DEURES I TEXTOS D’EXÀMENS DE SELECTIVITAT

Fragments de la “República” de Plató

 Text 1

«–Aquesta és, doncs –vaig dir jo –, estimat Glaucó, la imatge completa que cal aplicar a les paraules que s’han dit abans, tot associant el món que se’ns apareix a través de la vista amb l’habitatge de la presó i la llum del foc que hi ha amb l’energia del sol; i si compares la pujada cap a dalt i la contemplació dels objectes de dalt amb l’ascens de l’ànima cap al món intel·ligible no et desviaràs pas de la meva conjectura, ja que és aquesta la que desitges escoltar. Només la divinitat sap si per atzar resulta ser vertadera. És aquesta, doncs, la meva manera de veure la qüestió: en el món cognoscible la darrera idea és la del Bé i amb prou feines pot ser percebuda; un cop percebuda, però, cal concloure que és la causant de tot el que hi ha de recte i de bell en tots els éssers; en el món visible és ella la que va engendrar la llum i el seu sobirà; en el món intel·ligible ella és la sobirana i la fornidora de veritat i d’intel·ligència, i que cal que la contempli aquell que es proposi actuar assenyadament tant en la vida privada com en la pública».

Plató, República, VII

1. Especifica quina relació estableix el text entre el món sensible i el món de les idees.

 Text 2

«Tota aquesta imatge, estimat Glaucó» -vaig dir-li-, «cal que l’enllacis amb el que hem dit abans, la regió que ens és revelada per la vista, l’has de comparar amb l’estança de la presó, la llum del foc que hi ha en ella amb la força del sol, i si ara poses la pujada i la contemplació de les coses de dalt com l’impuls de l’ànima cap a la regió de l’intel·ligible, no erraràs certament la meva expectació, ja que és aquesta la que vols sentir. El déu sap, com sigui, si eventualment respondrà a la veritat. El que, si més no jo, veig, ho veig així: al cim de tot el cognoscible, i encara amb un gran esforç, s’hi veu la idea del bé. Ara, quan ha estat vista, se la reconeix a l’acte com a causa de tot el que és bell i recte, per tal com genera en el visible la llum i el sol, del qual ella depèn, i en 1’intel·ligible per tal com crea ella sola com a senyora, la veritat l’enteniment.»

Plató, República

1. Comenta el text i la qüestió que tracta

 Text 3

Aquell que no pugui distingir la idea del bé amb la raó, tot separant-la de la resta, i no pugui travessar totes les dificultats com enmig d’una batalla, ni aplicar-se a aquesta recerca —no segons l’aparença sinó segons l’essència— i tampoc fer la marxa per tots aquests llocs amb un raonament que no decaigui, no diràs que aquest home posseeix el coneixement del bé en si ni de cap altra cosa bona; sinó que, si adquireix una imatge d’aquest, serà per l’opinió, no per la ciència; i que en la seva vida actual està somiant i dormint, i que baixarà a l’Hades abans de poder despertar aquí, per acabar dormint perfectament allí.

PLATÓ, República

1. Expliqueu el concepte de bé que es desprèn d’aquest text.

2. Quin sentit creieu que pot tenir avui la distinció entre opinió i ciència?

 Altres fragments de La República de Plató

 – Doncs el mateix passa amb el bé. Si algú no és capaç de discernir amb la raó la idea de bé separant-la de totes les altres, ni d’obrir-se pas, com en una batalla, a través de totes les dificultats, esforçant-se per fonamentar les proves no en l’aparença sinó en l’essència i no sap arribar al terme de les dificultats amb l’argumentació intacta, ¿no diràs d’ell que no coneix el bé en si ni cap altre bé sinó que, fins i tot en el cas que assoleixi alguna imatge del bé, ho farà per mitjà de l’opinió, però no de la ciència¹; i que en el seu pas per esta vida no fa més que somiar, enfonsat en un sopor del qual no despertarà en aquest món perquè anirà directament l’Hades per a dormir el son més profund?

Plató: República

I arribats als cinquanta anys², als que hagin sobreviscut i destacat sempre i per tots els conceptes en la pràctica i en l’estudi, se’ls ha de conduir fins a la fi i obligar-los que, elevant l’ull de l’ànima, miren de front allò que ens dóna llum a tots; i, en veure el bé en si, es serviran d’ell com a model la resta de la seva vida, mentre governen, cadascun quan li pertoca, tant a la polis com als particulars i a ells mateixos; perquè, tot i que dediquen la major part del temps a la filosofia, hauran de carregar, quan els arribi la tanda, amb el pes dels assumptes polítics i governar un darrere l’altre pel bé de la ciutat i tenint aquesta tasca no tant com quelcom honorable sinó com ineludible. I així, després d’haver format cada generació altres homes com ells als quals deixaran com a successors seus en la guarda de la polis, se n’aniran a viure a les illes dels benaurats, i la polis els dedicarà monuments commemoratius i sacrificis públics, honorant-los com a divinitats, si la Pítia ho permet³ o, si no, com a mortals feliços i excel·lents.

Plató: República

– Que bells que són, oh Sòcrates – digué -, els governants que com un escultor has modelat.

– I les governantes, Glaucó – vaig dir -, perquè no creguis que tot el que he dit es referia més als homes que a aquelles d’entre les dones que estiguin suficientment dotades.

– És just – digué –, perquè vam establir que tot havia de ser igual i comú entre elles i els homes⁴.

– I què? – vaig dir -, reconeixes que no són vanes quimeres les coses que hem dit sobre la polis i el seu govern, sinó que, tot i que difícils, es poden realitzar, encara que només de la manera que ho hem exposat, és a dir, quan hi haja en la polis un o diversos governants⁵ que, com a veritables filòsofs, menyspreen els honors actuals considerant-los indignes de la menor estima i tinguin pel contrari en la més gran consideració el camí recte amb els honors que en provenen, i, el que és més gran i necessari, allò just, que serviran i fomentaran quan governen la polis?

– Com? – va dir.

– Enviaran al camp – vaig dir – tots els majors de 10 anys que hi haja en la polis i, fent-se càrrec dels seus fills, els sostrauran dels actuals costums practicats també pels seus pares, per a educar-los d’acord amb els costums i les lleis que hem descrit abans. No és este el procediment més ràpid i simple per a establir el sistema que exposàvem, de manera que la polis sia feliç i el poble rebi els més grans beneficis?

– Sí, i molt – digué. Em sembla, Sòcrates, que has parlat molt bé de com es realitzarà, si és que alguna vegada es du a la pràctica.

Plató: República

«—Vols que comencem les nostres investigacions seguint el mètode acostumat? Tenim per costum aplicar una idea general a la multitud d’éssers que, si bé tenen una existència diferent, designem amb el mateix nom. Comprens?

—Ho entenc.

—Referim-nos ara a la multitud que tu vulguis. Per exemple, si et sembla bé, a la multitud de llits i a la multitud de taules.

—Molt bé.

—Però aquestes dues espècies de mobles estan compreses, una, sota la idea de llit i, l’altra, sota la idea de taula.

—Si.

—També tenim costum d’afirmar que l’artesà de cadascun d’aquests mobles, no fa el llit o la taula de que ens servim sinó conformant-se a la idea que d’ells té, car no és la idea mateixa que fabrica l’artesà; això és impossible.»

Plató: República

“- I, possiblement, ens hem posat d’acord que les mateixes classes que hi ha a la ciutat estan també en l’ànima de cadascun, i en nombre igual.

– Així és.

– No és també necessari, doncs, que de la mateixa manera que era sàvia (justa) la ciutat, i pel mateix principi que ho era, així mateix, i pel mateix principi, sigui savi (just) també l’individu?

– Per què no? (…)

– I, per tant, Glaucó, direm que un home és just de la mateixa manera que dèiem que era justa la ciutat.

– També això és totalment necessari.”

Plató, República

– Primer és necessari, vaig dir, que ens posem d’acord i us recordo el que ja s’ha dit tantes vegades.

– I què és? , va preguntar.

– Hi ha moltes coses belles, i moltes de bones, i igualment altres l’existència de les quals afirmem i que diferenciem a través del llenguatge.

– Si, en efecte.

– Afirmem també l’existència d’allò bell en si, i igualment, per a totes les coses que diem múltiples afirmem que a cadascuna li correspon una idea que és única i que anomenem la seva essència.

– És veritat.

– I diem de les coses múltiples que són l’objecte dels sentits, i no de l’esperit, mentre que les idees són l’objecte de l’esperit, i no pas dels sentits.

– Perfectament.”

Plató, República

 Tot i que no poden sortir a l’examen, mantinc aquí els fragments d’altres llibres de Plató.

Fragments del “Fedó” de Plató

Text 1

Ben cert, afegí Cebes reprenent la paraula, si és veritat aquell argument que tu, Sòcrates, acostumes a repetir sovint, segons el qual per a nosaltres aprendre no és altra cosa que recordar, llavors cal necessàriament que en un temps anterior hàgim après el que ens és recordat. Però això no és possible si la nostra ànima no existia en algun lloc abans de néixer en aquesta forma humana. D’on resulta que també així sembla probable que l’ànima és immortal. […]

– Veges-ho ara des d’aquest altre punt de vista. Quan l’ànima i el cos estan plegats, la natura disposa que l’un serveixi com un esclau i sigui manat, i que l’altra mani i faci d’amo. Si parteixes d’aquesta relació, ¿quin dels dos creus més semblant al que és diví i quin al que és mortal? ¿O no et sembla que el diví naturalment té la capacitat de manar i dirigir, mentre el mortal la d’ésser manat i servir com un esclau?

– A mi, sí.

– A quin dels dos s’assembla l’ànima?

– Evidentment, Sòcrates, l’ànima s’assembla al que és diví, i el cos al que és mortal.

– Examina ara, Cebes, féu ell, si de tot el que hem dit no ens en resulta aquesta conclusió: allò que més s’assembla al diví, a l’immortal, a l’intel·ligible, al que té una forma única i no es pot descompondre, al que és immutable i idèntic a ell mateix és l’ànima; en canvi, allò que més s’assembla a l’humà, al mortal, al que té una forma múltiple i és inintel·ligible, al que es pot descompondre i mai no resta idèntic a ell mateix és el cos. […]

1.-Què diu el text?

2.- Quin argument es fa servir per defensar que l’ànima és immortal?

Text 2

—Considera, doncs, amic meu, si també penses igual que jo; perquè, al meu entendre, d’això depèn que arribem a comprendre bé el tema que estem tractant. Et sembla a tu que és cosa pròpia d’un filòsof desitjar allò que anomenem plaers, com ara el menjar i el beure?

—No gens, Sòcrates —va dir Símmies.

—I els plaers del sexe?

—De cap manera.

—I sobre les altres coses relatives a la cura del cos, penses que un filòsof n’ha de tenir estima? Vull dir, per exemple, adquirir vestits o calçats de qualitat i altres complements per a l’elegància corporal, et sembla a tu que ho apreciarà particularment o que no en farà cap cas, llevat que es trobi en extrema necessitat?

—Em sembla que no en farà cap cas, si és de veritat filòsof —digué.

—Per tant —féu ell—, no et sembla que un tal home no estarà tot ocupat en les coses que pertoquen al cos, sinó que les deixarà de banda tant com pugui i, en canvi, tindrà la seva atenció girada vers l’ànima?

—A mi m’ho sembla.

—En canvi, Símmies, a la majoria de la gent els sembla que no val la pena de viure, si un no troba plaer en aquestes coses ni en pot participar. I al contrari, pensen que no tenir cap estima dels plaers dels quals gaudim a través del cos és gairebé com estar mort.

—El que dius és ben veritat.

1.- Què opina Plató dels “plaers”?

2.- Quina filosofia moral va defensar Plató?

Text 3

—I què hem de dir pel que fa a la mateixa adquisició del coneixement? Si un pretén prendre el cos com a col·laborador en aquesta recerca, li serà un obstacle o no? Vull dir aproximadament això: la vista i l’oïda proporcionen als homes quelcom de veritat o bé passa allò que els poetes no es cansen de repetir, que ni sentim ni veiem res amb exactitud. I, si aquests sentits corporals no aporten res d’exacte ni de segur, molt menys els altres que, segurament, els són inferiors. No et sembla així?

—I força —féu ell.

—Quan, doncs, l’ànima assoleix la veritat? Perquè és clar que quan vol considerar qualsevol cosa conjuntament amb el cos, aleshores és enganyada per ell.

—És cert.

—Per tant, no és quan raona que arriba a adquirir, si mai hi arriba, un coneixement clar de quelcom de la realitat?

—Sí.

—I no és veritat que quan millor raona és quan no la destorba res d’això, ni l’oïda, ni la vista, ni cap dolor o plaer, sinó que ella es concentra tant com pot en si mateixa, deixant estar el cos, sense comunicar-se amb ell ni agafar-se d’ell, tendint així vers el que és real?

—És així.

—I no és aleshores quan l’ànima del filòsof més menysprea el cos i en fuig i, en canvi, busca de concentrar-se en ella mateixa?

—Això sembla.

1.- Què diu el text?

2.- Què implica la separació del cos i l’ànima en la teoria del coneixement de Plató

Text 4

—I què penses sobre això, Símmies? Afirmem que existeix allò que és just en si mateix, o no?

—És clar que ho afirmem, per Zeus!

—I també allò que és bell i allò que és bo?

—Com no ho hem de fer?

—I has arribat a veure amb els teus ulls alguna d’aquestes coses?

—De cap manera —féu ell.

—Aleshores, les has captat amb algun altre dels sentits corporals? Em refereixo a qualsevol cosa com, per exemple, la magnitud, la salut, la força, en una paraula, a l’essència de totes les coses, allò que cada cosa realment és. Per ventura és per mitjà del cos com es pot contemplar el que hi ha de més veritable en les coses, o bé més aviat el que passa és que aquell de nosaltres que adopti una millor i més precisa disposició per reflexionar sobre les coses que examina, aquest és el qui més s’aproximarà a conèixer cada una d’elles?

—Absolutament així.

—Bé, doncs, això no ho farà de la manera més neta aquell qui s’adreci a cada cosa tant com pugui amb la mateixa ment, sense recolzar-se en la vista quan ha de reflexionar, ni volent fer intervenir cap altre sentit al costat del raonament, sinó que, emprant purament la intel·ligència en ella mateixa, intenta atrapar purament i en elles mateixes cada una de les realitats, deixant de banda tant com pugui els ulls, les orelles i, per així dir-ho, tot el que pertany al cos, que és un destorb de l’ànima que li impedeix, si se li associa, arribar a la possessió de la veritat i de la saviesa? No serà aquest, Símmies, el qui, si és que mai hi ha arribat, arribarà a captar el que realment és?

—El que estàs dient, Sòcrates, és una gran veritat, —féu Símmies.

1.- Què diu el text?

2.- Exposa l’ontologia platònica.

DEURES I TEXTOS DE DESCARTES

 TEXT 1

“Però heus ací a la fi que he tornat insensiblement on volia; car, puix que hi ha una cosa que m’és ara coneguda, que parlant pròpiament, no concebem els cossos sinó per la facultat d’entendre que és en nosaltres, i no pas per la imaginació ni pels sentits, i no els coneixem perquè els veiem, o els toquem, sinó solament perquè els concebem amb el pensament, conec evidentment que no hi ha res més fàcil de conèixer que el meu esperit.”

DESCARTES, Meditacions metafísiques

1. Expliqueu breument les idees principals del text.

2. Què significa en el text el terme el meu esperit.

TEXT 2

“Després, examinant atentament el que jo era, i veient que podia fingir que no tenia cos i que no hi havia món ni lloc on em trobés, però que no podia pas fingir per això que jo no existís, sinó que, al contrari, del fet mateix que pensés a dubtar de la veritat de les altres coses, se’n derivava amb tota evidència i certesa que jo existia, mentre que, només que hagués cessat de pensar, encara que tota la resta del que havia imaginat fos veritat, no tenia cap raó de creure que jo existís; a partir d’aquí vaig conèixer que jo era una substància tal que tota la seva essència o naturalesa no era sinó pensar, i que per a existir no necessita cap lloc ni depèn de cap cosa material. De manera que aquest jo, és a dir, l’ànima, per la qual sóc allò que sóc, és enterament distinta del cos, i fins i tot és més fàcil de conèixer que aquest, i, encara que el cos no existís, l’ànima no deixaria pas de ser tot allò que és.”

DESCARTES, Discurs del mètode

1. Expliqueu breument les idees principals del text.

2. Què significa en el text el terme “certesa”.

 TEXT 3

“Les llargues cadenes de raons simples i fàcils, per mitjà de les quals generalment els geòmetres arriben a les demostracions més difícils, m’havien proporcionat l’ocasió d’imaginar que totes les coses que poden ser objecte del coneixement dels homes s’entrellacen d’igual forma i que, abstenint-se d’admetre com a veritable alguna que no ho sigui i guardant sempre l’ordre necessari per deduir-ne unes d’unes altres, no n’hi pot haver algunes de tan allunyades del nostre coneixement que no puguem, finalment, conèixer ni de tan ocultes que no puguem arribar a descobrir.”

DESCARTES, Discurs del mètode

1. Expliqueu breument la idea principal del text.

2. Expliqueu eI significat de “cadenes de raons” inclosa en d’aquest text.

 

DEURES I TEXTOS AMB EXERCICIS DE JOHN LOCKE

1.- Els límits de les nostres capacitats
“Les nostres capacitats són les adequades al nostre estat i als nostres interessos. Perquè, tot i que la compressió del nostre enteniment quedi molt curta respecte a la vasta extensió de les coses, tindrem motius suficients per lloar el generós autor del nostre ser per aquella porció i grau de coneixement que ens ha concedit, tan per sobre de tots els altres habitants de la nostra morada. […] La làmpada que ens dóna llum brilla prou per a tots els nostres menesters.”
Assaig sobre l’enteniment humà, Introducció, n. 5.

2.- La ment, tabula rasa
“Suposem, doncs, que la ment sigui, com es diu, un paper en blanc, net de tota instrucció, sense cap idea. Com arriba llavors a tenir-la? D’on es fa la ment amb aquesta prodigiosa quantitat que la imaginació il·limitada i activa de l’home ha enregistrat en ella, amb una varietat gairebé infinita? A aquestes preguntes contesto amb una sola paraula: de l’experiència.”
Assaig sobre l’enteniment humà, 1, 2.

3.- Els dos orígens de les idees
“L’enteniment no coneix cap idea que no sigui de les que rep d’un d’aquests dos orígens: «els objectes externs doten la ment d’idees i qualitats sensibles», que són totes aquestes percepcions diferents que es produeixen en nosaltres; i «la ment dota a l’enteniment amb idees de les seves pròpies operacions».”
Assaig sobre l’enteniment humà, l.2, cap. 2, 5.

4.- El mecanisme de la sensació
“De la mateixa manera que es produeixen en nosaltres les idees de les qualitats originàries, podem pensar que es produeixen les de les qualitats secundàries, és a dir, per l’actuació de partícules insensibles sobre els nostres sentits. Perquè resulta clar que existeixen, i en gran quantitat cossos tan petits que no podem descobrir pels nostres sentits ni el seu volum, ni la seva forma, ni el seu moviment, com evidentment ocorre amb les partícules de l’aire i de l’aigua, i amb altres moltíssim més petites que aquestes. Potser tan petites respecte a les partícules de l’aire i de l’aigua com ho són aquestes respecte a un pèsol o a un granit. Suposem, perquè, que els diferents moviments i formes, volum i nombre de les dites partícules provoquen en nosaltres, quan afecten els diversos òrgans dels nostres sentits, aquestes sensacions diferents que ens produeixen els colors i olors dels cossos: que una violeta, per exemple, per l’impuls d’aquestes partícules insensibles de matèria, de forma i volum particulars, en els diferents graus i variacions dels seus moviments, faci que les idees de color blau i de l’aroma suau d’aquesta flor es produeixin en la nostra ment, perquè no és gaire més impossible creure que Déu hagi unit semblants idees a moviments amb què no guarden cap similitud, que ho és pensar que hagi unit la idea de dolor al moviment d’un tros d’acer que esquinça la nostra carn, moviment respecte a què aquesta idea de dolor no té cap similitud.”
Assaig sobre l’enteniment humà, l.2, cap. 8, n. 13.

5.- Fonaments del poder polític

«Tots els homes són, com hem dit, lliures, iguals i independents per naturalesa i ningú no pot, doncs, ésser privat d’aquesta condició ni ésser sotmès al poder polític de ningú sense el seu propi consentiment».

6.- Fonaments del dret a la revolta

§ 225.- «El poble està disposat a tolerar greus errors per part de qui governa, moltes lleis equivocades i inoportunes i totes les relliscades de la feblesa humana sense murmurar ni sublevar-se, però si una llarga rècula d’abusos, prevaricacions, i artificis, tots dirigits a un mateix fi, li posen en evidència les intencions dels governants i s’adona inevitablement d’allò que l’oprimeix i d’on el volen menar, no serà gens estrany que es desvetlli i faci tots els possibles per posar la llei en mans de qui li pugui garantir que perseguirà els fins pels quals el govern havia estat erigit. Si no és així, els noms antics i les formes de govern enganyívoles són molt pitjors que l’estat de natura o la pura anarquia, perquè els inconvenients són igualment greus i immediats i, en canvi, el remei és molt més llunyà i difícil».

 Materials d’ajuda per respondre les preguntes:

A diferència del racionalisme, l’empirisme considera que tot allò que coneixem a través dels sentits compleix amb la regla d’evidència. El límit de l’evidència és el límit dels sentits corporals (externs o interns). Descartes havia escrit amb ironia sobre les limitacions del ‘bon sens’, que en canvi per a Locke és suficient (‘brilla prou’) per guiar-nos en la tasca de conèixer. Segons Locke, la ment no pot produir idees espontàniament. No coneixem amb els sentits, sinó amb la ment. Però la ment el que fa és construir o posar ordre en les percepcions que provenen de l’experiència. Aquesta és una diferència central amb el racionalisme. Per a l’empirisme totes les idees deriven de les impressions i sensacions que provenen de l’experiència. Però l’experiència no només prové dels sentits corporals externs. També tenim experiència dels nostres estats emocionals interns (joia, tristesa, gaudi, por…). El coneixement del que Locke anomena ‘les pròpies operacions de la ment’ no és innat, sinó que deriva de les nostres experiències. Locke té, com la física de la seva època, una concepció corpuscular de la realitat, constituïda per àtoms o corpuscles que s’associen. D’aquí en derivarà una concepció psicologista del coneixement. Coneixem per associació i combinació de les impressions que produeixen idees.

Preguntes sobre els textos epistemològics de Locke (1, 2, 3, 4, 5 i 6)

1.- Explica amb paraules teves quines opinions defensa explícitament Locke en cada text.

2.- Relaciona les idees defensades en cada text amb opinions diferents que s’han donat sobre cada tema al llarg de la història del pensament, especialment amb Plató o Descartes.

Altres fragments de Locke per preparar l’examen de la 2a Avaluació (de moment en castellà)

«§ 2. Todas las ideas vienen de la sensación o de la reflexión. Supongamos entonces que la mente sea, como se dice, un papel en blanco, limpio de toda inscripción, sin ninguna idea. ¿Cómo llega a  tenerlas? ¿De donde se hace la mente de ese prodigioso cúmulo, que la activa e ilimitada imaginación del hombre ha pintado en ella, en una variedad casi infinita? ¿De dónde saca todo ese material de la  razón y del conocimiento? A esto contesto con una sola palabra, de la experiencia; he allí el fundamento de todo nuestro saber, y de allí es de donde en última instancia se deriva. Las observaciones que  hacemos acerca de los objetos sensibles externos, o acerca de las operaciones internas de nuestra mente, que percibimos y sobre las cuales reflexionamos nosotros mismos, es lo que provee a nuestro  entendimiento de todos los materiales del pensar. Estas son las dos fuentes del conocimiento de donde dimanan todas las ideas que tenemos o que podemos naturalmente tener».
John Locke: Ensayo sobre el entendimiento humano. Libro I, Cap. 1, § 2

Tesis: el origen y el fundamento del conocimiento se halla en la experiencia concreta de los individuos.
Se puede contraponer a: Descartes y a la teoría de las ideas innatas.
El texto distingue entre: dos tipos de conocimiento diversos, el de los objetos sensibles externos (sensación) y el de las operaciones internas de la mente (reflexión).
Metáfora: mente como papel en blanco (tabula rasa) en que la experiencia va escribiendo.

 Un model d’examen de Locke a la Selectivitat (per preparar l’examen)

En segon lloc, l’altra font amb què l’experiència abasteix d’idees l’enteniment és la percepció de les operacions interiors de la nostra ment, en ser aplicada a les idees que abasta. Aquestes operacions, quan l’ànima reflexiona sobre elles i les considera, deparen a l’enteniment una altra sèrie d’idees, les quals no podien haver-se derivat de les coses externes. Tals són «la percepció», «el pensar», «el dubtar», «el creure», «el raonar», «el conèixer», «el desitjar» i totes les diferents activitats de les nostres pròpies ments, dels quals, essent-ne nosaltres conscients i observant-les en nosaltres mateixos, rebem en el nostre enteniment idees tan distintes com les que tenim dels cossos que afecten els nostres sentits. Aquesta font d’idees que cada home té en si mateix, tot i que no procedeixi de la sensació, perquè res no té a veure amb objectes externs, malgrat que s’hi assembla força, seria molt encertat anomenar-la, amb força propietat, «sentit intern». Però així com anomeno a aquella «sensació», anomeno a aquesta «reflexió», perquè proporciona les idees quan la ment les abasta reflexionant sobre les seves pròpies operacions internes. Per ‘reflexió’, doncs, d’ara endavant voldré dir la comprensió que posseeix la ment de les seves pròpies operacions i la forma d’elles, per raó de la qual arriben a ser idees d’aquestes operacions en l’enteniment.

John Locke: Assaig sobre l’enteniment humà. Cap. 1, § 4

QÜESTIONS:

1.- Esquema o resum. Caldrà mostrar l’estructura conceptual del text i els arguments principals que hi apareixen.

2.- Analitzi els termes que apareixen subratllats al text.

3.- Desenvolupi el tema de l’origen de les idees en Locke i indiqui com es relaciona amb altres temes de filosofia.

4.- Pot respondre a una d’aquestes dues qüestions:

a) Relacioni e problema de l’origen de les idees en Locke amb altres plantejaments que hagin analitzat aquest mateix problema, en altres èpoques de la Història de la Filosofia.

b) Elabori una composició filosòfica, degudament argumentada, al voltant de l’origen de les idees.

Selectivitat. Galícia, 1993.

ESQUEMA DE RESPOSTA POSSIBLE

Qüestió 1ª (és de caire analític).

Locke empra la primera persona del singular («anomeno», «voldré dir») i la primera persona del plural («nosaltres», «rebem») en el sentit d’un enunciador universal.

El text comença tractant una «segona» mena d’idees. Les primeres idees són les que provenen de les coses externes.

1. l’altra font amb què l’experiència abasteix d’idees l’enteniment és la perfecció de les operacions de la nostra ment dins nostre, aplicada a les idees que abasta pels sentits.

Tot seguit, Locke desenvolupa la tesi afirmada a 1.

Quan:

1. quan l’ànima les reflecteix i considera aquestes operacions de la ment.

Aleshores:

1. aquestes operacions deparen a l’enteniment una altra sèrie d’idees, les quals no ha adquirit de les coses externes.

Locke posa exemples d’operacions mentals i defineix també què ha de ser considerat operació mental.

1. Tals són «la percepció», «el pensar», «el dubtar», «el creure», «el raonar», «el conèixer», «el desitjar» i tots els diferents actes de les nostres pròpies ments, són actes conscients de les nostres ments de les quals rebem idees distintes.

Com que [Locke estableix una analogia entre la formació d’aquestes idees produïdes per operacions mentals i la formació d’idees produïdes pels sentits]

1. nosaltres mateixos, rebem en el nostre enteniment idees tan distintes com les que tenim dels cossos que afecten els nostres sentits.

Locke explica aleshores el nom que dóna a aquestes idees produïdes per operacions de la ment.

1. seria molt encertat anomenar la font d’aquestes idees «sentit intern»,

Tot i que [precisa Locke oposant-se a la denominació de sentit intern]

1. aquesta font d’idees que cada home té en si mateix … no procedeix de la sensació

Perquè [8 és la causa de 7]

1. aquesta font d’idees … res té a veure amb objectes externs

Locke presenta finalment la paraula precisa.

1. anomeno a aquesta font d’idees «reflexió»

Perquè [10 és la raó d’aquesta denominació]

1. aquesta font proporciona les idees que la ment abasta reflexionant sobre les seves pròpies operacions internes.

I finalment, Locke arriba en aquest text a la següent conclusió:

1. Les operacions de l’enteniment arriben a produir idees [d’operacions mentals].

Perquè

1. La ment posseeix comprensió [i això és la reflexió] de les seves pròpies operacions i de la forma d’aquestes.

Qüestió 2ª (és de caire conceptual)

Malgrat que totes les idees tenen com a origen l’experiència, Locke contraposa dos tipus d’idees (que Leibniz considerarà irreductibles): les idees de sensació i les idees de reflexió.

• Allò que coneixem són idees, val a dir no coneixem la realitat externa tal com és, sinó en la manera com impressiona en la nostra ment.
• Les idees de sensació corresponen als sentits, a les coses externes, als cossos.
• Les idees de reflexió corresponen al sentit intern, són les operacions internes de la nostra ment, els actes conscients de la ment, la percepció, el pensar, el dubtar, el creure, el raonar, el conèixer, el desitjar i la comprensió de les operacions mentals que executa la nostra pròpia ment. Les idees de reflexió són les que la pròpia ment produeix per efecte de les operacions mentals que realitza.

Qüestió 3ª (és una qüestió de relació)

Es pot plantejar com una passejada per les respostes diverses que s’ha donat al problema de l’origen de les nostres idees. En tot cas, ha de quedar clar que segons Locke hi ha dues classes d’idees. D’una banda, les idees de sensació són l’efecte de la impressió de les coses externes sobre les nostres idees. Amb les idees de sensació la nostra ment efectua operacions mentals i és conscient de fer-les. Això dóna lloc a una segona mena d’idees, les idees de reflexió, que neixen de la consciència que la ment té d’estar operant amb idees de sensació.

El problema de l’origen de les idees es pot relacionar amb el de si la ment és activa o passiva i amb si totes les idees neixen (o no) de la consciència)

Qüestió 4ª (és una qüestió de redacció i de relació)

A.- Es pot relacionar amb Descartes per a qui existien tres menes d’idees: innates, adventícies i factícies. En canvi, per a Locke n’hi ha dues: de sensació i de reflexió. També es pot relacionar amb Freud que va posar en crisi el paradigma segons el qual les idees i la raó tenen un origen conscient.

B.- Qui està a favor de Locke ha d’acceptar:

• Que el nostre pensament té un origen passiu, ja que les primeres idees són de sensació.

Que hi ha un element actiu en el pensament: l’elaboració d’idees de reflexió o operacions mentals conscients de si mateixes.

• Que tant percebre, com dubtar, desitjar o raonar són operacions mentals conscients de si mateixes.

Qui està en contra de Locke, en canvi, ha d’acceptar (com a mínim) alguna d’aquestes tesis:

• Que les operacions mentals són operacions imposades per la societat o la cultura d’un període històric definit.

• Que l’origen de bona part de les nostres idees és inconscient.

• Que el pensament és lliure i no depèn passivament de les idees que rep de l’exterior.

Adaptació d’un comentari elaborat per Francisco Caballero i Maite Larrauri, del llibre Preparar la selectividad. Madrid: Santillana, 1994.

UN ALTRE EXAMEN

«Pel que fa a saber si existeix algun principi moral en què tothom estigui d’acord, apel·lo a qualsevol que estigui una mica versat en la història de la humanitat i que hagi mirat més enllà de la punta del seu nas. ¿On es troba aquesta veritat pràctica acceptada universalment sense cap dubte ni cap problema, com hauria de ser-ho una veritat innata? La justícia i el respecte pels contractes semblen posar d’acord el més gran nombre; és un principi que sembla penetrar fins i tot en els cataus dels bandolers de camí ral, i en les bandes dels malfactors més brutals; i els que més lluny han anat en l’abandonament de llur humanitat respecten la fidelitat i la justícia entre ells. Reconec que els qui se situen fora de la llei la respecten entre ells; però aquestes regles no són respectades com a lleis naturals innates: s’apliquen com a regles útils en la seva comunitat; i no es pot concebre que qui actua correctament amb els seus còmplices, però al mateix temps  roba i assassina la primera persona decent que troba, abraci la justícia com un principi pràctic.

La justícia i la veritat són els vincles elementals de tota societat; fins i tot els fora de la llei i els lladregots que han trencat amb el món han de guardar les lleis de l’equitat, sense les quals no podrien viure junts. Però: qui sostindria que els qui viuen del frau i de la rapinya tenen principis innats de veritat i de justícia, que accepten i reconeixen?»

LOCKE : Assaig sobre l’enteniment humà. Llibre I, cap. 2, § 2.

1.- Expliqueu (1.1) la tesi central  del text i mostreu (1.2) les etapes de la seva argumentació.

2.- Preciseu les tesis sobre la llibertat a les quals s’oposa Locke en aquest text.

3.- Compara l’exemple de l’actuació de lladre de camí ral que apareix en aquest text amb el mateix exemple tal com el presenta Kant i posa’l en relació amb l’utilitarisme.

Nota: Les dues primeres preguntes corresponen a l’examen del batxillerat francès equivalent a la selectivitat, any 2009.

RESPOSTA POSSIBLE

1.1.-  Tesi central del text

La tesi central és la de la relativitat dels valors. No hi ha valors universals innats, tot i que ho pugui semblar, sinó tan sols valors útils, profitosos per a un individu o un grup. Si aspirem a compartir amb els altres humans els mateixos valors i les mateixes representacions, descobrirem que varien d’uns individus a altres, segons les seves circumstàncies, els seus interessos o la seva educació. Sembla, doncs, que no existeix una moral universal, no hi ha, en paraules de Locke «algun principi moral en què tothom estigui d’acord».

1.2.- Etapes de l’argumentació.

El text planteja el tema de l’existència de principis morals en dos temps. Al principi sembla que digui que hi ha valors universals. Fins i tot «el bandolers de camí ral», sembla que estiguin d’acord en algunes regles com ara «la justícia i el respecte pels contractes». En conseqüència semblaria que es pot considerar ambdós principis com a base per a establir un consens sobre la universalitat de les regles morals. Tanmateix, en un segon moment, presenta el que sembla ser un principi de negació de la seva pròpia tesi. El text nega que hi hagi principis morals universals. Els malfactors segueixen les regles per interès o per necessitat, no per acord moral.

.- Primera etapa de l’argumentació: va de l’inici a «la justícia entre ells». Aquí Locke planteja el problema; sembla que «qualsevol (…) una mica versat en la història de la humanitat» hi ha una «veritat pràctica universalment acceptada». Sembla que tothom estaria d’acord en què hi ha universalitat de principis morals, almenys pel que fa a «la justícia i el respecte al contractes». Aquests principis serien innats, fins i tot entre els lladregots.

.- Segona etapa de l’argumentació: va de «reconec que els qui se situen fora de la llei» fins al final. Aquí queda clar que per a Locke, els bandolers de camí ral no segueixen «regles naturals innates», sinó «regles útils». La moral consistiria tan sols en un conjunt de convencions adoptades en una societat qualsevol per tal que aquesta societat sigui viable.

2.- Preciseu les tesis sobre la llibertat a les quals s’oposa Locke en aquest text.

Aquí Locke fa bàsicament tres grans afirmacions:

1.- Nega la tesi de l’existència de principis morals universals i innats. No hi ha «veritats pràctiques acceptades universalment sense cap dubte ni problema». Les hipòtesis de caire platònic i cartesià són, doncs, incorrectes.

2.- Presenta la tesi segons la qual els principis morals són de caire utilitari, tesi que a finals del segle 18 i a principis del segle 19 defensarà l’utilitarisme de Bentham i Mill.  La lleialtat dels malfactors els resulta «útil» en la seva comunitat. El malfactor és lleial perquè actua en interès propi, no perquè senti espontàniament la necessitat i la justícia de ser lleial. Si la veritat es reconeix perquè és compartida i consensual, no hi ha veritat pràctica en l’àmbit moral en la mesura que els principis morals varien en funció de les cultures i àdhuc dels individus.

3.- Intueix una tesi que després desenvoluparà Kant: actuar correctament, en el sentit d’actuar conforme als interessos de la meva comunitat, (en el sentit convencional, que tothom entén), no és, però, ser just. La característica que diferencia la lleialtat dels malfactors de la moralitat és el seu particularisme. Resulta absurd suposar que el lladregot que respecta els seus còmplices però roba i mata tothom qui pot sigui capaç de respectar principis morals. Si només respecto els principis morals en certes situacions o amb certes persones, és difícil que dir que sigui moral.

3.- Compara l’exemple de l’actuació de lladre de camí ral que apareix en aquest text amb el mateix exemple tal com el presenta Kant i posa’l en relació amb l’utilitarisme.

Aquest exemple va ser reprès per Kant als «Fonaments de la metafísica dels costums». L’argumentació de Kant és, però diferent: certament, el malfactor té necessitat de regles per tal de viure amb la seva comunitat perquè li resulten útils. Però, d’altra banda, reconeixerà que tant el lladre com el mentider, fins i tot si no segueixen les regles morals, les reconeixen com a tals. El mentider no voldria viure en una comunitat de mentiders perquè sap que, en tal cas, no podria treure profit de les seves mentides. Qui fa una falsa promesa (per exemple enganyar un amic demanant-li que li presti diners sense tenir intenció de tornar-los-hi), sap que si tothom actués així, l’amic se li’n riuria directament quan li demanés diners.

Segons Kant, la llei moral és al menys potencialment universal en la mesura que fins i tot qui no la compleix reconeix que no pot universalitzar la seva conducta. Així, segons Kant, el principi que consisteix a preguntar-se si una acció pot ser «erigida en llei universal de la voluntat» per jutjar sobre el bé i el mal em permet pensar el que Locke, en el text que estem comentant, anomenava «una veritat pràctica acceptada universalment sense cap dubte ni cap problema». Hi ha, doncs, segons Kant, veritats morals universals i innates. Els principis morals els trobo al meu interior, sense necessitat d’observar les conseqüències dels meus actes, ni de fer apel·lació a cap element extern a la meva consciència.

Per tal de fer el pas de la posició de Locke a la de Kant, hi ha un autor fonamental i que Kant coneix bé: Rousseau que tant a l’«Emili» com en el «Segon discurs» afirma que hi ha una font innata de la moralitat, la veu interior de la consciència que parla en nosaltres. Aquesta «immortal i celeste veu» la posseïm tots; però Rousseau es troba amb un problema que no pot resoldre: si tots tenim consciència moral: ¿per què no l’exercim? El filòsof de Ginebra ho va resoldre afirmant que els humans som espontàniament morals però hem esdevingut immorals a causa de la història, de l’existència de la propietat privada i de l’egoisme que ha produït la suposada civilització. Per això mateix, Kant dirà mai podem estar absolutament segurs de complir amb el nostre deure. També Nietzsche a «Humà, massa humà» dubtarà que existeixi una moral pura i desinteressada.

L’exemple proposat per Locke és fàcil de copsar: és senzill adonar-se que el bandoler de camí ral no és moral, àdhuc si respecta els seus còmplices. Però: ¿significa això que la moral ha de ser pura i desinteressada? A «Utilitarisme», Mill observa que, d’una o altra manera, sempre anomenem ‘bé’ el que ens és útil i ‘mal’ al que ens resulta noïble. Però una altra manera de resoldre el problema de Locke és considerar que el bé ha de ser allò que resulta profitós per a la felicitat de tots o del més gran nombre. És a dir, que si no trobem cap moral universal és potser perquè busquem principis desinteressats que siguin reconeguts i admesos per tothom. L’acció del lladregot no seria immoral només per no poder ser universalitzable, sinó per no respectar la regla del màxim bé per al màxim nombre.

Tot i que ara ja no us pot entrar Hume a la selectivitat, he mantingut fragments de les seves obres per a la vostra consulta.

TEXTOS DE DAVID HUME

Text1

Tot i que el nostre pensament sembla posseir una llibertat sense límits, si mirem les coses més de prop, veurem que en realitat està tancat dins uns límits estrets i que tot aquest poder creador de la ment no és res més que la facultat de combinar, transportar, augmentar o disminuir els materials que subministren els sentits i l’experiència. Quan pensem en una muntanya d’or, no fem sinó unir dues idees consistents, or i muntanya, que ja coneixíem abans. També podem concebre un cavall virtuós, perquè els nostres sentiments ens permeten concebre la virtut i d’aquesta manera podem afegir-la a la figura i a la forma de cavall, que ens és un animal familiar. Breument, tots els materials del pensament deriven de les nostres sensacions externes o internes: la barreja, però, i la composició dels materials pertanyen només a la ment i a la voluntat. O, per dir-ho en un llenguatge filosòfic, totes les nostres idees o percepcions més febles són copies de les nostres impressions o percepcions més vives.

HUME, Investigació sobre l’enteniment humà

1. Exposeu -amb paraules vostres i sense comentaris personals- les idees principals del text i com hi apareixen relacionades. [2 punts]

2. Què significa en el text l’expressió “impressions o percepcions més vives”. [1 punt]

4. Compareu el concepte d’«idea» en Hume amb el concepte d’”idea” d’algun altre autor. [2 punts]

5. Podem pensar el que realment vulguem, o bé el nostre pensament té limitacions, per exemple, culturals, lingüístiques o científiques? Expliqueu bé la resposta. [2 punts]

Text2

Tot efecte és un fet distint de la seva causa. No el podem descobrir, doncs, en la causa i inventar-lo o concebre’l per primera vegada, a priori, no pot ser sinó una cosa totalment arbitraria. Fins i tot, segons el que he suggerit, la conjunció de l’efecte amb la causa no pot sembrar sinó una cosa igualment arbitraria, perquè sempre hi ha molts altres efectes que a la raó han de semblar absolutament consistents i naturals. En va, per tant, pretendrem determinar ni un sol fet concret, o inferir una sola causa o efecte, sense que hàgim de recórrer a l’observació i a l’experiència.

HUME, Investigació sobre l’enteniment humà

1. Exposeu -amb paraules vostres i sense comentaris personals- les idees principals del text i com hi apareixen relacionades. [2 punts]

4. Compareu la concepció de la causalitat en Hume amb la d’algun altre autor. [2 punts]

5. Creieu que l’investigador i el científic han de ser escèptics? En quin sentit o fins a quin punt? Expliqueu bé la resposta. [2 punts]

 

EXERCICIS SOBRE TEXTOS DE MILL I NIETZSCHE.

Dels textos amb preguntes que han sortit en anteriors examens de la selectivitat heu de fer un article sobre Mill i un altre article sobre Nietzsche.

De Mill:

Del TEXT 1 la pregunta 2

Del TEXT 2 la pregunta 1

Del TEXT 3 la pregunta 2

Del TEXT 4 la pregunta 3

De Nietzsche:

Del TEXT 1 la pregunta 2

Del TEXT 2 la pregunta 2

Del TEXT 3 la pregunta 3

Del TEXT 4 la pregunta 1

JOHN STUART MILL

TEXT 1

És injustificat castigar algú simplement perquè estigui ebri; però, en canvi, cal castigar el soldat o el policia que s’embriagui estant de servei. En suma, sempre que existeix un dany o un risc de danys definits, ja sigui a un individu o a la col·lectivitat, el cas ja no cau dins l’àmbit de la llibertat i entra de ple dins l’àmbit de la moralitat o del dret. Però, en relació amb el dany merament contingent o, com podria anomenar-se, derivat que una persona causa a la societat per una actuació que no viola un deure específic envers la col·lectivitat ni ocasiona un dany perceptible a cap individu determinable, llevat d’ell mateix, aquest inconvenient és un dels que la societat pot permetre’s de patir per preservar el bé superior de la llibertat humana.

J. S. MILL. Sobre la llibertat, IV

1. Expliqueu breument les idees principals del text i com hi apareixen relacionades (entre 40 i 80 paraules). [2 punts]

2. Expliqueu breument el significat, en el text, de les expressions següents (entre 5 i 15 paraules en cada cas): [1 punt]

a) «àmbit de la llibertat» b) «àmbit de la moralitat»

3. Per què diu Mill que, en certs casos en què algú tria fer-se mal a si mateix, «aquest inconvenient és un dels que la societat pot permetre’s de patir per preservar el bé superior de la llibertat humana»? Feu referència als aspectes del pensament de Mill que siguin pertinents, encara que no apareguin explícitament en el text. [3 punts]

4. Compareu la concepció que té Mill de la funció de l’Estat amb una altra concepció d’aquesta funció que es pugui trobar en la història del pensament. [2 punts]

5. Suposem que algú decideix no cordar-se el cinturó de seguretat quan ha de conduir. Creieu que és correcta la doctrina de Mill, segons la qual, si ningú més no pot ser afectat per la decisió, la societat no ha d’intervenir? Raoneu la resposta. [2 punts]

TEXT 2

Però aquesta poderosa base natural de sentiments existeix; i, una vegada l’hem reconegut, el principi de la felicitat general com a criteri moral constituirà la fortalesa de la moralitat utilitària. Aquest ferm fonament és el dels sentiments socials de la humanitat; el desig de la unió amb el proïsme, que ja és un poderós principi de la naturalesa humana, i, afortunadament, un dels que tendeixen a enfortir-se, inclòs sense ser inculcat expressament, només per la influencia dels progressos de la civilització. La condició social es així tan natural, tan necessària i tan habitual per a l’home, que, excepte en circumstàncies excepcionals, i per obra d’una abstracció voluntària, mai pot pensar en si mateix més que com membre d’un cos; i aquesta associació s’aferma cada vegada més, a mesura que la humanitat se separa de l’estat d’independència salvatge.

John Stuart Mill,L’utilitarisme

1. Explicar breument l’argument principal del text. [2 punts]

2. Explicar breument què vol dir en el text “condició social”. [1 punt]

3. Quina filosofia moral hi ha reflectida en aquest text. [3 punts]

4. Comparar les opinions de Mill sobre el tema que es defensen en el text amb altres opinions de la mateixa època o d’una altra època sobre el mateix tema. [2 punts]

5. Heu d’explicar per què creieu que l’autor del text té raó o per què creieu que no en té en el tema que planteja el text. [2 punts]

TEXT 3

Però ni una persona, ni cert nombre de persones, tenen dret per dir a un home d’edat madura que no condueixi la seva vida, en benefici propi, com a ell li convingui. Ell és la persona més interessada en el seu propi benestar; l’interès que pugui tenir en això un estrany, excepte en els casos de forts llaços personals, és insignificant comparat amb el que té l’interessat; el mode d’interessar-se de la societat (excepte en el que toca a la seva conducta cap als altres) és fragmentari i també indirecte; mentre que, per a tot el que es refereix als propis sentiments i circumstàncies, fins i tot l’home o la dona de nivell més corrent saben, infinitament millor que les persones alienes, a què atenir-se

JohnStuart Mill, Sobre la llibertat

1. Explicar breument l’argument principal del text. [2 punts]

2. Explicar breument què vol dir “benestar”, en la frase del text «Ell és la persona més interessada en el seu propi benestar». [1 punt]

3. Explicar a fons quin fonament té en la filosofia de Mill aquest text “(excepte en el que toca a la seva conducta cap als altres)” ? [3 punts]

4. Comparar les opinions de Mill que es defensen en el text amb altres opinions de la mateixa època o d’una altra època. [2 punts]

5. Heu d’explicar amb raons, arguments i exemples per què creieu que l’autor té raó o per què creieu que no en té en el tema que planteja el text. [2 punts]

TEXT 4

Per bé que la societat no es basi en un contracte, i per bé que no es guanyi res inventant-ne un per deduir-ne les obligacions socials, tots els qui reben la protecció de la societat li deuen quelcom en retorn del benefici rebut, i el fet de viure en societat fa indispensable que cadascú es vegi en l’obligació d’observar una certa línia de conducta envers la resta. Aquesta conducta consisteix, primer de tot, a no perjudicar els interessos dels altres, o més ben dit, certs interessos que, per disposició legal o consentiment tàcit, han de ser considerats com a drets; i, segonament, a suportar cadascú la càrrega que li pertoqui (fixada segons un principi d’equitat) dels treballs i sacrificis exigits per la defensa de la societat o els seus membres d’ofenses i vexacions. La societat està justificada a imposar aquestes condicions, a qualsevol preu, a aquells que preferirien incomplir-les. […] Però no hi ha motiu per plantejar-se aquesta qüestió quan la conducta d’una persona no afecta l’interès de cap altra persona, o quan no pot afectar l’interès dels qui no volen ser afectats (sota el supòsit que les persones interessades són totes adultes i amb un grau normal d’enteniment). En tots aquests casos, l’individu hauria de tenir una perfecta llibertat, social i legal, per fer l’acció i atenir-se a les conseqüències.

MILL. Sobre la llibertat, IV

1. Expliqueu breument –al voltant de 40-80 paraules– les idees principals del text i com hi apareixen relacionades. [2 punts]

2. Expliqueu breument el significat, en el text, de les següents paraules o expressions –al voltant de 5-15 paraules en cada cas. [1 punt]

a) «contracte» b) «llibertat legal»

3. Per què diu Mill que quan la conducta d’algú no afecta els interessos d’altri «hauria de tenir una perfecta llibertat, social i legal, per fer l’acció»? (En la vostra resposta, haureu de referir-vos als aspectes del pensament de Mill que siguin pertinents, encara que no apareguin explícitament en el text.) [3 punts]

4. Compareu la concepció de Mill de la relació entre individu i societat amb una altra concepció d’aquesta relació que es pugui trobar en la història del pensament. [2 punts]

5. Suposem una acció que només pot afectar dues persones que són adultes i que lliurement hi estan d’acord. Creieu que Mill té raó quan defensa que, en aquest cas, la societat no hi ha d’intervenir? Raoneu la resposta. [2 punts]

NIETZSCHE

TEXT 1

La rebel·lió dels esclaus en la moral comença quan el ressentiment mateix es torna creador i engendra valors: el ressentiment d’aquells éssers als quals els està vedada la veritable reacció, la reacció de l’acció, i que es rescabalen únicament amb una venjança imaginària. Mentre que tota moral noble neix d’un sí triomfant dit a si mateix, la moral dels esclaus diu no, ja d’entrada, a un «a fora», a un «altre», a un «no-jo»; i aquest no és el que constitueix la seva acció creadora. Aquesta inversió de la mirada que estableix valors —aquest necessari adreçar-se cap a fora en lloc de tornar-se cap a si mateix— forma part precisament del ressentiment: per sorgir, la moral dels esclaus necessita sempre primer un món oposat i extern, necessita, parlant fisiològicament, estímuls exteriors per a poder actuar en absolut —la seva acció és, d’arrel, reacció.

Friedrich Nietzsche, La genealogia de la moral

1. Explicar breument l’argument principal del text.

2. Explicar breument què vol dir en el text “noble” i “ressentiment”

3. Quina moral hi ha reflectida en aquest text.

4. Creieu que l’autor del text té raó en el tema que planteja el text?.

TEXT 2

En l’home noble s’esdevé exactament el contrari: concep la idea de «bo» d’una forma prèvia i espontània, és a dir, a partir de la seva pròpia persona, i només a partir d’això es fa una idea d’allò que és «dolent». Aquest concepte de «dolent» d’origen noble i aquella idea de «pervers» sorgida de la perola de cervesa que és l’odi insaciable […] són molt diferents, per bé que ambdós termes, «dolent» i «pervers», sembla que es contraposen a la mateixa idea de «bo». Tanmateix, la idea de «bo» no és la mateixa: només cal que hom es pregunti qui és pròpiament «pervers» en el sentit de la moral del ressentiment. La resposta rigorosa és aquesta: precisament «l’home bo» de l’altra moral, precisament el noble, el poderós, el dominador, simplement que acolorit, interpretat i vist de reüll per la mirada plena de verí del ressentiment.

NIETZSCHE. La genealogia de la moral, I

1. Expliqueu breument –al voltant de 40-80 paraules– les idees principals del text i com hi apareixen relacionades.

2. Per què diu Nietzsche que aquell que la moralitat del ressentiment anomena «home pervers» és l’home noble mateix? (En la vostra resposta, haureu de referir- vos als aspectes del pensament de Nietzsche que siguin pertinents, encara que no apareguin explícitament en el text.)

3. Compareu la concepció de la moralitat de Nietzsche amb una altra concepció de la moralitat que es pugui trobar en la història del pensament.

4. Creieu que Nietzsche té raó en la seva crítica als valors de «bo» i «pervers», tal com els caracteritza la tradició judeocristiana? Raoneu la resposta.
   

TEXT 3

La indicació de quin era el bon camí me la donà la pregunta sobre quin significat tenien pròpiament des del punt de vista etimològic els termes referents a allò que és “bo”, encunyats per les diverses llengües. En aquest punt vaig descobrir que tots ells es referien a la mateixa transformació del concepte, que a tot arreu “noble”, “distingit” en el sentit corporatiu era el concepte fonamental a partir del qual s’havia desenvolupat el terme “bo” en el sentit de “psíquicament noble”, de “generós”, de “psíquicament distingit”, de “psíquicament privilegiat”. Aquesta transformació, duta a terme d’una forma inevitable, va sempre acompanyada d’una forma paral·lela d’aquella altra transformació que obliga els mots “vulgar”, “plebeu”, “baix” a convertir-se al cap i a la fi en el concepte “dolent”.

NIETZSCHE. La genealogia de la moral, I

1. Expliqueu breument –al voltant de 40-80 paraules– les idees principals del text i com hi apareixen relacionades.
   

2. Expliqueu breument el significat, en el text, de les següents paraules o expressions –al voltant de 5-15 paraules en cada cas. a) «distingit» b) «baix»

3. Per què diu Nietzsche que “ … vaig descobrir que tots ells es referien a la mateixa transformació del concepte … ? (En la vostra resposta, haureu de referir- vos als aspectes del pensament de Nietzsche que siguin pertinents, encara que no apareguin explícitament en el text.)
   

4. Creieu que Nietzsche té raó en la seva interpretació dels valors de «bo» i «noble»? Raoneu la resposta.

TEXT 4

Aquest problema referent als valors de la compassió i de la moral de la compassió (sóc un adversari del vergonyós efeminament modern dels sentiments) sembla que sigui d’antuvi només una cosa aïllada, un signe d’interrogació concret i determinat. Tanmateix, a aquell qui s’hi dediqui una vegada, a aquell qui aprengui a preguntar sobre aquest punt, li passarà el mateix que em passà a mi: se li obrirà una nova i immensa perspectiva, serà afectat per una possibilitat semblant a un vertigen, li naixeran tota mena de malfiances, de suspicàcies i de temors, vacil·larà la seva fe en la moral, en qualsevol moral, sentirà finalment la crida d’una nova exigència. Expressem quina és aquesta nova exigència: necessitem una crítica dels valors morals, cal qüestionar d’una vegada el valor intrínsec d’aquests valors. En aquest sentit, cal un coneixement de les condicions i de les circumstàncies de les quals sorgiren aquests valors, en les quals es desenvoluparen i canviaren (moral com a conseqüència, com a símptoma, com a màscara, com a esperit de Tartuf, com a malaltia, com a malentès, per bé que també com a causa, com a remei, com a estimulant, com a entrebanc, com a verí), un coneixement que fins ara no ha existit ni tan sols no s’ha cobejat.

Friedrich NIETZSCHE, La genealogia de la moral

1. Expliqueu breument les idees principals del text.

2. Què significa en el text l’expressió “valor intrínsec”.

3. Quina vigència creieu que pot tenir avui el contingut d’aquest text? [2 punts]