Sempre hem volgut sortir en premsa. Gràcies al nostre company Ferran Wesselo tenim la crònica del que ha estat aquesta edició de la VI Olimpíada de Filosofia de Catalunya en les seves dues jornades presencials de participació amb alumnat.
Dijous 14 de març, dia de la prova escrita:
A un quart de cinc comença el degoteig d’instituts. A poc a poc els professors i estudiants es van distribuint pel quart pis de la facultat de filosofia de la Universitat de Barcelona i alguns aprofiten per donar un cop d’ull a la Sala Gran, on es farà l’examen. A les cinc −mitja hora abans de començar− ja s’han acreditat gairebé la totalitat dels alumnes i els més impacients ja van prenent lloc.
«Què t’ha mogut a dedicar una tarda lliure a la filosofia?», pregunto a l’Aïda, una estudiant de 1r de Batxillerat de l’INS Barres i Ones. «Allò que m’agrada de la filosofia és que et permet sortir de les normes del pensar i anar més enllà de les coses», em respon. També l’Arnau, un estudiant de 2n de batxillerat de l’INS Carrasco i Formiguera, mostra un gust pel fet de pensar i, més concretament, un interès per l’escriptura «en tots els seus àmbits». Alguns es mostren nerviosos però d’altres, per contra, tenen molt confiança en si mateixos.
A dos quarts de sis, amb tothom ja assegut, parla el degà de la Facultat de Filosofia de la UB, Josep Monserrat, i ràpidament després s’inicia la prova. Els alumnes de dilemes han de valorar el cas del Joan, un estudiant que ha basat tota la seva relació d’amor en l’anonimat que donen les xarxes socials. Els de dissertació, en canvi, han de raonar a partir de l’enunciat següent: «És possible que la realitat esdevingui aparença en el món actual?». Mentre el temps passa es poden veure ulls mirant a l’aire i se sent el brunzir que fan els bolígrafs quan guixen el paper.
Poc més de mitja hora després d’haver iniciat la prova, comencen a sortir els primers estudiants. Les sensacions que tenen son variades. La Bet, una estudiant de 4rt d’ESO de l’INS Montbui, ha sentit que el tema del dilema moral li era proper a la seva vida i ens assegura que una amiga seva ha viscut un cas similar. També la Carlota, de l’INS Menéndez y Pelayo, i l’Alícia, de l’INS Ferran Casablancas, s’han sentit còmodes amb la pregunta de la dissertació, que els sembla oberta i clara, i que s’allunyava del tòpic de les xarxes socials. La mateixa pregunta, però, no ha acabat de convèncer el Pol, de l’INS Bernat el Ferrer, a qui li ha semblat massa abstracte i s’ha acabat «fent un embolic». Tampoc a l’Alexander, de l’INS Mediterrània, per raons similars.
A mesura que van sortint, els alumnes es reuneixen amb els professors i comenten la jugada. Tal com han entrat, a poc a poc, els centres van abandonant el quart pis de la Facultat de Filosofia fins que el deixen completament buit.
Dissabte 30 de març, dia de la defensa oral:
Un escenari, un micròfon, una seixantena d’ulls que et miren i les preguntes d’un jurat. El problema segueix sent el mateix que el de la prova escrita −el vincle entre realitat i aparença− però en un ambient absolutament diferent. La impressió escènica, però, no sembla ser un gran impediment per aquests estudiants d’entre 15 a 18 anys, que exposen les seves idees amb una claredat i fermesa envejables.
Els primers a sortir són els de dilemes morals. La Marina i la Carla, de l’INS Ferran Casablancas, i la Carla Lucchetti, de l’INS Menéndez y Pelayo, defensen les seves posicions recorrent des de la moral kantiana fins a posicions més utilitaristes; es reflexiona sobre la mentida i el patiment. Després venen els de fotografia: el Francesc Nava, de l’INS Lluís Companys, defensa la veritat que trobem a les ombres; la Miranda Sánchez, de l’INS Quatre Cantons, reflexiona sobre com l’aparença ens pot fer invisible la realitat que tenim davant dels ulls; i, finalment, la Sílvia, de l’INS La Garrotxa, es recolza en Mercè Rodoreda per defensar el caràcter fragmentat i fragmentari de la realitat.
Acabat el torn de les fotografies es dona pas a les dissertacions. El mite de la caverna de Plató apareix tant a la dissertació de la Sara, del St. Peter’s School, com a la del Pol, del INS Milà i Fontanals. Altres temes també són recurrents en gairebé tots els alumnes, com ara les xarxes socials, les realitats alternatives o les fake news. La Raquel Sánchez, del St. Peter’s School, decideix fer una defensa molt aferrissada de la visió nietzscheana del problema i nega totalment la dicotomia realitat-aparença. L’Ana Vicente, de l’Escola Joan Pelegrí, tracta molts d’aquests temes, tot i que ho fa per relativitzar l’articulació clàssica entre realitat i aparença.
Els últims a parlar són els dels vídeos. El Lluc, de l’INS Ferran Casablancas, surt en representació d’un grup de set nois i noies, mentre que la Matilda, del mateix institut, ho fa en representació seva i de la seva companya. El Fabián, de l’INS Milà i Fontanals, només es representa a ell. Els vídeos es mouen entre referències platòniques o cartesianes i el surrealisme; veiem des dels moviments d’una aigua amb regust a Heràclit fins a un ull arrancat que ens remet al cinema de Buñuel.
Un cop acabades totes les defenses, el jurat delibera i tria cinc guanyadors. Tant els que han aconseguit el bitllet a Màlaga com els finalistes reben els seus obsequis pertinents i els alumnes comencen a marxar, deixant els nervis enrere, uns més contents, d’altres més resignats, alguns potser creient que haurien de ser entre els escollits.
L’Olimpíada de Filosofia de Catalunya acaba un any més i, un any més, toca mirar retrospectivament amb l’esperança de poder seguir millorant. Aquesta és ja la sisena edició d’aquest projecte, sis anys de bones experiències i sis anys que confirmen que l’OFC és una molt bona eina per tal que els alumnes puguin seguir portant l’interès per la filosofia fora de les aules.
Lliurament de premis de dissertació
