Category Archives: grec

Ganímedes, el dia després.

“S’apropa el dia dels enamorats. Dia on el carrer s’omple d’amor. Estimar és arribar al punt a sentir que ja no existeixes,  arribar el punt en que ja no t’importa el que passi, fins al punt que estar amb les persones que tu estimes és el més important. El millor tipus d’amor és el que desperta l’ànima, que et porta pau a la ment i et fa aspirar a més. Algunes persones afirmen poder descriure l’amor amb paraules, amb fets, en canvi jo, no crec que sigui així. Estimar és quan deixes de parlar per començar a sentir, és quan canvies les paraules per les mirades, és quan sents que només amb el seu aire pots respirar…

El mite que més m’agrada, a part del que vaig escriure de Pigmalió, però que ja vaig fer un artícle semblant, per tant, ho faré del mite de Ganímedes.

Ganímedes era fill de Tros i Cal·lirroe, reis de Troia. Ganímedes era un dels joves més bells i apreciats d’aquelles terres i èpoques. Tant que ni Zeus se’n va poder resistir. Una bellesa que es reflectia a la seva cara, en el seu somriure, i en els seus ulls. Zeus, en veure aquell jove va quedar atònit i no va poder resistir-s’hi. Es va convertir en àguila, un animal elegant i preciós, per seduir amorosament a Ganímedes. I així ho va fer, s’hi va convertir i el va raptar. El va portar al mont Olimp i Ganímedes va quedar enamorat. Després de passar el millor dia de la seva vida, compartint tot, i sobretot, estimant, quan es va llevar l’endemà es va trobar en una cambra, fosca i bruta. En voler sortir va veure el despreci de Zeus envers ell, hi veia malícia en els seus ulls…Fins i tot odi. Es va veure, envoltat de déus esperant el seu servei, esperant els nèctars i les ambròssies per poder ser immortals, i Ganímedes es va sentir utilitzat, rebutjat, decepcionat, inútil… inútil per creure’s tota aquella mentida, inútil per no adonar-se’n que tot era una farsa. I va plorar, va plorar fins a assecar-se-li totes les llàgrimes, va plorar de ràbia, d’angoixa, d’amor…

Va passar anys i anys en aquell estat, i es va consumir d’amor, el seu rostre mai havia tornat a ser igual perquè no demostrava aquell increíble somriure que posseïa, però un dia, en llevar-se, més fort que mai, va ensenyar aquella rialla tan meravellosa que tenia i va dir-se a ell mateix, que podria, que algun dia trobaria aquell amor que li ompliria l’ànima i el cor, i que algun dia, sabria tornar a estimar.”

Laia Manent, 1è Batx.

Nascimento de Venus


S’apropa el “Día de los Enamorados”. Un dia bonic perquè la paraula amor té permís per a sortir de festa, per posar-se el seu vestit de gala i anar junts agafadets de la mà…? No, és bonic perquè sentim per dins i per fora, perquè estimem: si estimes, plores, rius, cantes, saltes…i també pateixes, perquè vius, perquè sents, perquè has sentit, perquè has estimat o simplement estimes sense demanar res, en silenci, amb paraules silencioses; potser crides i ningú t’escolta, potser esperas…però ESTIMES, i el més important , formes part de la vida !!!! Viva.
La mitologia és plena d’amistats inseparables, de parelles , de matrimonis, de relacions de tota mena…per això és viva i nosaltres encara la fem més. Tampoc podem oblidar-nos del nostre gran poeta  Catul que va “cantar” a l’amor i el va fer gran:

 “Odi et amo, quare id faciam fortasse requiris

 Nescio, sed fieri sentio et excrucior.”

                                   ” Odio i estimo. Preguntes, potser, com és possible.

                                              No ho sé, però ho sento i és un patiment.”

                                                                Catul, Odes, LXXXV

Us deixo un fado sobre el neixement de la reina del amor, Afrodita. Disfruteu de la música i intenteu gaudir també de la lletra.

Nascimento De Vénus

Vem devagar /
Na espuma das marés /
E descobre que o melhor demim /
É mais do que aqui vês / Vem muito devagar/
Desvendar a nudez / Sons de mar, ressonãncias /
De música nas mãos e sal nos pés /
Búzio que contém / A canção dos ventos /
O ventre do poema, enrolar da vaga /
A memória da areia que me afaga /
E se estenderes a mão /
Talvez possas tocar, digo talvez /
O coracão azul cobalto aladamente /
O nó que enreda o sonho e tu não vês.

Rosa Lobato de Faria – Ricardo J. Dias

EL NAIXAMENT DE VENUS

Vina a poc a poc
a l’escuma de les marees
i descobreix que el millor de mi
és més del que veus ací.
Vina molt a poc a poc
a descobrir la meva nuesa
sons de mar, ressons
de música a les mans i sal als peus.
Cargol que té
la cancó dels vents,
el ventre del poema, enrotllar de l’onada
la memòria de la sorra que m’acarona.
I si allarguessis la mà
potser podries tocar, dic potser
el cor blau cobalt que batega,
el nus que enxarxa el meu somni i tu no veus.

Ο ΕΦΙΑΛΤΗΣ ΤΗΣ ΠΕΡΣΕΦΟΝΗΣ / ΨΥΧΗΣ “El malson de Persèfon”

 
Aquesta cançó parla del desencant de la Grècia moderna, del trencament amb el “Món Clàssic” molt idealitzat, dels mites i dels temples, del seu passat cèlebre i millor, del conflicte que hi ha amb la Grècia actual, dels turistes, etc. Al refrany li diuen a Persèfon que s’adormi als braços de la Mare Terra i que no surti més al balcó de l’Univers.
El vídeo mostra moltes imatges relacionades amb la deessa… Quines?
Aquí teniu la lletra de la cancó…Identifiqueu alguns termes?

Εκεί που φύτρωνε φλισκούνι κι άγρια μέντα
κι έβγαζε η γη το πρώτο της κυκλάμινο…
τώρα χωριάτες παζαρεύουν τα τσιμέντα
και τα πουλιά πέφτουν νεκρά στην υψικάμινο!

Κοιμήσου Περσεφόνη
στην αγκαλιά της γης,
στου κόσμου το μπαλκόνι
ποτέ μην ξαναβγείς!

Εκεί που σμίγανε τα χέρια τους οι μύστες,
ευλαβικά πριν μπουν στο θυσιαστήριο…
τώρα πετάνε αποτσίγαρα οι τουρίστες
και το καινούργιο παν να δουν διϋλιστήριο.

Κοιμήσου Περσεφόνη
στην αγκαλιά της γης,
στου κόσμου το μπαλκόνι
ποτέ μην ξαναβγείς!

Εκεί που η θάλασσα γινόταν ευλογία
κι ήταν ευχή του κάμπου τα βελάσματα…
τώρα καμιόνια κουβαλάν στα ναυπηγεία
άδεια κορμιά σιδερικά παιδιά κι ελάσματα.

Κοιμήσου Περσεφόνη
στην αγκαλιά της γης,
στου κόσμου το μπαλκόνι
ποτέ μην ξαναβγείς!

Aquesta actuació és de Spiros Sakkas.

Hola a tothom, he trigat una mica, però per fí tinc la traducció de la cançó. Crec que mostra la desesperació per la pèrdua o degradació del passat gloriós.

Allí, on el poliol i la salvatge menta van créixer
i la terra va germinar el primer cicle,
ara els pagesos regategen pel ciment
i els ocells cauen morts als forns.
 
Dorm, Persèfone
en els braços de la Terra,
al balcó del món
no sortiràs mai més…
 
Allí on els místics es donaren la mà
amb respecte a l’entrar al lloc sagrat,
ara els turistes llencen burilles
i miren fixament la nova refineria de benzina.
 
Dorm, Persèfone
En els braços de la Terra,
al balcó del món
no sortiràs mai més…
 
Allí on el mar fou beneït
i el belar  de les cabres fou una pregària,

ara els camions duen a les drassanes 
cossos buits, nens fets de trossos de metall i xapa.
 
Dorm, Persèfone
en els braços de la Terra,
al balcó del món
no sortiràs mai més…

 

 

Les lletres gregues parlen !!!

Les lletres gregues han parlat als alumnes i … alguns han trobat la resposta. Repassem?

1.És un idiota, però no del tot. ____ ____ ____ ____
2.Quan puc ballo la “lambada”. ____ ____ ____ ____ ____ ____
3.Sóc la primera de la llista . ___ ____ ____ ____
4.Sóc una e més llarga que el teu nas. ___ ____ ____
5.Encara que sóc l’última, sempre seré la primera.____ ____ ____ ____ ____
6.El meu nom fa referència a una part del cos femení molt visible. ___ ___ ___ ___
7.La xocolata és més dolça amb la meva lletra. ____ ____
8.Volar en “ ala…” és al•lucinant. ____ ____ ____ ____ ____
9. 3,1416 són les meves mides. ____ ____
10.El millor del món com jo té una… ____ ____ ____ ____ ____ ____
11.Tinc doble vida, una al principi i al mig de la paraula i l’altra al final, però el meu nom és el mateix per les dues. ____ ____ ____ ____ ____
12. L’Arc de Sant Martí te una “gama” de colors divins. ____ ____ ____ ____ ____
13. Quan menjo molt sóc un tres molt rodonet. ____ ____ ____ ____ ____ ____
14- Ni és per mi ni per tu, i ja te ho he dit. ____ ____
15. Les meves mides són daurades i perfectes. ____ ____
16. Tinc forma de forquilla i m’agrada punxar als psicòlegs. ____ ____ ____
17. Sóc mol catalana i sonora. ____ ____ ____ ____

Dues de música…

Mireu, he trobat aquestes cançons !!!!! La primera és un tema de Kristi Stassinopoulou. Està en grec modern, però el text és ple de termes trets de la mitología clàsssica. Identifiqueu alguns mots?  Verbs ? Mitologia ? A veure, per feina !

http://www.youtube.com/watch?v=ZRn-lgGJAuA

Στίχοι: Κρίστη Στασινοπούλου
Μουσική: Στάθης Καλυβιώτης
Πρώτη εκτέλεση: Κρίστη Στασινοπούλου

Ένα χρυσοστόλιστο χαλί όλο κεντήματα
Μου έφερε ένας φίλος από την ανατολή
Γυάλιζαν παράξενα τα κρόσια και τα νήματα
Με μια γοητεία μυστική…

Έτσι όπως το χάζευα μια νύχτα με πανσέληνο
ʼνοιξαν τα υφάδια του μια πόρτα κρυφή
Σαν κλωστούλα τρύπωσα στα μεταξένια χρώματα
Βρέθηκα σε χώρα μαγική…

Στον Υφαντόκοσμο αν μπεις
Πράγματα θαυμάσια θα δεις
Και σαν την Αλίκη μες στη Χώρα των Θαυμάτων
Γλυκά θα περιπλανηθείς!

Στον Υφαντόκοσμο αν μπεις
Δύσκολα την έξοδο θα βρεις
Και χωρίς το μίτο της Αριάδνης, στο λαβύρινθο
Για πάντα θα παγιδευτείς!

Μες στο χρυσοστόλιστο χαλί με τα κεντήματα
Ήλιοι λαμπεροί σε μάθανε με φως
Θάλασσες σε πνίγουν μες στα χρυσαφένια κύματα
Κι όλο σου γελάει ο Θεός…

Κένταυροι, μονόκεροι, γοργόνες και νεράϊδες
Ότι φανταστείς εδώ είναι αληθινό
Όνειρα που υφαίνονται σε αργαλειό ουράνιο
Μέσα στο δικό σου το μυαλό…

Στον Υφαντόκοσμο αν μπεις
Πράγματα θαυμάσια θα δεις
Και σαν την Αλίκη μες στη Χώρα των Θαυμάτων
Γλυκά θα περιπλανηθείς!

Στον Υφαντόκοσμο αν μπεις
Δύσκολα την έξοδο θα βρεις
Και χωρίς το μίτο της Αριάδνης, στο λαβύρινθο
Για πάντα θα παγιδευτείς!

  L’altra cançò és un fad0

Letra de Nascimento De Vénus :
Rosa Lobato de Faria – Ricardo J. Dias

Vem devagar / Na espuma das marés / E descobre que o melhor demim / É mais do que aqui vês / Vem muito devagar
/ Desvendar a nudez / Sons de mar, ressonãncias / De música nas mãos e sal nos pés / Búzio que contém / A canção
dos ventos / O ventre do poema, enrolar da vaga / A memória da areia que me afaga / E se estenderes a mão / Talvez
possas tocar, digo talvez / O coracão azul cobalto aladamente / O nó que enreda o sonho e tu não vês.

Rosa Lobato de Faria – Ricardo J. Dias

Les “Saturnalia”

Les saturnalis (Saturnalia) foren una festa romana dedicada al déu Saturn, que es celebrava cada any el dia 17 de desembre.

Aquesta festa es celebrava a l’inici de l’hivern. Mentres durava no es podien fer negocis, treballar i el nens tenien vacances a l’escola i començar una guerra o castigar un culpable es considerava una impietat. Fins i tot els esclaus  podien vestir com persones lliures i podien ser iguals   als seus amos. Cada vegada es va fer més popular i es van establir espectacles per a aquesta festa (tenien certes similituds al modern carnaval (per exemple l’elecció d’un rei) i al Nadal

  August, emperador romà, va establir finalment tres dies fixos per la celebració, el 17, 18 i 19 de desembre; després, no se sap quan, s’hi va afegir un quart dia i un cinquè dia (la Juvenàlia); d’aquests dies només un era consagrat a celebracions religioses, encara que les felicitacions i les llicències podien durar set dies ja que coincidien les saturnals, la Opàlia (cinc dies entre ambdues) i la Sigil·lària (2 dies) .

Nosaltres van celebrar les Saturnalia l’últim dia de classe abans de les vacances, intercanviant els regals de “l’amic invisible” i menjant coca de xocolata.

PIGMALIÓN

Era 25 de Mayo cuando desperté en mi cama vacía y fría como aquella noche de invierno y me di cuenta que todo aquello que había vivido durante tantos años era un simple sueño. Un sueño que había hecho de mí un hombre feliz durante muchísimo tiempo, y un sueño que me haría, al fin y al cabo, volver a la estúpida vida que llevaba antes; una vida sin sentido, una vida sin amor, que más o menos, es lo mismo.
Todo empezó cuando tenía 14 años. Mi padre quería que yo fuera marinero, como él y todas las generaciones de las cuales procedíamos, pero yo no quería, me apasionaba la escultura y sabía perfectamente que quería vivir de ella. Cuando empezaba a dibujar lo que acabaría siendo una de mis obras ,sentía la necesidad de acabar ,y cuando acababa, sentía una satisfacción inmensa . Empecé construyendo juguetes, barcos, todas esas cosas que de niño te gustan tanto… hasta que un día iba caminando por la calle en busca de nada y , ajeno a todos los problemas, levanté la cabeza y vi la calle llena de parejas compartiendo su amor, sonriendo, no con una sonrisa de cortesía, sino una sonrisa real, enamorada…parejas que llenaban la calle de amor y yo, lleno de envidia , me obsesioné con el amor, Y debía conocer a la mujer perfecta para mi como aquellos personajes encontraban la suya !. Y así fue pasando el tiempo, fijándome en todas las mujeres para ver si encontraba la belleza que buscaba: unas exuberantes curvas, unas facciones marcadas que reflejaran felicidad y sin embargo, no conseguía ver nada.
Un día me fui a dormir pensando que si construía una escultura de la mujer de mis sueños podría, de una vez por todas, tenerla en mis brazos, que cobrara vida y tener todo eso que siempre he querido. Y así fue,a la mañana siguiente empecé a esculpir, sin parar, obsesionado por encontrar el amor. Ni siquiera paraba para dormir, comer, cenar, quería terminar de una vez por todas aquella obra que, sin duda, sería impactante.
Después de dos semanas, sin apenas cerrar los ojos, con una barba larga y sucia , y con un olor que ya empezaba a molestar, tenía a mi escultura terminada: una mujer preciosa, con unas medidas extraordinarias, pechos de leche… ¡ y me enamoré perdidamente de ella !.
Por la noche no quería dormir, no podía separarme de ella ni un segundo, necesitaba darle ese amor que tenía guardado. ¿ Qué estúpido era , verdad? ¡ Enamorado de una escultura ! , pero no os podéis imaginar el amor que reflejaban mis ojos, la alegría que se reflejaba en mis labios desde que había construido esa mujer,
¡ Galatea !. No me pregunteis porqué Galatea, porqué ese nombre, ni siquiera yo lo sé. Estaba perdidamente enamorado de ella, y no podía ver más alla de su cara, su cuerpo y su sonrisa radiante.
Esa noche decidí que no aguantaba más sin dormir, y decidí meterla en mi cama. Un ruido extraño, como un trueno, algo sobrenatural, me despertó al día siguiente. Abrí los ojos y vi una increible luz iluminando mi cara, no me dejaba ver nada, pero descubrí que allí enmedio de esa luz estaba ella, Galatea, hablándome, pero no la lograba entender. Pellizqué mi cara una y otra vez para asegurarme que no estaba soñando. Ella me decía: “Pigmalión, tu has buscado durante mucho tiempo un amor, y esto es el fruto de tu esfuerzo. Aquí tienes la mujer que tanto querías. Mereces la felicidad, esta felicidad que tu has plasmado”.
Me dijo que se llamaba Afrodita, y era realmente la mujer de mis sueños. Vivimos unos días fantásticos, unos años inolvidables, enamorados de nosotros y de nuestra vida.

Y ahora, ahora me levanto de mi cama y está completamente vacía, fría. Bajé los escalones y fui al comedor, allí estaba inquita, mobilizada, sin vida. Volvía a ser Galatea. Descubrí que habían pasado tres años desde que me fui a dormir con la ilusión de que Galatea cobrara vida. Todo había sido un sueño. Cojí un papel y un boli y empezé a escribir sobre eso. Un sueño que hablaba sobre el amor, un amor que despierta el alma y nos hasce aspirar a más. Un amor que nos enciende el corazón y nos trae paz a la mente. Todo era un sueño, si, pero yo la quería. Y hay muchas formas de querer, ¿sabéis? Pero la mía era…total. Un amor puro, increíble, alucinante. Un amor especial como hay pocos.

Laia Manent.