Αρχαιολογικό Μουσείο Δίου

Publicat el 8 novembre 2014 per MARINA

Museu Arqueològic de Díon, Grècia. Font: Wikimedia Commons

Si llegiu el títol d’aquest article segurament us assalten qüestions com ara en quina llengua està escrit, quin tipus d’alfabet utilitza, què significa… Doncs bé, aquestes lletres pertanyen a l’alfabet del grec modern, ja que estem parlant del Museu Arqueològic de Díon (Δίον), a Grècia. Aquesta petita ciutat, situada a la unitat perifèrica de Pièria, a la regió de la Macedònia central, es troba a 440 km d’Atenes i a 85 km de Tessalònica. Díon va ser una ciutat inhabitada des del segle VI aC fins el segle V dC. El museu va obrir l’any 1983 amb l’exposició de peces de l’àrea de Díon, però també amb exemplars de l’Olimp i de l’àrea de Pièria, regió de Tràcia on habitava un dels dos grups de Muses que guarden relació amb el mite d’Orfeu i el culte a Dionís.

Temple de Zeus Hipsiste, Parc Arqueològic de Dion. Font: Lina Zamora Juanpere

Temple de Zeus Hipsiste, Parc Arqueològic de Díon.
Font: Ferran Cortina Segarra

Però el que realment em motiva a parlar sobre aquest museu és un souvenir que la meva mare em va portar del seu viatge per algunes de les zones més emblemàtiques del nord de Grècia: un recull fotogràfic d’objectes del dia dia de la gent de Díon, artefactes religiosos i estàtues d’arreu de Pièria, situats a la primera planta. En una de les seves sales, s’hi amaga l’hydraulis (ὕδραυλις) o l’orgue d’aigua, el primer orgue trobat a Grècia i també el més antic del món.

Ens acostem a un panell informatiu. En ell, Dimitrios Pandermalis (professor d’arqueologia clàssica) ens explica que l’estiu de 1992 es van dur a terme unes excavacions per posar al descobert l’interior d’un edifici datat del segle II aC. Però un 19 d’agost d’aquell mateix any, quan les excavacions arribaren al paviment de l’edifici i es tragueren totes les peces destruïdes, els arqueòlegs trobaren una filera de tubs de bronze, una troballa inusual i extremadament delicada, assegura Pandermalis. Amb molta cura, es col·locaren en la posició original. No hi havia cap dubte que es tractava d’un instrument musical de l’Antiga Grècia anomenat hydraulis, ja que el seu nom apareixia en obres com El banquet de Savis, d’Ateneu de Nàucratis (Ἀθήναιος Nαυκρατίτης), o De Architectura, de Marc Vitruvi Pol·lió. Aquest va ser inventat per l’enginyer Ctesibi d’Alexandria (Κτησίϐιος), un inventor i matemàtic nascut a Alexandria el s.III aC.

Fotomuntatge de l'”hydraulis” per Marina Salas Zamora. Museu de Díon, Grècia. Font: Lina Zamora Juanpere.

Com podem observar en l’anterior imatge, els tubs de l’hydraulis, als quals es posaven anells d’argent com a decoració, estaven col·locats linealment i s’hi diferenciaven dos classes; una que consistia en vint-i-quatre tubs amples, i una altra que en tenia setze de més estrets. L’adorn de cristall policromat connectat a la placa de metall -decorada amb argent i situada a la part inferior- era una de les peces de l’instrument amb més valor, ja que va ser confeccionada amb la tècnica “millefiori”, emprada en utensilis de vidre principalment durant el s.I aC. Els detalls d’argent dels tubs, daten del mateix període cronològic. Ambdós factors ens permeten arribar a la conclusió que l’instrument es remunta al mateix període.

Tal i com em explicat anteriorment, l’hydraulis de Díon és el primer instrument amb aquestes característiques trobat a Grècia i també al món. Segurament, és el precursor de l’òrgan usat actualment en les esglésies, ja que és similar a l’òrgan inventat per Ctesibi.

[…] πολλῶν δὲ τοιούτων ἔτι λεγομένων ἐκ τῶν γειτόνων τις ἐξηκούσθη ὑδραύλεως ἦχος πάνυ τι ἡδὺς καὶ τερπνός, ὡς πάντας ἡμᾶς ἐπιστραφῆναι θελχθέντας ὑπὸ τῆς ἐμμελείας.

Ἀθηναῖος Ναυκαρατίτης. Δειπνοσοφισταί, IV 75

[…] entretant procedia la conversa, des de la proximitat va arribar un so sobtat, com el d’un orgue hidràulic, tan plaent i agradable, que tothom va girar-se cap a ell i va quedar captivat per la melodia.

Ateneu de Nàucratis. El banquet de savis, IV 75.
Traducció en català a partir de l’anglès (C.D.Yonge): Marina Salas Zamora

Per completar aquest article, considero necessari mostrar-vos algunes de les peces exposades en la mateixa sala de l’hydraulis que, igual que aquest, et transporten per uns minuts a la virtuosa Grècia del moment, on la música jugava un paper molt important.

Làpida amb una escena d’un jove vestit amb un himàcion (ἱμάτιον) amb una lira (λύρα)

390-380 aC

Procedència: Cassandria (Potidea), Península Calcídica

Museu de Díon, Grècia

Font: Lina Zamora Juanpere

Làpida amb inscripció musical

Segle III aC

Procedència: Vrasna, Tessalònica

Museu de Díon, Grècia

Font: Lina Zamora Juanpere

Aquesta mostra és un dels únics exemples de notació musical supervivent. Les lletres que són llegibles, no formen cap mot amb sentit propi. Per això, els arqueòlegs creuen que són símbols musicals com:

V	7	┐	R	T	C	O	N
do	re	mi	fa	sol#	la	si	do#1

Aulos (αὐλός) o flauta doble

Museu de Díon, Grècia

Font: Lina Zamora Juanpere

Era l’instrument de vent més important de l’Antiga Grècia, la flauta doble acompanyava rituals religiosos, processons i sacrificis, representacions teatrals, simposis i la majoria de danses gregues. També acompanyava els cops que marcaven el compàs als remers i les marxes de soldats.

Figures de terracota d’Afrodita tocant la cítara (κιθάρα)

Segona meitat del segle II aC

Trobada en una tomba excavada a la roca (Γ)

Museu de Díon, Grècia

Font: Lina Zamora Juanpere

Aquestes figures de terracota representen Afrodita (Ἀφροδίτη), deessa de la bellesa, l’amor, el plaer i la procreació, tocant la cítara. Ambdues van ser lliurades com a ofrena en una tomba.

Concloc aquest article apel·lant a la gran riquesa arqueològica que posseeix Grècia i la manca de recursos que pateix el gremi d’arqueòlegs per continuar la seva investigació i mantenir els espais en bones condicions. Des del meu punt de vista, crec que és molt important defensar el patrimoni històric de tot el món perquè és l’única manera de saber d’on venim i qui som, entre altres qüestions.

I.III La música en la religió

Publicat el 1 novembre 2014 per MARINA

La religió hel·lènica és el resultat d’una combinació de factors geogràfics, polítics, socials, econòmics, i segurament, racials. Aquesta era politeista, és a dir, els grecs creien en la existència de molts déus i cadascuna de les polis retia culte a la seva pròpia divinitat protectora, com Atenes (Ἀθηναί), per exemple, que tenia per deessa Atena (Ἀθηνᾶ). Aquests déus tenien aspecte humà i, encara que eren immortals, menjaven, s’estimaven, lluitaven entre ells, tenien virtuts, passions i vicis com els mateixos humans. Les deesses i els déus grecs més importants vivien al mont Olimp. Zeus era el déu principal, pare de la resta dels déus i posseïdor del llamp. Però no tant sols creien en els déus, sinó també en els herois, fills d’un déu i d’un immortal. Més d’una vegada haureu sentit a parlar d’Aquil·les (Ἀχιλλεύς) , Ulisses (Ὀδυσσεύς) o Hèracles (Ἡρακλῆς), tres personatges molt poderosos però que eren mortals. Les criatures fantàstiques, com ara ciclops i centaures, també tenien lloc en les creences dels grecs, i molt sovint apareixien als mites, històries sobre déus i herois.

Religió i música eren dos elements que es compenetraven de manera usual en jornades festives com les de les Panatenees o Jocs Panatenaics, un festival en honor a Atena Poliàs. Segons A. Mommsen, Heortologie der Athener, aquests jocs van ser fundats per Erecteu 729 anys abans de les primeres Olimpíades. En un principi se’ls anomenava Atenea, però posteriorment canvià el nom a Panatenea. Pisístrat va renovar el festival i va donar més importància a la seva divinitat protectora, Atena.
Si ens centrem en els concursos musicals d’aquesta celebració, tan sols els trobarem en les Grans Panatenees. Pisístrat (Πεισίστρατος), que procedia de la noble família atenesa dels Filaides, vivia a Brauró, on hi havia una gran tradició de concursos de rapsodes, i per tant, podem afirmar que va ser ell qui va portar el costum del seu poble a la gran capital. Va introduir recitacions dels poemes d’Homer, dels quals la mètrica va ser regulada per Hiparc de Nicea (Ἵππαρχος) (Plató, Hiparc 228 B). Pèricles (Περικλη̂ς), un altre dels introductors dels concurs musicals, va fer construir l’odèon d’Atenes, un petit teatre ubicat prop del teatre de Dionís a l’acròpolis d’Atenes (Plutó, Pèricles, 13). Prèviament les recitacions de rapsodes s’havien fet a l’antic odèon, més senzill i sense sostre, on es va trobar una important inscripció, de la qual no disposem imatges, que parlava sobre aquests concursos musicals.

Odèon de l’acròpolis d’Atenes
Font: Lina Zamora Juanpere

La part que feia referència a les rapsodes possiblement es va perdre, però tenim constància d’un fragment que esmenta els diferents premis i modalitats. N’hi havia cinc per als κιθαρῳδοί o citaristes. Al primer guanyador se li atorgava una corona d’olivera i 1000 dracmes d’or i 500 de plata, al segon, una corona valorada en 700, al tercer en 600, al quart en 400, i el cinquè en valor a 300 dracmes. Els dos següents premis eren per als músics d’aulos, que no tan sols eren auletris, sinó que també es donava pas a la participació d’homes: el primer guanyava una corona valorada en 300 dracmes, i el segon, una valorada en 100. Les auletris també tenien premis, però la inscripció no ens especifica quins eren. Cal tenir en compte que, a diferència dels concursos gimnàstics i eqüestres, els musicals es reconeixien amb diners i no pas amb espècies. El primer a guanyar aquest concurs musical fou Frinis (Φρῦνις) en les Olimpíades del 446 aC. Plutarc de Queronea (Πλούταρχος), historiador i assagista grec, va escriure un tractat sobre la música de les Panatenees (Mus. 8), festivitat en la qual no es representava cap obra dramàtica. Segons Mommsen, considerant la llarga durada de les recitacions de rapsodes i de les competicions musicals, podem afirmar que aquesta part de la cerimònia durava uns tres dies.

Però música i religió no només convivien en festivitats com els Jocs Panatenaics, sinó també en himnes dedicats a les divinitats. És el cas dels dos himnes dèlfics, dedicats a Apol·lo i dels quals s’ha trobat algun fragment. Ambdós són l’exemple més antic de música escrita que sobreviu sense ambigüitats del món occidental i dels quals en coneixem l’autor. Aquests van ser trobats a Delfos i tot i la dificultat per llegir-ne el nom, es creu que el primer himne va se escrit per l’atenès Ateneu (Ἀθήναιος) l’any 138 aC (Bélis, A. Corpus des inscriptions de Delphes, vol. 3; Pöhlmann, Egert and Martin L. West Documents of Ancient Greek Music), i el segon, per Limeni (Λιμένιος) i Ateneu (Pöhlmann, Egert and Martin L. West Documents of Ancient Greek Music) el 128 aC. Aquests dos himnes varen ser creats per al Festival Pític, celebrat cada deu anys, i aprofitats en els Jocs Pítics, celebrats cada quatre anys al santuari d’Apol·lo a Delfos.

A continuació, una reproducció de com podria sonar el primer himne dèlfic a Apol·lo interpretada per Gregorio Paniagua del seu àlbum Musique de la Grèce Antique:

[youtube]https://www.youtube.com/watch?v=6yhmYbuIEPM[/youtube]

I per finalitzar, us vull mostrar una fragment del mateix himne que he interpretat amb el clarinet en si♭. Si pareu atenció, us adonareu de la diferència instrumental entre les dues versions, la primera amb un instrument de corda (cítara) i la segona amb un instrument de vent. Si bé és cert que hauria pogut tocar el fragment d’aquest himne amb un instrument de corda, vaig creure oportú triar el clarinet per experimentar com sonaria aquesta música amb instrument de vent fusta:

Primer himne dèlfic a Apol·lo by Slidely Slideshow

Expedició al museu del Louvre

Publicat el 12 octubre 2014 per MARINA

Marina Salas Zamora al “Moulin Rouge” de París. Agost 2014

Després d’un intens juliol de feina i calor, la meva família i jo varem decidir fer un viatge improvisat a París. Teníem ganes de visitar la ciutat de l’amour per excel·lència i de d’explorar, tot passejant pels carrers més emblemàtics de la ciutat, esglésies centenàries, llibreries a tocar del riu Sena, monuments de ferro que arriben al cel, pintors bohemis del barri de Montmatre… I és clar, com a bones turistes, a part de tastar la sopa de ceba, que és el plat típic de la ciutat, no ens va faltar la visita al Louvre, un del museus més importants i visitats del món sencer.

Era un dia de pluja, com tots els que vàrem estar a París, i després d’una hora i mitja de cua ens disposàvem a passar un jornada completa entre pintures de l’Escola Holandesa i arquitectura Romànica, entre altres. Teníem ven clar que no veuríem ni una quarta part del museu, perquè segons havia llegit, necessitaríem nou mesos per fer, tan sols, un cop d’ull per sobre de totes les exposicions i obres d’arts. Tan bon punt vaig agafar el plànol, ja em vaig marcar un objectiu fix: visitar les sales d’exposicions de civilització grega. I és aquí on vaig fer la gran descoberta del viatge, perquè entre vitrina i vitrina anava trobant grans perles per al meu treball que de cap manera podia desaprofitar. Com us podeu imaginar, tinc tantes imatges, entre figures de terracota i ceràmiques, que necessitaria més d’un article per mostrar-vos-les totes. Per això he fet una tria acurada d’aquelles peces que m’han semblat de caire més interessant i que analitzaré a continuació.

FIGURES MIRINES DE TERRACOTA [Antiguitats gregues, etrusques i romanes. Planta baixa, sala 18]

La necròpolis de Mirina (Μυρίνα), situada al golf d’Élea entre Pèrgam i Esmirna (a la costa occidental de l’actual Turquia), va ser descoberta accidentalment l’any 1870. Entre els materials que s’hi van trobar cal destacar les figures de terracota que veurem a continuació. Aquestes adquisicions van donar resposta a moltes de les preguntes que es feien els arqueòlegs sobre la vida cultural i quotidiana d’una ciutat rica i activa entre el 250 aC, poc després de la seva aliança amb la ciutat de Pèrgam pel sobirà Atàlida, Eumenes I (Εὐμένης), i el 106 dC, data de la seva destrucció per un terratrèmol.

Grup de cinc Erotes

Grup de cinc Erotes

Segle I aC

Procedència i fabricació: Mirina

Font: Marina Salas Zamora

Els Erotes (Ἕρωτες) eren els déus alats de l’amor, acompanyants d’Eros. El nombre d’Erotes era variat, però Hesíode en descriu dos: Eros (Ἔρως), déu de l’amor, i Hímer (Ίμερος), déu del desig, que varen assistir al naixement d’Afrodita (Ἀφροδίτη). Més tard, altres escriptors en van afegir un tercer, Potos (Πόθος), déu de la passió.

Els dos Erotes asseguts sota la taula toquen la siringa (σύριγξ) i la lira (λύρα). La siringa, constituïda per una filera de vuit o nou tubs de mateixa llargada, està associada a la vida pastoral i a la poesia bucòlica.

Músics tocant el tamborí i l’aulos

Segles II-III dC

Fabricació Síria

Font: Marina Salas Zamora

L’aulos (αὐλός) que toca el personatge de la dreta d’aquesta imatge està format per dos tubs units per una canya que el músic pressiona amb els seus llavis, i per tant, en direm flauta doble. Aquest instrument era usat en nombroses circumstàncies, particularment, acompanyant la lira en festes religioses. El tamborí o tympanon (τύμπανον) era un instrument pla i de forma circular que es tocava colpejant amb el genoll.

Grup del “concert d’Egina”

250-225 aC

Procedència i fabricació: Egina

Font: Marina Salas Zamora

El grup del “concert d’Egina”, format per sis musics i dansaires, possiblement va ser trobat en la mateixa tomba, atesa la importància d’aquestes dues disciplines en el context funerari. Cadascuna de les tres dones presentades en la imatge porta entre les seves mans una cítara (κιθάρα), instrument de forma trapezoïdal i compost generalment per set cordes i una caixa de ressonància. Aquest, quedava reservat a aquells virtuosos qui el tocaven amb l’ajuda d’un plectre (peça d’os) o bé simplement amb els dits.

Músics tocant l’hydraulis i la salpinx

Segle I aC

Procedència i fabricació: Alexandria

Font: Marina Salas Zamora

L’orgue d’aigua o l’hydraulis (ὕδραυλις) que està tocant el personatge de la dreta va ser creat per un famós mecànic d’Alexandria de nom Ktésilios el segle III aC. Aquest instrument va ser admès als concursos musicals de Delfos (Δελφοί) i va continuar ressonant durant l’època romana imperial en els combats de gladiadors. Pel que fa a la salpinx (σάλπιγξ) que el personatge de la esquerra porta entre les mans, val a dir que era un instrument de vent de l’Antiga Grècia pertanyent a la família de les trompetes. En moltes civilitzacions antigues s’ha trobat aquest tipus d’instrument, pel que ens és difícil discernir on i quan es troba el seu origen. De fet, en la Ilíada d’Homer, s’han trobat esments al seu so, tot i que no s’han vist referències segures fins a la Grècia clàssica.

CERÀMICA GREGA [Primera planta, sales 40/41/42/43/44]

Les cinc sales de la galeria de la Campana del museu del Louvre presenten, amb l’ajuda de més d’un milió de vasos, l’evolució de la ceràmica grega durant cinc segles. La visita comença per l’estil geomètric inventat pels atenesos i l’estil oriental dels “ateliers” de Corint i la Grècia de l’est, continua amb la tècnica atenesa de les figures negres i roges i la ceràmica àtica i acaba amb la producció de ceràmica a la zona oriental de la Grècia antiga, la Itàlia meridional. I és clar, entre tanta meravella, era normal que topés amb vasos que, d’alguna manera, reflectien la importància que la civilització grega va donar a l’art musical. A continuació, he preparat una presentació digital perquè feu un tastet de l’exposició de ceràmica grega del Louvre, centrant-me en aquelles peces que contenien escenes musicals.

Ceràmica grega, Louvre by Slidely Slideshow

I aquí finalitza la meva expedició pel Louvre. Penseu que he reduït molt la quantitat d’imatges i que potser, tan sols comptant les ceràmiques amb elements musicals, tenia un centenar de fotografies. Per això, si teniu ocasió, us animo a visitar aquest enorme museu que amaga perles de civilitzacions ben diverses a nivell cultural i, per descomptat, la màgica ciutat de París.

I.II La música en la mitologia

Publicat el 29 setembre 2014 per MARINA

Quan parlem de la Grècia Antiga ràpidament relacionem el poble grec amb el concepte “mitologia”, del grec μῦθος que significa ‘narració’ i λόγος ‘raonament o estudi’, segurament per la importància que aquests donaven als déus i als herois, als cultes religiosos i a les pràctiques de rituals. Els mites grecs intentaven explicar els orígens del món i les aventures d’una àmplia varietat de déus, herois i altres criatures mitològiques. Formaven part de la religió grega i es podien trobar en forma de relats (difosos per tradició oral o a través de la literatura grega) o en pintures sobre ceràmica. La transcendència de la música en el culte dels déus era de tal rellevància, que fins i tot es va incloure en alguns rituals dedicats a les divinitats. El de Dionís (Διόνυσος) era escènic i en el qual tingueren gran influència Èsquil (Eleusis, Àtica. Grècia 525 aC – Gela, Sicília 456 aC), Sòfocles (Atenes 497 aC – 406 aC) i Eurípides (Atenes 480 o 485 aC – Pel·la, Macedònia. Grècia 406 aC). En canvi, el ritual d’Apol·lo (Ἀπολλών), déu de la medicina, de la bellesa masculina, de la música i de la poesia en la mitologia grega i posteriorment en la mitologia romana, era totalment instrumental [Pausànies, Descripció de Grècia]. Aquest, pertanyia a la segona generació dels déus Olímpics i era fill de Zeus i Leto, i germà de la deessa Àrtemis. Com a déu de la música i la poesia, Apol·lo era representat al mont Parnàs des d’on presidia els concursos de les Muses. La flauta és un dels elements que intervé a les llegendes apol·línies, com en la història de Màrsies (Μαρσύας). Aquest sàtir, fill d’Olimp, va trobar una flauta que Atena havia llençat, i poc després de fer-la sonar, es va adonar fins a quin punt li deformava la boca i donava al seu rostre una expressió desagradable. D’alguna manera, Màrsies va trobar melodiosa la música que sortia de l’objecte i va reptar Apol·lo amb la pretensió que ell era millor músic amb la seva flauta que el déu amb la lira. Màrsies va ser vençut i Apol·lo el va escorxar després de penjar-lo en un pi. [Ovidi, Les Metamorfosis 6, 382]

Apol·lo i Màrsies

1760 – 1770

Escultura de porcellana

Madrid, Museo del Prado

Anònim

Font: Wikimedia Commons

Escena en la qual Apol·lo penja Màrsies en un pi i l’hi espelleja la pell a tires.

És important saber que tota la mitologia que trobem relacionada amb la música prové d’una sèrie d’influències musicals orientals que van arribar a Grècia al llarg del II mil·leni aC, principalment dels egipcis i fenicis. Com hem dit, aquestes influències van donar lloc a un seguit de mites que intentaven explicar els orígens de la música, com aquells que parlen de la invenció de la lira arcaica, la quelis (χέλυς). El més conegut és el que explica la història d’Hermes, déu missatger, guia dels morts fins als inferns i déu dels viatgers, del comerç i dels lladres, representat com un jove cobert amb un capa i un barret o casc alat, calçat amb sandàlies també alades i un caduceu a la mà. Aquest, que era fill de Zeus i Maia, poc després de néixer en una cova de Cil·lene, va escapar-se del bressol i va robar tot un ramat de vaques a Apol·lo que guià a Pilos, on en sacrificà dues, en menjà una part i amagà les altres en una cova. En tornar a Cil·lene va trobar una tortuga, va buidar-ne la closca i amb ella va inventar la lira afegint-hi cordes confeccionades amb budells de vaca. Apol·lo en descobrí el lladre de les vaques va portar Hermes davant Zeus perquè imposés justícia. Finalment Apol·lo va acordar amb Hermes bescanviar les vaques per la lira. [Ovidi, Les Heroides. XVI. 180]

Però segurament el mite musical grec més famós sigui el d’Orfeu (᾿Ορφεύς), fill d’Èagre i de Cal·líope, musa de la poesιa lírica. Apol·lo va regalar a Orfeu una lira (λύρα), que la seva mare i les seves germanes, la resta de muses, van ensenyar-li a tocar. Era tan gran la habilitat que Orfeu tenia amb l’instrument, que la seva música captivava per igual els déus i els humans, tranquil·litzava i domava les feres i fins i tot feia que arbres, plantes i roques es moguessin per escoltar de més a prop la seva música. A continuació trobareu un vídeo molt visual que explica en quatre minuts la tràgica història d’Eurídice (Εὐρυδίκη) i Orfeu.

[youtube]https://www.youtube.com/watch?v=OyQIOZKsNmU[/youtube]

Creat per “Grand Canonical” de la Universitat de California, Berkeley l’any 2008 amb motiu del “Campus Movie Fest”, el festival cinematogràfic esudiantil més llarg del món.

Musa asseguda en un pedestal i amb una lira a la mà. Museu del Louvre, París. Font: Marina Salas Zamora

Un dels elements claus de la mitologia quan parlem en termes musicals són les Muses (Μοῦσαι), nou germanes filles de Zeus (Ζεύς) i Mnemosine (Μνημοσύνη). Aquestes nou divinitats del cant i de la dansa eren venerades com a nimfes de les fonts. Existien dos grups principals de Muses: les de Tràcia, a la regió de Pièria (d’on els ve el sobrenom de Muses Pièrides), i les de Beòcia, les quals s’ubicaven als vessants de l’Helicó, davant del Parnàs, on hi havia la font Hipocrene, obra del cavall alat Pegàs. Les primeres, veïnes de l’Olimp, guarden relació amb el mite d’Orfeu i el culte a Dionís, que havia guanyat gran importància a la regió de Tràcia. Per altra banda, Apol·lo dirigia els cants de les Muses de l’Helicó al voltant de la font Hipocrene.

Mapa de la Grècia Antiga

Marina Salas Zamora, 2014

Les lletres de color vermell ens indiquen les zones on trobem els dos tipus de Muses; les de Pièria i les del mont Helicó.

Com hem dit anteriorment, les Muses eren nou germanes a les quals s’atribuïa una funció determinada: a Cal·líope (Καλλιόπη ‘la del bell esguard agradable a la vista’) la poesia èpica; a Clio (Κλειώ ‘aquella que els fa famosos’) la història; a Polímnia (Πολυμνία ‘la dels molts himnes’), la pantomima; a Euterpe (Εὐτέρπη ‘la molt agradable’), la flauta; a Terpsícore (Τερψιχόρη ‘delit de la dansa’), la dansa; a Èrato (Ἐρατώ ‘la que provoca el desig’), la lírica coral; a Melpòmene (Μελπομένη ‘la melodiosa, la cantant, la poetessa’), la tragèdia; a Talia (Θάλεια ‘la que floreix, la festívola’), la comèdia; a Urània (Οὐρανία ‘celestial’), l’astronomia.

Αprofitant l’avinentesa que ens trobem en un blog musical sobre la Grècia clàssica, m’agradaria fer especial menció a aquelles muses que eren representades amb algun instrument musical.

Euterpe	Terpsícore	Cal·líope	Èrato
Tocar la flauta	Dansa i cançó coral	Poesia èpica	Poesia lírica
Diaulos	Lira	Lira	Lira
Musa Euterpe (s.V aC) “Museum of Fine Arts”, Boston.	Musa Terpsícore (s.V aC) “British Museum”, Londres.	Musa Cal·líope (s.V aC) “Museum of Fine Arts”, Boston	Musa Èrato (s.II aC) “Ny Carlsberg Glyptotek”, Copenhaguen

[Totes les imatges han estat extretes del portal web Theoi, excepte la musa Èrato que prové de Wikimedia Commons]

I per acabar us enllaço al “Qui sóc” d’aquest mateix bloc, on trobareu, a l’apartat final, una descripció extreta de les Narracions de mites clàssics de Margarida Capellà sobre el mite de Pan i Siringa en el qual m’he basat per posar nom al meu bloc “Siringa, la música de l’Antiga Grècia”.

“MEDITERRANI – Del mite a la raó”

Publicat el 17 setembre 2014 per MARINA

Andrea Muñoz a l’exposició “Mediterrani – Del mite al logos”, Caixa Forum de Barcelona

El passat 30 de maig l’Andrea Muñoz i jo vàrem visitar, al Caixa Fòrum de Barcelona, l’exposició Meditarrani: del mite a la raó amb l’objectiu d’escriure un article pel bloc Aracne fila i fila que no es va realitzar per manca de temps a final de curs. Tot i així, vaig creure oportú aprofitar la visita per prendre nota d’algunes peces en les quals apareixien escenes musicals, concretament simposis i alhora fer-ne fotografíes per incloure-les al meu bloc del treball de recerca.

Marina Salas Zamora a les fonts de Mojuïc, a prop del Caixa Forum (Barcelona)

Mediterrani: del mite a la raó és una exposició que recull la col·laboració de diferents museus europeus per tal d’aconseguir una col·lecció d’obres de l’antiguitat grecollatina amb un tema en comú: la creació de l’esperit europeu. Tal i com el seu nom indica, aquesta enfoca el Mediterrani com a indret de creació d’una cultura comuna, com el bressol del coneixement i la comprensió del món, que van contribuir a formar els valors europeus, tan difosos durant l’era moderna. A través dels exemplars exposats, es recorre un camí per l’anomenat procés de transició del mite al logos, que va tenir un paper clau en la creació i l’evolució de la civilització de l’antiga Grècia. Per donar quatre detalls del que seria aquesta concepció del món, direm que el mite recull els idearis religiosos sobre els fenòmens naturals, així com la creença en un món diví, mentre que el logos fa una interpretació del món a partir del coneixement, el desenvolupament de la filosofia i les teories científiques. Com he dit anteriorment, en un dels apartats de l’exposició es parlava del simposi (συμπόσιον) o banquet, molt freqüent durant l’antiga Grècia. Aquests banquets eren reunions entre homes, generalment aristòcrates, on se celebrava l’amistat i es compartien cossos, idees i bon menjar; amenitzats amb lectura de poemes, música, ball i heteres, les úniques dones admeses al banquet, ja que eren una mena de cortesanes que tenien educació i nivell social. El simposi, per tant, reflectia la importància que la societat grega donava a l’intercanvi d’idees i la convivència.

Seguidament veurem algunes de les peces exposades en l’apartat del simposi on apareixen escenes musicals:

Crater àtic amb una escena de banquet

420-400 aC

Ceràmica de figures roges

Madrid, Museo Arqueológico Nacional

Font: Marina Salas Zamora

Aquest crater, vas de ceràmica que s’utilitzava per barrejar vi i aigua, amb un broc ample per servir-se el got durant la festa i unes nanses per ser transportada, ens presenta un grup de comensals reclinats als llits amb copes a la mà que gaudeixen del so d’un aulos (αὐλός) interpretat per una auletris (αυλητρίς), cortesana o prostituta de l’antiga Grècia que tocava la flauta per tal d’entretenir. Durant els simposis, la música, la dansa i la paraula, dialogada o poètica, eren vivament presents i sempre anaven acompanyades d’un bon vi. Tal i com podem observar en aquesta imatge, la paraula està representada pel joc de mirades i gestos que s’intercanvien els convidats. A la part superior de la ceràmica veiem un decorat amb motius vegetals, mentre que a la part inferior, decorats geomètrics.

Crater àtic de campana amb una escena de banquet

Segle IV aC

Ceràmica de figures roges

Leiden, Rijksmuseum van Oudheden

Font: Marina Salas Zamora

Ens tornem a trobar amb una crater, vas de ceràmica que s’utilitzava per barrejar el vi i l’aigua, que representa la segona part de la celebració del banquet, en què els homes beuen i escolten música, tal i com es pot observar en aquesta fotografia. Els comensals es troben reclinats en uns llits que s’anomenaven klinai (κλίναι) sota els quals apareixen les trapezai (τράπεζαι), unes taules baixes on es disposaven les copes i els dolços. Al centre del dibuix es troba una hetera que toca la flauta doble (αὐλός) per distreure els homes de la festa, mentre aquests juguen a un joc molt popular en els banquets fins al segle III aC. Es tracta del còtabe (κότταβος), un joc de punteria que consistia en llançar, contra un platet de bronze, que en aquest cas sosté el participant de més a la dreta, els residus de vi que haguessin quedat dins la copa, fent-la girar veloçment per una de les nanses del vas que el simposiasta agafava amb el dit índex. Pel que fa a la decoració d’aquest crater, mostra motius vegetals a la part superior del dibuix central i geomètrics a la part inferior.

Crater àtic de campana amb una escena de banquet

Pintor de Lykaon Sorrento

440 aC

Ceràmica de figures roges

Nàpols, Museo Archeologico Nazionale di Napoli

Font: Marina Salas Zamora

Crater àtic, ceràmica en què es barrejava el vi i l’aigua, amb una escena de συμπόσιον. Tot i que ens costi d’apreciar pel fet de portar escut i llança, la figura central d’aquest vas és una dona, ja que el cos femení sempre es pintava de color blanc. És Panaristé ballant una pírrica, dansa guerrera que per als homes significava una imitació de gestos de combat, però que si la interpretava una dona esdevenia un entreteniment per als banquets. En un segon pla de l’escena hi trobem quatre comensals que disfruten de la celebració; Evaió, al extrem dret, toca una flauta doble (αὐλός) a la vegada que les dos figures centrals conversen i l’home de l’esquerra, Evenetos, juga al còtabe. Aquest, amb un dit en una de les nanses de la copa i amb el braç alçat, mostra el moment en què, amb un moviment sec, farà el llançament del líquid. A la part superior de la ceràmica es discerneix una decoració amb motius vegetals, mentre que a la part inferior de la imatge central es percep una decoració amb motius geomètrics.

Crater de campana amb una escena de banquet

Cumes

330-320 aC

Ceràmica de figures roges

Nàpols, Museo Archeologico Nazionale di Napoli

Font: Marina Salas Zamora

Aquesta ceràmica és un crater en forma de campana utilitzada per barrejar el vi i l’aigua que posteriorment se servia a la celebració. La imatge central és una escena de banquet que transcorre en un espai delimitat per dues columnes laterals i un cel ras que cobreix els simposians. De la paret en pengen una lira, tres pàteres o plats cerimonials que s’utilitzaven per oferir libacions als déus i una màscara de Dionís, déu tutelar del teatre i el vi. Tot fa suposar que aquest simposi estava reservat als iniciats als misteris dionisíacs o cultes orgiàstics a Dionís, unes cerimònies on es ballaven danses frenètiques pels boscos i es menjava carn crua, símbol de connexió amb el déu. Pintades d’un color més clar, s’hi distingeixen dues dones que acompanyen als participants vestits amb una corona al cap i reclinats en dos llits. La dona de l’extrem esquerra toca la flauta doble (αὐλός) davant d’un dels comensals que se la mira amb atenció, mentre la hetera del centre de l’escena acaricia el rostre d’un altre comensal i el tercer home, a la dreta, fixa la mirada cap el pedestal que es feia servir en el joc del κότταβος, disposat a llançar al platet les últimes gotes de vi que li queden a la copa. D’una dimensió més petita que la resta de figures, apareix per l’extrem dret de l’escena, un jove servent. Davant dels llits hi ha disposades les tauletes amb la vaixella i els dolços que acompanyen la beguda, mentre que el crater per mesclar vi i aigua està col·locat a terra.

Cratera àtica de columnes amb una escena de "komos"

Crater àtic de columnes amb una escena de komos (κῶμος)

Atribuït al Pintor d’Agrigent

470-460 aC

Ceràmica de figures roges

Font: Marina Salas Zamora

La següent imatge ens presenta de nou un crater. En aquest cas, l’escena representada és un komos (κῶμος), un seguici festiu que formaven els bevedors al final del simposi, acompanyats de música, en aquest cas, pel so d’una lira (λύρα) o barbitó (βάρβιτον) de set cordes, una flauta doble (αὐλός) i segurament cant. Vi, ball i música eren els tres elements bàsics del κῶμος, un tema popular en l’art grec i, en particular, en la pintura de vasos àtics. Entre els dos músics, un altre jove que balla amb alegria vesteix un himatió (ἱμάτιον) amb un bastó i un crater a les mans i una corona al cap. A l’extrem dret, un jove amb corona d’heura carrega una àmfora damunt l’espatlla. Les decoracions d’aquest vas són d’una precisió exacta i veiem com el pintor ha cuidat cada detall; al boc del crater, una banda amb punts negres i, seguidament, una decoració amb motius vegetals, així com al peu del vas.

Crater àtic de campana amb escena de komos (κῶμος)

Atribuïda al Pintor Kleophon

440-430 aC

Ceràmica de figures roges

Atenes, Museum of Cycladic

Aquest vas de ceràmica, un crater, ens mostra una escena de komos (κῶμος), un tema popular en l’art grec i, en particular, en la pintura àtica. En aquesta representació veiem un seguit de bevedors que formen un seguici festiu, segurament al final del simposi, acompanyats de la música d’una jove que toca una flauta doble. Els dos banquetants més joves, als extrems, es mouen amb agilitat, mentre que el tercer, més gran d’edat, sembla que necessiti un suport que troba a l’espatlla dreta de la dona que toca la flauta i al bastó que agafa amb la mà esquerra. Pel que fa a la decoració del crater, veiem una banda amb motius vegetals que ens recorden a fulles d’olivera a la part superior, i a la inferior, una decoració amb motius geomètrics.

En resum, ens trobem davant d’unes peces de qualitat excepcional que mostren alguns dels costums que els homes grecs seguien durant els simposis. Les escenes analitzades previament, reafirmen que la música era present en la societat de la Grècia antiga, i és que per al poble grec tenia un pes molt important, no només com a mitjà de distracció i entreteniment, com hem vist en les imatges anteriors, sinó també en l’educació dels ciutadans. Un art molt preciat i que fins i tot els romans, quan van conquerir la península grega, l’expandiren arreu dels seus dominis.

Concloc aquest article amb una reflexió personal que he fet a mida que analitzava les peces de ceràmica anteriors. El paper de la dona és clar en cadascuna de les escenes que hem anat veient; acompanyant els bevedors, ballant per als simposiastes, tocant música per alegrar la celebració…, però en cap moment hem vist una dona sense treballar, gaudint d’un banquet, conversant amb unes amigues, escoltant bona música… Per tant, ens trobem amb una mostra més de masclisme, que ha perdurat al llarg de tota la història i que és present en gairebé totes les civilitzacions i, fins i tot, en la societat moderna, que diu ser tant avançada, però que encara s’estranya quan un país és governat per una dona.

Siringa, la música de l'Antiga Grècia

Arxiu de la categoria: Música de l’Antiga Grècia

Αρχαιολογικό Μουσείο Δίου

I.III La música en la religió

Expedició al museu del Louvre

I.II La música en la mitologia

“MEDITERRANI – Del mite a la raó”