Cine i Llatí. Una llengua morta molt viva

“The Browning version” és una obra de teatre que ha estat adaptada diverses vegades a la gran pantalla. Aquesta escena que us presento és del film estrenat el 1994.

L’obra ens explica la trista història de l’Andrew Crocker, un professor de clàssiques que fracassa en la seva vida laboral (els alumnes no estimen l’excessiva rigidesa de les seves classes) i en l’afectiva (la dona l’enganya amb un altre professor). Fins i tot pateix una malaltia cardíaca. El seu únic consol es troba en la lectura dels clàssics, com l’Agamèmnon del dramaturg Èsquil.

Un dels seus alumnes, Taplow, poc a poc va coneixent la realitat que s’amaga sota l’aspecte sever de l’Andrew, se n’adona de la infelicitat del seu mestre i sent compassió per ell. Quan al final de curs li regala la versió que el poeta Robert Browning havia fet de l’obra teatral grega, l’Andrew comprén que no està sol i es treu de sobre l’apatia que l’havia acompanyat els darrers anys.

Naturalment, malgrat que llegeixen en grec, no pot faltar la cita en llatí…

“Le defroqué” (“El sacerdot expulsat”) ens explica la història de dos presoners dels nazis. Un d’ells, en Morand, és un capellà que ha renegat de les seves creences en veure l’horror dels camps. L’altre, en Lacassagne, impressionat per l’experiència del company, s’interessa  progressivament per la religió i, després de molts esforços, s’ordena sacerdot.

Tanmateix, després de la guerra, en Morand s’ha convertit en un anticlerical militant. En Lacassagne intenta reconduir el seu antic company a la fe, però, finalment, en Morand s’enfada amb ell i l’ataca. Aquest atac que veiem a l’escena del vídeo acaba amb la vida d’en Lacassagne. Com a home pràctic, preveient el final de l’escena i del film, ell comença a absoldre el seu assassí…

“Ego te absolvo a peccatis tuis in nomine Patris, et Filii, et Spiritus Sancti. Amen”

Deep Space Nine és una de les sèries sorgides al voltant de l’univers Star Trek. En aquest episodi assistim a una conversa sobre el món de l’espionatge intergal·làctic.

Els Romulans són una espècie alienígena que posseeix un gran imperi a la Via Làctia (i una gran similitud amb l’antiga Roma). La federació humana ha tingut alguns conflictes amb ells, però s’han establert contactes per aconseguir la pau. Tanmateix, a la Secció 31 (una mena de CIA clandestina) això no li agrada massa, de manera que amb l’ajuda d’algun militar promouen les hostilitats.

El final de la conversa ens demostra que al segle XXV Ciceró encara té validesa. Això sí, al seu discurs Pro milone va dir exactament: “Silent enim leges inter arma” (“Les lleis callen en època de guerres”)

“Salem” és una sèrie de terror que s’inspira lliurament en un cas real succeït el s. XVII a les colònies britàniques d’Amèrica. Un cas flagrant d’histèria col·lectiva va portar les autoritats a perseguir i condemnar un seguit de dones acusades falsament de bruixeria.

A l’escena que us presento, però, les dones que apareixen sí que tenen nocions de bruixeria. De fet, juguen amb un gripau al més pur estil dels contes de fades. Naturalment, la màgia negra ha de ser en llatí, de manera que escoltem uns encanteris en aquesta llengua, però són una mica difícils d’entendre. Això és el que diuen els subtítols: “Mutare et notum sum botis. Forma enim esse ostendit. Corpus anima mens.” És difícil precisar quin hauria de ser el text correcte. Potser: “Muta, et notum sit votis. Formam enim esse te ostendis. Corpus, anima, mens”. Es podria traduir (molt lliurament) com “Canvia i fes-te visible amb els encanteris. Mostra quina forma tens. En cos, ànima i ment”.

S’accepten suggerències…

El jove T. S. Spivet ens fa una introducció a la seva vida parlant-nos dels seus progenitors. El pare és ramader, el típic cowboy nordamericà. De la seva mare descobrim que és una biòloga especialitzada en la investigació i catalogació d’insectes. I no només això, perquè com a mestressa de casa també es dedica a catalogar… torradores.

Però és la seva primera ocupació la que ens interessa, ja que necessàriament ha de citar alguna espècie utilitzant el nom científic llatí. Concretament esmenta el poll, el “pediculus humanus capitis” (literalment, “poll humà del cap”). I el seu fill, que és molt despert, ens parla de les “scolytinae”, un tipus d’escarabat.

Aquesta pel·lícula francesa ens explica una curiosa variant dels viatges en el temps: Un cavaller medieval i el seu servent gràcies al poder d’una poció màgica es traslladen a la França dels anys 90 del passat segle. Allí viuen un seguit de peripècies divertides, encara que la més xocant és que poden trobar alguns dels seus descendents.

A l’escena que us presento el comte Godofredo i els seus homes s’hi acosten a la cabana d’una terrible bruixa. Ella serà la que provocarà amb les seves arts la caiguda en desgràcia del cavaller, fet que l’obligarà, amb l’ajut del mag Eusebius, a viatjar en el temps per a solucionar-la.

Abans de trobar-se amb la bruixa veuen un dels seus llibres de màgia negra. Les paraules que breument podem llegir són alemanyes i castellanes. De llatí només trobem “silvae” (bosc) i la forma macarrònica “cretinus”, llatinització del francès “cretin”. Tanmateix el comte llegeix una cosa així com “per anxia queribus memoriam”, difícil d’interpretar (a través de les dificultats – queixes (?) – record), però de cap manera relacionat amb el que tradueix el servent… De fet, tant és, l’important és que si hi ha màgia negra, s’ha de fer aparèixer el llatí…

Dels conjurs de la bruixa només he pogut identificar “Corpus malum!”

Avui una escena de la famosa sèrie sobre els anys al poder del fictici president dels USA Josiah Bartlet. L’he titulada “Conversa amb Déu”, però en realitat es tracta d’un monòleg, ja que l’únic que sentim és el president; Déu queda una mica aclaparat pel to de les seves paraules: una reprimenda en tota regla. I en llatí, que de segur que li ha fet més mal…

Cal recordar que en aquest últim capítol de la segona temporada el president està malalt i acaba d’assistir al funeral de la que va ser durant molts anys la seva secretària.

Aquestes són les paraules: “Gratias tibi ago, Domine (…) Haec credam a Deo pio? A Deo iusto, a Deo scito? Cruciatus in crucem. Tuus in terra servus, nuntius fui. Officium perfeci. Cruciatus in crucem. Eas in crucem!” Es podrien traduir així: “Gràcies, Senyor… Això he de creure d’un Déu pietós? D’un Déu just? D’un Déu savi? A fer punyetes els teus càstigs. Vaig ser el teu servent a la terra, el teu missatger. Vaig complir amb el meu deure. A fer punyetes els teus càstigs. A fer punyetes tu!”

Aquest divertit gag pertany a la pel·lícula de Berlanga “Calabuch”, titulada així a partir del nom del petit poble costaner del Mediterrani on tenen lloc els fets.

El professor George Hamilton treballa en el programa nuclear dels nord-americans, però ha decidit abandonar aquesta feina perquè no li agrada l’ús exclusivament militar que el govern està fent de les seves investigacions. Per això decideix fugir i amagar-se com si fos  un paisà més a Calabuch. Ara bé, la primera trobada és desconcertant, perquè el professor no sap quin idioma ha de fer servir: en veure els soldats romans decideix passar al llatí i els demana si parlen aquesta llengua: “Dominus loqui Latine? Latinum loquere?” que no és el súmmum de la correcció, però que més o menys podem entendre com: “El Senyor parlar llatí? Parles llatí?”.

Els soldats que estan preparant la Setmana Santa, però, no saben llatí. De fet, ni les xifres romanes saben…

El germà Cadfael és el protagonista de moltes novel·les escrites per Ellis Peters i de diverses temporades d’una sèrie de TV inspirada en aquests llibres. Es tracta d’una mena d’investigador de crims que viu a l’Anglaterra del s. XII.

Al fragment que us presento Cadfael es troba amb el cadàver congelat d’una dama. Abans d’investigar què ha succeït ha de descongelar-la. Mentre espera, se senten els monjos de la seva comunitat entonant un himne de S. Ambròs:

“Nunc, Sancte, nobis, Spiritus, Unum Patri cum Filio, dignare promptus ingeri nostro refusus pectori. Os, lingua, mens, sensus, vigor confessionem personent. Flammescat igne caritas, Accendat ardor proximos. Præsta, Pater piissime, Patrique compar Unice, Cum Spiritu Paraclito regnans per omne sæculum. Amen.”

Fixeu-vos especialment en quatre paraules del text: “flammescat”, “igne”, “accendat” i “ardor” les quatre referides al foc i la calor. Un text molt ben triat per a l’ocasió…

En aquesta pel·lícula Sherlock s’enfronta a una perillosa dona que intenta matar-lo. Utilitza per això l’arrel d’una exòtica planta anomenada “peu del diable”. Holmes diu en llatí “Radix pedis diaboli” (l’arrel del peu del diable), tot i que al doblatge no sona gaire clar.

També és fictícia la “lycosa carnivora”, tot i que d’aquesta família sí que existeixen almenys unes cent espècies, entre elles la famosa “lycosa tarantula”.

L’última espècie citada, la “mendax flagrans”, és efectivamente una creació del propi Sherlock Holmes…