Aquil·les a Làmia, Ftiòtida
Encara que la guerra de Troia va esclatar perquè Paris va raptar Hèlena, els seus orígens remunten al casal d’Aquil·les. Homer a la Ilíada l’anomena l’Eàcida, no fill, sinó nét d’Èac, que va ser el més pietós de tots els grecs i va acabar com a jutge a l’Hades. Èac era fill de Zeus i de la nimfa Egina. La seva gent eren els Mirmídons, formigues que Zeus va convertir en homes. Els fills d’Èac van ser Peleu i Focos, que es van barallar; Peleu va matar de manera accidental, en un llançament de disc, el seu germà, i va ser exiliat fora d’Egina, a Ftia, a la Tessàlia, on es va casar amb la filla del rei i va matar accidentalment el seu sogre amb una llança quan caçava el Senglar de Calidó. Es va haver de refugiar a Iolcos, i Acast, el fill de Pèlias, el va purificar. La dona d’Acast se’n va enamorar i va provocar el suïcidi de l’esposa de Peleu, però no va aconseguir el seu amor. Com a recompensa a la seva castedat, els déus van concedir a Peleu la mà de Tetis, una de les cinquanta filles de Nereu, les nereides o dones-peix. En la celebració del casament, tots els déus i deesses hi eren convidats, tret de la dea Eris, que va llançar una poma d’or amb la inscripció «per a la més bella». Hera, Atena i Afrodita es van disputar la poma fins que Zeus va decidir que fos el mortal Paris, fill del rei Príam de Troia, qui decidís quina era la més formosa. Paris va triar Afrodita, que el va seduir amb l’amor de la dona més bella: Hèlena, casada amb el rei Menelau d’Esparta. Paris va anar a Esparta i, tot aprofitant un viatge de Menelau a Creta, va raptar Hèlena i se la va emportar a Troia. Hi ha versions, però, que expliquen que Hèlena se’n va anar voluntàriament amb Paris.
De la nereida Tetis i de Peleu va sobreviure un fill: Aquil·les. Tetis volia que el seu fill fos immortal i el posava al foc; Peleu la va enxampar, i Tetis va haver de tornar al mar. Tetis havia fet Aquil·les immortal en tot el cos, tret del taló per on sostenia el nen. En una versió més tardana, Tetis submergeix Aquil·les a les aigües de la llacuna Estígia per fer-lo immortal.
Tetis sabia que Aquil·les moriria a Troia i, per això, quan es va organitzar l’expedició contra la ciutat, el va disfressar de dona perquè no el reconeguessin i el va enviar a la cort del rei Licomedes, a l’illa d’Esciros, amb Pàtrocle, també besnét d’Egina; però Odisseu el va descobrir, i Aquil·les, sense el qual els oracles havien pronosticat que Troia no seria conquerida, es va unir a l’expedició.
La flota grega reunida a Àulida no va obtenir els vents favorables per salpar cap a Troia fins que Agamèmnon es va decidir a sacrificar la seva filla Ifigenia.
Els grecs (anomenats per Homer, a la Ilíada, aqueus, dànaus o argius) van arribar a Troia, de la qual era rei Príam, amb la missió de recuperar Hèlena, segons el mite; però és probable que l’objectiu fos conquerir aquest valuós punt estratègic.
Troia o Ílion (del nom del seu fundador Ilos, fill de Tros) era una gran i rica ciutat envoltada d’unes muralles magnífiques, construïdes pels déus Apol·lo i Posidó; per tant, inexpugnables. Al sud de Troia s’aixecava el mont Ida i ben a prop hi passava el riu Escamandre. Troia, el nom de la qual vol dir ‘rica en or’, estava situada a la Tròada, a l’Àsia Menor, prop de l’Hel·lespont (l’actual estret dels Dardanels), i gaudia d’una situació estratègica privilegiada, que permetia als troians controlar les rutes comercials entre Europa i Àsia, i cobrar impostos elevats als vaixells que passaven entre el mar Egeu i el mar Negre.
Quan la flota grega va arribar a les costes troianes, Hèctor, fill de Príam i germà de Paris, va ordenar atacar els grecs quan intentaven desembarcar. Els grecs es van allunyar de la costa i van establir un campament, ja que els troians resistien el setge. Després de deu anys de guerra, Odisseu, fill de Laertes i d’Anticlea, va idear l’estratagema de construir un cavall de fusta on s’amagarien un grup selecte de guerrers. Els troians, que van acollir el cavall com un trofeu, van ser vençuts pels soldats grecs, que van sortir del cavall i van obrir les portes de la ciutat als seus companys. D’aquesta manera, van destruir Troia.
Troia en flames, pintura de Johann Georg Trautmann (1713–1769)
