Etiqueta: 2008-2009

Darwin i Wallace van arribar, al mateix temps, al concepte de selecció natural, en la teoria de l’evolució.

La diferència entre aquests dos biòlegs era que Darwin provenia d’una família aristocràtica i es va poder dedicar tota la vida a l’estudi, Wallace era d’una família humil i es va haver de guanyar la vida recollint fòssils i exemplars d’espècies animals i vegetals que després venia.

Darwin va escriure un llibre anomenat “L’origen de les espècies”, on defensava la teoria evolucionista, i Wallace, al 1855, va publicar un article anomenat “On the law which has regulated the introduction of new species”, on també defensava aquesta teoria, encara que, en diferència de Darwin, no li atribuïa una causa. Al 1858, va publicar, al mateix temps que Darwin però en documents separats, un nou article, “On the tendency of varieties to depart indefinitely from the original type”, que parlava de la selecció natural. Aquest article va passar per les mans de Darwin, per a que el revisés, a Darwin li va semblar un molt bon resum de les idees que ell mateix gestava.

Encara que aquesta teoria va ser ràpidament acceptada per la comunitat científica, també va tenir moltes crítiques, sobretot per part de la comunitat religiosa, per que la considerava incompatible amb el relat de la Bíblia.

Darwin va guanyar tres premis importants, la medalla Royal(1853), medalla Wollaston(1859), i la medalla Copley(1864). Wallace també va guanyar tres importants premis, la medalla Royal(1866), la medalla Copley(1908), i l’Orde del Mèrit(1908).

Un any desprès de graduar-se a Cambridge, Charles Darwin el 1832 es llença a la mar amb l’edat de 22 anys abord del HMS Beagle tripulat pel Capità Robert Fitzroy, per formar part de la seva tripulació, figurant com a naturalista.

Els objectius del viatge pretenien cartografiar les costes sud-americanes amb major precisió i de passada dur a terme una expedició científica al voltant del món.

El viatge duraria cinc anys, un llarg temps que Darwin, sens dubte aprofitaria per investigar al màxim i analitzar a fons les característiques geològiques de cada lloc que visitava.

Va observar les diverses formacions geològiques en diferents continents i illes al llarg de tota la travessia com també fòssils i organismes vius que les componien.

On avançant amb esforç i dedicació va començar a donar-se compte de la força de la naturalesa vers la forma de la superfície terrestre; cosa que el va impressionà.

Durant aquesta època la major part dels geòlegs s’aferraven a la teoria de la catàstrofe per donar un significat a la creació i evolució de la vida. La qual establia que la terra va haver d’experimentar una successió de creacions de vida animal i vegetal i que cada creació havia estat destruïda per una catàstrofe sobtada com una convulsió o aixecament de la superfície terrestre.

D’acord amb aquesta teoria, la catàstrofe més recent, el diluvi universal, va ser el causant de la destrucció i eliminació de tota la vida existent menys aquelles espècies que es van salvaguardar en l’arca.

El geòleg anglès Sir Charles Lyell va contradir els catastrofistes publicant que pel seu saber la superfície de la terra sofreix un canvi constant causat per les forces de la naturalesa en llargs intervals de temps.

El nostre explorador es va adonar que moltes de les seves observacions a fòssils , plantes, i animals coincidien amb la teoria de Charles Lyell en que les espècies van ser especialment creades.

Va descobrir que fòssils que havia trobat els quals suposadament s’havien extingit guardaven certa aparença amb espècies que habitaven aquelles determinades zones geològiques on les havia trobat.

Com per exemple el cas de les investigacions dutes a terme en les illes Galápagos enfront la costa de l’Equador. Darwin va adonar-se que en cada illa hi havia una tortuga de terra de característiques i hàbits diferents com ho serien en la forma i en l’alimentació. Però tot i així molt semblants entre si. La conclusió va ser que les tortugues havien emigrat a les illes d’un altre continent.

Al llarg de tota l’expedició Darwin va acabar de polir conceptes bàsics que havia adquirit dels seus principals influenciadors Adam Sedgwick i John Henslow (Aquest últim va ser qui va motivar a Darwin per dur a terme la missió). En la teoria de la selecció natural.
Cada cop que el viatge avançava Darwin feia un pas endavant amb la teoria de la selecció natural. Fins que va estar segur i va poder nominar-la com concepte bàsic explicatiu de la teoria de l’evolució.

Abans de que Darwin pogués explicar d’una manera més clara i lògica l’evolució de les espècies, van existir altres teories que finalment van fracassar.

La primera va ser la teoria creacionista o fixista, la qual explicava de manera religiosa com Déu va crear el món i tot el que hi habitava en ell en tan sols sis dies i que, des de llavors, tant la natura com totes les espècies no havien experimentat cap canvi en les seves característiques. Aquesta teoria es basava en una interpretació literal de la Bíblia. Un dels científics fixistes que cal anomenar és Karl Linné (1707-1778) el qual proposà en el seu llibre Systema Naturae un sistema de classificació natural dels éssers vius.
La teoria va ser acceptada fins que, al segle XIX, les troballes fòssils van fer que es comencessin a qüestionar les idees d’aquesta. Georges Cuvier (1769-1832) va ser qui va donar les primeres explicacions a les preguntes: segons ell, els fòssils que s’havien trobat pertanyien a espècies que s’havien extingit a causa de les grans catàstrofes que va patir la Terra. Més tard però, hi van haver les creacions de nous organismes que van tornar a poblar la Terra.
Aquesta va ser la següent teoria, l’anomenada catastrofisme.

A partir d’aquell mateix segle Jean Baptiste de Monet, cavaller de Lamarck, proposà que totes les espècies tenen la capacitat de canviar mitjançant processos naturals.

La teoria lamarckiana afirmava que l’espècie es veia “obligada” a canviar si així ho feia el medi que els envoltava, o sigui, s’havien d’adaptar a les condicions d’aquell ambient determinat. Aquests canvis es produïen de les formes més simples a les més complexes.

Actualment aquesta teoria és totalment errònia ja que les modificacions que nosaltres fem als òrgans per mitjà de la seva utilització no queda “gravada” a l’ADN, i per tant, és impossible que la podem transmetre hereditàriament.

Finalment apareix la teoria de l’evolució, de Charles Darwin. Els principis bàsics d’aquesta teoria els va extreure del seu viatge a bord del Beagle (el qual va durar cinc anys) i del que va llegir i observar mentre va durar el recorregut.

Les observacions que va poder fer van ser les següents:
Variabilitat: Els individus de cada espècie presenten força diferències entre uns i altres.
Superproducció: Neixen més individus dels que poden sobreviure i llavors apareix la lluita per la supervivència.
Selecció natural: Tal i com diu l’enunciat la natura és qui selecciona els organismes que s’adapten millor a ella.
Heretar: Els caràcters s’hereten de pares a fills per això aquells individus que puguin arribar a l’edat adulta tindran més capacitat per reproduir-se i continuar transmeten els seus caràcters de generació en generació.
BIBLIOGRAFIA:
Llibre de ciències per al món contemporani
http://www.xtec.es/~rgrau/exemples/evolucio.pdf

http://www.xtec.cat/~lvallmaj/palau/darwin.htm

Aquest any es compleixen 200 anys del naixement del naturalista potser més important de tots els temps, fins ara , l’anglés Charles.r Darwin de 1809-1882, el naturalista va establir les bases de l’actual teoria central en l’expanció de la vida i els fenòmens que s’hi associen.

La teoria de l’evolució per selecció natural, consisteix en ;

· Els tipus biològics o espècies no tenen una existència fixa ni estàtica sinó que es troben en canvi constant.
· La vida es manifesta com una lluita constant per l’existència i la supervivència.
· La lluita per la supervivència provoca que els organismes que menys s’adapten a un mitjà natural específic desapareguin i permet que els millors adaptats es reprodueixin, a aquest procés se li crida “selecció natural”.
· La selecció natural, el desenvolupament i l’evolució requereixen d’un enorme període de temps, tan llarg que en una vida humana no es poden apreciar aquests fenòmens.
· Les variacions genètiques que produeixen l’increment de probabilitats de supervivència són a l’atzar i no són provocades ni per Déu , ni per la tendència dels organismes a buscar la perfecció.

Darwin no va ser el primer naturalista , que va demostrar l’evolucionisme, Al llarg del SXIX personatges com Jean-Baptiste Lamarck (1744-1829)i d’altres autors, na fer molts esforços molt per difondre el pensament evolutiu, no només pel que fa a l’explicació de la vida, sinó també a les visions de la història i la societat humanes.

A més, les reserves ideològiques, moltes de caire religiós, foren una causa afegida que dificultà aquesta primera extensió de l’evolucionisme.

Darwin va començar a desembolupar aquestes idees com a resultat de les seves experiències durant cinc anys de viatge a la nau d’investigació britànica H.M.S. Beagle, que va navegar al voltant del món en una expedició de projecció.
Quan va partir en 1831, Darwin tenia 22 anys, tot just acabava de sortir de la universitat, i estava fascinat amb la ciència i profundament interessat en la geologia i història natural, pensava convertir-se en clergue perquè creia que li permetria tenir suficient temps lliure per a perseguir els seus altres interessos.
Darwin era conscient que l’idea de l’evolució es respirava en l’aire de l’epoca i que era molt debatida en alguns cercles, com el clergat.
Darwin es va ajudar del pensament de Aristòtil , creia, per exemple, que havia espècies “superiors” i també espècies “inferiors” i que les inferiors donaven origen a les superiors.

A mesura que Europa emergia, els científics interessats en biologia consideraven l’evolució com una idea d’importància històrica. Un dels avis de Darwin, el Dr. Erasmus Darwin, havia escrit bastant sobre l’evolució. Però el que va canviar el clima en el temps de Charles Darwin va ser que les ciències naturals s’estaven modernitzant i professionalitzant, amb les seves pròpies societats, reunions i publicacions. Això va permetre que la noció de l’evolució s’elevés al nivell de la hipòtesi científica, que podia ser provada o no per la investigació, l’evidència i un mètode de raonament.

A mitjans del segle XIX, l’idea de l’evolució va presentar un seriós desafiament, la visió que les espècies eren coses incanviables de la naturalesa. Aquest concepte, anomenat La Fixació de les Espècies, era una perspectiva que els zoòlegs i botànics europeus van adoptar com part de la seva cultura per a reflectir la religió occidental i la història de la creació tal com diu la Bíblia.

La ide de la fixació de les especies, no era massa satisfactòria per a tots. La possibilitat de l’evolució com una característica fonamental de la naturalesa es va convertir, eventualment, en una qüestió crucial de la ciència en el segle XIX, entre els més religosos i els cientifics/ naturalistas.

Una de les idees que va ajudar a Darwin va ser a acceptar totalment el principi de l’evolució va ser una espècie d’ocells anomenats sinsontes.

Una de les altres que va conduir a Darwin a adoptar l’evolució va tenir a veure amb fòssils. Els fòssils es formen quan un organisme mor i les seves restes s’endureixen en absorbir minerals de la terra en la qual han estat enterrats. Per tant, els fòssils són l’evidència directa de la vida del passat i tenen una gran importància quan es considera un concepte que depèn del temps com l’evolució. Va recol·lectar fòssils de bèsties amb cuirasses gegants en formes de placa.

També va recol·lectar peces del trencaclosques evolutiu durant els seus cinc anys navegant en el Beagle, però solucionar el trencaclosques, posant totes les peces juntes en un model bàsic perquè el públic ho veiés, li va prendre diverses dècades més d’esforç. El seu treball culminaria amb la publicació de L’origen de les Especies al 1859, més de 20 anys després de començar el seu viatge al Beagle.

L’origen de les Especies va ser immediatament reconegut com un èxit científic. Aquesta era la segona vegada que Darwin publicava la seva explicació de l’evolució. Un any abans, Darwin va saber que un altre naturalista, Alfred Russell Wallace, també havia entès l’evolució com una Selecció Natural. Junts van escriure un treball sobre el tema per a compartir l’honor de la publicació. Però el treball Darwin-Wallace no es podia comparar amb L’origen de les Especies, que incloïa exemples i raonaments que Darwin havia desenvolupat durant un període de vint anys. L’origen de les Especies, era molt més que una declaració sobre l’idea de l’evolució, doncs mostrava un sistema nou de pensament, una manera diferent d’exposar qüestions científiques, adjuntant evidències científiques i provant les hipòtesis científicament.

Més o menys quinze anys després, al 1873, Darwin va publicar un llibre específicament sobre l’evolució humana, La Selecció Sexual i la Descendència de l’Home.
La Descendència de l’Home no solament treia a relluir els pocs coneixements que es tenien sobre l’evolució humana, sinó que també tractava sobre el significat de l’evolució com una manera de pensar sobre la nostra ètica i valors personals. Darwin sabia que l’evolució era una de les idees més importants per a comprendre l’espècie humana. Sabia que veure’ns des d’una perspectiva evolutiva era més que simplement veure a través d’un telescopi per a conèixer els nostres orígens primitius. L’evolució era també un mirall i un microscopi per a mirar-nos com som avui dia

La tardor de l’any 1831, Charles Darwin era el naturalista d’un vaixell que consistia a recollir, analitzar i classificar els diferents espècimens animals i vegetals que anava trobant al llarg del periple. A mesura del seu trajecte per les costes de la Terra del Foc, va extreure els principis bàsics de la teoria evolutiva creant dos llibres ‘’Principis de la geologia’’ i ‘’Un assaig sobre el principi de població’’ de Thomas Malthus exposant la seva teoria sobre la lluita per la vida, així Darwin va adoptar la idea de la lluita per la supervivència.

La durada del trajecte va ser de cinc setmanes, entre setembre i octubre de 1835, les observacions que feia es mostrava astorat per la gran biodiversitat del planeta, fet que l’ajuda a comprendre la variabilitat de les formes de vida segons la separació geogràfica i les condicions ambientals de cada indret donant les seves idees sobre la evolució.

Els punts principals de les idees que deia Darwin sobre la selecció natural eren: -Adaptació: totes les poblacions s’adaptaven a l’entorn –Variabilitat: hi havia diferències o variacions heretables entre els individus d’una població –Sobreproducció: naixien més individus dels que podien sobreviure  i s’establia una lluita per la supervivència –Selecció: l’augment gradual de les variants hereditàries avantatjoses i l’eliminació de les perjudicials.

Darwin va aplicar aquestes idees a l’hora d’establir una teoria sobre l’evolució dels éssers vius: -les espècies no són estàtiques, sinó que estan sotmeses a un procés d’evolució constant -aquest procés evolutiu és gradual, i té lloc de forma lenta i contínua, sense discontinuïtats o canvis sobtats. –espècies similars es troben emparentades i provenen d’un avantpassat comú –el motor del procés evolutiu és la selecció natural, basada en dues car. essencials: diversitat i lluita per la supervivència.

La provocació de l’obra de Darwin  entre el debat entre fexistes i evolucionistes va enfortir-se quan el 1871 es va publicar ‘’L’origen de l’home i la selecció amb la relació al sexe’’, en la qual Darwin aplicava les seves teories als orígens de l’home, i defensava l’origen comú entre l’ésser humà i els primats.

Les crítiques a Darwin venen a partir de la publicació de l’Origen de les espècies, que va provocar un gran interès internacional. A causa d’això, hi van haver molts debats dins de la ciència i també dins de la religió, ja que suposava un gran descobriment.

Charles Darwin sempre va estar alerta de totes les reaccions que la seva obra va provocar, però cap al segle XIX i sobretot al XX, es va acceptar definitivament la teoria de la selecció natural.

La teoria de l’evolució també va tenir altres reaccions. En l’àmbit popular hi va haver caricatures publicades a les revistes d’aquells tamps on sortia Darwin amb les característiques d’un primat, com a burla de la seva observació de l’evolució del simi a l’home actual. Encara que Darwin només havia dit que la seva teoria proposava una altra opció sobre l’origen de l’home, el van acusar d’haver dit que l’home venia del mono. Aquest fet el va enfrontar en la comunitat científica i conseqüentment amb Huxley.

Entre les crítiques científiques també trobem l’edat de la Terra. Aquí va ser quan un científic, Lord Kelvin va dir que la Terra era massa jove per a possibilitar una evolució tan llarga com la que proposava Darwin, però aquesta qüestió va ser resolta a favor de Darwin quan es va descobrir la radioactivitat i la seva aplicació a la Terra.

Una altra crítica va ser el gradualisme. Darwin el defensava i els científics li van qüestionar coses com la paleontologia ja que hi havia absència de fòssils i altres van insistir en què hi havia moltes dificultats sobre l’evolució gradual d’òrgans, i només les d’alt grau podrien ser útils.

Així doncs, l’acceptació de la teoria de la selecció natural va requerir molt temps. Molts científics, encara que reconeixien l’evolució, molts d’ells es van resistir a acceptar un canvi tan gran i van continuar defensant altres teories com el Lamarckisme. Uns altres senyalen les parts il·lògiques internes de la teoria. L’origen de les espècies no es va comprometre amb cap teoria de l’herència, sinó que Charles Darwin va defensar l’herència per barreja. Anys més tard, alguns científics com Fleeming Jenkin i Ronald Fisher van senyalar la incompatibilitat entre la selecció natural i la pangènesis, dient que era molt improbable i molt difícil que la transmissió de noves característiques poguessin superar l’efecte conservador de l’herència per barreja, cosa que feia reduir la variació.

Cap a l’any 1930 es van acceptar les bases de l’evolucionisme actual, integrant la teoria de l’evolució per selecció natural, l’herència mendelina, la mutació genètica aleatòria i els models de la genètica de poblacions.

El llibre de Darwin, L’origen de les Especies és freqüentment citat com un dels llibres més grans que mai s’han escrit. Les cinc idees crítiques que Darwin va desenvolupar són:

1. Els tipus biològics o espècies no tenen una existència fixa ni estàtica sinó que es troben en canvi constant.
2. La vida es manifesta com una lluita constant per l’existència i la supervivència.
3. La lluita per la supervivència provoca que els organismes que menys s’adapten a un mitjà natural específic desapareguin i permet que els millors adaptats es reprodueixin, a aquest procés se li crida “selecció natural”.
4. La selecció natural, el desenvolupament i l’evolució requereixen d’un enorme període de temps, tan llarg que en una vida humana no es poden apreciar aquests fenòmens.
5. Les variacions genètiques que produeixen l’increment de probabilitats de supervivència són a l’atzar i no són provocades ni per Déu (com pensaven els religiosos) ni per la tendència dels organismes a buscar la perfecció (com proposava Lamarck).

Darwin va començar a desenvolupar aquestes idees com a resultat de les seves experiències durant cinc anys de viatge a la nau d’investigació britànica H.M.S. Beagle, que va navegar al voltant del món en una expedició de projecció. Darwin va fer aquest viatge per a treballar com a naturalista de la nau, per a anotar informació sobre la geologia, vida marítima, animals terrestres, plantes i gent que el Beagle descobrís
Darwin era conscient que l’idea de l’evolució era un dels temes més debatuts de l’època. Realment, havia estat part del pensament occidental desde que el filòsof grec Aristòtil va proposar que havia lleis naturals que explicaven com es va formar el món. Aquestes lleis pretenien ser alternatives als mites i històries sobre els orígens de l’univers i dels humans, que totes les cultures natives semblen generar. Un dels avis de Darwin, el Dr. Erasmus Darwin, va escriure bastant sobre l’evolució. Però el que va canviar el clima en el temps de Charles Darwin va ser que les ciències naturals s’estaven modernitzant i professionalitzant, amb les seves pròpies societats, reunions i publicacions. Això va permetre que l’evolució s’elevés al nivell de la hipòtesi científica, que podia ser provada o no per la investigació, l’evidència i un mètode de raonament.
A mitjans del segle XIX, l’idea de l’evolució va presentar un seriós desafiament, la visió que les espècies eren coses incanviables de la naturalesa. Aquest concepte va ser anomenat La Fixació de les Espècies. Una de les característiques més important de l’argument científic a favor de la “fixació” era que l’estructura de cada espècie estava basada en un model i forma ideal, i per tant no existia cap possibilitat de canvi.
No obstant, la idea de la fixació de les espècies,  no va ser satisfactòria per a tots. Alguns geòlegs i zoòlegs pensaven que les espècies podien canviar amb el temps. Per això, la possibilitat de l’evolució va ser una característica fonamental de la naturalesa, i una de les raons perquè això succeís va ser que alguns fòssils estaven sent descoberts en ambients altament “imperfectes” que no semblaven seguir la lògica de la creació, com per exemple les conquilles oceàniques descobertes, enterrades en el cim de muntanyes com els Alps.
Darwin es va preguntar si les espècies estaven determinades o eren propenses a l’evolució. Amb la intensa experiència de viure i treballar durant cinc anys en el Beagle, col·leccionant i descrivint un gran nombre i varietat d’espècimens d’història natural, es va convertir en un gran naturalista. En realitat, el millor del món. Darwin No es centrava en la similitud dels individus, més aviat, pensava que era important que els individus variessin tot i pertànyer a la mateixa espècie. Va comprendre que les variacions podien convertir-se en la matèria prima per al canvi evolutiu.
Una de les pistes que va ajudar a Darwin a acceptar totalment el principi de l’evolució va ser una espècie d’ocells anomenats sinsontes i també els fòssils.

En conclusió, l’evolució és la idea que els éssers vius pateixen transformacions al llarg del temps. Encara que pot trobar-se de forma més o menys explícita en autors molt antics.

Es a dir, la diversitat dels éssers vius es representava jeràrquicament, com una gran escala en què cada espècie ocupava un lloc determinat, més elevat com més perfecció mostrara. Amb l’extensió de les idees evolucionistes, aquesta visió del món començarà a ser qüestionada.

Charles Robert Darwin vas ser un cèlebre naturalista anglés que va explicar que totes les espècies evolucionaven al llarg del temps a partir d’ancestres comuns mitjançant la selecció natural. La va desenvolupar principalment en les seves obres L’origen de les espècies per mitjà de la selecció natural, o la lluita per l’existència en la naturalesa (1859) i La descendència de l’home i la selecció sexual (1871). El naturalista Alfred Russell Wallace havia arribat a conclusions semblants, encara que Darwin les havia formulat bastant temps abans, però no va publicar el resultat de les seves investigacions fins que va tenir coneixement que Wallace se li podia avançar. L’esmentada teoria implica que certes variacions hereditàries, morfològiques o fisiològiques, a causa de l’influència del medi ambient, afavoreixin la reproducció d’individus amb aquestes característiques que passen després a tota l’espècie o bé donen origen a una espècie diferent.

Algunes teories evolucionistes ja havien estat formulades amb anterioritat (Buffon, Blyth, Chalmers, Geoffroy Saint-Hilaire, Lamarck, Maupertuis, Wallace), sent especialment significativa la teoria formulada per Lamarck, que va influir sobre l’avi de Charles Darwin, el naturalista Erasmus Darwin. Però Charles Darwin va proposar una teoria alternativa, doncs no va acceptar les principals hipòtesis de Lamarck. Va negar la generació espontània i va afirmar que totes les formes de vida provenien d’un tronc comú. El darwinisme es recolza en dues hipòtesis fonamentals: el mecanisme de la variació i la selecció natural.

Encara que, en la seva època, encara no s’havia constatat l’existència de mutacions genètiques, Darwin estava convençut que hi havia algun mecanisme de producció de diferències entre els diferents individus i, donada la gran durada dels períodes de temps estudiats, estimava que les petites diversitats i variacions podien donar explicació de variacions de grau molt més gran. No obstant això, i encara que acceptava l’herència dels caràcters adquirits (posteriorment refutada per Weismann, el fundador de l’anomenat neodarwinisme), no va creure que l’adaptació al mitjà pogués constituir el mecanisme evolutiu, ni va creure tampoc en l’existència de cap mecanisme teleològic o finalista ocult. Darwin va sostenir que la «selecció natural» era el mecanisme fonamental de l’evolució. L’esmentada hipòtesi, fortament influenciada per les teories de Malthus, es pot resumir de la següent manera: els organismes vius produeixen més quantitat d’individus dels quals poden sobreviure i, com es dóna entre ells gran variabilitat, doncs no hi ha cap individu igual, en la lluita per la vida són eliminats aquells pitjor adaptats, pel que sobreviuen i es reprodueixen els que posseeixen les característiques més favorables. Això és el que fa que les espècies vagin evolucionant al llarg de dilatats períodes de temps. En aquest procés té un paper més important el contacte dels individus d’una espècie amb els seus congèneres i amb membres d’altres espècies, és a dir, el context de relació amb altres espècies vives, que el ocupat per les circumstàncies geològiques o climàtiques, tan importants des del punt de vista de Lamarck.

Però Darwin, al no conèixer els mecanismes reals de producció de variacions, no podia explicar les causes de la variabilitat, ni la forma com es transmetien a la generació següent. No obstant, els descobriments de G. Mendel i de la genètica moderna li van donar la raó, encara que ell no va arribar a conèixer-los.

Un dels problemes relacionats amb tota teoria biològica evolutiva és el del origen de la vida, que el darwinisme no formula, però que va influir en els nous plantejaments que estudien aquesta qüestió.