DESCARTES

Filosofia occidental
Filosofia moderna

Nom: René Descartes
Naixement: 31 de març de 1596
La Haye en Touraine, Centre (França)
Mort: 11 de febrer de 1650 (als 53 anys)
Estocolm (Suècia)
Escola/tradició: Cartesianisme, Racionalisme, Fundacionalisme
Interessos principals: metafísica, ciència, lògica, epistemologia
Idees destacades: Cogito ergo sum, Dubte metòdic, Coordenades cartesianes, Dualisme, Argument ontològic
Influències: Al-Ghazali, Plató, Aristòtil, Anselm de Canterbury, Tomàs d’Aquino, Ockham, Michel de Montaigne
Influencià: Spinoza, Hobbes, Arnauld, Malebranche, Pascal, Locke, Leibniz, More, Kant, Husserl, Brunschvicg, Žižek, Chomsky
René Descartes (Renatus Cartesius en llatí) va ser un important filòsof racionalista francès del segle XVII, també conegut per les seves obres de matemàtiques i de diferents branques de la ciència. És considerat el pare de la filosofia moderna, en ser el primer en proposar el problema de la validesa del coneixement com a primera qüestió filosòfica, i una de les figures clau de la revolució científica. És responsable, entre d’altres coses, de la geometria analítica, de la generalització de l’ús del mot idea amb el significat de “contingut de la ment humana”, la invenció de les coordenades cartesianes o de la sentència cogito ergo sum (penso, aleshores existeixo), a partir de la qual construeix el seu pensament filosòfic.

Taula de continguts

1 Vida
2 Resum del seu pensament
3 La recerca del coneixement segur
3.1 Tipus d’idees
4 L’existència de Déu
5 Les Regles del Mètode
6 L’estructura de la Realitat
7 El dualisme antropològic i la comunicació de les substàncies
8 La subjectivitat humana i la ciència
9 Física
9.1 Mecànica
9.2 Òptica
10 Matemàtiques
11 Filosofia moral
12 Llegat
12.1 Filosofia
13 Obres
13.1 Traduccions al català
14 Vegeu també
15 Bibliografia
16 Enllaços externs
17 Referències
Vida

Va néixer a La Haye en Touraine (poble actualment denominat Descartes, després de més d’un segle anomenant-se La Haye-Descartes) (França) al voltant del 31 de març del 1596, i va morir a Estocolm l’11 de febrer del 1650.

A l’edat de vuit anys fou enviat a una escola jesuïta, anomenada La Flèche, la disciplina i educació de la qual destacava en el seu temps. A causa de la seva delicada salut, li van permetre descansar al llit fins tard, costum que conservà durant tota la seva vida, i fins i tot, en una visita a Pascal el 1647, la va mencionar com a principal benefactora per al bon estudi de la matemàtica. Després de l’escola va anar a la universitat de Poitiers, per estudiar dret com volia el seu pare.

Entre 1618 i 1622 va participar a la Guerra dels Trenta Anys. En els desplaçaments militars va conèixer Isaac Beeckman, qui el va apropar al món de les matemàtiques i la física. Quan va acabar la guerra va vendre gran part de les propietats familiars per poder gaudir d’una renda i dedicar-se a l’estudi.

Des de 1629 fins al seu desgraciat viatge a Suècia al 1649, romangué la major part del temps a Holanda i fou durant aquest període quan va escriure una sèrie d’obres que estableixen el temari per a tots els estudiosos posteriors de la ment i el cos. La primera de les seves obres, De homine, fou finalitzada a Holanda cap al 1633, a la mateixa època que Galileu fou condemnat per les seves teories. Gran part de les seves obres va entrar a formar part de l’Index Librorum Prohibitorum.

Resum del seu pensament

El seu pensament el situarien entre els principals artífexs de la revolució científica del segle XVII. A les formes i les qualitats de la Física Aristotèlica, que, interpretades malament (sobretot pel pensament cristià i escolàstic), havien resultat ser un frau com a eixida intel·lectual, es contraposava la idea clara i fonamental que el món físic no és més que un pur mecanisme. I aleshores proposà el programa ideal de tota ciència teòrica: construir, amb un mínim nombre de principis, un sistema que donarà raó de tots els fets coneguts i que permetrà descobrir fets nous. Com sol ocórrer amb freqüència amb les teories revolucionàries, el llegat de Descartes no fou sols un troballa, sinó també una visió. Forçat a recórrer a l’experiència i a les hipòtesi demostrà ser el primer gran mestre del model hipotètic. Aquest ha esdevingut una eina essencial per a qualsevol investigació científica.

A part de les seves opinions i aportacions científiques, Descartes (pare del racionalisme i, en general, de la ciència moderna) és conegut per la seva defensa i revalorització de la metafísica i la teologia. Davant la decadència de l’escolàstica medieval, Descartes parteix del dubte metòdic que el condueix a la que considerarà la primera certesa sobre la qual caldrà fonamentar tot coneixement. Aquesta primera certesa es formula de la següent manera: “penso, així existeixo” (frase més coneguda, menys correctament, com a “penso, per tant existeixo”) per a demostrar, per aquest ordre, l’existència del “jo” (d’un jo immaterial, dualista i barreja de cos i ànima), després l’existència del “món” (ja que el món existeix, tot i que sigui conegut sovint de forma imperfecta) i l’existència de déu (de la qual dóna diverses proves, per exemple l’argument ontològic). Aquesta primera certesa es coneix amb el nom de cogito (del llatí cogitare) ja que en la versió llatina que el mateix Descartes va publicar, la frase francesa “je pense, donc je suis”[2] és la famosa sentència: “cogito, ergo sum”

Per tant, en la filosofia cartesiana, l’escepticisme és un primer pas, (no pas el definitiu), per arribar a fer un conjunt de teories que volen defensar, alhora, la ciència empírica, teories metafísiques i la fe religiosa. No obstant això, Descartes es va autocensurar la seva obra Traité du Monde et de la Lumière (Tractat del Mon i de la Llum) a causa que es basaba en el sistema del univers heliocèntric, que l’Esglesia Catòlica acababa de condemnar en la persona de Galileo Galilei. L’obra va ser publicada l’any 1664, quan Descartes ja era mort. De fet, en Descartes la idea de Déu és fruit de la inspecció del propi pensament, i això representa una inversió respecte del pensament medieval: no és el jo el que sorgeix a partir de Déu, sinó a la inversa, en el pensament cartesià la idea de Déu és un contingut de la ment del jo.

Algunes de les discussions posteriors sobre el pensament de Descartes foren, per exemple, la de Spinoza [qui afirma que Déu (i no pas l’home ni tampoc el món) és l’única substància independent i d’existència pròpia], i la de Hume, [el qual ataca tota la metafísica cartesiana i totes les seves volgudes demostracions de l’existència de Déu, reduint la filosofia en gran part en un “pur empirisme”, predecessor del positivisme.

La recerca del coneixement segur

Aquest esquema resumeix la seva recerca sobre el coneixement:

El Dubte metòdic
Objecte del dubte Fonaments del dubte
La percepció sensorial La incertesa
L’existència de les coses La possibilitat d’error
Les veritats racionals La hipòtesi del geni maligne
Penso, per tant existeixo
1a Evidència → Jo pensant→ Idea d’infinitat Idees adventícies
2a Evidència → Déu → Veracitat
3a Evidència → Món → Ciència
Descartes vol assolir un coneixement absolutament segur, del qual no es pugui dubtar. Per aconseguir-lo aplica justament el dubte metòdic, és a dir, exagerar fins al màxim el dubte i considerar com a falsos qualssevol enunciats sobre la qual pugui existir la més mínima sospita, de tal mode que quedin només els judicis totalment certs (en un precedent de la falsació moderna). Aplica aquest dubte metòdic a diferents proposicions i analitza l’origen i fonament d’aquesta possibilitat de dubtar.

Així, les informacions que vinguin dels sentits s’han de prendre com a falsos, perquè estan subjectes a la incertesa i l’error, només cal pensar en exemples com les il·lusions òptiques o la diferent percepció que tenen dues persones del mateix objecte per concloure que no són una font fiable del coneixement. Les coses poden no existir malgrat la seva aparença de realitat, per tant no hi ha motius per considerar-les com a vàlides.

Les veritats racionals, aquelles que depenen únicament de la raó i no de cap informació externa tampoc no queden fora de dubte perquè malgrat hom pensi que raona correctament, és possible que s’equivoqui per tenir una ment defectuosa, creada per un geni maligne. Com que aquesta possibilitat, tot i que remota, pot donar-se, ja s’invaliden les veritats racionals en conjunt.

Aleshores arriba a la primera evidència indubtable, expressada amb l’aforisme “penso, doncs existeixo”, ja que s’adona que no es pot dubtar del propi pensament (perquè en el moment de posar-ho en dubte ja s’està pensant). Aquest pensament és pensat per una entitat que tradicionalment s’anomena jo, de manera que Descartes conclou que el jo existeix en tant que ésser pensant i que és indubtable que així sigui. A partir d’aquesta evidència, i donat que és un subjecte amb idees, reconstrueix la resta de pensaments possibles.

Tipus d’idees

Hi ha tres tipus d’idees segons Descartes, definides segons la seva provinència.

Adventícies: semblen procedir del món material exterior dels sentits, extretes a partir de l’experiència sensible.

Factícies: provenen de la pròpia consciència, a partir de la nostra imaginació, amb la barreja de trets d’idees adventícies.

Innates: semblen implantades a la ment per una instància superior (Déu), com és el cas de la pròpia idea de Déu o la d’infinit.

I hi ha quatre tipus d’idees definides segons com són:

Clares: idees que s’entenen i es comprenen.
Obscures: idees que no s’entenen del tot.
Distintes: idees que es diferencien de la resta d’idees.
Confuses: idees que no es diferencien de la resta d’idees.

Descartes dirà que les idees vàlides són aquelles que siguin Clares i Distintes.

L’existència de Déu

Descartes vol demostrar racionalment l’existència de Déu i aporta tres proves diferents.

Comença per analitzar la pròpia definició de Déu, en tant que concepte, deixant de banda la seva realitat. Troba que Déu correspon a un ésser infinit i perfecte i dedueix que aquesta noció no pot sorgir d’un ésser limitat i imperfecte com és l’home (és imperfecte pel sol fet de dubtar del seu coneixement, base del seu mètode), ja que un resultat no pot ser major que la seva causa o origen. Una persona no pot imaginar quelcom més enllà dels seus límits (posteriorment Kant abundaria en aquest argument, dient que no es pot concebre res que estigui fora dels límits de l’espai i el temps, i Déu pertany per definició a aquest camp), per tant Déu no sorgeix de la ment humana, no és un ésser imaginari, sinó extern i existent.

La segona prova es recolza en la concepció cristiana que l’ésser humà és una creació de Déu, si l’home existeix i aquesta és l’única veritat indubtable (demostrada pel cogito ergo sum), aleshores ha de tenir un origen i aquest origen és Déu. Els detractors de Descartes veuen en aquest argument una feblesa perquè assumeix dues premisses (l’home ha de ser creat i el creador lògic és Déu) que no demostra suficientment.

Per a la tercera prova torna de nou a la definició de Déu i desenvolupa l’anomenat argument ontològic d’Anselm de Canterbury: si Déu és perfecte que es pugui imaginar per definició, ha de comptar entre els seus atributs el de l’existència, ja que si no fos així es podria imaginar un altre ésser superior que comptés amb totes les seves característiques més l’existència, resultant que Déu no és la criatura més perfecta. Com que aquesta conclusió contradiu la definició, cal afirmar que Déu existeix. Tot i aquesta prova és la que més fortuna ha tingut al llarg de la història de la filosofia, hom pot qüestionar-se si l’existència és necessàriament un atribut millor que la no-existència.

Les Regles del Mètode

Descartes va proposar un mètode de pensament per tal d’aplicar correctament el raonament i així poder operar amb garanties de certesa. Aquest mètode constava de quatre regles:

Evidència: No acceptar mai com a veritable cap coneixement que no es presenti amb claredat i distinció davant la raó.

Anàlisi: Dividir cadascun dels problemes en tantes parts com sigui necessari de cara a trobar la seva millor solució.

Síntesi: Recompondre, ordenadament i com per grans elements simples fins al coneixement dels compostos.

Enumeració: Fer revisions tan exhaustives que hom adquireixi la seguretat de no ometre res.

L’estructura de la Realitat

Jo pensant, Déu i el Món constitueixen els tres àmbits de la realitat o de la substància, que defineix com “allò que no necessita de cap altra cosa per existir”.

Jo pensant: Res cogitans o substància pensant. Substància creada, que té com a atribut essencial el pensament. Per primer cop en la filosofia europea moderna, Descartes considera la consciència d’un mateix, en el seu propi pensament i la seva pròpia existència, com a previs a Déu.

Déu: Res divina o substància divina. Substància no creada, que té com a atribut la infinitat. Descartes considera Déu com a justificació del món exterior al jo. Com que l’engany està contra la natura divina, no podem concebre que allò que els nostres sentits i especialment la nostra raó obtenen de la realitat sigui fals; per tant, el món material és real.

Món: Res extensa o substància extensa. Substància creada, que té com a atribut l’extensió, subdivisible en les tres dimensions (llargada, alçada i profunditat) a les quals s’afegeixen d’altres característiques (color, textura, olor, etc.) definides com a “qualitats secundàries” i que són afegides pel subjecte. Aquí rau un dels aspectes del subjectivisme modern que podem apreciar en Descartes. El moviment i el repòs són per a Descartes iniciats per Déu.
Les tres substàncies es necessiten mútuament. La primera veritat, penso doncs existeixo, és la base del seu pensament. Cal demostrar la seva existència amb el dubte metòdic per poder postular les altres dues. Un cop s’arriba a l’evidència del jo, s’analitzen les idees d’aquesta ment, entre les quals es troba la de Déu, que és externa al jo. Aquest Déu és per definició bo (segueix el concepte de cristianisme de la divinitat) i per tant refuta la hipòtesi del geni maligne que havia emprat per refutar les idees de raó. Si aquestes idees són correctes, poden aplicar-se a l’exterior, del qual provenen les dades per a tenir noves idees.

El dualisme antropològic i la comunicació de les substàncies

L’ésser humà és un compost de cos (extensió) i ànima (pensament). Aquest dualisme cos-ànima és problemàtic per determinar com poden interactuar dues substàncies diferents (extensió – pensament): l’extensió no pensa, el pensament no té extensió. Descartes va intentar resoldre el problema recorrent a l’acció de la “glàndula pineal” (hipòfisi), lloc del cervell on, segons ell, es produeix la interacció entre les dues. No obstant això el problema va quedar sense solució, ja que no explica com dues substàncies radicalment diferents poden interactuar. D’aquí els intents de l’ ocasionalisme i de la filosofia d’Spinoza i Leibniz per solucionar aquest problema, que és el problema general de la relació entre ment i cos.

La subjectivitat humana i la ciència

La separació de les dues substàncies en l’ésser humà constitueix el fonament de la ciència.

De la natura ho ignorem tot i l’únic que podem fer és formular hipòtesis que donin raó de certs fenòmens que contribueixen al nostre benestar humà. La naturalesa humana, per tant, coincideix amb el poder de formar idees, de contemplar-les, ordenar-les i, per això, de representar el món, d’organitzar-lo en un quadre. L’home és el subjecte del coneixement (ciència), aquell per a qui la representació existeix, però que mai figura com a objecte en el quadre.

Física

Malgrat que avui en dia els límits entre les diferents disciplines científiques son força clars, cal entendre que això és degut a una concepció moderna de la ciència. És difícil doncs establir la diferència entre física o filosofia en Descartes o en alguns dels seus contemporanis als quals, no es coneixia com a científics, sinó com a filòsofs de la natura. En aquest sentit, Descartes, com molts d’altres, sovint estava més preocupat a establir un bon context metafísic per encabir-hi les seves investigacions que en les investigacions en si mateixes.

En la disciplina que avui en dia coneixem com a física, les investigacions de Descartes se centraren en dos grans temes, l’òptica i la mecànica, fent especial èmfasis en aquest últim. En una de les seves obres més importants, El món (1633), Descartes desenvolupa un discurs força innovador, que pretén revisar els conceptes teleològics de la mecànica d’Aristòtil. En el llenguatge vigent fins aleshores en mecànica es dividien els cossos en dues parts, la matèria primera i la forma substancial. Mentre que la primera es creia que responia a un material inert sense propietats, la segona era l’essència mateixa de l’objecte i el que en determinava les seves propietats i el seu objectiu vital. Descartes s’allunyà d’aquesta concepció en creure que els objectes interactuaven amb l’entorn sense cap destí prefixat:

« …totes les propietats dels cossos inanimats poden ser doncs explicades sense haver-ne d’assumir res a priori, excepte el moviment, la mida, la forma i la unió de les seves partícules. »
—René Descartes – El món (1633)

Aquest raonament esdevindrà vital en el que es coneix com a Revolució Científica dels segles XVI i XVII, i servirà de punt de partida per altres que, com Newton, intentaran donar resposta als enigmes plantejats per Descartes. El trencament amb la mecànica aristotèlica i els seus dogmes esdevindrà clau en el desenvolupament de la física moderna.

Les Tres Lleis de la mecànica de Descartes
Les Tres Lleis de Descartes sobre el moviment es resumeixen de la següent manera:
Primera Llei : Que tots els cossos tendeixen a romandre en el mateix estat sempre que els hi és possible i que, per conseqüència, un cop comencen a moure’s ja no s’aturen mai.
Segona Llei : Que tots els moviments evolucionen, per si mateixos, seguint línies rectes.
Tercera Llei : Que els cossos, en entrar en contacte amb un altre de més fort no perden gens de moviment, però, quan entren en contacte amb un de més dèbil perden tot el que transfereixen a l’altre cos.
Mentre que les dues primeres es relacionen amb la definició del concepte de la inèrcia, la tercera està relacionada amb el principi de conservació de la quantitat de moviment.

Mecànica

Una de les aportacions més importants en l’obra de Descartes el trobem en la formulació de les seves tres lleis de la natura. Aquestes, son bàsicament lleis que defineixen el moviment dels cossos i que seran una base de valor inestimable per al posterior desenvolupament de la dinàmica del sòlid rígid, que estudia el moviment dels cossos sota l’acció de forces. Altres autors de gran importància faran un esforç similar per sintetitzar les seves teories en unes poques normes simples i intel·ligibles. Universalment famoses han esdevingut les Tres lleis de Newton, publicades per primer cop l’any 1687 i que, a diferència de les de Descartes, constitueixen un sistema encara vàlid.

Un dels enunciats de Descartes, serveix per formular per primer cop un dels teoremes bàsics de la dinàmica actual que es coneix com el Principi de conservació de la quantitat de moviment.

« …la força de cada cos per suportar l’acció d’un altre consisteix en el fet que cada partícula tendeix a mantenir-se en el seu estat actual, com diu la primera llei. Aquesta força no ha de ser mesurada únicament per la mida de l’objecte (…) sinó també per la seva velocitat i la naturalesa del seu moviment i del xoc. »
—René Descartes – El món (1633)

Aquesta “força” que no és tal, sinó que es tracta de quantitat de moviment, és possiblement la primera descripció formal d’una propietat dels cossos que roman invariant en un sistema que evoluciona i aquí radica la seva gran importància. Un dels raonament que portà a Descartes a definir aquest principi fou pensar que en la creació de l’univers Déu havia donat a tots els seus elements una proporció finita de quantitat de moviment i que Déu mateix s’havia d’ocupar de preservar la quantitat de moviment global en cada evolució dels seus elements, per exemple en els xocs, perquè aquesta no s’extingís.

La quantitat de moviment es defineix actualment com el producte de la massa per la velocitat, de forma similar en com ho feu Descartes però utilitzant magnituds més formals. El principi de conservació de la quantitat de moviment afirma que un sistema on no hi actuen forces externes la quantitat de moviment roman constant. En un exemple amb 2 cossos que interactuen tenim:

La segona llei de Newton (1687) culmina aquesta investigació en afirmar que el sumatori de forces externes sobre un sistema és precisament la variació de la quantitat de moviment que experimenten els seus cossos:

La necessitat de trobar teoremes o lleis de conservació és una constant en la història de la ciència ja que ajuda als científics a descriure i formular millor els fenòmens que s’observen a la natura. Altres principis formulats amb posterioritat a Descartes, seguint aquest mateix esperit son la Llei de la conservació de l’energia, el Teorema de conservació del moment cinètic o la Llei de conservació de masses.

Òptica

Paral·lelament amb moltes altres disciplines científiques, l’òptica experimentarà durant el segle XVII una revolució de magnituds considerables. Molts científics consideren que el naixement de l’òptica moderna es dona de la mà de Johannes Kepler (1571-1630) que l’any 1603 postulà en una de les seves obres els fonaments de fenòmens com la reflexió o la intensitat de la llum. No obstant és arran de les investigacions de Willebrord Snellius (1580-1626) que es formula per primer cop la popular Llei de la refracció l’any 1621. És difícil saber si Descartes coneixia el treball de Snellius quan l’any 1637 dedicà un dels annexos de la seva popular obra Discurs del mètode a resoldre diversos problemes relacionats amb l’òptica i particularment amb la refracció. Descartes basà aquest tractat en les experimentacions que havia fet quan visqué a París entre els anys 1626 i 1627 que el porten a enunciar la mateixa llei. Aquesta és coneguda majoritàriament amb el nom de Llei de Snell o Llei de la refracció, però a vegades també es cita amb el nom de Llei de Descartes.

Una gran part del volum que Descartes dedicà a l’òptica se centra en l’estudi de diferents lents per establir la forma i les mides òptimes que aquestes han de tenir en el seu ús en telescopis o altres aparells. Descartes hi dedicà gran part de la seva atenció i esforç però sembla abandonar el projecte en adonar-se de les dificultats mecàniques que la fabricació del vidre i de lents tenia en la seva època. Sembla resoldre doncs que les seves investigacions en aquest aspecte no aporten gran cosa i no creu que puguin arribar a tenir una utilitat real. Malgrat les seves importants investigacions pràctiques en aquest camp, Descartes sembla naufragar en l’aplicació pràctica dels seus coneixements, gairebé de forma simultània a l’important treball de Galileu (1564-1642) que aconseguí grans millores en aquest camp.

Un tret curiós de la seva obra és que Descartes, com gran part dels seus contemporanis, sembla dubtar sobre la procedència de la llum i el seu comportament en la visió. Totes les obres anteriors a ell, especialment les d’influència grega, semblaven donar per fet que la llum prové dels ulls que, en rebotar amb els objectes ens en transmet la seva imatge. Aquests principis postulats per Empèdocles (segle V aC) foren generalment acceptats al món occidental durant segles, i el mateix Descartes no s’atreveix a contradir-los. Paral·lelament altres fonts postulen el que avui en dia es reconeix universalment, que els ulls no generen la llum sinó que aquesta únicament rebota en els objectes motiu pel qual els ulls en capten la forma i el color. Descartes no vol o no és capaç de resoldre aquesta diatriba i opina que aquest fet no té una importància primordial, donat que creu que la velocitat de la llum és infinita.

Matemàtiques

En tant que matemàtic, Descartes va destacar tant o més que en la seva vessant de físic, amb el clar avantatge que, a diferència d’aquesta, la divisió entre les matemàtiques i la resta de disciplines era suficientment clara en temps de l’autor. Sens dubte el seu perfil enterament racionalista, l’ajudà a arribar allà on altres no havien pogut, en reformular totes aquelles qüestions que es donaven per resoltes o en postul·lar els seus enunciats amb tota la precisió requerida.

Sovint es diu que una de les aportacions més importants de Descartes en aquesta vessant consisteix en la creació de la geometria analítica. Si ve això no és del tot cert es pot dir amb tota seguretat que aquesta branca de les matemàtiques, consistent bàsicament en aplicar els conceptes algebraics a la geometria, es veurà reinventada a partir de l’aparició de la seva obra Geometria (1637).

El gran avenç de la disciplina que comporta el treball de Descartes consisteix en quelcom molt més simple, el fet que un punt en el pla pot ésser completament determinat a partir de les seves distàncies (anomenades x i y) a dos eixos fixos i perpendiculars, amb el conveni correcte de signes. Aquest sistema, anomenat Sistema de coordenades cartesianes és de gran importància en les matemàtiques modernes. Així doncs si acceptem aquests principis veurem que generalment l’equació f(x,y)=0 té infinites solucions i que per tant els seus punts descriuen una trajectòria en el pla x,y. L’estudi d’aquestes corbes centrarà l’esforç de Descartes al llarg del tractat, especialment per a les equacions de segon grau, també anomenades còniques.

També cal destacar el seu treball en la teoria de les tangents a corbes, en la qual proposà una definició utilitzant per primer cop el concepte de límit. El seu treball serví de base al de molts altres com Barrow o Leibniz que establirien els principis bàsics generalment acceptats en aquest camp.

El tercer dels llibres en que es divideix Geometria està enterament dedicat a l’estudi en profunditat de l’àlgebra en vigor en el seu temps. És molt apreciable el seu treball de sistematització i regulació dels mètodes i sistemes que s’utilitzaven en el seu temps. A ell devem per exemple el fet d’anomenar amb lletres de l’inici de l’alfabet (a,b,c…) les quantitats conegudes i amb lletres del final (x,y,z..) les incògnites. També fou un dels primers a percebre la importància d’aïllar els termes d’una equació i inventà una norma coneguda com a regla dels signes de Descartes que permet establir el nombre de solucions positives i negatives d’una equació.

També utilitzà les matemàtiques per establir una cosmovisió original, basada en l’assumpció de remolins de matèria, que es comportaven igual que remolins d’aigua i en la qual es trobaven els planetes i en una altra escala els satèl·lits. Segons Descartes les variacions de densitat que es provocaven en aquests remolins propiciaven que el moviment fos en el·lipses enlloc de cercles, i que el Sol en fos el centre. Malgrat la seva arbitrarietat i poc fonament, demostrà que era possible establir un sistema que permetés explicar d’una manera única els moviments que tenien lloc tant a l’univers com a la Terra, un dels criteris fonamentals que propicià una nova era en l’astronomia.

Filosofia moral

La moral de Descartes te tres pilars: La Metafísica, la Raó, i la Tradició Estoica. Per a ell la moral era una ciència, la mes alta y mes perfecta, i les seves arrels es troven en la Metafísica, de la mateixa manera que per la resta de les ciències.[3]Així ens parla sobre l’existència de Deu, el lloc de l’home en la natura, formula la teoria del dualisme ment-cos i defensa el lliure albir. Per altre banda, manifesta el seu racionalisme quan diu que la raó ens es suficient per la cerca dels bens que hem de perseguir, i ens diu que la virtut consisteix en el “raonament correcte” que hauria de guiar les nostres accions.

La qualitat del raonament depèn dels coneixements, doncs una ment ben informada es trobarà en millors condicions per prendre bones determinacions. Les condicions mentals també influenciaran el raonament, i es per això que Descartes va dir que una filosofia moral complerta te que incloure l’estudi del funcionament de l’organisme humà. Ell va discutir sobre aquests temes amb la princesa Elisabeth de Bohemia, i com a resultat va escriure el seu tractat Les Passions de l’Ànima, que conté un estudi dels processos i reaccions psicosomàtics en l’home, amb un èmfasi en les emocions i passions.[4]

L’home hauria de buscar el be suprem, que Descartes, tot seguint Zenó, identifica amb la virtut, que produeix una felicitat sòlida o plaer. Per Epicur el be suprem consistia en el plaer, i Descartes diu que això no està en contradicció amb els ensenyaments de Zenó, ja que la virtut produeix un plaer espiritual, que es millor que el plaer corporal. Pel que fa a Aristòtil, que considerava que la felicitat depenia dels bens de la fortuna, Descartes no nega pas que aquets bens contribueixin a la felicitat, no obstant assenyala que en bona part es troben fora del nostre control, mentre que som mestres de la nostre ment.[4]

Els escrits sobre moral o ètica de Descartes varen arribar en la última part de la seva vida, no obstant abans, en el seu “Discurs del Mètode” va adoptar tres màximes que l’hi permetessin d’actuar al mateix temps que posava totes les seves idees en dubte. Això es coneix com la seva “moral provisional”.

Llegat

Filosofia

S’anomena cartesianisme l’escola de pensament seguidora de les seves idees. Aquesta escola es defineix com a racionalista, accepta la centralitat del jo com a entitat pensant i es revolta contra l’escolàstica, aleshores dominant. Alguns autors destacats del cartesianisme són:

Henricus Regius
Christiaan Huygens
Claude Clerselier
Jacques Rohault
Géraud de Cordemoy
La seva influència filosòfica, però, va més enllà dels deixebles directes ja que va influir en tot el pensament racionalista posterior i per oposició, també en l’empirisme.

Obres

Les seves obres principals són les següents:

Le Monde, ou Traité de la lumière (en francès), 1630-1633. No es va publicar fins el 1664. En català, es coneix com El món.
Le Discours de la méthode (en francès), 1637. En català, es coneix com Discurs del mètode. Constituïa el prefaci de tres assaigs:
la Dioptrique. En català, es coneix com Diòptrica.
les Météores. En català, es coneix com Els meteors.
la Géométrie. Dels tres, el més important. En català, es coneix com Geometria.
Méditations métaphysiques (en francès), 1641. En català, es coneix com Meditacions Metafísiques.
Les Principes de la philosophie (en francès), 1644. En català, es coneix com Els principis de la filosofia.
Les Passions de l’âme (en francès), 1649. En català, es coneix com Les passions de l’ànima.
Traduccions al català

Discurs del mètode per a ben conduir la raó i encercar la veritat a les ciències. Barcelona: Editorial Barcino, 1929 (Col·lecció popular; 52). Traducció de Joaquim Xirau.
El Discurs del Mètode. Barcelona: Editorial Alhambra, 1990. Traducció d’Antoni Bosch-Veciana. Notes de Salvador Codina. Edició i material didàctic per Hilari Arnau Gras i José María Gutiérrez González.
Discurs del mètode. Barcelona: Edicions 62, 1996 (Textos filosòfics; 74). Traducció de Pere Lluís Font.
Regles per a la direcció de l’enginy. Barcelona: Edicions 62, 1998 (Textos filosòfics; 78). Traducció de Salvi Turró.
Tractat de les passions. Cartes sobre la moral. Barcelona: Edicions 62, 1998 (Textos filosòfics; 80). Traducció de Miquel Costa. Edició a cura de Pere Lluís Font.
Meditacions Metafísiques. Barcelona: Edicions de 1984, 1995 (Butxaca 1984; 14). Traducció i Edició de Robert Veciana i Tormo.
Vegeu també

Racionalisme
Spinoza
Leibniz
Pierre Charron
Bibliografia

Stanford Encyclopedia of philosophy (2005) Descartes Physics. URL
Encyclopaedia Britannica. René Descartes. URL
School of mathematics, Trinity College of Dublin. A Short Account of the History of Mathematics URL
Alcoberro i Pericai, Ramón (2006). René Descartes. URL
Enllaços externs

Pàgina de Filoxarxa sobre Descartes
Pàgina de Filoxarxa sobre el dubte metòdic
Pàgina de Ramon Alcoberro sobre Descartes
Discurs del Mètode (en anglès via Projecte Gutenberg)
Els Principis de la Filosofia (en anglès via Projecte Gutenberg)
Biblioweb.org/-DESCARTES-Rene
Esquema del dubte metòdic cartesià
Articles de Gonçal Mayos (UB) sobre Descartes y el Racionalisme
Referències

↑ El camí de Descartes. De la ciència a la filosofia de Gonçal Mayos (UB)
↑ vid. l’article en francès
↑ Guy Durandin, Les Principes de la Philosophie. Introduction et notes, Librairie Philosophique J. Vrin, Paris, 1970.
↑ 4,0 4,1 Blom, John J., Descartes. His moral philosophy and psychology. New York University Press. 1978. ISBN 0-8147-0999-0

Portal: Filosofia