Després d’haver cercat a les fonts gregues i romanes que parlaven del cel, així com de la seva mitologia, hem pogut comparar per una banda com veien els grecs el cel i per l’altra com ho veien els romans.
Abans de cercar els diferents textos originals, i posteriorment cercar les seves respectives traduccions, pensàvem que totes dues cultures tractaven per igual l’astronomia. El que potser ens va guiar una mica va ser que, fent aquest bloc, havíem descobert que els romans eren més supersticiosos i utilitzaven més l’astrologia; en canvi, els grecs eren més científics i es basaven en l’astronomia.
Comencem, doncs, analitzant un text grec; per exemple: la constel·lació d’Aquari segons Eratòstenes. Eratòstenes ens parla de 42 constel·lacions, a més dels planetes i la Via Làctia. Destaquem això perquè cap altre autor d’aquella època ha recopilat les constel·lacions que es van descobrir fins llavors (les altres 46 constel·lacions són posteriors).
Centrant-nos en el text, ens adonem que l’autor, a més d’explicar-nos com es van castasteritzar en constel·lacions els diferents personatges mitològics, ens parla amb gran detall i precisió de les estrelles que formen la constel·lació (on estan situades i si són més o menys brillants).
Amb aquestes dades, podem pensar que un astrònom i matemàtic com Eratòstenes per saber tant de les estrelles havia de posseir unes lents molt precises. Qui sap si potser el primer telescopi (totalment diferent de com el coneixem) el va inventar Eratòstenes o algun altre astrònom grec.
Un altre aspecte a destacar són els mites. La majoria dels mites de les constel·lacions provenen dels grecs, com Perseu, Orió, etc. És clar que els romans després d’establir-se com a imperi van agafar molts aspectes de la cultura grega i és per això que els seus déus, i això també implica els mites, són els mateixos encara que tenen noms diferents.
Tot i que si ens hi fixem, els noms dels planetes com Júpiter, el de les constel·lacions com ara Pegàs i molts altres cossos celestes, són sens dubte paraules llatines. Però no només en català, sinó en moltes altres llengües com l’anglès, el francès i, fins i tot, l’alemany. Això és perquè els romans van deixar una gran petjada en tota la cultura i en la ciència. Però no ens enganyem, tots aquests noms i mites provenen originàriament dels grecs.
Analitzant els textos romans ens adonem que es basen en els mites grecs per parlar dels catasterismes. Per exemple, Ovidi ens explica com Cal·listo es va convertir en l’Óssa Major perquè Zeus va sentir llàstima per ella, després que el seu fill intentés matar-la pensant-se que era una óssa.
Això no vol dir que els romans no fossin bons astrònoms. En el text que hem cercat del llibre Qüestions Naturals de Sèneca, aquest ens explica amb tot detall les dades que es tenien fins llavors dels cometes. L’objectiu del llibre Naturales quaestiones de Sèneca és l’estudi de la naturalesa dels astres i el perquè dels efectes que produeixen; en canvi, en l’obra tràgica Tiestes no hi ha una preocupacó científico-filosòfica per part de Sèneca, sinó que fa una presentació dels processos de catasterització i els mites que cadascún dels signes representen. Hem vist que la visió que té Sèneca del cosmos en les Qüestions naturals, on intenta comprendre científicament la naturalesa, és diferent que la visió mitològica i mitogràfica que ens ofereix a les tragèdies com Thyestes, on constitueixen un element més en l’acció tràgica i ajuden a exaltar aspectes de la caracterització dels personatges tràgics.
En conclusió, tant grecs com romans interpretaven el cel de la mateixa manera, tot i que els que es van imaginar els mites del cel primer van ser els grecs. A més, hem constatat que els autors de l’antiguitat tracten de manera diferent els mites del cel en les seves obres científiques que en les seves obres literàries, un clar exponent n’és Sèneca.
Per què hem anat a consultar les fonts gregues i romanes?
Hem volgut anar a les fonts i hem hagut de fer recerca en les fonts primàries que els autors grecs i romans ens han deixat en grec i en llatí.
Els autors grecs que hem consultat van escriure les seves obres entre els segles VII i III a.C, mentre que els escriptors llatins, excepte Tit Livi, Ciceró i Virgili, van escriure les seves obres entre els segles I i II d.C.
La majoria d’autors grecs pertanyen a la Grècia continental, tret d’Eratòstenes que va néixer a Cirene (ciutat de Líbia), i Safo i Alceu que són de la Grècia Asiàtica, de l’illa de Lesbos. La majoria dels autors llatins són originaris de la península Itàlica, tret de Suetoni que era de Numídia (actual Algèria) i els hispans: Sèneca que va néixer a Còrdoba i Isidor, a Cartagena.
La majoria dels textos van dirigits a un públic general, tret d’Eratòstenes, Manili, Sèneca amb “Qüestions naturals”, Plini i Isidor, que van dirigits a un públic més especialitzat.
Nosaltres hem seguit un ordre lineal, ja que hem anat disposant els textos segons l’ordre alfabètic del nom dels autors i si aquests havien fet més d’una obra, com és el cas d’Ovidi o Sèneca, hem ordenat alfabèticament les seves obres. A més, els hem classificat segons si eren grecs o llatins.
La majoria dels textos estan escrits en vers (com el poema de Safo o el d’Alceu) i utlitzen recursos retòrics, tot i que d’altres estan escrits en prosa (com els Catasterismes d’Eratòstenes o Qüestions naturals de Sèneca) i utilitzen recursos lingüístics.
Quis caelum possei nisi caeliu munere nosse? Qui pot conèixer el cel si no és per un do del cel? (MANILI, Astron. II 115)
Efectivament, nosaltres hem decidit utilitzar les fonts clàssiques ja que són la font més fiable i segura que podem trobar a l’hora de fer-ne recerca de referents clàssics ja que ara no podem observar el cel dels antics i copsar-ne el perquè. Gràcies a la sempre difícil recerca en textos grecs i llatins, hem pogut descobrir la manera de pensar dels autors llatins i la dels grecs, i hem pogut constatar amb fonts textuals que era diferent. Mentre els grecs s’interessaven per l’astronomia, els romans són més supersticiosos i els agrada més l’astrologia.
