DEURES DE DESCARTES I DEURES DE LOCKE

TEXT 1

“Però heus ací a la fi que he tornat insensiblement on volia; car, puix que hi ha una cosa que m’ és ara coneguda, que parlant pròpiament, no concebem els cossos sinó per la facultat d’ entendre que és en nosaltres, i no pas per la imaginació ni pels sentits, i no els coneixem perquè els veiem, o els toquem, sinó solament perquè els concebem amb el pensament, conec evidentment que no hi ha res més fàcil de conèixer que el meu esperit.”

DESCARTES, Meditacions metafísiques

1. Expliqueu breument les idees principals del text.

En el text Descartes parla sobre la primera veritat o primera substància: Jo com a existència pensant, la ”res cogitaes”. Descartes s’adona de que existeix per què està pensant ja que a l’hora de dubtar no pot dubtar que està pensant i que de l’única manera d’arribar al ”JO” és pensant i no a través dels sentits ja que aquests només ens donen informació sobre el cos al qual arribem després del JO.

2. Què significa en el text el terme el meu esperit.

El terme esperit Descartes el relaciona a l’ànima, de la qual no es pot dubtar de la seva existència, que ha estat creada per Déu (res infinita) i que és immortal. Descartes separa esperit de cos i diu que són substàncies separades.

TEXT 2

“Després, examinant atentament el que jo era, i veient que podia fingir que no tenia cos i que no hi havia món ni lloc on em trobés, però que no podia pas fingir per això que jo no existís, sinó que, al contrari, del fet mateix que pensés a dubtar de la veritat de les altres coses, se’n derivava amb tota evidència i certesa que jo existia, mentre que, només que hagués cessat de pensar, encara que tota la resta del que havia imaginat fos veritat, no tenia cap raó de creure que jo existís; a partir d’ aquí vaig conèixer que jo era una substància tal que tota la seva essència o naturalesa no era sinó pensar, i que per a existir no necessita cap lloc ni depèn de cap cosa material. De manera que aquest jo, és a dir, l’ ànima, per la qual sóc allò que sóc, és enterament distinta del cos, i fins i tot és més fàcil de conèixer que aquest, i, encara que el cos no existís, l’ ànima no deixaria pas de ser tot allò que és.”

DESCARTES, Discurs del mètode

1. Expliqueu breument les idees principals del text.

En el text, Descartes parla de l’antropologia i planteja el problema de la pròpia existència  i afirma que per molt que dubti de tot, de l’única cosa de la que no pot dubtar es de que està dubtant per tant, arriba a la primera veritat ” Res cogitaes”, jo com a existència pensant. El que Descartes afirma és: ”Jo existeixo perquè me’n adono de que estic pensant”. És a dir, Descartes se’n adona de que no pot dubtar de l’existència de la seva ànima i aquesta, encara que no ha existit des de sempre, és immortal.

Per Descartes, ànima i cos són dues substàncies separades i encara que el cos mori, l’ànima no desapareix ja que és immortal ( similitud amb Plató ). Compara el cos amb una vaixell controlat i conduit per l’ànima. Si l’ànima no té cap perturbació, serà la mateixa sempre encara que el cos es faci vell ja que no són de la mateixa realitat.

2. Què significa en el text el terme “certesa”.

En el text, el terme certesa fa referència a quelcom indubtable i verdader del que no es pot dubtar la seva existència.

TEXT 3

“Les llargues cadenes de  raons simples i fàcils, per mitjà de les quals generalment els geòmetres arriben a les demostracions més difícils, m’ havien proporcionat l’ocasió d’ imaginar que totes les coses que poden ser objecte del coneixement dels homes s’ entrellacen d’ igual forma i que, abstenint-se d’ admetre com a veritable alguna que no ho sigui i guardant sempre l’ordre necessari per deduir-ne unes d’ unes altres, no n’ hi pot haver algunes de tan allunyades del nostre coneixement que no puguem, finalment, conèixer ni de tan ocultes que no puguem arribar a descobrir.”

DESCARTES, Discurs del mètode

1. Expliqueu breument la idea principal del text.

Per Descartes, tot fet té la seva causa i totes les ciències es basen en conèixer les causes de les coses i per això arriba a la conclusió que pot fer el mateix amb les idees i per sortir de dubtes sobre si una idea és veritable o falsa fa servir un mètode que es basa en 4 criteris:

El primer criteri d’evidència es basa en contemplar una sèrie d’idees per veure quines són clares i distintes i quines són obscures i confuses. El segon pas és el de l’anàlisi. Quan ens trobem amb una idea que no es clara, l’hem d’analitzar i dividir i separar els seus elements.
El tercer pas és la síntesi, que es basa en encadenar de manera lògica els elements separats, per així veure clarament la idea confusa.
El quart pas és recapitular. No fiar-se del nostre coneixement i tornar-lo a analitzar de dalt a baix un altre cop. S’ha de repetir el mètode per veure si ho hem fet bé i arribar a una conclusió. Finalment, s’arriba a la part pràctica on cal posar-ho en pràctica.

2. Expliqueu eI significat de “cadenes de raons” inclosa en d’ aquest text.

En el text, el terme ”cadenes de raons” fa referència als passos que es segueixen aplicant el seu mètode per sortir de dubtes.

DEURES I TEXTOS AMB EXERCICIS DE JOHN LOCKE

1.- Els límits de les nostres capacitats
“Les nostres capacitats són les adequades al nostre estat i als nostres interessos. Perquè, tot i que la compressió del nostre enteniment quedi molt curta respecte a la vasta extensió de les coses, tindrem motius suficients per lloar el generós autor del nostre ser per aquella porció i grau de coneixement que ens ha concedit, tan per sobre de tots els altres habitants de la nostra morada. […] La làmpada que ens dóna llum brilla prou per a tots els nostres menesters.”
Assaig sobre l’enteniment humà, Introducció, n. 5.

John Locke defensa que els sentits són la base del coneixement. No refusa la raó però no la considera com el punt de partida per conèixer el món. Per Locke, mai podrem conèixer el món tal com és, tot es basa en probabilitats molt altes. Lo important no és saber si és món és tal com el veiem sinó si el que veiem és cert i si els altres també ho veuen. Per això quan algú no pot veure o escoltar percep el món de manera diferent.

2- Descartes, fundador de la teoria racionalista, diu que no ens hem de fiar dels sentits sinó de la raó. Considera al raó com a punt de partida del coneixement ja que diu que els sentits en enganyen. Amb la raó arriba a descobrir tres realitats: Jo, Déu i el Món.

2.- La ment, tabula rasa
“Suposem, doncs, que la ment sigui, com es diu, un paper en blanc, net de tota instrucció, sense cap idea. Com arriba llavors a tenir-la? D’on es fa la ment amb aquesta prodigiosa quantitat que la imaginació il·limitada i activa de l’home ha enregistrat en ella, amb una varietat gairebé infinita? A aquestes preguntes contesto amb una sola paraula: de l’experiència.“
Assaig sobre l’enteniment humà, 1, 2.

1- Per Locke, quan naixem la nostra ment és un full en blanc ( tabula rasa ). El coneixement es fonamenta a partir de l’experiència. Aquesta experiència prové tan de l’exterior com de l’interior. Per John Locke no hi ha idees innates i diu que tampoc les necessitem i, encara que sembli que les idees innates existeixen, Locke defensa que sense un coneixement previ no podrem conèixer res. Els sentits són el punt de partida del coneixement i no la raó.

2- Al contrari que Locke, Descartes defensa que les idees innates existeixen, és a dir que quan naixem ja les tenim. Aquestes idees són eternes i veritables des de sempre i han sigut creades per Déu( res infinita ).Un exemple d’aquest tipus d’idea: algú d’aquesta classe és el més gran o el més jove. No ens fa falta mirar els DNIs per saber que això és veritat. Però per Locke, si no sabem el que és la vellesa o la juventud no podrem saber què significa aquesta idea.

3.- Els dos orígens de les idees
“L’enteniment no coneix cap idea que no sigui de les que rep d’un d’aquests dos orígens: «els objectes externs doten la ment d’idees i qualitats sensibles», que són totes aquestes percepcions diferents que es produeixen en nosaltres; i «la ment dota a l’enteniment amb idees de les seves pròpies operacions».“
Assaig sobre l’enteniment humà, l.2, cap. 2, 5.

1- Per John Locke hi ha dos tipus d’idees: les simples i les complexes. Les simples són aquelles idees que no es poden dividir en idees més senzilles i les complexes són aquelles que fabrica la nostra ment. Les idees simples es poden classificar a l’hora en dos grups: idees simples de sensació, que són les qualitats de les coses i el que les coses produeixen en nosaltres i idees simples de reflexió, que són idees conscients quan tenim una idea simple de sensació. Per exemple: olorar, veure, tocar, etc.

Les idees complexes, fabricades per la nostra ment a partir d’idees simples poden ser:

Idees complexes de mode: són generalitzacions que fem a partir de tenir diferents idees simples de sensació.

Idees complexes de substància: quan veiem una idea simple de sensació, com per exemple l’olor de poma, creiem que darrera d’aquesta idea hi ha d’haver alguna cosa que la produeix. No sempre hi ha d’haver alguna cosa que ho produeix. Quan veiem una poma, no veiem la idea de poma sinó que veiem el seu color o la seva forma.

Idees complexes de relació: establim relacions entre dues idees simples. Com per exemple, les ulleres que estan sobre la taula. No és una característica de les ulleres estar a sobre la taula. Nosaltres establim aquesta relació.

2- Descartes en canvi, classifica les idees d’una altra manera:

Idees adventícies: són les idees que provenen de l’exterior.

Idees factícies: són idees creades per la nostra ment i poden ser verdaderes o falses com per exemple: una muntanya d’or o la Terra es mou al voltant del Sol.

Idees innates: idees verdaderes des de sempre.

4.- El mecanisme de la sensació
“De la mateixa manera que es produeixen en nosaltres les idees de les qualitats originàries, podem pensar que es produeixen les de les qualitats secundàries, és a dir, per l’actuació de partícules insensibles sobre els nostres sentits. Perquè resulta clar que existeixen, i en gran quantitat cossos tan petits que no podem descobrir pels nostres sentits ni el seu volum, ni la seva forma, ni el seu moviment, com evidentment ocorre amb les partícules de l’aire i de l’aigua, i amb altres moltíssim més petites que aquestes. Potser tan petites respecte a les partícules de l’aire i de l’aigua com ho són aquestes respecte a un pèsol o a un granit. Suposem, perquè, que els diferents moviments i formes, volum i nombre de les dites partícules provoquen en nosaltres, quan afecten els diversos òrgans dels nostres sentits, aquestes sensacions diferents que ens produeixen els colors i olors dels cossos: que una violeta, per exemple, per l’impuls d’aquestes partícules insensibles de matèria, de forma i volum particulars, en els diferents graus i variacions dels seus moviments, faci que les idees de color blau i de l’aroma suau d’aquesta flor es produeixin en la nostra ment, perquè no és gaire més impossible creure que Déu hagi unit semblants idees a moviments amb què no guarden cap similitud, que ho és pensar que hagi unit la idea de dolor al moviment d’un tros d’acer que esquinça la nostra carn, moviment respecte a què aquesta idea de dolor no té cap similitud.”
Assaig sobre l’enteniment humà, l.2, cap. 8, n. 13.

1- En el text Locke parla sobre les qualitats sensibles de les coses. Per l’autor les idees simples de sensació poden ser de qualitats primàries i de qualitats secundàries. Les primeres són qualitats que ja es troben en les coses, que no depenen de nosaltres per a que es produeixin com per exemple, la taula que té una forma rectangular o és de fusta. Són qualitats que ja es troben en les coses. Les segones són les sensacions que les coses produeixen en mi quan les veig. Com per exemple, quan toco una taula em provoca fredor i llisor.

2- Per Descartes, el que són idees simples de sensacions de qualitats secundàries per a Locke, ell les anomena idees adventícies que son aquelles que provenen de fora, les sensacions que ens produeixen les coses.

5.- Fonaments del poder polític

«Tots els homes són, com hem dit, lliures, iguals i independents per naturalesa i ningú no pot, doncs, ésser privat d’ aquesta condició ni ésser sotmès al poder polític de ningú sense el seu propi consentiment».

1- Locke va elaborar una tesi central del liberalisme clàssic en oposició al republicanisme. Per a Locke l’individu, en raó dels drets naturals de la seva consciència, és la font de tota autoritat legítima. Per a John Locke l’individu és sobirà com a tal per naturalesa, no com a membre d’un grup polític. El contracte social, que es basa en el consentiment, no fonamenta els drets, sinó que els perfecciona. I sense consentiment no hi pot haver govern legítim.

2- En aquest aspecte, Plató també diu que els governant no han d’abusar el poder però per ell el millor govern no és la democràcia sinó l’aristocràcia i la monarquia.

6.- Fonaments del dret a la revolta

§ 225.- «El poble està disposat a tolerar greus errors per part de qui governa, moltes lleis equivocades i inoportunes i totes les relliscades de la feblesa humana sense murmurar ni sublevar-se, però si una llarga rècula d’abusos, prevaricacions, i artificis, tots dirigits a un mateix fi, li posen en evidència les intencions dels governants i s’adona inevitablement d’allò que l’oprimeix i d’on el volen menar, no serà gens estrany que es desvetlli i faci tots els possibles per posar la llei en mans de qui li pugui garantir que perseguirà els fins pels quals el govern havia estat erigit. Si no és així, els noms antics i les formes de govern enganyívoles són molt pitjors que l’ estat de natura o la pura anarquia, perquè els inconvenients són igualment greus i immediats i, en canvi, el remei és molt més llunyà i difícil».

1-  Per John Locke, triarem a les persones que faran complir les lleis però no les creen. Les lleis les fa el govern que haurem triat perquè faci les lleis al nostre gust. Per què tot això funcioni ens cal llibertat de triar a qui volem que ens que ens representi. Ha de poder triar tothom i en secret i el resultat només es pot conèixer quan hagi votat tothom.

Les persones que exerceixen el poder, han d’estar d’acord a que tinguin una vigilància per que no abusin del poder. Si la persona que hem triat no fa el que ha de fer, recuperem el poder que li hem donat i escollim a un altre. Els governants han de fer allò pel que els hem triat. No importa si ens agrada com ho fan o no. Lo important és que facin el que han de fer.

2- Comparat amb Plató, per John Locke els bons governants són aquells que fan complir les lleis i fan allò que han de fer. S’han de preocupar pels ciutadans. En canvi, per Plató, els bons governants són els savis que saben el que és el bé i la justícia i podran fer lleis justes.

Materials d’ajuda per respondre les preguntes:

A diferència del racionalisme, l’empirisme considera que tot allò que coneixem a través dels sentits compleix amb la regla d’evidència. El límit de l’evidència és el límit dels sentits corporals (externs o interns). Descartes havia escrit amb ironia sobre les limitacions del ‘bon sens’, que en canvi per a Locke és suficient (‘brilla prou’) per guiar-nos en la tasca de conèixer. Segons Locke, la ment no pot produir idees espontàniament. No coneixem amb els sentits, sinó amb la ment. Però la ment el que fa és construir o posar ordre en les percepcions que provenen de l’experiència. Aquesta és una diferència central amb el racionalisme. Per a l’empirisme totes les idees deriven de les impressions i sensacions que provenen de l’experiència. Però l’experiència no només prové dels sentits corporals externs. També tenim experiència dels nostres estats emocionals interns (joia, tristesa, gaudi, por…). El coneixement del que Locke anomena ‘les pròpies operacions de la ment’ no és innat, sinó que deriva de les nostres experiències. Locke té, com la física de la seva època, una concepció corpuscular de la realitat, constituïda per àtoms o corpuscles que s’associen. D’aquí en derivarà una concepció psicologista del coneixement. Coneixem per associació i combinació de les impressions que produeixen idees.