Els alumnes de 4t d’ESO de llatí i els de 1è de batx. han fet conjuntament aquesta activitat de mosaics. S’ han complementat entre tots dos al moment de tractar la Domus romana. L’hem titulat Opus musivum,, crec que les muses els han inspirat bastant.
Feliciter !!!!
La segona part de l‘Odissea va ser interpretar les aventures d’Ulisses. Encara que va ser un treball voluntari, estic contenta perquè en David, Judit Alarcón ,Judit Subiñas, Mariona, Anna, David Trias, Cristina, Cristobal , els dos Sánchez i el Cain han fet aquesta presentació força bona.
La frase preferida dels alumnes de 4t d’Eso aquest curs, quan parlen del seu viatge a Itàlia, és ” això és una odissea, mare meva arribarem a Roma o no ?”. A partir d’aqui , ens vaig obligar a explicar l’Odissea d’Homer i l’Odissea del personatge Ulisses.
Ara us mostro uns dels seus treballs, força bons.
Discipuli primi lingua llatinae dissimiles interpretationes a libro Metamorfhose Ovidi fecerunt.
Discipuli sunt:
Luana: Io
Magda: Píram i Tisbe
Dalila: Atalanta i Hipòmenes
Alba: Cadme i Harmonia
Múnia: Acteó
Laia: Filemó i Baucis
Pau: Porc de Calidò
Neus: Mirra i Adonis
Anabel: Narcís
Sílvia: Dafne
Xavi: Neixement de Bacus
El Mite de“les Edats “ l’han fet els alumnes de 2n de Batx.
Avui la Múnia ens ha fet un curs intensiu de Sabina. Jo , fins ara, no l’havia sentit, però al veure el seu article i escoltar les seves explicacions , donçs, vaig començar la meva recerca. De seguida em va sortir a la pantalla el grup musical amomenat “La Mandragora“. Aquest nom segur que té un significat? vaig pensar, perquè si alguna cosa he après aquest curs és que tot està relacionat amb els grecs, romans i la cultura clàssica en general. Així que aquí us deixo el fruit de la meva recerca. La Mandràgora és una planta que té forces màgiques, és capaç de fer fèrtils a les dones estèrils; a més, la fetillera Circe va fer servir les seves arrels per retenir Ulisses a la seva illa. També diuen que les seves arrels agafaven forma humana, ploraven, gemegaven i corrien. Amb aquestes característiques, no m’estranya que signifiqui “horror, perills, bogeria…”
El grup és una col·laboració entre J.Sabina, Javier Krahe i Alberto Pérez, anomenats per la crítica musical com “Estos locos de la musica”. És molt significatiu perquè ara que els he sentit , m’han cautivat, igual que a ells els va cautivar la Mandragora, la nit…
Magda domçinguez
1è Batx. llatí, grec
Ins Puig-reig
Aquest dos alumnes van fer una passejada per Barcino i van escriure in situ la seva història. Ara es tracta que cadascú de vosaltres faci la seva, recorreguent els indrets romans de la ciutat. Aquí va la meva: Rocío Poyato
Hola sóm la Dalila i la Laia de l’Inst Puig-reig. Fa dies que cerquem i cerquem per la xarxa i van trobar aquesta cançó francesa d‘Akhenaton. El títol ens va cridar la’atenció perquè és molt mitològic, Prométhée, Prometeu, i van pensar que la lletra seria interessant. Encara que nosaltres no sabem francès, la Rocío ens va fer una petita introducció de la cancó i ara podem dir que està relacionada amb la mitologia grega i egipcia. Ens vam emocionar molt!!!! Ara us posem el principi de la traducció que ens va recordar molt a Hesíode, a la Teogonia : ” Al principi hi havia la terra, el mar , el cel, boscos verds i rius de mel…” (La resta de la tradució us la enviarà la profe ). Creiem que és molt dura i que hi hagi de fons la fotografia de la ceràmica grega del “Càstig de Prometeu”, encara ho fa més. Sense haver fet el mite, ja hem après molt.
Dalila i Laia
1r batx. Grec
Al principi hi havia la terra, el mar i el cel,
Boscos verds i rius de mel,
fruits d’or creixen als arbres.
La vinya s’enlaira discretament
a les columnes de marbre
on fan el niu ocells de totes les espècies
en un ballet sempre etern.
Era una “posada en escena”
per un mestre perfet.
En aquest escenari l’home va ser criat.
Es diu que si l’Eden va sortir
d’aquest món establert,
la humanitat deu ser el rubí que havia polit.
Potser al principi,
fins que no va tenir por de les coses que moren,
la felicitat existia.
la suma de les coses simples formaven un estat
de la vida anomenat Harmonia,
l’home prosperava,
el món es feia bell.
En aquesta era de pau,
el rei s’anomenava Prometeu.
Prometeu el tenia tot i no necessitava res
protegit pels déus i respectat pels seus.
Però una nit, en els seus somnis, Iblis el visita i
li demana: “Déu és més fort que tu?
Li ofereix un cofre que conté totes les desgràcies
i li insufla l’odi i l’enveja al cor.
L’endemà va ser el dia més triste sobre la terra.
Prometeu assassina al seu propi germà,
li roba les seves propietats ,
li treu la seva dona,
reclueix a l’esclavitud a dotze tribus.
Ell forma un exèrcit fort i robust per governar
d’una manera cruel i injusta.
Com que es creia immortal,
va matar a tots els seus fills
que un dia haurien pogut revelar-se.
Va fer construir una torre elevada fins al cel.
Armat amb el seu arc, vol fer la guerra a Déu.
Molts homes avui són els seus descendents i
sense escrúpuls amaguen al seu poble la veritable pau.
Un exemple més de la llarga història sobre l’explotació del cec pel borni.
I si la vida a la terra és un got d’aigua de “Javel”,
perquè llençar les fletxes al cel de” Babel”?
Tots aquests drames, tots aquests actes infames
pel tresor de Rackham.
Ells han fet ploure foc sobre la pàtria “d’Abraham”,
tant que han portat el vent del desert.
És el Cerber als inferns que Prometeu ha establert.
Casa seva és la felicitat perquè la pietat és el rastre?
Pots ser un bon rei quan ets ric i triste?
Les ànimes s’evaporen lluny de la terra,
el temps passa, els palaus s’enfonsen,
ens convertim en pols…
Prometeu, ahir, demà, el primer humà
cap d’una ment als regnes dels gosos.
Qui paga la bogeria de les seves accions
mentre esperen amb dolor la resurrecció…
…Prometeu…
Más de cien mentiras (Joaquín Sabina)
Tenemos memoria, tenemos amigos,
Tenemos los trenes, la risa, los bares,
Tenemos la duda y la fe, sumo y sigo,
Tenemos moteles, garitos, alteres.
Tenemos urgencias, amores que matan,
Tenemos silencio, tabaco, razones,
Tenemos venecia, tenemos manhattan,
Tenemos cenizas de revoluciones.
Tenemos zapatos, orgullo, presente,
Tenemos costumbres, pudores, jadeos,
Tenemos la boca, tenemos los dientes,
Saliva, cinismo, locura, deseo.
Tenemos el sexo y el rock y la droga,
Los pies en el barrio, y el grito en el cielo,
Tenemos quintero, león y quiroga,
Y un bisnes pendiente con pedro botero.
Más de cien palabras, más de cien motivos
Para no cortarse de un tajo las venas,
Más de cien pupilas donde vernos vivos,
Más de cien mentiras que valen la pena.
Tenemos un as escondido en la manga,
Tenemos nostalgia, piedad, insolencia,
Monjas de fellini, curas de berlanga,
Veneno, resaca, perfume, violencia.
Tenemos un techo con libros y besos,
Tenemos el morbo, los celos, la sangre,
Tenemos la niebla metida en los huesos,
Tenemos el lujo de no tener hambre.
Tenemos talones de aquiles sin fondos,
Ropa de domingo, ninguna bandera,
Nubes de verano, guerras de macondo,
Setas en noviembre, fiebre de primavera.
Glorietas, revistas, zaguanes, pistolas,
Que importa, lo siento, hastasiempre, te quiero,
Hinchas del atleti, gángsters de coppola,
Verónica y cuarto de curro romero.
(estribillo)
Tenemos el mal de la melancolía,
La sed y la rabia, el ruido y las nueces,
Tenemos el agua y, dos veces al día,
El santo milagro del pan y los peces.
Tenemos lolitas, tenemos donjuanes;
Lennon y mccartney, gardel y lepera;
Tenemos horóscopos, biblias, coranes,
Ramblas en la luna, vírgenes de cera.
Tenemos naufragios soñados en playas
De islotes son nombre ni ley ni rutina,
Tenemos heridas, tenemos medallas,
Laureles de gloria, coronas de espinas.
(estribillo)
Tenemos caprichos, muñecas hinchables,
Ángeles caídos, barquitos de vela,
Pobre exquisitos, ricos miserables,
Ratoncitos pérez, dolores de muelas.
Tenemos proyectos que se marchitaron,
Crímenes perfectos que no cometimos,
Retratos de novias que nos olvidaron,
Y un alma en oferta que nunca vendimos.
Tenemos poetas, colgados, canallas,
Quijotes y sanchos, babel y sodoma,
Abuelos que siempre ganaban batallas,
Caminos que nunca llevaban a Roma.
Per realitzar l’activitat de pervivència clàssica en la música, he escollit una cançó de Joaquín Sabina (Más de cien mentiras). M’he decantant per aquesta cançó perquè el seu compositor és el meu cantant predilecte, i a mes, sé que a les seves cançons hi freqüenten metàfores relacionades amb la mitologia.
La cançó que he escollit posa de manifest, que en aquesta societat no valorem tot el que tenim, i que malgrat tenir una immensitat de coses mai no estem satisfets, i sempre volem més. En cada un dels versos exposa alguna de les coses que te ell i la majoria de nosaltres (bones o dolentes) , ja sigui a nivell de societat o a nivell personal. En un d’aquests versos fa una mena de metàfora ”tenemos talones de aquiles sin fondos”, referint-se a que molts de nosaltres tenim deutes i problemes econòmics, i que això, representa un dels nostres punts vulnerables, aixi com ho era el taló per Aquiles. Aixi doncs ,el ”gran Sabina”, en aquest petit fragment, fa una comparació relacionada amb la mitologia.
Per últim, comentar el significat de l’últim vers ”caminos que nunca llevaban a Roma”, ja que també es pot vincular amb la pervivència clàssica. Aquest vers, fa una mica de contrast amb la optimista dita ”Tots els camins porten a Roma”, que significa que tot acaba anant bé, i Sabina, amb el seu afany de portar la contrària, i la seva peculiaritat a l’hora d’escriure, utilitza aquesta frase per fer referència als fracassos.
Múnia Col
1è Batxillerat, llatí i grec
Arriba la primavera, als arbres els hi créixen les fulles i les flors comencen a florir. Una de les flors que dóna més vida al paissatge és la violeta (viola odorata), que significa “record”,” lleialtat” i “modèstia”.
A la mitologia es diu que les violetes van néixer de la sang d’Atis quan es va autocastrar a sota un pi en un moment de bogeria induït per la deessa Cibeles, ja que l’havia jurat fidelitat , però després es va enamorar d’una nimfa i va voler casar-se amb ella.
A l’antiga Roma es diu que els déus, després de crear l’hivern, van fer totes les altres estacions; per exemple, d’ una bufada van apartar la neu i les aigües del rierol van començar a fluir, el sol va sortir d’entre els núvols i la gespa va començar a créixer; els déus, a causa d’això, van començar a plorar d’alegria i aquestes llàgrimes van caure sobre la terra i hi van brotar les violetes; per això, de vegades ,se les anomena com “llàgrimes de déus”. El color violeta és un dels símbols de Artemis o de Diana.
“Un ramito de violetas” explica la història d’una dona casada, d’unes cartes i d’uns rams de violetes que la fan revifar cada dia perquè recorda l’amor, però ella és modesta i lleial al seu espòs. La figura de l’home, el cigne, el misteri…Podria ser un mite?
Laia Manent
1r de Batxillerat.
S’acosta Sant Valentí, un dia d’ amor, d’alegria i sobretot per estar amb la teva parella, la persona important que és al teu costat als bons i mals moments de, aquesta persona sempre t’ajudarà i farà que visquis la vida de la forma més especial del món.
He triat el mite de Narcís i Eco, perquè me’l conec molt bé ja que té a veure molt amb l’ amor, però amb l’ amor no correspost, perquè Narcís és una persona que no creu en l’ amor de les dones, ell no hi vol saber res d’elles i també, s’ha de dir ,que és una mica egoista. Però Eco ,la nimfa més alegre i més bonica de les nimfes, estava enamoradíssima d’ell, només veia ulls per ell, i Narcís no volia saber res de ella, i la pobre Eco es va consumir d’amor cada vagada més i més, i tampoc podia transmetre el seu amor o neguit perquè Hera, esposa de Zeus i deessa del matrimoni, la va castigar ( va descobrir que Eco l’ entretenia mentre el seu marit Zeus estava amb les seves amants ) ,Eco només podia repetir les darreres paraules del que deia als altres, i quan veia a Narcís, ella li volia transmetre el seu amor, però no podia, llavors Narcís no li feia cas, pensava que estava una mica boja i que el seu amor era interressat perquè ell es considerava el més formós.
Un bon dia Narcís es va apropar a una bassa d’aigua, on ell es va veure reflectit i se’n va enamorar bojament, no volia marxar de la bassa, ell s’havia enamorat d’ell mateix i quan va voler abraçar la imatge reflectida a l’aigua va caure i els déus el van “castigar” convertint-lo en la flor que porta el seu nom, Narcís.
Jo he explicat aquest mite perquè es un amor no correspost i hi ha molta gent que està en aquesta situació; no és el meu cas, però si el de moltes persones i ens hem de posar a vegades a la pell dels altres per veure com se senten, ja que ara arriba el dia de Sant Valentí , ens mamatxuquen per totes bandes ( tele, ràdio, publicitat…)i molta gent està sola, trista i molt desanimada.
Tard o d’hora arriba el teu amor a la teva vida.
Dalila Espinosa, 1è Batx.