Avui en dia l’estudi de l’astronomia requereix un profund coneixement de les matemàtiques i la física. És important entendre que l’astronomia grega no tenia en compte la física. L’únic propòsit d’un astrònom grec era descriure el cel, mentre que un físic grec buscava la veritat física. Les matemàtiques proporcionen els mitjans de la descripció, de manera que l’astronomia per als grecs va ser una de les branques de les matemàtiques.
Els grecs van començar a pensar en la filosofia a partir de l’època de Tales a l’any 600 aC. Aquest mateix, encara que famós per la seva predicció d’un eclipsi, probablement tenia poc coneixement de l’astronomia; però va ser qui va portar d’Egipte el coneixement de les matemàtiques al món grec i possiblement algun coneixement d’astronomia babilònica.
En aquest moment, l’astronomia era bàsicament el control i la mesura del temps. Els agricultors basaven les seves estratègies per sembrar en la sortida i posta de les constel·lacions, és a dir el temps en què certes constel·lacions eren visibles just abans de l’alba o eren les últimes en veure’s al capvespre. Hesíode, un dels primers poetes grecs, va escriure al voltant del 700 aC “Treballs i dies” que descriu la vida dels pagesos i com es guiaven a través de les constel·lacions. Soló d’Atenes, un dels Set Savis de Grècia, va introduir un calendari millorat. El calendari de Soló es basava en un cicle bianual. Hi havia 13 mesos de 30 dies i 12 mesos de 29 dies en cada període de dos anys pel que aquest sistema donava un any d’uns 369 dies i un mes de 29 dies i mig. No obstant això, els grecs depenien principalment de la Lluna com a referència i s’havien de fer ajustaments freqüents en el calendari per mantenir-lo en fase amb la Lluna i les estacions.
Per als antics, les constel·lacions eren com un mapa que els servia per orientar-se i el comportament del firmament condicionava la vida de les persones. Els primers astrònoms van agrupar les estrelles en constel·lacions a l’atzar i després van imaginar les figures dels personatges mitològics. Per a ells els era més fàcil reconèixer una determinada estrella si la podien associar a alguna forma coneguda.
Anaximandre de Milet ja sabia que les estrelles eren punts de foc que expulsaven flamarades a través d’uns petits orificis. També va dir que el Sol era un cercle vint-i-vuit vegades major al Sol i que tenia una obertura que, quan es tapava, provocava els eclipsis. Ell veia a la Lluna com a un cercle dinou vegades más gran que la Terra, també amb una obertura i, quan es tapava, es produïa un eclipsi.
Pitàgoras, al voltant del 500 aC, va fer una sèrie d’importants avenços en l’astronomia. Va reconèixer que la Terra era una esfera, probablement més per creure que l’esfera era la forma més perfecta per veritables raons científiques. També va reconèixer que l’òrbita de la Lluna estava inclinada cap a l’equador de la Terra. Els deixebles de Pitàgoras situaven les estrelles sobre una esfera gegant en moviment, el centre de la qual hi havia un immens foc, l’altar de Zeus que era invisible des de la Terra. Per als pitagòrics, la Terra no era més que un cos celest entre molts altres, tots ells movent-se en cercles al voltant del foc central.
En aquella època, no hi havia distinció entre l’astronomia, la física i la filosofia. El primer filòsof científic va ser Anaxàgoras, que creia que el Sol era una massa de metall incandescent i que la Lluna tenia muntanyes i valls igual que la Terra. Va deduir que la Lluna no tenia llum pròpia i que per això la part il·luminada és la que està en front el Sol. Gràcies a aquesta deducció, va poder fer una explicació completa de les fases lunars i va saber interpretar correctament els eclipsis. També va formular que els cossos celestes s’havien format per condensació, com els núvols, a partir d’una massa caòtica en remolí. Ell creia que hi havia altres mons a part del nostre. Això li va costar la condemna a mort, de la que es va salvar gràcies al governador Pericles.
Metó va treballar a Atenes amb un altre astrònom Euctemó, i van fer una sèrie d’observacions dels solsticis (els punts en què el Sol està a major distància de l’equador) per tal de determinar la durada de l’any tropical. El calendari de Metó sembla que mai no es va adoptar en la pràctica; però les seves observacions van resultar extremadament útils per als astrònoms grecs posteriors, com ara Hiparc i Ptolemeu.
Metó i Euctemó estan associats amb un altre important invent astronòmic de l’època, el parapegma. Un parapegma era una espècie de calendari astronòmic i meteorològic. Leucip i Demòcrit veien l’univers com un espai infinit i buit en el que deambulaven un número infinit de partícules minúscules, els àtoms, que es desplaçaven en tots els sentits. Dintre de l’univers la Terra era un cos celest més, tots similars més o menys i que s’havien format a partir dels xocs i agrupacions d’àtoms. Això va suposar una base per la llei que va formular Galileu de la inèrcia. La Terra no estava en repòs i tampoc no era el centre de l’univers. Ells creien que l’univers no tenia centre i que era infinit; per tant podien existir altres sols i altres terres.
Es creu que al voltant del 450 aC, Oenòpides va descobrir que l’eclíptica forma un angle de 24 ° amb l’equador, el que va ser acceptat a Grècia fins que va ser refinat per Eratòstenes al voltant del 250 aC. A Oenòpides també se li atribueix haver suggerit un calendari amb un cicle de 59 anys amb 730 mesos. Gairebé al mateix temps que Oenòpides va proposar el seu cicle de 59 anys, Filolau que era un pitagòric, també va proposar un cicle de 59 anys basat en 729 mesos.
Això sembla ser degut més a la numerologia dels pitagòrics que a l’astronomia ja que 729 és 272, sent 27 el nombre pitagòric per la Lluna, mentre que també és 93, 9 és el nombre pitagòric associat a la Terra. Filolau també és famós per ser la primera persona que va proposar que la Terra es mou. Ell no proposava que girés al voltant del Sol, sinó que tots els cossos celestes giraven en cercles al voltant d’un foc central, que mai no es podia veure. Metó, el 432 aC, va introduir un calendari basat en un cicle de 19 anys, similar a un desenvolupat a Mesopotàmia uns anys abans.
Plató en la seva obra de Timeu va parlar de la creació del món de forma alegòrica en la que aquest apareixia com un animal; però ja considerava que el món tenia una forma esfèrica.
No gaire temps després, a l’època de Plató, Eudox, un filòsof i astrònom grec, va ser el primer a proposar un model segons el qual els complexos moviments dels cossos celestes són el resultat d’un moviment circular simple. Va construir un observatori en Cnidos i des d’allà va observar l’estrella Canopus. Les observacions fetes a l’observatori de Cnidos van formar la base d’un llibre sobre la sortida i posta de les constel·lacions. Eudox va crear un sistema de 24 esferes (una per les estrelles, tres per el Sol, tres per la Lluna y quatre per a cada planeta) que giraven unes dintre d’unes altres, per posar solució al problema del moviment dels planetes. Heràclides va perfeccionar aquest sistema, fent que l’esfera de les estrelles no es mogués i que els cossos celestes giressin al voltant del Sol i no de la Terra. Ell creia que els planetes estaven dins unes esferes i que tenien com a centre la Terra i aquest pensament va seguir vigent fins al segle XVII i fins i tot Copèrnic defensava aquest conccepte. Ptolemeu el segle II d.C, gràcies a aquesta teòria, va millorar el sistema epicicle-deferent en el que s’explicava el moviment dels planetes.
Un segle més tard, Heràclides de Pont va suggerir que el moviment dels cels era degut a la rotació diària de la Terra sobre si mateixa en comptes d’un moviment de rotació de l’esfera de les estrelles. Va dir que els planetes Venus i Mercuri en lloc de descriure òrbites circulars al voltant de la Terra, descrivien cercles al voltant del Sol, que també estava dotat de moviment.
Segons Aristòtil, l’estructura de l’univers es basava en les anomenades figures perfectes, és a dir, l’esfera i el cercle. Ell deia que hi havia quatre esferes amb els quatre elements i allunyada es trobava l’esfera de la Lluna. Més enllà de l’esfera sublunar, giraven les esferes de Mercuri, Venus,el Sol, Júpiter, Saturn i les estrelles fixes. Aquells cossos celestes no estaven formats per foc sinó d’un cinquè element. Per últim, més enllà d’aquelles esferes es trobava l’última, anomenada l’últim cel amb Déu, que posava i mantenia el moviment de les estrelles i els planetes.
El següent desenvolupament que era absolutament necessari per al progrés de l’astronomia va tenir lloc a la geometria. La geometria esfèrica va ser desenvolupada per una sèrie de matemàtics a partir d’un important text que va ser escrit per Autòlic a Atenes al voltant de l’any 330 aC. Alguns afirmen que Autòlic va basar el seu treball en la geometria esfèrica “Sobre l’esfera en moviment” en un treball anterior d’Eudox. Autòlic va escriure un treball “Sobre sortides i postes” que és un llibre sobre astronomia observacional. Euclides va escriure “Fenòmens” que és una introducció elemental a l’astronomia matemàtica i dóna resultats sobre els temps en què surten i s’amaguen les estrelles en certes posicions.
Aristarc va mesurar les distàncies de la Lluna i el Sol i, encara que els seus mètodes no podien donar resultats precisos, sí van mostrar que el Sol estava molt més lluny de la Terra que la Lluna. Els seus resultats també van mostrar que el Sol era molt més gran que la Terra, encara que de nou les seves mesures eren molt imprecises. Alguns historiadors creuen que aquest coneixement que el Sol era el més gran dels tres cossos el va portar a proposar la seva teoria heliocèntrica en la que creia que el Sol estava al centre d’una immensa esfera estel·lar i la Terra descrivia una òrbita circular al seu voltant. La seva tesi va ser molt important, ja que va ser la primera manifestació del reconeixement de la insignificancia astronòmica de la Terra. La idea de que la Terra girava al voltant del Sol, en comptes de ser aquest el que girava al voltant de la Terra, es va començar a difondre entre els astrònoms grecs. Moltes d’aquestes teories van ser ignorades a l’Edat Mitjana ja que no es podien demostrar i a més substituïen teories fonamentals, com la de l’univers de les dues esferes, que semblaven molt més creïbles. Arquímedes va mesurar el diàmetre aparent del Sol i també es diu que va dissenyar un planetari.
Eratòstenes va fer importants mesuraments de la grandària de la Terra, va mesurar amb precisió l’angle de l’eclíptica. Eratòstenes va crear el calendari julià en el que cada quatre anys un té un dia més. Això va suposar admetre que l’any tenia 365 dies i ¼. Aquest calendari va ser adoptat per Juli Cèssar, i no va ser fins al 1582 que el papa Gregori XIII va establir un calendari similar sense alguns defectes que poseïa el calendari julià. Aquest nou calendari va donar lloc a l’any bixest, però no conegué una llarga difusió. A més d’això Eratòstenes va escriure el llibre “Catasterismes“. Eratòstenes va escriure un tractat anomenat “Geografia“, dividit en tres llibres, que anava precedit d’un tractat preparatori de caràcter físic i astronòmic “Sobre la mesura de la Terra“. En aquesta obra Eratòstenes retia comptes de les mesures relatives a la circumferència de la Terra, de les distàncies del Sol i la Lluna, de la grandària d’aquests astres, i de les mesures relatives als eclipsis totals o parcials. La seva posició privilegiada de bibliotecari li facilità els mitjans per fer construir els instruments necessaris per a les seves mesures, com ara armil·les o gnòmons. Va ser ell qui va dur a terme la mesura del meridià terrestre. Apol·loni va usar les seves habilitats geomètriques per desenvolupar matemàticament la teoria dels epicicles que arribaria tota la seva importància en l’obra de Ptolemeu. Hiparc va medir la inclinació de l’eclíptica més precisament que Eratòstenes. A més va determinar la duració de l’any i va establir un catàleg d’estrelles amb les seves posicions. En veure una estrella nova, es va adonar que la direcció de l’eix de la Terra canvia lentament. Aquest moviment s’anomena de precesió. Gràcies a uns càlculs es va adonar que el Sol no sempre estava en la mateixa distància que la Terra.
Ptolemeu va ser un astrònom, geògraf i matemàtic grec. Va ser autor del llibre astronòmic conegut com “Almagest” . Va formular la teoria geocentrista en la que considerava la Terra com a centre de l’univers. A més va crear els horòscops.
La biblioteca d’Alexandria va ser el centre del saber més important del món, allà Eratòstenes va dur a terme algunes activitats científics, mentre ocupava el càrrec de bibliotecari i també l’astrònom Conó de Samos als volts del 245 a.C , que va identificar una nova constel·lació i l’anomenà el rínxol de Berenice, en reconeixement de l’esposa de Ptolemeu. El 47 aC, les tropes de Juli Cèsar incendien la flota d’Alexandria. El foc s’hauria propagat al moll i hauria destruït una part de la biblioteca. Centenars de llibres sobre astronomia van convertir-se en cendra aquell fatídic dia.
Gràcies a les teories i coneixements d’aquests astrònoms avui en dia l’astronomia s’ha anat perfeccionant. Tot i que avui en dia tenim més instruments astronòmics, no vol dir que tinguem més coneixaments que els propis grecs, a ells els hi devem molts dels coneixements que tenim.
Sistema de Ptolemeu (epicicle-deferent)
Deixem aquí uns vídeos sobre Hiparc i Ptolemeu:
APOD
Retroenllaç: Anònim
Retroenllaç: Dramatització d’Hipàtia | El cel dels mites
Retroenllaç: Per què Grècia és el bressol de les ciències? | Aracne fila i fila
Χαιρε,
La civilització grega ens ha portat una enorme quantitat de descobriments que encara avui dia ens sorprenen i s’estudien a l’escola. El que més m’agrada, tot i no ser realment un descobriment, és l’elaboració del primer mapa del món, que encara que no va mostrar més d’un 25 % de la superfície terrestre va ajudar a navegants de l’època dels “descobriments” com Cristòfor Coló en els seus viatges. En lèpoca hel·lenística també es van fer importants descobriment astronòmics i geogràfics, i aquests van ser guardats a la gran biblioteca d’Alexandria, que en la meva opinió és un dels edificis que més saviesa han contingut entre les seves parets.
L’astronomia, és la més antiga de les ciències de la naturalesa que va començar a desenvolupar-se a Grècia. Els primer descobriments en aquest àmbit ha Sigut molt importants com molts del descobriment que apareixen en l’article i que la majoria desconeixia que eres descoberts a Grècia. Els astrònoms grecs que més em criden l’atenció són Copèrnic que va afirmar que el nostre sistema és heliocèntric i Parmènides, ja que era també filòsof i això és molt important, ja que abans la filosofia estudiava la ciència fins que es van desvincular d’aquesta per transformar-se en branques de la ciència i no de la filosofia.
Χαιρετε,
Portem massa temps mirant una gota que no s’apropa, per molt que s’estiri sobre l’angle recte de la taula. Hi llancem pedres, formigues i trossos de cartró, esperant que caigui i exploti en nombroses partícules aquoses, les quals començarien a amarar tota la terra que les rodeja, però continuem fallant els tirs.
Primer, van esbrinar que la gota era una gota, òbviament. Tot just fer-ho, el del costat va notar un lleu moviment descendent i rotatori, com si caigués, però mai acabés. Llavors, el més gran de tots, amb ulls més grans i vells, incidí en trossets encara més petits, dels quals sorgien llums blanques, només amb la suficient força com per mantenir les parpelles obertes.
Tots es miraven el panorama, s’hi veien reflectits enmig de l’ombra que els assolia cada vegada que deixaven de veure l’esfera mare. Però era en aquell moment quan, realment, podien gaudir de la realitat que amagava el ventre obscur de fusta negra.
Així doncs, l’astronomia és tant fosca com allò que li dóna significat. Molts porten torxes per poder descobrir-ne una part més enllà de la coneguda per les pupil·les que miren a la lluna, l’única present, tant en la llum, com en la foscor.
Deixa de mesurar amb la regla que portes a les mans, i mira el cel que no veus, així ho van fer els grecs, els romans i els de la lluna, que ens apunten amb la llum del sol.