Aquest dimarts, el professor Miguel Candel va oferir als assistents la penúltima sessió de contingut d’aquest curs. La sessió tenia com a objectiu pensar el vincle entre mite, història i política. Alhora, també volia reflexionar fins a quin punt eren necessaris els mites per fonamentar la societat. Abans de començar, però, el ponent va voler fer una definició breu de mite, i per fer-ho es va recolzar en Del mite al logos (Vom Mythos zum Logos, 1940) de Wilhem Nestle. El mite, va acabar resumint, seria una narració amb principi i final, que es fonamenta sobretot amb imatges, més que no pas amb conceptes racionals. D’on sorgeix la necessitat de crear mites? Una barreja, va dir, de curiositat i de por: un desig per entendre la naturalesa i una necessitat de calmar l’angoixa que ens causen les inseguretats del món. El mite interpreta els fets que ens envolten i personalitza les forces impersonals.
El mite apareix en tota faceta humana en la qual l’home necessita situar-se, encaixar-se: son imatges semi-inconscients que ens serveixen per dissoldre les tensions a les que ens veiem sotmesos diàriament. Per això, deia Candel, durant tota la història el mite ha jugat un paper: tan en la religió com en la política. El propi llibre del Gènesi no deixa de ser res més que una col·lecció d’històries, narracions, elements que donen estructura narrativa a un món que se’ns escapa. Tot i això, la religió —va puntualitzar el ponent— no només té una raó de ser teòrica, explicativa, sinó que també té una vessant pràctica: de gestió de les regles de la societat. Els líders religiosos fan una elaboració de les imatges inconscients del poble per tal de donar una explicació i fer possible una vida en comú.
Amb el pas dels anys, la part explicativa dels mites ha anat perdent força. Els avanços de la ciència han fet possible substituir les imatges explicatives per explicacions racionals. Tot i això, la ciència segueix sense tenir res a dir en l’àmbit de la pràctica: en l’ètica, la política… La política, segueix sent un àmbit en què l’home necessita situar-se constantment. Davant de la vida, els individus generen formes semi-inconscients d’explicar el tot, certs estereotips de la vida social, imatges parcials i fermament defensades. El polític pren una actitud estudiada respecte aquestes representacions. El populista, va posar com a exemple actual, és aquell que fa de la simplificació el valor fonamental, algú que sempre es justifica en la urgència per tal d’evitar tenir una actitud racional, enraonada, respecte els altres punts de vista.
Els mites ens han acompanyat durant tota la història. Però, seran sempre necessaris per tal de fonamentar la nostra societat?
Pol Marzougoug ens ha deixat aquesta valoració:
La xerrada del Miguel Candel em va semblar molt interessant i va tocar una de les qüestions més importants que hi ha en el rerefons de qualsevol projecte filosòfic: el conflicte entre les tendències racionals i les tendències irracionals de l’ésser humà. ¿Realment volem pensar i actuar de manera racional? ¿Per què hauríem de fer-ho? ¿Què passa si no ho fem? ¿Fins a quin punt pot la raó satisfer les demanes de sentit inherents a la consciència? ¿Fins a quin punt pot el mite proporcionar-nos la tranquil·litat derivada d’un coneixement cert? En fi, molt interessant tot plegat.
Per altra banda, penso que potser aquesta sessió hauria d’haver estat la segona del curs, atès que abordava la definició general de què és un mite, la història primerenca de l’aparició dels mites i la seva desautorització per part dels intel·lectuals il·lustrats, i les coordenades clàssiques -tot i que no per això menys profundes- de la reflexió al voltant del fenomen mitològic. Diguem que hauria estat una bona sessió introductòria a la temàtica específica de l’Olimpíada.
La Yolanda Navarro ens deixa aquest comentari:
“Quina paradoxa!,
Contextualització: Eix teòric de la sessió: el pas del mite al logos.
El ponent manca de les aptituds pedagògiques del bon professor per dirigir el seu discurs únicament als dos assistents asseguts a primera fila. La seva mirada únicament anava dirigida a ells dos o a l’horitzó perdut, i això sabem que no funciona gaire, el seu efecte és contraproduent per a la resta d’alumnat que es troba completament ignorat, sense implicació, ni motivació….
Però el que realment em preocupa és el següent:
Sessió on era d’esperar que el ponent personifiqués pròpiament el logos des de la seva condició de professor de Filosofia d’Universitat, però va distar bastant d’aconseguir-ho; va començar per la caracterització realment bàsica del pas del mite al logos precisament com el canvi al saber rigorós a diferència del mite basat en la imaginació. Però quan va fer l’intent de fonamentar-ho, fins a les 19.03, únicament va aportar uns suposats arguments que mancaven de precisió o raons sòlides, i van deixar de tenir validesa en el moment que es va sustentar de burles cap a les religions, i de manera reiterada i grotesca cap a la catòlica, faltant l’absolut respecte a la Mare de Déu en diverses ocasions (si no ens haguessin dit en la presentació que la seva tesi de carrera era de Marx, jo crec que l’hagueren esbrinat igualment).
Quin valor té la tasca d’un professor de filosofia que:
1) mostra una falta de respecte pel culte i la llibertat que aquest implica
2) insulta i es mofa dels ens divins reiteradament
3) manca de justificació, ja que l’argumentació no té el rigor que pertoca
4) manca d’OBJECTIVITAT. SENT PRÒPIA TANT DEL BON PROFESSOR I PEDAGOG-intentant no ofendre als oients mostrant respecte a la diversitat oculta o no manifesta- COM DEL DISCURS RACIONAL.
TOT PLEGAT EM DEIXA PERPLEXA, NO ERA UN DISCURS QUE ADVOCAVA PEL DISCURS RACIONAL O LOGOS?”