a prendre forma en el segle V aC, coincidint amb l’extensió de l’ús del terme als prosistes. El moment coincideix amb un increment de les suspicàcies dels atenesos cap als que mostraven una major intel·ligència.[4] Isòcrates injuriava de que el terme “hagués caigut en deshonor” i Sòfocles ho atribueix al fet que els educadors i mestres rebessin una remuneració pel seu treball.[5] Aquesta és la tesi més estesa en l’actualitat.
No obstant això, era acceptat en la Grècia Antiga que els poetes cobressin pels seus serveis. El menyspreu amb el qual els sofistes eren tractats de vegades no naixia del fet de rebre remuneració en si mateix,[6] sinó de fer-ho, sobretot, en la formació sobre l’anomenada areté , l’art de la política i la ciutadania, que incloïa totes les tècniques persuasives per fer-se un lloc en l’administració de la polis .
Protàgores d’Abdera (Πρωταγόρας en grec, vora el 486 aC–411 aC) fou un filòsof presocràtic de l’antiga Grècia, nadiu d’Abdera segons diversos testimonis (només Èupolis l’anomena nadiu de Tios). Era fill d’Artemó o de Meandre.
Partint d’Heràclit, pensa que tot està regit per una influència permanent de partícules i que el moviment no és possible sense l’existència de contraris. És per això que veu l’oposició i la contradicció com els veritables principis de la realitat, de manera que l’ésser efectivament real és aquell que es manifesta pels nostres sentits. És molt probable que, en aquest punt de la seva doctrina, Protàgores utilitzés arguments de Demòcrit i Heràclit, dels quals era deixeble o coneixedor de llurs doctrines.
Se li atribueix una cèlebre paradoxa que podria il·lustrar la tesi contemporània segons la qual alguns problemes són indecidibles. Es pot interpretar, però, que aquest coneixement és més escèptic i relativista que no pas nihilista. En tot cas, Protàgores, mantenint el seu relativisme, afirma que la virtut es pot aconseguir si es tenen els adequats coneixements de diferents tipus: enciclopèdics, retòrics, filosòfics, ontològics, etcètera. (Al contrari de Gòrgies, qui afirma que la retòrica i la saviesa en general no estan per aconseguir la virtut sinó com a arma per aconseguir “qualsevol meta“, sense especificar molt clarament si una utilització per a una mala finalitat es pot permetre, o no, a l’entès en retòrica i art del llenguatge).
Aquest escepticisme en relació al coneixement humà el concreta en la frase:
| « | L’home és la mesura de totes les coses. | » |
Aquesta frase, però, és un relativisme menys extrem que el de Gòrgies de Leontins, car Protàgores afirma clarament com la virtut es pot assolir i la retòrica és un mitjà no per a negar-la sinó més aviat per a expressar-la.
Protàgores és conegut per haver fet, contemporàniament amb Sòcrates, una crítica de la religió grega d’Homer. En el seu llibre Sobre els déus afirma textualment:
Sobre la postura ontològica (o sigui, de l’ésser) de Protàgores, no se’n tenen gaires exemples. Sembla que Protàgores admet l’existència de l’ésser, però, a diferència de Parmènides, nega tant la unitat com la immutabilitat; en contra, afirma tant la pluralitat de formes de l’ésser com el canvi (i moviment) d’aquest. Indubtablement, l’ontologia de Protàgores, pel poc que se’n sap, és molt semblant al panta rei (πἀντα έει) d’Heràclit i de Demòcrit (de fet, és molt probable que conegués les teories d’ambdós filòsofs, i fins i tot que en fes una defensa implícita de les teories d’ambdós presocràtics en les seves obres).
Hi ha qui diu que Protàgores fou mestre i instructor de Sòcrates, almenys durant un curt temps. En tot cas, és indubtable que, almenys fins a cert punt, Plató i Aristòtil conegueren i discutiren (sovint amb un radical desacord) les obres filosòfiques del savi d’Abdera. De fet, si Plató i Aristòtil haguessin ignorat en comptes de discutit les teories de Protàgores, avui en dia, esperablement, Protàgores seria molt menys conegut fins i tot del poc coneixement que se’n té actualment. Antímeros s’esmenta com un dels seus deixebles.
Evatle (Evathlus, Εὔαθλος) fou un jove noble atenenc que es va posar sota tutela de Protàgores amb el propòsit d’aprendre oratòria a canvi d’una forta suma de diners (mil denaris segons Quintilià). Evatle volgué evitar pagar la suma convinguda adduint que aquesta estava subordinada a guanyar el seu primer judici. No obstant Protagoras ni s’immutà i li digué que el duria als tribunals acte seguit. Si Protàgores guanyava el judici rebria la suma convinguda i si guanyava Evatle aquest li hauria de pagar els honoraris convinguts.[1]Aule Gel·li diu que va evitar pagar la meitat de la quantitat promesa, mostrant ser un bon estudiant en oratòria i llest en economia, tot i que era ric.
Gòrgies de Leontins (Gorgias, Γοργίας) fou un orador i filòsof grec. Nasqué a Leontins (Sicília) cap a l’any 485 aC (era més gran d’edat que l’orador Antífon o Antifó que va néixer vers 480 aC o 479 aC). Se li atribueix una vida de més de 100 anys i hauria mort una mica després de Sòcrates. Fou germà del metge Heròdic, que va gaudir també de certa fama. Va tenir suposadament alguns enfrontaments personals amb Plató.
L’any 427 aC fou enviat a Atenes perquè sol·licités ajut en la guerra de Leontins contra Siracusa . Tant a Atenes com a altres ciutats gregues tingué gran influència pel seu saber i les seves qualitats oratòries. Va tornar a Leontins i després altre cop a Grècia on va viure els seus darrers anys a Atenes i a Larissa de Tessàlia.
Tingué relació amb Empèdocles, amb qui les seves ensenyances assoliren una ressonància extraordinària. Influí en Sòcrates quant a la seva forma de parlar i expressar-se. Nega qualsevol tipus de veritat objectiva i a més les normes morals que són diferents en cada poble i que canvien. El seu escepticisme va més enllà que el de Protàgores.
Ell destacà a causa d’aquest tema, la importància de la paraula i de l’art de la retòrica, que ensenya a manejar-la. Segons Gòrgies la paraula és l’única capaç de transformar la realitat. Car és ella la que la inventa, la modifica i la comunica.
El propòsit de les seves argumentacions és mostrar el caràcter d’aparences de la realitat, i la naturalesa empírica o sensista del coneixement.
A través d’un seguit de dilemes va mostrant com rebutja les posicions de l’oponent.
Educat a l’escola d’Elea (Parmènides) sembla que defensava tres tesis:
- No existeix res.
- Si existís alguna cosa, no es podria conèixer.
- Si existís alguna cosa i es pogués conèixer, no es podria comunicar.
Per ell, “la veritat és la capacitat de persuadir amb la paraula“.
Tot i que potser Gòrgies es desinteressà bastant per la política (teòrica i pràctica), és indubtable que les tesis d’aquest sofista influïren sobre el pensament polític de personatges com Alcidames, Cal·licles, Polos i Aspàsia de Milet.
En tot cas, és un fet històric que Gòrgies escriví un discurs oratori que un cop pronunciat (potser per ell mateix) davant l’assemblea d’Atenes, convencé a la capital grega per a fer, amb èxit, la guerra contra Siracusa (en defensa de la ciutat de Leontins). L’èxit d’aquesta empresa bèlica feu augmentar notablement la fama de Gòrgies com a orador davant dels atenesos.
Va escriure “Sobre la natura” obra també coneguda com “Sobre el que és i el que no és”, vers el 444 aC.