Avui dia 3 de març del 2013 hem explicat el nostre treball als nostres companys, els alumnes de 1r de Batxillerat. En la nostra exposició ens hem presentat i hem explicat perquè hem fet aquest treball i què tenim pensat un cop l’entreguem al concurs. Després hem explicat breument que hem fet en el treball, és a dir, de quines parts consta i com hem organitzat la informació, per exemple hem parlat que primer hem fet el lèxic general sobre l’astronomia i després ens hem centrat en les constel·lacions i els seus mites.
Un cop acabada l’exposició, els hem proposat de jugar al joc d’identificació de les constel·lacions que hem creat nosaltres mateixes. Els hi hem dit que podien navegar pel nostre bloc per saber una mica de cada constel·lació i així resoldre l’enigma de cada diapositiva.
Tots s’han posat individualment a treballar i mentrestant els hi hem ensenyat el nostre globus celest amb les constel·lacions i també hem mostrat uns altres globus celestes que ha portat la Lida, la nostra tutora, de casa seva. Al cap d’una estona ja havien resolt les constel·lacions i estaven ansiosos per saber-ne les respostes. Hem anat a l’article on estan les solucions i les hem anat dient amb veu alta. Les constel·lacions més bàsiques més o menys les han respost correctament gairebé tothom. Alguns fins i tot han posat el nom en llatí. En general, el joc ha estat una mica complicat ja que la majoria de la classe tenen uns coneixements molt bàsics de les constel·lacions o bé no han sabut reconèixer molt bé la forma d’aquestes. El segon joc no l’han deixat en comentari perquè no ha donat temps, però l’hem comentat en veu alta i tots han estat molt atents quan hem dit les solucions. A més de les respostes del joc, alguns alumnes han donat la seva opinió sobre el joc i sobre el bloc en general. A grans trets, el joc ha estat una mica complicat i les pistes en alguns casos no han servit gaire, però ha estat divertit i entretingut. En quant al bloc, la visió general de la classe és que ha agradat molt. En conclusió normalment, encara que hi havia alguns alumnes que els hi agrada l’astronomia, els coneixements que es tenen, sobretot de les constel·lacions, són bastant limitats com quan nosaltres vam començar el bloc i no en sabíem gaire, però si segueixen el fil d’aquest bloc estem segures de que un dia miraran al cel i sabran reconèixer una constel·lació!
L’astronomia, així com les diverses constel·lacions, no és un tema que la gent conegui gaire, per això us proposem uns jocs que hem fet nosaltres mateixes perquè us poseu a prova a veure si sou capaços d’identificar les constel·lacions a partir de la forma i unes pistes que us donem. Creieu que coneixeu bé les constel·lacions? En coneixeu els mites relacionats amb aquestes? Hem penjat dos jocs en format de power point, un on apareix la forma de la constel·lació i l’altre on apareixen els seus mites. Hem introduït les constel·lacions més comunes, així com les del signes del zodíac perquè us sigui més fàcil de reconèixer-les. Un cop hageu finalitzat posarem en comú les solucions.
.
Aquest segon joc que proposem és un joc d’identificació de la mitologia. El que heu de fer és associar a partir de la imatge d’un quadre o una escultura d’uns personatges mitològics a quina constel·lació pertany aquell mite. Les imatges dels quadres estan en les mateixes constel·lacions. Un cop hageu acabat, com en l’altre joc, també posarem en comú les solucions.
Què us ha semblat el joc? Heu identificat moltes constel·lacions? Què en sabeu de l’astronomia? Heu anat mai a un observatori o heu mirat alguna vegada les estrelles i us heu preguntat que simbolitzen? Què n’opineu de tot plegat? Per últim feu una valoració del nostre bloc.
Avui en dia l’estudi de l’astronomia requereix un profund coneixement de les matemàtiques i la física. És important entendre que l’astronomia grega no tenia en compte la física. L’únic propòsit d’un astrònom grec era descriure el cel, mentre que un físic grec buscava la veritat física. Les matemàtiques proporcionen els mitjans de la descripció, de manera que l’astronomia per als grecs va ser una de les branques de les matemàtiques.
Els grecs van començar a pensar en la filosofia a partir de l’època de Tales a l’any 600 aC. Aquest mateix, encara que famós per la seva predicció d’un eclipsi, probablement tenia poc coneixement de l’astronomia; però va ser qui va portar d’Egipte el coneixement de les matemàtiques al món grec i possiblement algun coneixement d’astronomia babilònica.
En aquest moment, l’astronomia era bàsicament el control i la mesura del temps. Els agricultors basaven les seves estratègies per sembrar en la sortida i posta de les constel·lacions, és a dir el temps en què certes constel·lacions eren visibles just abans de l’alba o eren les últimes en veure’s al capvespre. Hesíode, un dels primers poetes grecs, va escriure al voltant del 700 aC “Treballs i dies” que descriu la vida dels pagesos i com es guiaven a través de les constel·lacions. Soló d’Atenes, un dels Set Savis de Grècia, va introduir un calendari millorat. El calendari de Soló es basava en un cicle bianual. Hi havia 13 mesos de 30 dies i 12 mesos de 29 dies en cada període de dos anys pel que aquest sistema donava un any d’uns 369 dies i un mes de 29 dies i mig. No obstant això, els grecs depenien principalment de la Lluna com a referència i s’havien de fer ajustaments freqüents en el calendari per mantenir-lo en fase amb la Lluna i les estacions.
Per als antics, les constel·lacions eren com un mapa que els servia per orientar-se i el comportament del firmament condicionava la vida de les persones. Els primers astrònoms van agrupar les estrelles en constel·lacions a l’atzar i després van imaginar les figures dels personatges mitològics. Per a ells els era més fàcil reconèixer una determinada estrella si la podien associar a alguna forma coneguda.
Anaximandre de Milet ja sabia que les estrelles eren punts de foc que expulsaven flamarades a través d’uns petits orificis. També va dir que el Sol era un cercle vint-i-vuit vegades major al Sol i que tenia una obertura que, quan es tapava, provocava els eclipsis. Ell veia a la Lluna com a un cercle dinou vegades más gran que la Terra, també amb una obertura i, quan es tapava, es produïa un eclipsi.
Pitàgoras, al voltant del 500 aC, va fer una sèrie d’importants avenços en l’astronomia. Va reconèixer que la Terra era una esfera, probablement més per creure que l’esfera era la forma més perfecta per veritables raons científiques. També va reconèixer que l’òrbita de la Lluna estava inclinada cap a l’equador de la Terra. Els deixebles de Pitàgoras situaven les estrelles sobre una esfera gegant en moviment, el centre de la qual hi havia un immens foc, l’altar de Zeus que era invisible des de la Terra. Per als pitagòrics, la Terra no era més que un cos celest entre molts altres, tots ells movent-se en cercles al voltant del foc central.
En aquella època, no hi havia distinció entre l’astronomia, la física i la filosofia. El primer filòsof científic va ser Anaxàgoras, que creia que el Sol era una massa de metall incandescent i que la Lluna tenia muntanyes i valls igual que la Terra. Va deduir que la Lluna no tenia llum pròpia i que per això la part il·luminada és la que està en front el Sol. Gràcies a aquesta deducció, va poder fer una explicació completa de les fases lunars i va saber interpretar correctament els eclipsis. També va formular que els cossos celestes s’havien format per condensació, com els núvols, a partir d’una massa caòtica en remolí. Ell creia que hi havia altres mons a part del nostre. Això li va costar la condemna a mort, de la que es va salvar gràcies al governador Pericles.
Metó va treballar a Atenes amb un altre astrònom Euctemó, i van fer una sèrie d’observacions dels solsticis (els punts en què el Sol està a major distància de l’equador) per tal de determinar la durada de l’any tropical. El calendari de Metó sembla que mai no es va adoptar en la pràctica; però les seves observacions van resultar extremadament útils per als astrònoms grecs posteriors, com ara Hiparc i Ptolemeu.
Metó i Euctemó estan associats amb un altre important invent astronòmic de l’època, el parapegma. Un parapegma era una espècie de calendari astronòmic i meteorològic. Leucip i Demòcrit veien l’univers com un espai infinit i buit en el que deambulaven un número infinit de partícules minúscules, els àtoms, que es desplaçaven en tots els sentits. Dintre de l’univers la Terra era un cos celest més, tots similars més o menys i que s’havien format a partir dels xocs i agrupacions d’àtoms. Això va suposar una base per la llei que va formular Galileu de la inèrcia. La Terra no estava en repòs i tampoc no era el centre de l’univers. Ells creien que l’univers no tenia centre i que era infinit; per tant podien existir altres sols i altres terres.
Es creu que al voltant del 450 aC, Oenòpides va descobrir que l’eclíptica forma un angle de 24 ° amb l’equador, el que va ser acceptat a Grècia fins que va ser refinat per Eratòstenes al voltant del 250 aC. A Oenòpides també se li atribueix haver suggerit un calendari amb un cicle de 59 anys amb 730 mesos. Gairebé al mateix temps que Oenòpides va proposar el seu cicle de 59 anys, Filolau que era un pitagòric, també va proposar un cicle de 59 anys basat en 729 mesos.
Això sembla ser degut més a la numerologia dels pitagòrics que a l’astronomia ja que 729 és 272, sent 27 el nombre pitagòric per la Lluna, mentre que també és 93, 9 és el nombre pitagòric associat a la Terra. Filolau també és famós per ser la primera persona que va proposar que la Terra es mou. Ell no proposava que girés al voltant del Sol, sinó que tots els cossos celestes giraven en cercles al voltant d’un foc central, que mai no es podia veure. Metó, el 432 aC, va introduir un calendari basat en un cicle de 19 anys, similar a un desenvolupat a Mesopotàmia uns anys abans.
Plató en la seva obra de Timeu va parlar de la creació del món de forma alegòrica en la que aquest apareixia com un animal; però ja considerava que el món tenia una forma esfèrica.
No gaire temps després, a l’època de Plató, Eudox, un filòsof i astrònom grec, va ser el primer a proposar un model segons el qual els complexos moviments dels cossos celestes són el resultat d’un moviment circular simple. Va construir un observatori en Cnidos i des d’allà va observar l’estrella Canopus. Les observacions fetes a l’observatori de Cnidos van formar la base d’un llibre sobre la sortida i posta de les constel·lacions. Eudox va crear un sistema de 24 esferes (una per les estrelles, tres per el Sol, tres per la Lluna y quatre per a cada planeta) que giraven unes dintre d’unes altres, per posar solució al problema del moviment dels planetes. Heràclides va perfeccionar aquest sistema, fent que l’esfera de les estrelles no es mogués i que els cossos celestes giressin al voltant del Sol i no de la Terra. Ell creia que els planetes estaven dins unes esferes i que tenien com a centre la Terra i aquest pensament va seguir vigent fins al segle XVII i fins i tot Copèrnic defensava aquest conccepte. Ptolemeu el segle II d.C, gràcies a aquesta teòria, va millorar el sistema epicicle-deferent en el que s’explicava el moviment dels planetes.
Un segle més tard, Heràclides de Pont va suggerir que el moviment dels cels era degut a la rotació diària de la Terra sobre si mateixa en comptes d’un moviment de rotació de l’esfera de les estrelles. Va dir que els planetes Venus i Mercuri en lloc de descriure òrbites circulars al voltant de la Terra, descrivien cercles al voltant del Sol, que també estava dotat de moviment.
Segons Aristòtil, l’estructura de l’univers es basava en les anomenades figures perfectes, és a dir, l’esfera i el cercle. Ell deia que hi havia quatre esferes amb els quatre elements i allunyada es trobava l’esfera de la Lluna. Més enllà de l’esfera sublunar, giraven les esferes de Mercuri, Venus,el Sol, Júpiter, Saturn i les estrelles fixes. Aquells cossos celestes no estaven formats per foc sinó d’un cinquè element. Per últim, més enllà d’aquelles esferes es trobava l’última, anomenada l’últim cel amb Déu, que posava i mantenia el moviment de les estrelles i els planetes.
El següent desenvolupament que era absolutament necessari per al progrés de l’astronomia va tenir lloc a la geometria. La geometria esfèrica va ser desenvolupada per una sèrie de matemàtics a partir d’un important text que va ser escrit per Autòlic a Atenes al voltant de l’any 330 aC. Alguns afirmen que Autòlic va basar el seu treball en la geometria esfèrica “Sobre l’esfera en moviment” en un treball anterior d’Eudox. Autòlic va escriure un treball “Sobre sortides i postes” que és un llibre sobre astronomia observacional. Euclides va escriure “Fenòmens” que és una introducció elemental a l’astronomia matemàtica i dóna resultats sobre els temps en què surten i s’amaguen les estrelles en certes posicions.
Aristarc va mesurar les distàncies de la Lluna i el Sol i, encara que els seus mètodes no podien donar resultats precisos, sí van mostrar que el Sol estava molt més lluny de la Terra que la Lluna. Els seus resultats també van mostrar que el Sol era molt més gran que la Terra, encara que de nou les seves mesures eren molt imprecises. Alguns historiadors creuen que aquest coneixement que el Sol era el més gran dels tres cossos el va portar a proposar la seva teoria heliocèntrica en la que creia que el Sol estava al centre d’una immensa esfera estel·lar i la Terra descrivia una òrbita circular al seu voltant. La seva tesi va ser molt important, ja que va ser la primera manifestació del reconeixement de la insignificancia astronòmica de la Terra. La idea de que la Terra girava al voltant del Sol, en comptes de ser aquest el que girava al voltant de la Terra, es va començar a difondre entre els astrònoms grecs. Moltes d’aquestes teories van ser ignorades a l’Edat Mitjana ja que no es podien demostrar i a més substituïen teories fonamentals, com la de l’univers de les dues esferes, que semblaven molt més creïbles. Arquímedes va mesurar el diàmetre aparent del Sol i també es diu que va dissenyar un planetari.
Eratòstenes va fer importants mesuraments de la grandària de la Terra, va mesurar amb precisió l’angle de l’eclíptica. Eratòstenes va crear el calendari julià en el que cada quatre anys un té un dia més. Això va suposar admetre que l’any tenia 365 dies i ¼. Aquest calendari va ser adoptat per Juli Cèssar, i no va ser fins al 1582 que el papa Gregori XIII va establir un calendari similar sense alguns defectes que poseïa el calendari julià. Aquest nou calendari va donar lloc a l’any bixest, però no conegué una llarga difusió. A més d’això Eratòstenes va escriure el llibre “Catasterismes“. Eratòstenes va escriure un tractat anomenat “Geografia“, dividit en tres llibres, que anava precedit d’un tractat preparatori de caràcter físic i astronòmic “Sobre la mesura de la Terra“. En aquesta obra Eratòstenes retia comptes de les mesures relatives a la circumferència de la Terra, de les distàncies del Sol i la Lluna, de la grandària d’aquests astres, i de les mesures relatives als eclipsis totals o parcials. La seva posició privilegiada de bibliotecari li facilità els mitjans per fer construir els instruments necessaris per a les seves mesures, com ara armil·les o gnòmons. Va ser ell qui va dur a terme la mesura del meridià terrestre. Apol·loni va usar les seves habilitats geomètriques per desenvolupar matemàticament la teoria dels epicicles que arribaria tota la seva importància en l’obra de Ptolemeu. Hiparc va medir la inclinació de l’eclíptica més precisament que Eratòstenes. A més va determinar la duració de l’any i va establir un catàleg d’estrelles amb les seves posicions. En veure una estrella nova, es va adonar que la direcció de l’eix de la Terra canvia lentament. Aquest moviment s’anomena de precesió. Gràcies a uns càlculs es va adonar que el Sol no sempre estava en la mateixa distància que la Terra.
Ptolemeu va ser un astrònom, geògraf i matemàtic grec. Va ser autor del llibre astronòmic conegut com “Almagest” . Va formular la teoria geocentrista en la que considerava la Terra com a centre de l’univers. A més va crear els horòscops.
La biblioteca d’Alexandria va ser el centre del saber més important del món, allà Eratòstenes va dur a terme algunes activitats científics, mentre ocupava el càrrec de bibliotecari i també l’astrònom Conó de Samos als volts del 245 a.C , que va identificar una nova constel·lació i l’anomenà el rínxol de Berenice, en reconeixement de l’esposa de Ptolemeu. El 47 aC, les tropes de Juli Cèsar incendien la flota d’Alexandria. El foc s’hauria propagat al moll i hauria destruït una part de la biblioteca. Centenars de llibres sobre astronomia van convertir-se en cendra aquell fatídic dia.
Gràcies a les teories i coneixements d’aquests astrònoms avui en dia l’astronomia s’ha anat perfeccionant. Tot i que avui en dia tenim més instruments astronòmics, no vol dir que tinguem més coneixaments que els propis grecs, a ells els hi devem molts dels coneixements que tenim.
La fotometria és una tècnica utilitzada en astronomia per a mesurar el flux o la intensitat de la radiació electromagnètica de diferents astres com les estrelles, els planetes,etc. L’escala de lluentors (intensitat lluminosa) de les estrelles va ser establerta per l’astrònom grec Hiparc de Nicea, que va dividir aquestes lluentors en cinc graus o magnituds; més tard, amb la invenció del telescopi per Galileu en 1609, es va ampliar l’escala. El mot ve del grec φωτος que vol dir llum i μετρία que vol dir mesurar.
Els astres més brillants (com el Sol) tenen magnitud negativa mentre que els més febles la tenen positiva, la magnitud és major com més febles són: el Sol té magnitud -26,8 i les estrelles més febles que un telescopi professional pot capturar és superior a la 25.
La lluentor aparent dels estels se sol mesurar en astronomia mitjançant l’esquema especial conegut com a sistema de magnituds. Les magnituds es poden mesurar en llum visible, en l’infraroig o al blau i ultraviolada propers, utilitzant uns filtres que només deixen passar unes determinades freqüències de la radiació emesa per l’objecte celeste.
Antigament, la fotometria es realitzava a simple vista, sense l’ajuda d’instruments, i les mesures de lluminositat d’un cos celeste s’efectuaven per comparació amb estrelles de magnitud ben coneguda. Avui es recorre, en canvi, a sofisticats instruments anomenats Fotòmetres, que asseguren una major precisió i fiabilitat.
Què es necessita?
És necessari uilitzar certs instruments si es vol practicar la fotometria. El que s’ha d’utilitzar són telescopis de focals curtes, ja que són els més lluminosos i els que donen un camp més ampli; una càmera CCD; tot i que gairebé totes les càmeres del mercat serveixen per fer fotometria, és important saber quina capacitat en electrons té el xip de la nostra càmera per píxel. Com més alta sigui aquesta capacitat, més en condicions estarem d’efectuar fotometria d’alta precisió;i finalment filtres fotomètrics ja que cal seleccionar la llum que ens arriba de l’estrella i per obtenir dades més precises. Tot i que actualment el que més s’utilitzen són les cameres CCD, també es pot utilitzar un Fotòmetre CCD, que també mesura la intensitat de la llum.
Els meteors o estrelles fugaces són partícules de pols de molt petita grandària que en penetrar en l’atmosfera terrestre, es cremen ràpidament pel frec amb els gasos de l’atmosfera, això succeix a una alçada entre 60 i 120 km. La paraula meteor, ve del llatí meteorus, i aquest del grec μετέωρος, que vol dir “elevat en l’aire”. Alguns meteors, aquells de majors dimensiones i pesos apreciables, són més brillants i arriben a descriure més llargues trajectòries mostrant-se per més temps. En una nit clara, fora de la il·luminació de les ciutats, es poden observar una mitja dotzena per hora. Hi ha poques vegades a l’any en què el cel s’omple de meteors formant veritables “pluges d’estrelles fugaces“, les que solen durar unes hores o bé uns dies. Els meteors viatgen a enormes velocitats, entre 43.000 i 260.000 km / h. Es creu que aquestes pluges es vinculen amb les restes de cometes. És a dir, quan els cometes s’aproximen al Sol es desintegren, deixant part de la seva pols en forma d’un núvol de partícules.
Aquesta pols descriu una trajectòria al voltant del Sol de la mateixa manera que els planetes, i per tant també l’hi considera membre del Sistema Solar. Quan la Terra travessa la regió del núvol de pols, les partícules cauen a l’atmosfera provocant aquesta enorme quantitat d’estrelles fugaces. És poden distingir els diferents colors dels meteors (blanc, groc, taronja, verd, blau), depenent dels elements dels quals estiguin formats, poden estar formats de coure, de sodi o de calci. Les pluges de meteors més importants porten el nom de les constel·lacions en què es troba el radiant, o punt únic en el cel que es percep. En el cas de les “Lleònides” el radiant es troba en la constel·lació del Lleó. En el cas de les “Perseides“, la constel·lació és Perseu. Les “Oriònides“, el seu nom fa honor a Orió, mentre que les “Dracònides” a la constel·lació del Drac. Normalment es solen veure les Perseides o llàgrimas de Sant Llorenç entre el juliol i l’agost. Les Lleònides es produeixen al novembre, las Dracònides es veuen a l’octubre mentre que las Oriònides es produeixen entre l’octubre i el novembre.
Avui dia 18 d’abril fins el 25 d’abril es poden observar les Lírides cada nit de les 22h fins a les 23 h. Les Lírides són una pluja de meteors d’activitat moderada. El seu període d’activitat s’estén entre el 16 i el 25 d’abril. Són meteors de velocitat alta que estan aprop de Lira, constel·lació de la qual prenen el nom. Aquests meteors solen ser molt brillants ja que travessen l’atmosfera terrestre. Nosaltres intentarem observar d’aprop aquests meteors.
La lira era un instrument que tocava una música que fins i tot els animals es detenien a escoltar. Apol·lo va regalar aquest instrument al seu fill Orfeu. La promesa d’Orfeu,Eurídice va morir enverinada per la picada d’una serp. Llavors, Orfeu va baixar a l’infern i va tocar la seva lira cosa que va emocionar tant Hades, déu dels inferns, que va permetre que se’n portés al món dels mortals la seva estimada amb la condició que no mirés enrere fins que no haguessin sortit fora de l’infern. Malgrat tot, en l’últim moment, Orfeu no va poder evitar la temptació i es va girar per veure el rostre de la seva estimada. Eurídice es va haver de quedar al món dels morts per sempre i Orfeu no la va tornar a veure més. Zeus va decidir convertir la lira d’Orfeu en constel·lació.
Perseides són una pluja de meteors provocada per la cua de pols còsmica que el cometa Swift-Tuttle deixa al seu pas. S’anomenen Perseides en referència al seu radiant que és a la constel·lació de Perseu. Aquest cometa descriu una trajectòria que dóna la volta al Sol cada 135 anys, però cada any laTerra travessa la seva cua. En fer-ho, les partícules de pols i sorra travessen l’atmosfera terrestre a una velocitat de 59 km/s; a causa d’aquesta velocitat extrema, les minúscules partícules del cometa, la majoria de les quals no són més grans que un gra de sorra, poden produir impressionants traces de llum.
La pluja de meteors es pot veure cada any, des de mitjans de juliol, tot i que quan se n’observen més és entre els dies 8 i 14 d’agost, assolint un màxim d’activitat al voltant del 12 d’agost, quan es poden veure fins a 100 meteors per hora, segons l’any.La intensitat d’aquesta pluja de meteors i l’època de l’any en què es produeix fan dels Perseides una de les pluges d’estels més populars i fàcils de gaudir.
Els Perseides s’anomenen també làgrimes de sant Llorenç per la proximitat de la festa de Sant Llorenç. O sigui, que agafeu un bon lloc i gaudiu d’aquesta espectacular pluja de meteors!
Perseu en la mitologia grega era fill de Dànae i de Zeus. El pare de Dànae la va tancar en una torreper temor a l’oracle, segons el qual un nét seu el mataria; però Zeus va entrar a la seva habitació transformat en pluja d’or. D’aquesta unió va néixer Perseu. De gran Perseu va matar a la gorgona Medusa. A les costes de Palestina trobà Andròmeda, filla de Cefeu, rei dels etíops de Jopa, encadenada a una roca per expiar la culpa de la seva mare, Cassiopea. Aquesta havia afirmat que ella i Andròmeda eren més belles que les Nereides; això provocà la ira de Posidó que envià el monstre Ceto perquè assolés el país. L’Oracle d’Ammon va anunciar a Cefeu que l’única manera d’aturar el desastre era sacrificar Andròmeda, per la qual cosa va encadenar-la nua perquè els monstre la devorés. Perseu lluità contra el monstre i el vencé; en recompensa, Cefeu li atorgà Andròmeda de muller.
L’eclíptica és el plà en el qual gira la Terra anualment al voltant del Sol. L’eix de la Terra, en torn del qual gira directament, no és perpendicular a l’eclíptica, per tant, el plà de l’equador terrestre està inclinat respecte l’eclíptica. Aquesta inclinació s’anomena l’oblicuitat de l’eclíptica, i és molt important perquè causa les estacions de l’any. Va ser mesurada per primera vegada per l’astrònom grec Eratòstenes en el segle III aC. El terme eclíptica prové del fet que els eclipsis es poden produir precisament quan la Lluna creua l’eclíptica. L’eclíptica està divididat convencionalment en 12 trams en què estan situades les constel·lacions que constituïxen el zodíac, de manera que cada mes el sol recorre un dels signes del zodíac.
L’eclíptica talla l’equador celeste en dos punts oposats denominats equinoccis (en llatí aequinoctium que vol dir “nit igual”). Quan el sol apareix pels equinoccis, la duració del dia i de la nit és aproximadament la mateixa en tota la Terra (12 hores). El punt de l’eclíptica més al nord respecte de l’equador celeste es denomina solstici d’estiu en el hemisferi nord i solstici d’hivern en l’hemisferi sud. La responsable de les estacions és la falta de perpendicularitat entre l’eix de rotació de la Terra i el pla de l’eclíptica. Aquest mot ve del llatí ecliptica (del grec ἐκλειπτική que vol dir línia).
.jpg)
APOD