Categoria: General

El llibre de Darwin, L’origen de les Especies és freqüentment citat com un dels llibres més grans que mai s’han escrit. Les cinc idees crítiques que Darwin va desenvolupar són:

1. Els tipus biològics o espècies no tenen una existència fixa ni estàtica sinó que es troben en canvi constant.
2. La vida es manifesta com una lluita constant per l’existència i la supervivència.
3. La lluita per la supervivència provoca que els organismes que menys s’adapten a un mitjà natural específic desapareguin i permet que els millors adaptats es reprodueixin, a aquest procés se li crida “selecció natural”.
4. La selecció natural, el desenvolupament i l’evolució requereixen d’un enorme període de temps, tan llarg que en una vida humana no es poden apreciar aquests fenòmens.
5. Les variacions genètiques que produeixen l’increment de probabilitats de supervivència són a l’atzar i no són provocades ni per Déu (com pensaven els religiosos) ni per la tendència dels organismes a buscar la perfecció (com proposava Lamarck).

Darwin va començar a desenvolupar aquestes idees com a resultat de les seves experiències durant cinc anys de viatge a la nau d’investigació britànica H.M.S. Beagle, que va navegar al voltant del món en una expedició de projecció. Darwin va fer aquest viatge per a treballar com a naturalista de la nau, per a anotar informació sobre la geologia, vida marítima, animals terrestres, plantes i gent que el Beagle descobrís
Darwin era conscient que l’idea de l’evolució era un dels temes més debatuts de l’època. Realment, havia estat part del pensament occidental desde que el filòsof grec Aristòtil va proposar que havia lleis naturals que explicaven com es va formar el món. Aquestes lleis pretenien ser alternatives als mites i històries sobre els orígens de l’univers i dels humans, que totes les cultures natives semblen generar. Un dels avis de Darwin, el Dr. Erasmus Darwin, va escriure bastant sobre l’evolució. Però el que va canviar el clima en el temps de Charles Darwin va ser que les ciències naturals s’estaven modernitzant i professionalitzant, amb les seves pròpies societats, reunions i publicacions. Això va permetre que l’evolució s’elevés al nivell de la hipòtesi científica, que podia ser provada o no per la investigació, l’evidència i un mètode de raonament.
A mitjans del segle XIX, l’idea de l’evolució va presentar un seriós desafiament, la visió que les espècies eren coses incanviables de la naturalesa. Aquest concepte va ser anomenat La Fixació de les Espècies. Una de les característiques més important de l’argument científic a favor de la “fixació” era que l’estructura de cada espècie estava basada en un model i forma ideal, i per tant no existia cap possibilitat de canvi.
No obstant, la idea de la fixació de les espècies,  no va ser satisfactòria per a tots. Alguns geòlegs i zoòlegs pensaven que les espècies podien canviar amb el temps. Per això, la possibilitat de l’evolució va ser una característica fonamental de la naturalesa, i una de les raons perquè això succeís va ser que alguns fòssils estaven sent descoberts en ambients altament “imperfectes” que no semblaven seguir la lògica de la creació, com per exemple les conquilles oceàniques descobertes, enterrades en el cim de muntanyes com els Alps.
Darwin es va preguntar si les espècies estaven determinades o eren propenses a l’evolució. Amb la intensa experiència de viure i treballar durant cinc anys en el Beagle, col·leccionant i descrivint un gran nombre i varietat d’espècimens d’història natural, es va convertir en un gran naturalista. En realitat, el millor del món. Darwin No es centrava en la similitud dels individus, més aviat, pensava que era important que els individus variessin tot i pertànyer a la mateixa espècie. Va comprendre que les variacions podien convertir-se en la matèria prima per al canvi evolutiu.
Una de les pistes que va ajudar a Darwin a acceptar totalment el principi de l’evolució va ser una espècie d’ocells anomenats sinsontes i també els fòssils.

En conclusió, l’evolució és la idea que els éssers vius pateixen transformacions al llarg del temps. Encara que pot trobar-se de forma més o menys explícita en autors molt antics.

Es a dir, la diversitat dels éssers vius es representava jeràrquicament, com una gran escala en què cada espècie ocupava un lloc determinat, més elevat com més perfecció mostrara. Amb l’extensió de les idees evolucionistes, aquesta visió del món començarà a ser qüestionada.

Charles Robert Darwin vas ser un cèlebre naturalista anglés que va explicar que totes les espècies evolucionaven al llarg del temps a partir d’ancestres comuns mitjançant la selecció natural. La va desenvolupar principalment en les seves obres L’origen de les espècies per mitjà de la selecció natural, o la lluita per l’existència en la naturalesa (1859) i La descendència de l’home i la selecció sexual (1871). El naturalista Alfred Russell Wallace havia arribat a conclusions semblants, encara que Darwin les havia formulat bastant temps abans, però no va publicar el resultat de les seves investigacions fins que va tenir coneixement que Wallace se li podia avançar. L’esmentada teoria implica que certes variacions hereditàries, morfològiques o fisiològiques, a causa de l’influència del medi ambient, afavoreixin la reproducció d’individus amb aquestes característiques que passen després a tota l’espècie o bé donen origen a una espècie diferent.

Algunes teories evolucionistes ja havien estat formulades amb anterioritat (Buffon, Blyth, Chalmers, Geoffroy Saint-Hilaire, Lamarck, Maupertuis, Wallace), sent especialment significativa la teoria formulada per Lamarck, que va influir sobre l’avi de Charles Darwin, el naturalista Erasmus Darwin. Però Charles Darwin va proposar una teoria alternativa, doncs no va acceptar les principals hipòtesis de Lamarck. Va negar la generació espontània i va afirmar que totes les formes de vida provenien d’un tronc comú. El darwinisme es recolza en dues hipòtesis fonamentals: el mecanisme de la variació i la selecció natural.

Encara que, en la seva època, encara no s’havia constatat l’existència de mutacions genètiques, Darwin estava convençut que hi havia algun mecanisme de producció de diferències entre els diferents individus i, donada la gran durada dels períodes de temps estudiats, estimava que les petites diversitats i variacions podien donar explicació de variacions de grau molt més gran. No obstant això, i encara que acceptava l’herència dels caràcters adquirits (posteriorment refutada per Weismann, el fundador de l’anomenat neodarwinisme), no va creure que l’adaptació al mitjà pogués constituir el mecanisme evolutiu, ni va creure tampoc en l’existència de cap mecanisme teleològic o finalista ocult. Darwin va sostenir que la «selecció natural» era el mecanisme fonamental de l’evolució. L’esmentada hipòtesi, fortament influenciada per les teories de Malthus, es pot resumir de la següent manera: els organismes vius produeixen més quantitat d’individus dels quals poden sobreviure i, com es dóna entre ells gran variabilitat, doncs no hi ha cap individu igual, en la lluita per la vida són eliminats aquells pitjor adaptats, pel que sobreviuen i es reprodueixen els que posseeixen les característiques més favorables. Això és el que fa que les espècies vagin evolucionant al llarg de dilatats períodes de temps. En aquest procés té un paper més important el contacte dels individus d’una espècie amb els seus congèneres i amb membres d’altres espècies, és a dir, el context de relació amb altres espècies vives, que el ocupat per les circumstàncies geològiques o climàtiques, tan importants des del punt de vista de Lamarck.

Però Darwin, al no conèixer els mecanismes reals de producció de variacions, no podia explicar les causes de la variabilitat, ni la forma com es transmetien a la generació següent. No obstant, els descobriments de G. Mendel i de la genètica moderna li van donar la raó, encara que ell no va arribar a conèixer-los.

Un dels problemes relacionats amb tota teoria biològica evolutiva és el del origen de la vida, que el darwinisme no formula, però que va influir en els nous plantejaments que estudien aquesta qüestió.