Perquè fer exercici?

PER QUÈ FER EXERCICI?

El moviment és una propietat i una necessitat de l’organisme humà. L’aparell locomotor, és a dir, ossos i músculs són especialment dissenyats i construïts per complir una missió de sosteniment|suport i moviment, però han de ser exercitats perquè siguin capaços de complir-la eficaçment, si no és així, s’atrofien i degeneren.

Com a conseqüència d’aquesta atròfia es poden produir desviacions de columna, deformacions als peus, ablaniment del teixit muscular permetent al greix establir-se entre les seves fibres, artrosi, artritis i tota una sèrie de malalties degeneratives pròpies de la vellesa, encara que cada vegada més present en persones joves.

Els sistemes cardiovascular i respiratori es veuen afectats de la mateixa forma. Per a una persona que fa poca activitat, i, per tant amb un cor i uns pulmons poc adaptats per fer esforços qualsevol activitat extraordinària com: pujar un tram d’escales, transportar un objecte pesat, jugar a la pilota, etc., li produiran un grau de fatiga considerable. El ritme cardíac i  respiratori s’alteraran tant que es veurà obligada a realitzar aquestes tasques lentament, havent de parar-se a descansar en algunes d’elles.

Practicant exercici regularment s’eliminen les conseqüències de la vida sedentària, substituint-les per múltiples beneficis, que podrien resumir-se en un:
AUGMENTAR LA CAPACITAT DE MOVIMENT I FER COSES. Afavorint així la teva vida en general, el teu treball|feina i el teu temps de lleure.

En el quadre següent, s’analitzen els beneficis produïts per la practica, regular d’exercici, així com, la seva repercussió en la vida. L’assolir els esmentats beneficis hauria de ser el vostre objectiu prioritari. I això, ho podem aconseguir desenvolupant, millorant o mantenint un determinat nivell en les nostres qualitats físiques bàsiques. Fixem-nos-hi

Alimentació i salut

1. ALIMENTACIÓ I SALUT


1.1. ALIMENTACIÓ EQUILIBRADA

 
1.1.1.-DIETA EQUILIBRADA


Una dieta equilibrada és aquella formada pels aliments que aporten una quantitat adequada de tots i cada un dels nutrients que necessitem per tenir una salut òptima. La dieta ha de ser variada consumint sobretot productes frescos i de temporada. Sense adonar-nos hem anat abandonant els bons hàbits alimentaris amb el consegüent detriment cap a la nostra salut.

 
La dieta equilibrada depèn d’una sèrie de factors personals com ara el sexe, la talla, el pes, l’edat, l’activitat que realitzem, el clima i l’entorn en què vivim. A causa dels múltiples factors personals de què depèn, la dieta equilibrada varia molt d’uns individus a altres i per això es parla de quantitats o ingestes diàries recomanades.

 
L’alimentació ha de cobrir els següents objectius:

 
● Aportar una quantitat de nutrients energètics (calories) que sigui suficient per dur a terme els processos metabòlics i de treball físic necessaris. Ni més ni menys.

● Subministrar suficients nutrients amb funcions plàstiques i reguladores (proteïnes, minerals i vitamines). Que no faltin, però tampoc sobrin.

● Que les quantitats de cada un dels nutrients estiguin equilibrades entre si. És a dir:
Les proteïnes han de suposar un 15% de l’aportació calòrica total.

Els glúcids ens aportaran almenys un 55-60% de l’aportació calòrica total.

Els lípids no han de sobrepassar el 30% de les calories totals ingerides.

 

1.1.2.-LA PIRÀMIDE DELS ALIMENTS


El Departament d’Agricultura dels Estats Units (USDA) va introduir “La Piràmide dels Aliments” al públic. Aquesta piràmide és una estratègia educativa adoptada per promoure un model, o guia, per a seleccionar una varietat d’aliments. La piràmide ha anat substituint com a element didàctic a la tradicional ‘roda dels aliments’. Hi poden veure representats els diferents grups d’aliments i la importància quantitativa que han de tenir en la nostra alimentació segons la grandària que ocupen en la piràmide. Així, veiem que la base de la nostra dieta haurien de ser els aliments vegetals de tot tipus complementats amb quantitats adequades de lactis, carnis i olis i greixos

A la base de la Piràmide s’inclouen els pans, l’arròs, els cereals, i les pastes. En el segon nivell (des de la base, cap amunt) es troba el grup de les hortalisses i el grup de les fruites. En el tercer nivell hi ha el grup de llet i els seus derivats. En el pic de la Piràmide s’inclouen els greixos i els dolços i pastisseria

Conceptualment, la Piràmide emfatitza una dieta alta en els pans, cereals, arròs, pastes, vegetals, hortalisses i fruites. Aquests aliments contenen carbohidrats complexos com els midons i les fibres. A més, algunes hortalisses i fruites proveeixen les vitamines A i C. Aquestes àpats també són baixes en greixos.

Els productes lactis, com la llet, el iogurt, i els formatges proveeixen calci i proteïna. En general aquests àpats contenen el que es refereix com “els greixos invisibles.” Per tant, és important llegir l’etiqueta quan es compren aquests àpats per seleccionar els productes baixos en greix.

És fàcil aprendre a aplicar els conceptes de la Piràmide. Recorda que la teva dieta ha emfatitzar els àpats a la base de la Piràmide.

 

  piramide

 

1.1.3.-CONSELLS PER A UNA DIETA EQUILIBRADA

1. No menjar carn vermella més d’una vegada al dia, alternar amb pollastre o gall dindi. És preferible menjar més peix. Evitar en el possible embotits i carns preparades. D’ous el més aconsellable són de 2 a 3 setmanals 2. Disminuir el consum de productes lactis amb excés de greix, com la nata, mantegues, cremes, gelats. El iogurt, el mató i la llet descremada són els millors.

3. Els llegums també han de formar part de la nostra dieta. Dues racions a la setmana i si és possible de varietats diferents com cigrons, mongetes o llenties (1 ració 150 gr. aprox.).

4. Les fruites i verdures han de ser abundants en la nostra dieta, tant crua com lleugerament cuita, perquè la cocció perllongada destrueix les essencials vitamines. La seva aportació de vitamina C, carotens, hidrats de carboni, fibra, àcid fòlic i sals minerals són imprescindibles per al nostre organisme.

5. Reduir el consum de productes de pastisseria-sobretot la industrial-i pastisseria. Com a postres o entre hores és millor la fruita fresca als dolços.

6. La cocció dels aliments ha de ser preferiblement a la brasa, bullits o al forn.

 

 1.1.4.-DIETA MEDITERRANEA

“Digues el que menges i et diré que patiràs demà ”

Per seguir una dieta sana no només cal limitar la ingesta de greix, sinó diferenciar correctament entre les perjudicials i les beneficioses. La recomanació actual de l’Associació Americana del Cor marca una pauta molt senzilla: cal substituir els greixos saturats (animal) per els monoinsaturats o poliinsaturats

(Oli de soja o d’oliva, per exemple). Nombrosos estudis demostren el benefici d’aquest tipus de greixos, característiques de la dieta mediterrània.

Diverses investigacions han demostrat que aquesta classe de greixos prevenen la formació de la placa d’ateroma, la qual cosa redueix el risc de patir infart i accident cerebrovascular.

 

1.1.4.1.- El seu origen:

La dieta mediterrània es va iniciar en l’antiga Mesopotàmia i Palestina, pel que té uns 6.000 anys. En un sentit general, inclou tots els aliments propis d’una regió geogràfica en què tradicionalment no s’ha pogut disposar de grans quantitats d’aliments però en la qual aquests s’han utilitzat de forma àmplia i diversa.

 

1.1.4.2.- Som afortunats

En la dieta mediterrània predominen les fruites, les hortalisses, els fruits secs, el peix, la carn, els cereals, els llegums, els formatges i finalment alguns condiments com herbes i espècies. De totes maneres, l’important de la dieta és la proporció en què s’ingereixen els diferents aliments.

 

1.1.4.3.-Els aspectes més positius de la dieta Mediterrània

De la dieta mediterrània cal destacar la diversitat dels components que la constitueixen. Es tracta d’una forma molt variada d’alimentar. Encara que la dieta mediterrània no és tan lleugera com se suposa, és més rica en glúcids que en lípids.
L’elevada proporció de proteïna de les llegums, en comparació amb la proteïna animal, constitueix un dels aspectes més positius de la dieta.

 

1.1.4.4.-Els aliments més representatius

La dieta mediterrània tradicional es caracteritza per:

 
L’abundància de cereals i els seus derivats: (pasta, pa i arròs), verdures, llegums, peix, fruita i fruits secs

Oli d’oliva com a principal font de greix.

Moderat consum d’aus de corral, productes lactis i ous.

Petites quantitats de carns vermelles, porc i embotits.

Moderades quantitats de vi, consumides durant els àpats.

 

Aprenguem una mica més d’un dels productes més característics de la dieta Mediterrània i que és una gran font de riquesa per a la regió Extremenya.

 


 

1.1.4.5.-L’OLI D’OLIVA, font de salut


L’oli d’oliva s’obté per extracció dels fruits de l’olivera (olives).

 

v  TIPUS D’OLI D’OLIVA


● Oli d’oliva verge: és el que s’obté per mitjans únicament mecànics i en fred

● Oli d’oliva de consum normal: és una barreja d’oli d’oliva verge (20-25%) i oli d’oliva refinat (75-80%), i el refinat aquell que s’obté mitjançant mètodes fisicoquímics.

 

v  EFECTES DE L’OLI D’OLIVA SOBRE LA SALUT


● l’àcid gras oleic (que és monoinsaturat): disminueix les lipoproteïnes LDL-colesterol (són les que transporten el colesterol des de la sang fins als teixits perifèrics), no augmenta els triglicèrids, deixa igual o augmenta les lipoproteïnes HDL-colesterol (són les que transporten el colesterol des dels teixits perifèrics fins al fetge per ser expulsat, és l’anomenat colesterol bo)

● augmenta la formació d’eicosanoides de la sèrie omega 3 que són antiagregants plaquetaris i vasodilatadors

● disminueix els nivells de glucosa en sang

● disminueix la pressió arterial

● disminueix les secrecions gàstriques (àcid clorhídric), el que millora la simptomatologia de les úlceres d’estómac i duodè

● disminueix la influència de càlculs biliars (millora el buit de la vesícula biliar evitant la formació de càlculs) millora en general l’absorció de nutrients de la dieta
● disminueix els riscos oxidatius a nivell cel lular, evitant l’envelliment i riscos de càncer.


1.1.5. CLASSIFICACIÓ DE NUTRIENTS

 

1.1.5.1.  NUTRIENTS PLÀSTICS O DE TIPUS 1

El primer grup, substàncies formadores de teixits, el constitueixen el que anomenem nutrients plàstics, és a dir, aquells que formen l’estructura del nostre organisme, és a dir, els músculs, els ossos, les vísceres.

● Equivalen, en el complex edifici que és el nostre cos, als totxos que, un costat d’un altre, el van formant donant-li solidesa i permetent el seu creixement.

● Són nutrients plàstics les proteïnes, sobretot, encara que també necessitem petites

quantitats d’altres substàncies plàstiques: àcids grassos, hidrats de carboni, minerals.

 

1.1.5.2. NUTRIENTS ENERGÈTICS O DE GRUP 2

El segon grup, el constitueixen els nutrients que en el nostre organisme compleixen un paper preferentment energètic. A l’ingerir-los, permeten que puguem realitzar totes les nostres activitats diàries (treballar, menjar, estudiar, córrer, defensar-nos del fred, etc). Equivalen a la gasolina que permet el moviment d’un automòbil i el funcionament dels seus mecanismes.

Són nutrients eminentment energètics els greixos i els hidrats de carboni. Les proteïnes, tot i ser plàstics, poden usar-se també com energètics si s’ingereixen més de la quantitat que necessitem, la qual cosa no hi ha dubte que és un “malbaratament”.

 

1.1.5.3. NUTRIENTS REGULADORS O DE GRUP 3

El tercer grup, el formen aquelles substàncies que permetran al nostre organisme utilitzar correctament les altres ja citades i desenvolupar per tant les seves funcions de manera adequada. Es tracta de substàncies sense valor energètic a les quals anomenem reguladores: són les vitamines i determinats minerals, necessaris en quantitats molt petites però imprescindibles per al correcte funcionament del metabolisme en general, com si de semàfors per al trànsit de la ciutat es tractés.

Les quantitats de nutrients i d’energia que cada persona necessita ingerir difereixen segons les condicions personals (edat, sexe, mida, activitat física, lactància, embaràs, etc.) i ambientals (temperatura ambient, insolació, etc.) existents, havent d’adaptar les ingestes a aquestes condicions per evitar desequilibris.

Totes les substàncies nutritives són importants, i es pot manifestar la seva deficiència mantinguda en el temps mitjançant l’aparició de diferents malalties, el retard o la parada del creixement, etc.

No obstant això, la naturalesa té previst com cobrir totes les nostres necessitats nutritives i, per això, ens ofereix una enorme varietat d’aliments en els quals es troben repartides, en concentracions molt diferents i variables, les diferents substàncies nutritives ja esmentades.

Així, proteïnes, greixos, hidrats de carboni, vitamines i minerals són presents en carns, ous, peixos, lactis, hortalisses, fruites, cereals, estant a les nostres mans triar, entre l’enorme varietat d’aliments disponibles, aquells més adequats per a les nostres necessitats. De tot el que s’ha dit amb anterioritat, ja podem deduir que no es tracta, per aconseguir una alimentació equilibrada, d’ingerir molt menjar, perquè no és tan important la quantitat com la qualitat d’allò que ingerim.

És a dir, no es tracta de menjar molt sinó de menjar les quantitats adequades per a les nostres condicions personals (edat, sexe, exercici físic que realitzem, etc).

Bàsicament, en això consisteix la dieta equilibrada

 

1.1.6. A L’ESCOLA BEN ESMORZATS

L’esmorzar té un paper fonamental en l’alimentació diària

Esmorzar és fonamental per obtenir l’energia necessària per dur a terme totes les activitats diàries i per aprendre tot el ensenyat.

Recorda que l’esmorzar és el moment en què trenquem el dejuni de la nit anterior i per això és molt important reposar energia i els altres nutrients perquè el nostre organisme funcioni adequadament.

Per a un rendiment escolar ideal des del punt de vista nutricional es necessita comptar amb l’energia suficient per al cervell i per a tots els aparells i sistemes del nostre organisme. Ara si que l’esmorzar és el combustible amb el que vam començar a funcionar.

El menjar més important del dia sol descuidar per culpa de les presses. No obstant això, nombrosos estudis demostren que esmorzar bé és vital per cobrir gran part de les necessitats nutricionals de l’organisme.

Són nombrosos els estudis que posen de manifest que els joves que esmorzaven correctament tenien millors resultats acadèmics. Concretament en un d’ells es posa de manifest que habitualment no presenten signes d’ansietat, hiperactivitat o depressió. A més, els que van començar a esmorzar adequadament arran de l’assaig van millorar el seu rendiment acadèmic, la seva atenció a classe i la seva puntualitat.

Segons aquest treball, un bon esmorzar ajuda a pensar de manera més clara, a resoldre problemes ràpidament ia millorar el caràcter i l’humor.

Quan es té l’estómac buit només s’està pensant en l’esbarjo, en l’entrepà de la motxilla, pel que hi ha menys atenció i aprofitament de les classes. Sempre es posen excuses per fer-ho, des que se’ls va fer tard per esmorzar a la manca de gana a aquestes hores del matí, la dificultat per preparar alguna cosa que els agradi, que sigui ràpid de preparar i que sigui sa.

No només s’ha de pensar en la qualitat dels aliments a l’hora d’esmorzar, sinó també en la quantitat d’aliments a oferir. Una dieta excessiva a aquestes hores del matí pot resultar contraproduent perquè pot generar en l’alumne una sensació de pesadesa la qual cosa no és adequat per a l’estudi ni per cap altra activitat física. Fins i tot s’ha observat que els alumnes que esmorzen molt es dormen a les classes.

També s’afirma que els adults que es prenen seriosament aquest menjar gaudeixen de millor memòria i de major capacitat mental. Aquestes conclusions parteixen del fet que el cervell requereix glucosa per funcionar de manera àgil.

Sense un bon esmorzar que proveeixi a l’organisme de la quantitat necessària, aquest es veu obligat a recórrer a les reserves de greix, una font d’energia molt menys eficient per al intel·lecte.

Alguns adolescents no esmorzen amb el propòsit d’aprimar. No obstant això, aquesta mesura no té fonament, ja que les calories que s’ingereixen a primera hora són més fàcils d’eliminar que les que es prenen al llarg del dia. D’altra banda, saltar un dinar només augmenta la necessitat de picar entre hores.

Els investigadors alerten sobre el fet que l’esmorzar sol ser l’únic àpat en què, tant nens com adults, proven els sucs de fruites o la llet (fonts de vitamina C i de calci). Els que salten l’esmorzar ingereixen fins a un 40% menys d’aquests dos nutrients i un 10% menys de ferro.

Perquè aquest menjar sigui adequada ha d’incloure aliments que proporcionin entre un quart i un terç de les proteïnes necessàries per a tot el dia, a més d’una gran aportació de fibra, carbohidrats i una petita quantitat de greixos. Per tant, un esmorzar equilibrat ha de tenir cereals integrals, fruita, llet. Per fer-ho més variat, es poden alternar sucs de fruites, macedònies, pa integral amb melmelada i margarina, formatge i fins i tot, ous.

 

1.1.7.  NECESSITATS ENERGÈTIQUES

La quantitat d’energia que aporten els aliments es mesura en quilocalories. Les necessitats energètiques es cobreixen fonamentalment a través dels hidrats de carboni i dels lípids o greixos.

Les necessitats energètiques de cada un depenen del consum diari d’energia. Aquesta despesa té dos components:

● L’energia que es gasta per mantenir les funcions bàsiques com la respiració o el bombament del cor. És l’energia basal.

● L’energia que es consumeix per l’activitat física

És pràcticament impossible fer una estimació exacta de la despesa energètica d’una persona, però l’OMS ha calculat que les necessitats energètiques diàries d’una persona en edat escolar són de 50 Kcal. per kg de pes. El valor energètic o valor calòric d’un aliment és proporcional a la quantitat d’energia que pot proporcionar al cremar en presència d’oxigen. Es mesura en calories, que és la quantitat de calor
necessari per augmentar en un grau la temperatura d’un gram d’aigua. Com el seu valor és molt petit, en dietètica es pren com a mesura la quilocaloria (1kcal = 1000 calories). De vegades, i erròniament, per cert, a les quilocalories també se les anomena Calories (amb majúscula). Quan sentim a dir que un aliment té 100 calories, en realitat hem d’interpretar que aquest aliment té 100 quilocalories per cada 100 gr. de pes. Les dietes dels humans adults contenen entre 1000 i 5000 quilocalories per dia. Cada grup de nutrients energètics-glúcids, lípids o proteïnes té un valor calòric diferent i més o menys uniforme en cada grup. Per facilitar els càlculs del valor energètic dels aliments es prenen uns valors estàndard per a cada grup: un gram de glúcids o de proteïnes allibera en cremar unes quatre calories, mentre que un gram de greix produeix nou. Per aquest motiu els aliments rics en greix tinguin un contingut energètic molt més gran que els formats per glúcids o proteïnes. De fet, tota l’energia que acumulem en l’organisme com a reserva a llarg termini s’emmagatzema en forma de greixos. Recordem que no tots els aliments que ingerim es cremen per produir energia, sinó que una part d’ells es fan servir per reconstruir les estructures de l’organisme o facilitar les reaccions químiques necessàries per al manteniment de la vida. Les vitamines i els minerals, així com els oligoelements, l’aigua i la fibra es consideren aliments que no aporten calories.


1.1.7.1 Com calcular la despesa energètica

Les necessitats d’energia de qualsevol ésser viu es calcula com la suma de diversos components. A l’energia requerida per l’organisme en repòs absolut i a temperatura constant se l’anomena Taxa de Metabolisme Basal (TMB), que és la mínima energia que necessitem per mantenir-nos vius.

Per mesurar el metabolisme basal, la persona ha d’estar en repòs físic i psíquic, en dejú de 12 hores i a una temperatura ambient de 20 º.

Com a exemples de consum basal més significatiu és el recanvi cel·lular (constantment moren cèl·lules que han de ser substituïdes), la formació de substàncies com hormones, sucs gàstrics, etc. Els òrgans no cessen la seva activitat: el cor batega les 24 hores del dia, el ronyó no interromp la formació d’orina, etc.

La taxa metabòlica depèn de factors com el pes corporal, la relació entre massa de teixit magre i gras, la superfície externa del cos, el tipus de pell o fins i tot la aclimatació a una determinada temperatura externa.

Els nens tenen taxes metabòliques molt altes (major relació entre superfície i massa corporal), mentre que la gent gran la tenen més reduïda. També és una mica més baixa en les dones que en els homes (major quantitat de greix en la pell). D’altra banda, si ens sotmetem a una dieta pobra en calories o a un dejuni prolongat, l’organisme fa descendir notablement l’energia consumida en repòs per fer durar més temps les reserves energètiques disponibles, però si estem sotmesos a estrès, l’activitat hormonal fa que el
metabolisme basal augmenti. Si en comptes d’estar en repòs absolut desenvolupem alguna activitat física, les nostres necessitats energètiques augmenten. A aquest factor se’l denomina “energia consumida pel treball físic”, i en situacions extremes pot arribar a pics de fins a cinquanta vegades la consumida en repòs.

La següent taula ens dóna una idea aproximada de en quina mesura varia l’energia consumida, respecte a la taxa de metabolisme basal, en funció de l’activitat física que realitzem:

 

Tipus d’activitat

Coeficient de variació

Kcal./hora (home tipo)

Exemples d’activitats físiques representatives

Repòs

TMB x 1

65

Durant el son, estirat, (temperatura

agradable)

Molt lleugera

TMB x 1,5

98

Assegut o de peu (pintar, jugar cartes, tocar un instrument, navegar per Internet, etc.)

Lleugera

TMB x 2,5

163

Caminar en pla a 4-5 km/h, treballar en un taller, jugar al golf, cambreres, etc

Moderada

TMB x 5

325

Marxar a 6 km/h, jardineria, bicicleta a 18 km/h, tenis, ballar, etc.

Intensa

TMB x 7

455

Córrer a 12 km/h, jugar al futbol o al rugbi, escalada, preparar pàgines WEB, etc

Molt pesada

TMB x 15

1000

Pujar escales a tota velocitat o atletisme de alta competició

Un últim factor seria l’energia requerida per al manteniment de la temperatura corporal. En aquest concepte es consumeix la major part de la taxa de metabolisme basal, i qualsevol variació de la temperatura externa influeix notablement en les nostres necessitats energètiques. Es calcula que en els tròpics (temperatures mitjanes més grans de 25 º) el metabolisme basal disminueix un 10% aproximadament.


1.1.7.2. Perdre pes segons la despesa calòrica

A l’hora de determinar per què engreixem o aprimem, hem d’anar forçosament a veure quantes kilocalories ingerim al dia, aquestes venen donades per la quantitat i qualitat dels aliments. Hem d’establir una relació entre el que mengem i el que gastem per arribar a l’equilibri.

Hem de tenir en compte que cada persona és diferent perquè no gastem tots les mateixes calories, això depèn de l’activitat de cada un i també del seu organisme, moltes vegades ens hem preguntat per què de dues persones que mengen i treballen de forma similar una engreixa i l’altra no, això és a causa del metabolisme basal, que consisteix en l’energia que consumeix cada persona per realitzar les seves funcions internes.
El que ens trobem habitualment, és que la despesa calòrica d’algú que té una activitat física forta és molt més gran que el d’una persona que treballa assegut tota la seva jornada laboral, encara que realitzin les mateixes hores de treball.

És important conèixer la nostra despesa calòrica per menjar conscientment i només el que necessita el nostre cos, si ingerim més quilocalories de les que necessitem per la nostra constitució i desgast físic, engreixem. Si el que volem és perdre pes, haurem de disminuir l’aportació de quilocalories de la nostra dieta o augmentar l’activitat física.
Per això hem de saber quant gasta el nostre cos en un dia en relació a la nostra talla, pes i activitat habituals. Per esbrinar-ho, podem aplicar la fórmula següent:

 

Despesa calòrica total = Factor fix x activitat física x Kg de pes

 ● En aquest cas, el factor fix és:

  0,9 per a les dones

  1 per els homes

 ● L’activitat física oscil·la entre:

  BAIXA: 30-35 quilocalories

  MITJANA: 40 – 50 quilocalories

  FORT: 50-60 quilocalories


Si decidim aprimar haurem baixar el nombre de quilocalories basant-nos en el que gasta el nostre cos diàriament, però compte, perquè hi ha un límit important que no s’ha de sobrepassar i que correspon a les quilocalories que necessita el nostre cos per realitzar les funcions internes, el que es s’anomena el metabolisme basal, i que es pot obtenir a partir d’aquesta altra fórmula:


Despesa per Metabolisme Basal = factor fix x kg.
de pes x 24 h. El factor 0,9 és fix per a tothom

 

1.1.7.3. Altres factors a tenir en compte


Malgrat aquestes fórmules, per calcular la despesa calòrica, també hem de tenir en compte les condicions físiques de cada persona, la seva edat i el sexe. El que vol dir que una persona sense variar de pes, pot variar la seva despesa calòrica depenent de les condicions en què es trobi. Hi ha situacions en les quals encara mantenint el mateix pes, tenim un metabolisme basal major, per exemple:

 
1. Edat: a partir de l’adolescència la despesa calòrica és inversament proporcional a l’edat, és a dir, com més edat es té, menys despesa requereix l’organisme.

2. Sexe: si fem la distinció entre sexes, la dona té una despesa menor que l’home.
3. Talla: l’alçada també influeix, les persones més altes tenen una despesa més gran que les més baixes.

4. Situacions especials: en el cas d’embaràs i període de lactància en la dona, situacions d’estrès, malalties o febre, el metabolisme basal augmenta.

5. Esport: les persones que fan esport, tenen més massa muscular, i en conseqüència, s’incrementa la seva despesa calòrica.

6. Temperatura: fins i tot pot influir la temperatura ambiental, en el cas d’ambients càlids pot baixar el metabolisme basal fins a un 10% respecte a llocs amb temperatures fredes.

1.1.7.4. Decàleg – Nutrició consells

 Aconseguir una alimentació equilibrada i sana és realment senzill: únicament cal procurar prendre aliments variats. Donarem 10 consells útils per a això.
Cuinar aliments frescos amb certa freqüència, utilitzar com a norma conserves, plats ja fets, menjar sovint fora de casa, és un problema per al valor de les nostres àpats. Si per alguna raó ens veiem obligats a menjar d’aquesta manera, procurar en arribar a casa prendre amanides, un plat de verdura, fruita i lactis que complementaran el valor vitamínic i mineral de la nostra dieta diària.

 
A la dieta dels països desenvolupats, generalment sobren greixos i proteïnes. No donis tanta importància a menjar aliments proteics i orienta la teva elecció cap aquells preparats amb pocs greixos revalorant el paper de les llegums i els cereals en la dieta.
Un treball amb més de 34.000 dones dels EUA revela que una ració diària de cereals pot reduir en un terç el risc de malaltia coronària. Altres aliments del grup són: l’arròs, la pasta i el pa integral. Per la seva banda, els cítrics, prunes, pomes, llegums i nous, entre altres, redueixen el colesterol pel seu contingut en fibra soluble.

Afortunadament, a Espanya es fan servir molt abundantment olis i greixos vegetals com l’oli d’oliva o el de gira-sol que són saludables, accessibles i redueixen el risc de problemes cardiovasculars com passa també, d’altra banda, amb el greix contingut en tots els peixos

Sí necessites ajustar la teva dieta, per qualsevol problema de salut o d’excés de pes, consulta amb un professional abans que sotmetre’t a aquestes dietes estranyes o “miraculoses”, quan no plenes de perill, que tan alegrement circulen. Recorda que l’element primordial en l’èxit de qualsevol tipus de dieta és que la persona aprengui a menjar adequadament, entengui i comprengui quines són les seves necessitats i com satisfer-les menjant sense posar en perill la seva salut. En cas contrari, serà un “repetidor” de dietes que mai solucionaran definitivament el seu problema.
No oblidis que aportacions adequats de calci són preventius de problemes tan seriosos com l’osteoporosi.

Beure molta aigua: aproximadament un 3% del teu pes corporal diari (si peses 100 kg has de beure 3 litres). Però quan la gent fa exercici, la set no és un bon indicador que es necessita líquid. Les persones actives posant atenció en un altre tipus d’indicacions per a romandre bé hidratades. Pesar abans i després de l’activitat pot oferir un càlcul ràpid sobre la pèrdua de fluid (bevent una mica més d’aigua que pes has perdut durant l’exercici). També es pot observar el color de l’orina (si l’orina està fosca, probablement
estiguis deshidratat).

Diàriament, has de prendre almenys dues unitats de fruita, sent una d’elles un cítric.
Estudi després d’estudi s’ha demostrat estadísticament que qui consumeix més beta-carotè en fruites i vegetals, fumadors inclosos, tenen menys possibilitats de desenvolupar càncer i malalties del cor.

Inclou en la teva dieta albercocs, taronges, pastanagues o maduixes. Demanis el que demanis, demana’l amb tomàquet

Consumeix vitamina C. Aquí està el perquè: diversos estudis han demostrat que al costat del beta-carotè i la vitamina E, aquesta vitamina, omnipresent en fruites com el kiwi, la maduixa, la llimona o la taronja, constitueix un poderós protector contra el càncer a més de reduir la teva colesterol.

Pel que fa a les maduixes, després de mesurar el poder antioxidant de 12 fruites comunament consumides, es va comprovar que, en una relació gram a gram, la maduixa es porta la palma pel que fa a continguts de vitamina C, vitamina E i beta-carotè es refereix, els tres antioxidants per excel·lència.

És aconsellable ingerir diàriament una ració de verdura cuinada i una altra ració (fins i tot com a guarnició d’un altre plat) de verdura crua (com amanida).

Els suplements, només si són necessaris. Una dieta equilibrada, rica en fruites i verdures, en cereals, peix i pobre en greixos saturats aporta tots els nutrients. De vegades, les al·lèrgies alimentàries o determinades patologies poden requerir l’ús de complexos vitamínics que supleixin algunes mancances dietètiques. Segons els especialistes, sempre que el consum d’aquests preparats no serveixi d’excusa per cometre excessos o per eliminar innecessàriament certs aliments de la dieta, els suplements vitamínics poden completar una bona alimentació. És important que un metge vigili la seva administració.

Prendre peix almenys un cop per setmana (tonyina, salmó, sardines, arengades, verat, peix espasa) redueix el risc de patir un infart fins a un 52%. A més, el peix ajuda a prevenir arítmies greus. Els beneficis cardiovasculars del peix provenen, fonamentalment, del seu greix. Aquesta conté àcids del grup omega, que redueixen la formació de trombes en les artèries.

 

 

 

 

Fascitis plantar

DOLOR A LA PLANTA DEL PEU DEL CORREDOR
Una de les lesions més freqüents del corredor és la trobada entre la unió del taló i la fàscia plantar. Porta el nom tècnic de fascitis plantar. És la inflamació de la membrana o aponeurosis que recobreix la musculatura de la planta del peu i de la seva zona insercional al taló.

En els corredors de fons, el dolor a la planta del peu més freqüent és degut a la inflamació de la aponeurosis plantar (o fascitis plantar), provocada per les traccions repetides i importants en cada impacte i la propulsió del peu. La funció d’aquesta fàscia és la de proveir a l’arc longitudinal del peu d’estabilitat i d’absorció d’impactes

Les CAUSES d’aquesta lesió són múltiples

L’entrenament inadequat, la sobrecàrrega, variacions anatòmiques en els peus, pronació exagerada, peus plans, planta del peu arquejada i rígida (peus buits), un tendó d’Aquil curt, persones que té limitada la flexió del turmell, un calçat inadequat (sola massa rígida o massa tova, desgast excessiu del taló), córrer sobre les puntes dels peus, també els descensos poden afavorir la fascitis, sobretot en atletes amb desequilibris biomecànics en extremitats inferiors que ens obliguen a mal recolzament, la diferència de longitud de les extremitats inferiors, tèbies corbades, malucs en anteversió.

El sobrepès: un sobrepès de 3k entrena en cada suport un impacte suplementari de 9k, sobrecàrrega de quilòmetres.

També pot aparèixer en altres esports que es practiquen sobre superfícies dures, i en persones que no fan esport.

La fascitis plantar ocorre quan sotmetem a estrès repetit al nostre taló, sobretot quan correm sobre terrenys o superfícies dures, perquè provoquen un continu cops sobre el mateix, portant al que anomenem mèdicament micro traumatismes, que provoquessin una inflamació al taló i posteriorment al dolor.

En casos de dolor crònic del taló, hi ha qui busca si hi ha l’anomenat esperó calcani (pic a la part inferior del taló que s’observa en la radiografia), que provoca la inflamació al voltant de les fibres de la fàscia, encara que en atletes no té perquè ser la causa de la fascitis. A més un 15-25% de la població sense símptomes té esperó calcani, i molts corredors amb fascitis no ho tenen.

PERÒ QUÈ ÉS LA fascitis plantar?:
Perquè ho entenguem, és una lesió que ens pot afectar els corredors, que desemboca en una reacció inflamatòria a la planta del peu, provocant dolor en la mateixa i que té el seu origen en el calcani ( el taló del peu), en el tubercle mitjà d’aquest, que està a la part de baix del taló. El dolor està causat per una degeneració del col•lagen que provoca l’anomenada inflamació crònica.

El corredor presenta un típic dolor a la part inferior del taló, comença amb un suau dolor, intermitent, que pot convertir-se en agut i persistent en produir la fascitis plantar i arriba a ser punxant, penetrant, especialment als matins en els primers passos al aixecar-se del llit, i va desapareixent, en general en una quinzena de minuts. O després de períodes d’inactivitat (estar assegut una estona). El dolor ho sentim com la impossibilitat o patiment important al suport o al pujar escales, en caminar descalç, de puntetes o de talons, pot arribar a limitar l’activitat diària.

El dolor el reproduïm si ens toquem el taló en la seva part anterior i seguim el recorregut de la fàscia, per la planta del peu, augmentant amb la flexió dels dits del peu.

En començar a córrer, com en altres lesions degudes a sobrecàrrega esportiva, es pot desencadenar el dolor sobretot al començament d’una sessió d’entrenament. Pot disminuir durant la carrera, no reapareixent fins al final de la mateixa, de vegades, diverses hores després o al final del dia. Com no volem parar de entrenar, caiem en un cercle viciós, on amb cada entrenament agreujar més la lesió, arribant en casos més severs a incapacitats per a l’activitat diària.

La lesió pot ser en un peu (unilateral) o en els dos (bilateral). Es descriu com un dolor agut, que impossibilita el suport del peu, i que va cap a tota la planta del mateix.

DIAGNÒSTIC: Com saber quina lesió tenim?

No es necessiten fer proves especials per saber que tenim una fascitis plantar. Els metges en explorar el corredor, i interrogar-lo, fan una correcta història, per arribar al diagnòstic.

Fer radiografies només servirà per veure si hi ha un pic en el calcani (taló) que es diu esperó calcani, que apareix en ocasions, encara que la seva presència o absència no és d’ajuda per al diagnòstic de la fascitis plantar. I altres proves només serviran quan no estigui clar que és una fascitis plantar

PREVENCIÓ DE La fascitis plantar

El més important per a nosaltres, serà prevenir aquesta lesió, ja que és relativament fàcil i no ens ocuparà molt de temps, ho farem incorporant uns exercicis fàcils d’estirament.

ESCALFAMENT I ESTIRAMENTS: Abans de cada entrenament, hauríem rodar suau de 5 a 10 minuts, i després de l’entrenament procedirem a realitzar a més dels estiraments habituals, els específics de la planta del peu, per disminuir la probabilitat de lesió a la fàscia de l’ peu i les múscul tendinoses

EXERCICIS D’ESTIRAMENT

Si tenim molèsties a la planta del peu, es faran els estiraments abans, després de l’entrenament i abans d’anar a dormir. Es realitzaran durant 15”, augmentant 5”cada dia fins a arribar a 1 minut cada un.

Exercici 1: ens situem amb el peu lesionat sobre el genoll contra lateral, agafant la base dels dits amb la mà, i estirant d’ells cap enrere cap a la canyella fins notar que l’arc de la planta del peu es tensa, llavors mantenim 15 ”i repetim. Farem 3 sèries de 10 repeticions al dia.

fascitis-007x

Exercici 2: Posició inicial: braços estesos, palmells de les mans contra la paret mantenint l’esquena recta, genolls flexionats, peus separats. El peu del costat que volem treballar, estarà una mica cap enrere. Augmentem la flexió del genoll del costat de la aponeurosis plantar que vulguem estirar, mantenint el taló bé enganxat a terra. A partir d’aquesta posició, estant les cames flexionades, aquest exercici es pot dividir en 4 parts: ens situarem amb els turmells en dorsiflexió de 10º a 15 º, cames discretament flexionades, estirarem d’aquesta forma a més de la fàscia, el bessó, també amb un peu de front, en abducció (cap a fora), en adducció (cap endins). Hem de notar, des del taló als dits, certa tensió però no dolor.

Exercici 3: el mateix exercici que l’anterior, però estirant les cames per al múscul soli. Recolzant-se contra la paret, avançant la cama que no estirem, mantenint el taló de la cama a estirar enganxat a terra, amb els dos peus en la mateixa direcció.

Exercici 4: amb pilota de golf o pilota petita de goma dura (d’aquestes que boten tant), situar a la planta del peu, i fer-la rodar per tot l’arc del peu en ambdós peus, tenint cura de no pressionar en excés la zona, i mantindrem especial cura en el centre del taló. També estiraments dinàmics amb un pot o llauna.

fascitis-006x

Exercici 5: Massatges amb els nostres dits l’arc longitudinal del peu, de forma circular, sobretot sobre del punt dolorós principal, ho podem fer 3-4 vegades al dia

fascitis-008x

Exercici 6: Amb els dits en flexió, seure a terra, sobre els talons (peus descalços), mantenir la postura deu minuts. Baixarem els glutis cap als talons fins que notem la tensió. Si apareix dolor en aquest procés, elevarem els glutis

fascitis-003x

EXERCICIS D’ENFORTIMENT

Destinats a enfortir els músculs del peu abans i després de la lesió.

Exercicis per quan tenim la lesió:

a. Alfabet: Escriure amb els dits del peu en l’aire, l’alfabet complet, 3 vegades.
b. Pressió dels dits: assegut amb les dues cames esteses, prémer els 5 dits fins ajuntar mantenint 5”. Relaxar el peu i procedir a obrir els dits dels peus com un ventall, repetir 10 vegades amb els dos peus, 3 vegades al dia.
c. Agafar bales: farem servir els dits per agafar petits objectes, com bales, i posar-les en una caixa, 5 vegades al dia.
d. Cercle del turmell: girar en cercles al turmell en ambdues direccions utilitzant el major angle possible. 3 vegades al dia.

Exercicis per abans i després de la lesió:

a. Pressió sobre esglaó: dret sobre la vora d’un graó, ens donarem suport sobre els dits i premem cap avall amb el taló, comptant fins a 5 i relaxarem, repetirem 10 vegades.

fascitis-005x

b. Agafar amb tovallola: assegut en una cadira, amb una tovallola estesa sobre el terra davant nostre, agarrarem la tovallola amb els dits recollint, mantindrem el taló a terra repetirem 10 vegades, 3 vegades cada dia.

fascitis-002x

ELECCIÓ DE LA SABATILLA:

L’elecció de la sabatilla adequada, és imprescindible per a la prevenció de la fascitis plantar en atletes.

La sabatilla ha de ser:
– Confortable.
– Mida adequat, els peus no són necessàriament simètrics.
– Comprar al final del dia, ja que és quan tenim la talla més corresposta amb la dels entrenaments i carreres.
– Provar-sempre, encara que sigui el mateix model, pot variar encara que sigui mínimament la mida.
– Sola amortidora, estabilitzadora i flexible.
– Taló que reculli el turmell.
– Elevació de la part posterior que protegeixi el tendó d’ Aquil•les.

A botigues especialitzades de corredors, trobarem l’assessorament adequat per a la correcta elecció de la sabatilla, ja que en moltes d’elles són atletes experts els que ens assessoren sobre la més adequada.

En el calçat de diari, no utilitzar talons de més de 3.8cm en noies i evitar les sabates desproveïts de cordons.

TRACTAMENT:

Si bé, no existeix evidència de l’efectivitat d’un tractament determinat per a la fascitis plantar, sí que disposem d’unes recomanacions que en molts casos poden portar a la curació d’aquesta. Entre elles hi ha la correcció dels errors de l’entrenament.

Per curar-se amb rapidesa i sense recaigudes, cal identificar com més aviat millor la lesió i començar a evitar el gest dolorós que la provoca, ja que una vegada instaurada la mateixa, per curar-se definitivament podem trigar de 8 a 18 mesos

Amb el començament de les molèsties, el gel, ultrasons, massatge de fricció, estimulació elèctrica muscular, són els tractaments d’elecció, si responem a un d’ells, seguirem utilitzant fins a la curació de la lesió.

• En fase aguda del dolor, utilitzarem el GEL, que s’aplica en bosses de gel-gel o de forma casolana com bosses de pèsols congelats, farem un massatge sobre la zona durant 10 ‘a 20’, no més de 30 ‘i 3 o 4 vegades al dia. Amb això evitarem la inflamació. La utilització repetida de gel o crioteràpia és el tractament més eficaç. El fred limita el dolor, la inflor, l’hematoma i la inflamació.

• Els ULTRASONS CONTINUS (5-10W/cm) durant 5 ‘al dia, s’utilitzarà en la fase post aguda de la lesió. (A les 48h de la mateixa). Els efectes dels ultrasons (reducció del dolor, augment del reg sanguini, augment del metabolisme i reducció del espasme muscular) ajuden en el tractament de la lesió, i donen un bon resultat en atletes.

• El MASSATGE PROFUND, en petits moviments circulars sobre l’àrea afectada, faran que es reabsorbeixi l’edema i es redueixi l’espasme muscular. Es farà diàriament i durant 5-10 ‘, fins que els símptomes desapareguin.

• La COMBINACIÓ D’ULTRASONS AMB ESTIMULACIÓ ELÈCTRICA pot ser efectiva, l’ultrasò actua sobre els teixits profunds i l’estimulació muscular augmenta la flexibilitat de la planta del peu

ONES DE XOC extracorpòries, pot ajudar a curar la fascitis en corredors amb dolor plantar de més d’un any d’evolució, amb dolor crònic a la zona del taló. Hi ha autors que la recomanen, però la seva efectivitat està en estudi.

• ACUPUNTURA, recomanada per alguns autors.

• TAPING (embenat amb tires de esparadrap adhesiu) pot ajudar a calmar el dolor. Un embenat tipus Taping limitarà la tensió sobre la fàscia plantar. També és útil quan hi ha hagut una ruptura de la aponeurosis, i per atenuar o eliminar les inflamacions d’aquesta aponeurosi.

• ORTOPÈDIA: En dolor agut, es poden utilitzar plantilles d’absorció d’impactes, plantilles de descàrrega, plantilles personalitzades amb estudis biomecànics previs per corregir el var-valg del peu.

En el cas de peus buits o plànols, per a la correcció postural, plantilles amortidores o aquelles que fan descàrrega en els caps dels metatarsians.

• INFILTRACIONS DE ESTEROIDES: Poden alleujar el dolor, però no curar-nos, si no es corregeix el desordre Biomecànic que la provoca no ens solucionarà el problema. A més es realitzaran amb precaució ja que poden desencadenar un trencament de la fàscia o atròfia de la mateixa, així com una osteomielitis del calcani i lesió del nervi lateral plantar, entre altres.

• ANTIINFLAMATORIS: Harpagofit, Arnica, en forma de fitoteràpia o d’homeopatia, si el dolor és puntiforme en el taló sense estendre’s a la planta del peu: Kalium Bichronium de homeopatia

Si falla el tractament mèdic, es pot procedir al TRACTAMENT QUIRÚRGIC. Cirurgia, La Guia Americana de l’American College de cirurgia del turmell i peu, consideren aquest tractament si el dolor persisteix després de 3 mesos de tractaments sense resultats. Però no sempre desapareix el dolor del tot amb aquest tractament, i pot provocar aplanament de l’arc longitudinal plantar, pèrdua de sensibilitat, etc.

• I si el que tenim no és una Fascitis Plantar? Es farà el que anomenem el DIAGNÒSTIC DIFERENCIAL

Hi ha casos en què el dolor és diferent del descrit fins ara, són els casos que anomenem atípics, en els quals cal eliminar que la causa i el diagnòstic o tipus de lesió sigui un altre i que ens poden confondre amb aquesta lesió, el metge sabrà avaluar el procés, entre ells citarem alguns casos:

A – Lesions neurològiques:
– Lesió en el nervi del abductor del 5è dit: ens provoca una sensació de cremor.
– Problemes del nervi tibial posterior, en la branca del calcani: sentim dolor plantar i medial del calcani.
– Neuropaties: en pacients diabètics o que abusen de l’alcohol, dóna un dolor difús a la planta del peu, dolor nocturn.
– Síndrome del canal del tars: el dolor és com cremor, formigueig a la planta del peu.

B – Teixits tous:
– Tendinitis del tendó d’ Aquil•les: dolor darrere del calcani.
– Contusió en taló: hi ha hagut un traumatisme.
– Ruptura de la fàscia plantar: intensa i violenta sensació a la part de sota del taló del peu.
– Tendinitis del tibial posterior: dolor a l’interior del peu i turmell.
– Bursitis retrocalcánea: dolor a la zona de darrere del calcani.

C – Ossi:
– Epifisitis calcània: dolor en el taló en adolescents.
– Fractura per estrès en el calcani: la zona del calcani es mostra, inflamat, calent i sensible a la palpació.

En resum, la fascitis plantar és un problema que ens pot passar a tots els corredors, per la qual cosa evitarem tenir-la, seguint els consells de l’apartat de prevenció i evitant les possibles causes que la produeixen. I recordant que un corredor popular ha cuidar-se, perquè a més de la vida laboral, familiar, personal, etc. que tots compaginem amb els entrenaments, correm per la felicitat, necessitat, satisfacció, etc. que ens produeix aquest esport, i desitgem poder fer-ho sempre si és possible

Article elaborat per la dra. Yolanda Puentes

10 mentides

Moltes vegades sentim coses i les prenem per veritats sense contrastar la informació. Des d’aquest BLOC, intentaré explicar els falsos mites al voltant de l’esport i la salut.

1. Les agulletes o tiretes es van amb sucre: només disminueixen fent el mateix exercici que les va provocar a menys intensitat.

2. Suant es perd pes: només es perd aigua, que es recupera quan es torna a beure.

3. Es perd pes fent abdominals: la millor manera és fer exercicis aeròbics de més de 30 minuts.

4.
Beure aigua provoca flat: el flat es produeix per falta d’oxigen en els músculs respiratoris.

5. A més esport, més fam: en activitats de llarga durada i baixa intensitat no s’estimula el centre de la fam.

6.
A més proteïnes, més força: per si soles no augmenten la massa muscular i en grans quantitats poden provocar problemes hepàtics.

7. Prendre sucre augmenta el rendiment: tot el contrari, disminueix la nostra energia.

8. Deixar d’entrenar converteix el múscul en greix: greix i múscul són dos teixits diferents que no poden transmutar l’un en l’altre.
9. Estirar és perdre el temps: prevé lesions, millora el rendiment i facilita la recuperació.
10.- Nadar és l’esport més sa: no hi ha un esport més sa que un altre, depen de les característiques de cada un.

Beure aigua provoca flat?

Segur que alguna vegada en classe d’Educació Física, durant una carrera o cursa contínua has sofert un dolor agut al costat. És el flat i molts són el que creuen que és a causa de la ingestió d’aigua, per la qual cosa recomanen no beure-la.
Però en realitat, l’aparició del flat es deu al flux de sang i a l’aportament d’oxigen inadequats als Músculs respiratoris: diafragma i músculs intercostals. El flat apareix quan practiquem exercicis, com la carrera/cursa contínua, en els quals hi ha una desviació del flux sanguini cap a les grans masses musculars.

Flato-o-Dolor-abdominal-al-correr
Aquesta desviació produeix una falta d’irrigació sanguínia als músculs respiratoris el que fa que treballin sense el suficient oxigen i es produeixi el dolor tan temut. Quan tenim flat, el correcte és disminuir la intensitat de l’exercici fins un nivell en el qual baixi la freqüència respiratòria, ja que si
l’augmentem es produirà un major desequilibri i el dolor augmentarà. Si transcorregut un breu espai de temps no disminueix la intensitat del dolor, el recomanat és parar. La idea errònia de no beure aigua per no tenir flat pot provocar deshidratació

El calçat esportiu

Avui les grans multinacionals de l’esport tenen diverses propostes de sabatilles per a cada especialitat esportiva. El problema arrela quan es posa de moda un tipus de calçat, per motius estètics

Quan ens comprem unes sabatilles, ens enlluernem per la infinitat de colors i tecnologia que el fabricant ha dissenyat per a aquest producte, sense adonar-nos si respondrà o no a les nostres necessitats. Per exemple, si les sabatilles són per a pronadors (peu amb la trepitjada exagerada cap a dins dels turmells), o per supinadors ( trepitjada arquejada cap a enfora), si és per a peu cavo (exagerat arc en la planta del peu) o peu valc (peus plans).

En definitiva, existeixen infinitat de tipus de peus i tipus de trepitjada, on les empreses del sector realitzen esforços per donar als clients la seva sabatilla adequada. A partir d’ara, en comprar unes noves sapes, les nostres preguntes al dependent han de ser, quines sabatilles són les més adequades per a l’esport que practico?, quin tipus de forma tenen aquestes bambes?, què tal d’amortiment tenen? i quina estabilitat tenen?

Part de la sabata

 

Altre aspecte important, que en la majoria de les ocasions es passa per alt, és el calçar-les correctament: han d’anar lligades (per evitar moviments indesitjats del peu, com a rascades, torçades…), amb la llengüeta centrada per protegir els lligaments del peu per les possibles rascades que produeixen els cordons.

Per tant, a l comprar-nos unes sabatilles hem de tenir en compte que les més cares no sempre són les millors; que hem de buscar les que cobreixin les nostres necessitats; i que, sens dubte, és necessari calçar-les de forma adequada. Per acabar, hem de pensar que el color de les sabatilles no és el més important, com deia Gila: “…de color bé però no flota”