DESCARTES I LOCKE

DEURES I TEXTOS DE DESCARTES

 

TEXT 1

“Però heus ací a la fi que he tornat insensiblement on volia; car, puix que hi ha una cosa que m’és ara coneguda, que parlant pròpiament, no concebem els cossos sinó per la facultat d’entendre que és en nosaltres, i no pas per la imaginació ni pels sentits, i no els coneixem perquè els veiem, o els toquem, sinó solament perquè els concebem amb el pensament, conec evidentment que no hi ha res més fàcil de conèixer que el meu esperit.”

DESCARTES, Meditacions metafísiques

1. Expliqueu breument les idees principals del text.

Descartes creu que allò no comprovat científicament és irreal. La ciència té bases sòlides de coneixement per tal de trobar veritats absolutes que raonin el mètode per a construïr aquesta.

 

Ell començà allò anomenat escepticisme, consistent en dubtar de tot. Creia que les idees vertaderes són aquelles indubtables. Tot i així opinava que per dubtar d’una idea no la podem anomenar falsa sino que exclusivament l’estem posant en dubte.

 

Descartes exposa com a la única cosa vertadera la pròpia existència, pel fet de que pensar-la ja ens fa existir.

 

De la mateixa manera afirma que ni tan sols podem estar segurs de l’existència real del món on vivim ja que podria ésser somni, bogeria o algun tipus de manipulació.

 

2. Què significa en el text el terme el meu esperit.

L’esperit per a Descartes és referit a la 1a realitat o substància. Anomenat ànima per altres filòsofs i el “jo” de la consciència, mitjançant el qual es pot conèixer la realitat i entendre el món racionalment.

 

TEXT 2

“Després, examinant atentament el que jo era, i veient que podia fingir que no tenia cos i que no hi havia món ni lloc on em trobés, però que no podia pas fingir per això que jo no existís, sinó que, al contrari, del fet mateix que pensés a dubtar de la veritat de les altres coses, se’n derivava amb tota evidència i certesa que jo existia, mentre que, només que hagués cessat de pensar, encara que tota la resta del que havia imaginat fos veritat, no tenia cap raó de creure que jo existís; a partir d’aquí vaig conèixer que jo era una substància tal que tota la seva essència o naturalesa no era sinó pensar, i que per a existir no necessita cap lloc ni depèn de cap cosa material. De manera que aquest jo, és a dir, l’ànima, per la qual sóc allò que sóc, és enterament distinta del cos, i fins i tot és més fàcil de conèixer que aquest, i, encara que el cos no existís, l’ànima no deixaria pas de ser tot allò que és.”

DESCARTES, Discurs del mètode

1. Expliqueu breument les idees principals del text.

En aquest text l’autor fa un anàlisis de la pròpia conclusió sobre el món.

Argumenta la impossibilitat d’afirmar l’existència de qualsevol cosa degut a l’engany dels sentits.

No es pot discernir quelcom real de l’irreal, ni vertader del fals, tot i que el fet de qüestionar-nos-ho ens fa éssers existents.

 

La sentència “jo penso, per tant, jo existeixo” es refereix a el paper que juga el nostre pensament en la existència d’hom. Per tant, si no pensem, ens dissipem.

 

També observa que el fet d’existir no depèn de formes materials, essències o naturaleses sinó del pensament, és per això que el “jo” fa referència a l’anima i no al cos, per tant no ocupa tampoc lloc. Descartes afegeix que és més senzill arribar a conèixer l’ànima que no pas el cos.

 

2. Què significa en el text el terme “certesa”.

Vol dir convicció davant el raonament de pensar i com a conseqüència existir.

 

TEXT 3

“Les llargues cadenes de raons simples i fàcils, per mitjà de les quals generalment els geòmetres arriben a les demostracions més difícils, m’havien proporcionat l’ocasió d’imaginar que totes les coses que poden ser objecte del coneixement dels homes s’entrellacen d’igual forma i que, abstenint-se d’admetre com a veritable alguna que no ho sigui i guardant sempre l’ordre necessari per deduir-ne unes d’unes altres, no n’hi pot haver algunes de tan allunyades del nostre coneixement que no puguem, finalment, conèixer ni de tan ocultes que no puguem arribar a descobrir.”

DESCARTES, Discurs del mètode

1. Expliqueu breument la idea principal del text.

1. Descartes agrupa les idees en tres blocs:

 

• Fictícies, creades per la nostra ment, no sabem si son vertaderes

 

• Advantícies, captades pels sentits, tampoc podem esbrinar la seva validesa

 

• Innates, son evidents, clares i eternes. Són idubtables i vertaderes, per això que no cal demostrar-les.

 

Descartes expressa que es pot saber l’autenticitat de la idea amb la capacitat de descobrir-la i comprendre-la que posseïm.

 

El mètode d’estudi que proposa ens permet saber si es certa o falsa.

 

Descartes proposa uns pasos per a l’anàlisi. La divisió en petites parts, més simples, assegurant-nos de la claredat de la idea; després analitzem la relació d’aquestes parts simples i les ordenem correctament per a relacionar-les. Un cop relacionades aquestes podrem conèixer la veracitat de la idea.

 

2. Expliqueu eI significat de “cadenes de raons” inclosa en d’aquest text.

Es refereix al conjunt d’idees simples que formen la idea principal i més complexa que pretenem analitzar.

 

DEURES I TEXTOS AMB EXERCICIS DE JOHN LOCKE

1.- Els límits de les nostres capacitats

“Les nostres capacitats són les adequades al nostre estat i als nostres interessos. Perquè, tot i que la compressió del nostre enteniment quedi molt curta respecte a la vasta extensió de les coses, tindrem motius suficients per lloar el generós autor del nostre ser per aquella porció i grau de coneixement que ens ha concedit, tan per sobre de tots els altres habitants de la nostra morada. […] La làmpada que ens dóna llum brilla prou per a tots els nostres menesters.”

Assaig sobre l’enteniment humà, Introducció, n. 5.

2.- La ment, tabula rasa

“Suposem, doncs, que la ment sigui, com es diu, un paper en blanc, net de tota instrucció, sense cap idea. Com arriba llavors a tenir-la? D’on es fa la ment amb aquesta prodigiosa quantitat que la imaginació il·limitada i activa de l’home ha enregistrat en ella, amb una varietat gairebé infinita? A aquestes preguntes contesto amb una sola paraula: de l’experiència.”

Assaig sobre l’enteniment humà, 1, 2.

3.- Els dos orígens de les idees

“L’enteniment no coneix cap idea que no sigui de les que rep d’un d’aquests dos orígens: «els objectes externs doten la ment d’idees i qualitats sensibles», que són totes aquestes percepcions diferents que es produeixen en nosaltres; i «la ment dota a l’enteniment amb idees de les seves pròpies operacions».”

Assaig sobre l’enteniment humà, l.2, cap. 2, 5.

4.- El mecanisme de la sensació

“De la mateixa manera que es produeixen en nosaltres les idees de les qualitats originàries, podem pensar que es produeixen les de les qualitats secundàries, és a dir, per l’actuació de partícules insensibles sobre els nostres sentits. Perquè resulta clar que existeixen, i en gran quantitat cossos tan petits que no podem descobrir pels nostres sentits ni el seu volum, ni la seva forma, ni el seu moviment, com evidentment ocorre amb les partícules de l’aire i de l’aigua, i amb altres moltíssim més petites que aquestes. Potser tan petites respecte a les partícules de l’aire i de l’aigua com ho són aquestes respecte a un pèsol o a un granit. Suposem, perquè, que els diferents moviments i formes, volum i nombre de les dites partícules provoquen en nosaltres, quan afecten els diversos òrgans dels nostres sentits, aquestes sensacions diferents que ens produeixen els colors i olors dels cossos: que una violeta, per exemple, per l’impuls d’aquestes partícules insensibles de matèria, de forma i volum particulars, en els diferents graus i variacions dels seus moviments, faci que les idees de color blau i de l’aroma suau d’aquesta flor es produeixin en la nostra ment, perquè no és gaire més impossible creure que Déu hagi unit semblants idees a moviments amb què no guarden cap similitud, que ho és pensar que hagi unit la idea de dolor al moviment d’un tros d’acer que esquinça la nostra carn, moviment respecte a què aquesta idea de dolor no té cap similitud.”

Assaig sobre l’enteniment humà, l.2, cap. 8, n. 13.

5.- Fonaments del poder polític

«Tots els homes són, com hem dit, lliures, iguals i independents per naturalesa i ningú no pot, doncs, ésser privat d’aquesta condició ni ésser sotmès al poder polític de ningú sense el seu propi consentiment».

6.- Fonaments del dret a la revolta

• 225.- «El poble està disposat a tolerar greus errors per part de qui governa, moltes lleis equivocades i inoportunes i totes les relliscades de la feblesa humana sense murmurar ni sublevar-se, però si una llarga rècula d’abusos, prevaricacions, i artificis, tots dirigits a un mateix fi, li posen en evidència les intencions dels governants i s’adona inevitablement d’allò que l’oprimeix i d’on el volen menar, no serà gens estrany que es desvetlli i faci tots els possibles per posar la llei en mans de qui li pugui garantir que perseguirà els fins pels quals el govern havia estat erigit. Si no és així, els noms antics i les formes de govern enganyívoles són molt pitjors que l’estat de natura o la pura anarquia, perquè els inconvenients són igualment greus i immediats i, en canvi, el remei és molt més llunyà i difícil».

 

Preguntes sobre els textos epistemològics de Locke (1, 2, 3, 4, 5 i 6)

1.- Explica amb paraules teves quines opinions defensa explícitament Locke en cada text.

1: Locke explica en aquest text que només captem una part d’allò que ens envolta. Tot i així aquesta petita part es suficient per a crear coneixements útils per als humans.

2: L’autor argumenta en aquest text que la única manera de generar coneixement és l’experiència, gràcies a les quals acabem condicionant la percepció de la realitat. Són per a ell inexistents les idees innates o qualsevol estructura contraria a la nuetat de la ment en nèixer.

3: Locke diferencia dos tipus d’idees: Idees simples de sensació, fruït de l’experiència externa captada pels sentits o idees simples de reflexió, provinents de l’experiència interna, és a dir, del reflex dels coneixements mentals.

4: Les capacitats dels objectes provenen d’idees simples de sensació captades mitjançant els sentits i n’hi ha de dos tipus: qualitats originàries, objectives i immutables mitjançant la percepció, com ara l’extensió, la forma o el moviment i qualitats secundàries, invisibles (en quant a les parts que les formen) i subjectives, com els colors o les olors.

5: Degut a la convicció de l’autor de la llibertat i igualtat de l’home, aquest creu que el govern ideal és aquell on la llibertat es troba menys restringida. S’han de consensuar entre governants i homes per tal d’aplicar la llei natural (dret a la llibertat i a les possessions).

6: Locke opina que el poble perdonarà errors i equivocacions ja que es pròpiament humà, sempre que aquests no estiguin fets de manera conscient i amb finalitats contràries a allò pel qual es va escollir aquell govern. En el cas que els dirigents treballessin sense tenir en compte els interessos d’aquells que representen, aquests no dubtaran en sublevar-se.

 

2.- Relaciona les idees defensades en cada text amb opinions diferents que s’han donat sobre cada tema al llarg de la història del pensament, especialment amb Plató o Descartes.

Tant Descartes com Plató estarien en desacord amb el primer text ja que opinen que el coneixement s’ha d’assolir mitjançant el raonament lògic i no l’experiència, ja que els sentits ens enganyen. Descartes mantindria que la única manera de obtenir coneixement és utilitzar el métode d’estudi, és a dir, desglossar la idea percebuda per tal d’assegurar-nos que es verdadera.

El segon text el podríem tornar a comparar amb Descartes, trobaríem un fort desacord en l’existència de les idees innates ja que per Descartes no només existeixen sinó que a més a més aquestes serien les úniques innegables o vertaderes en canvi per Locke les importants són fruït de l’experiència, les quals per a Descartes són força enganyoses.

En el tercer text podríem comparar amb Plató el fet de que ell només considera idees les segones, és a dir, les que són fruit de la reflexió ja que les altres són només ombres de les idees i no permeten el coneixement.

Referent al quart text, crec que Plató no coincidiria amb la immutabilitat de la percepció de les idees originàries, degut a que els sentits ens enganyen i quelcom pot semblar que està en moviment quan està parat realment (pujat a un tren amb un altre a la via contigua et dona la sensació que el tren que es mou és el teu, més tard te’n adones que era l’altre), el mateix passa amb els tamanys i les distàncies (segons les perspectives poden variar).

Altre cop Plató es trobaria en un fort desacord amb el cinquè text ja que per a ell les llibertats de l’individu estan limitades a allò que el savi creu que beneficia tant a l’individu com a la societat a la qual resideix, i si és necessari anteposar els aquesta convicció a la llei natural, es farà (els guardians i els savis no tenien possessions ni lliure albir).

Finalment al sisè text trobem una forta oposició al pensament platònic per una banda i una gran coincidència per a l’altra. Plató no estaria gens d’acord amb la sublevació del poble per a l’expulsió dels governants, ja que no creu que els savis facin les coses malament, tot i que si que coincideix en l’aspecte que el governant ha de vetllar pels interessos de la comunitat a la qual representa.