“Després de molts anys de no fumar, el pare encén una cigarreta. Ho va deixar quan va néixer la seva filla i, d’ençà d’aleshores, ha estat massa ocupat per trobar-ho a faltar. El fum li crema els pulmons amb una boira aspra que, en comptes de combatre, reactiva amb pipades compulsives. Fa una estona, la filla li ha explicat les raons per tant de temps de silenci, mal humor, problemes, insomni i discussions: no suporta ser l’única noia de l’institut amb pares no separats i els ha demanat, sisplau, que se separin. “Vull ser normal”, els ha dit poc abans de sortir de l’habitació amb llàgrimes als ulls.”
Incipit del conte de Sergi Pàmies “sang de la meva sang” a Si menges una llimona sense fer ganyotes.
Buscant una cosa, en trobes una altra i mireu, com per art d’encanteri em vaig trobar a la biblioteca del meu poble llegint aquest conte en un racó conforable. I vés per on, el narrador del conte ens presenta l’única explicació possible a l’inexplicable fet de l’adolescència: les coses passen simplement per fotre’ns tots els esquemes enlaire. Segurament seria un conte fantàstic per llegir-lo en una d’aquestes sessions/teràpia que es porten a terme a principi de curs entre tots els pares i el tutor o turora de les criatures. Ho seria si no fos perquè el sentit de l’humor ha desaparegut del nostre món i la gent té cada cop la pell més fina, però vaja, quan no entengui les meves criatures pensaré en en Pàmies i respiraré fons: que tingueu un bon curs.