La cara oculta de Sud-àfrica

Sento no haver actualitzat els últims dies. La veritat és que ni tenia Internet (i quan n’he tingut no ha volgut deixar-me penjar el que volia) ni tenia massa cosa per mostrar-vos, ja que després de la final no he visitat res, simplement m’he quedat a Johannesburg esperant el vol de sortida. L’únic bo que he fet és festejar amb una noia de la ciutat. Ella m’ha explicat i ensenyat coses molt interessants del país, sobretot pel que fa a alguns aspectes de la societat sud-africana, que difícilment t’adones. Sabia que molts afrikaans, gairebé tots de raça blanca descendents dels colonitzadors holandesos, menyspreaven als conciutadans de raça negra. Però el que no sabia és que hi ha un sector de la població que encara està més mal vist en aquest país: els africans de fora del país. És un grup social força gran provinent de països com Moçambic, Botswana, Zimbabwe, Zàmbia… que arriben a Sud-àfrica amb una mà al davant i una altra al darrere amb l’esperança de trobar una vida millor, però que en la majoria dels casos es troben amb un rebuig constant al seu voltant. I es converteixen en un sector marginat que no pot introduir-se al món de confort que hi ha. Pel que sembla és un cas una mica similar al que passa a Estats Units amb els immigrants mexicans o altres.

L’exemple yankee no és en va perquè Sud-àfrica està considerada com la “Terra de les oportunitats” d’Àfrica i el seu capitalisme és encara més cruel que l’americà. Aquí pots fer-te d’or si tens sort i obres un negoci exitós, però si ets de la classe obrera ho tens magre. Els salaris són irrisoris (el mileurisme és gairebé el doble del que expecten) els horaris són abusius (entre 70 i 90 hores setmanals). El poder sindical brilla per la seva absència i el cost de la vida no es diferencia gaire de l’europeu o americà, fet que converteix en una odissea arribar a final de mes. El govern ignora olímpicament la situació i actua fent-se l’orni, o més aviat el boig. En alguns casos, com per exemple el que fa a la sexualitat (un tema important al país degut a l’alt índex de sida), la seva actuació supera el surrealisme: El president del país té vint-i-cinc fills i més d’un grapat de dones, tot i que no per això deixa d’escampar les llavoretes per on pot i després d’haver-ho fet amb una seropositiva sense protecció va declarar públicament: “cap problema, vaig dutxar-me després”. I el més fort és que la gent el creu i canvia els condons pel sabó, que resulta més barat. Però és que a part de pixar fora de test, el govern sud-africà també té la fama de corrompre’s a la que li ofereixen dos rands, i tenint en compte qui té els rands al país és fàcil imaginar-se el grau de preocupació de l’estat per les classes populars (com diria un altre tipus de popular: zero patatero).

Resulta lògic doncs que creixin barriades de barracons als suburbis de les ciutats on no es paga lloguer ni taxes de cap tipus. Esdevé normal llavors que la criminalitat es converteixi en una alternativa a la supervivència. És comprensible en aquest cas que en qualsevol cantonada et trobis gent demanant caritat i no és d’estranyar aleshores que s’accepti tot tipus de feina, com la prostitució o el tràfic de drogues, per tal d’ingressar alguna cosa. I el més graciós de tot plegat és que llavors et ve un afrikaans amb mansió i Mercedes i et digui que aquesta pobra gent és púrria, és un virus, és la font dels problemes del país…(us asseguro que no ho he sentit només un cop).

Però tot i això, encara corre una atmosfera d’optimisme i il•lusió pels carrers i puc dir que els sud-africans són gent amable, simpàtica i amigable. Potser perquè sóc estranger i només he estat poc més de dos mesos al país; sempre s’ha de quedar bé amb els turistes i m’han dit que per adonar-te realment de la situació del país has de viure-hi com a mínim mig any. Potser perquè sempre els queda déu que els augura un futur millor; el punt de fuga de la religió és molt comú en aquests casos i a Sud-àfrica hi ha esglésies a cada cantonada. O potser és que el Mundial ha esborrat tots els problemes haguts i per haver; el país sencer (sobretot el sector més humil) estava emocionat i il•lusionat amb la Copa del món i el bon paper de Sud-àfrica (encara que no hagi passat de grup va marcar tres gols i va vèncer França i això ha estat considerat un èxit vista la història de la selecció) i Ghana ha fet més feliç a tots ells.

O potser és perquè viuen en un país preciós que els regala un munt de paisatges i abundosa naturalesa animal, vegetal i geològica amb escenes espectaculars que el món occidental pagaria una fortuna per tenir. Sigui com sigui, resulta fascinant la manera com enfoquen la vida aquesta gent, com sobreviuen i s’adapten a les adversitats amb una eina que saben utilitzar molt millor que nosaltres: el somriure. Segurament molts dels que han vingut a veure el Mundial no s’han adonat gens de les condicions de vida que tenen la majoria dels sud-africans però segur que tots ells han gaudit del seu somriure, i és que personalment crec que Bafana Bafana ha guanyat una altra copa: La dels millors amfitrions dels mundials.