El nom de la rosa

Filosofia Medieval i Cristianisme

Per comprendre tots els aspectes referents a la filosofia medieval que apareixen en aquesta pel.lícula, primer cal comprendre els orígens de la escolàstica i la crisi que va viure en el camp filosòfic i teològic. D’aquesta manera podrem situar-nos millor en el context històric i el debat intel.lectual d’aquesta pel.lícula.

La patrística i l’escolàstica

Al principi, pocs segles després de la activitat dels primers grups cristians dins de l’Imperi Romà, apareix la Patrística com el primer cristianisme de la història i es difon ràpidament per tot l’imperi que estava en decadència. La concepció patrística del cristianisme està basada, principalment, en la interpretació de Sant Pau de la doctrina de Jesucrist. Aquesta doctrina, basada en una interpretació merament religiosa de la vida de Crist, està dirigida a la gent inculta generalment, i no ofereix cap mena de solució basada en la raó. Reemplaça la raó completament per l’acte de fe i la revelació, la fe no és conseqüència de la raó i la raó no és útil, creure és un do independent d’aquesta. Aquesta religió per a la gent inculta i senzilla que s’estén tan ràpidament, planteja el problema que, en arribar aquesta al poder i ser cristianitzat l’Imperi, persegueix a la resta de religions i, el més important, persegueix i condemna tot el saber «pagà» grec de l’antiguitat.

Agustí, un romà convertit al cristianisme, veu la enorme necessitat de reconciliació entre aquest saber racional de l’antiguitat i la religió cristiana com a creença i doctrina. En altres paraules, Agustí troba la necessitat que el cristianisme sigui convertit en una religió per a la gent culta i la intel·lectualitat de la època.

En la seva obra, Agustí fusiona la visió cristiana de la salvació i la fe amb la de la filosofia grega, principalment la obra de Plató; i neix la escolàstica, el cristianisme de la gent culta, un cristianisme que permeti conservar, en els temps d’enorme decadència que van seguir, una solidesa cultural i un legat intel·lectual.

La escolàstica, adopta com a elements principals de la filosofia platònica, l’idealisme d’aquest, que defensa que les idees existeixen separades de les coses en el món intel·ligible (món de les idees). Les idees existeixen en Déu, ell les havia d’haver pensat primer, en crear l’Univers. La relació amb cos i ànima. Per una banda la part material de la persona, el cos que és la gàbia de l’ànima. D’aquesta manera complir els desitjos del cos és converteix en pecat. L’ànima en canvi, ha d’aspirar a la purificació per tornar al món de les idees. En el cas del cristianisme per contemplar al Déu creador (en ell es troben les idees). El concepte de savi ascètic. Per Plató manaven els savis d’aquí en deriva la futura jerarquia de l’església de la vida política. En aquesta organització els savis que en aquest cas són els sants han de dirigir. D’aquesta manera, es forma més o menys l’església catòlica com l’entenem actualment. En conclusió, la escolàstica, tot i que manté una relació entre raó i fe en la religió, la raó és sotmet a l’acte de fe i a la revelació.

La escolàstica, que neix al principi d’una època de gran decadència, permet mantenir un legat cultural al llarg d’aquest període, que queda protegit en els monestirs on els monjos es dedicaven a traduir i copiar llibres per tal que no es perdés el saber antic. Aquests monestirs representaven a més els pilars de la societat d’aquest període ja que en ells es trobava tot el coneixement i legat cultural i tenien un gran poder polític.

Neix la ordre benedictina com a primera ordre sacerdotal basada en els ideals de savi asceta els quals tenen la tasca de mantenir aquest legat i dirigir els monestirs i la vida social de la època. Malgrat tot, a mesura que passa el temps la reflexió de la escolàstica no avança cap a res de nou. A mesura que es comença a sortir de l’àmbit de declivi en què va néixer la escolàstica, aquesta queda encallada en la mateixa posició, i per la subordinació que implica de la raó a la revelació i la fe, dificulta el progrés intel·lectual tant científic com filosòfic que comença a sorgir no només fora de la religió, sinó dins d’aquesta mateixa. Es donen les primeres inestabilitats dintre de l’església que en la alta edat mitjana provoca el sorgiment de moviments protestants. Comença la crisi de l’escolàstica.

La crisi de l’escolàstica

La crisi de l’escolàstica aborda una gran quantitat de temes, tanmateix, el més important que cal veure, perquè és el que més condiciona la nova relació entre fe i raó, és el problema dels universals.

Els universals són els conceptes que formen l’univers és a dir tot. Segons els nominalistes en el fons quan ens referim a les coses i els hi posem noms aquests no expressen la idea de la cosa només són noms compartits que hem establert per entendre el món des de la nostra realitat. (seria com el que diu Gòrgies). Llavors nosaltres només procurem comprendre el món humilment a partir de les nostres experiències i amb aquestes posem noms a les coses. Per tant, no comprenem els universals (idees). En el cas dels nominalistes moderats, dirien que les idees només les comprèn déu. En canvi, els nominalistes radicals sostenen que els universals no existeixen. D’aquesta manera els nominalistes, tenien una postura més escèptica o fins i tot m’atreviria a dir relativista, ja que no creuen en idees o veritats absolutes o almenys la nostra comprensió d’aquestes. Aquest model de pensament permetia fer una separació entre fe i raó, ja que aquesta no contradeia la seva creença en déu.

Respecte aquest debat trobem altres corrents com els realistes que creuen que els universals existeixen és a dir que hi ha veritats absolutes com per exemple, un sol concepte de justícia, bellesa etc. Però fan una separació com Plató i estableixen que les idees, els universals es troben en déu i formen la nostra realitat. També, tenim els realistes moderats model de pensament introduït per Tomàs d’Aquino. Segons ell, els universals es troben en déu, en la ment humana i en la cosa en si a la qual es refereix. D’aquesta manera Tomàs fa una síntesi amb l’idealisme i dualisme ontològic de Plató, i amb la idea d’Arístótil de que l’essència de les coses també es troba en les coses en si i pot ser entesa per la ment humana.

En l’escolàstica destaquen altres discussions una de les més destacables també és la relació entre l’església i el poder polític.

Arriben també, de l’àrab, textos d’Aristòtil, que impulsen una reconstrucció del saber i de la religió; i es creen les primeres universitats laiques. En la inestabilitat de la escolàstica i l’església, apareix la Santa Inquisició (molt protegida i ajudada per la ordre dels dominics) per tal de protegir el poder de l’Església i controlar la divulgació d’idees perjudicials per a aquesta.

Apareix, també, en el mateix context de crisi de la escolàstica, una important ordre cristiana, la ordre franciscana influenciada per Francesc d’Assís, la qual defensa una nova visió del cristianisme que abandona la escolàstica i basa la religió en una fe i una creença senzilles.

Els franciscans vivien de la caritat i es basaven en els evangelis per predicar la pobresa i la humilitat.

Aquesta ordre, també era nominalista i per aquest motiu defensava una separació de la religió i la política i el poder. Ja que l’església, només te la missió de predicar els valors de la doctrina de Crist.

Al contrari que la escolàstica, que permetia només a alguns savis elevar-se a la contemplació de la veritat per la raó; el nominalisme franciscà adopta una postura més humil davant de la veritat. Afirma que la veritat no s’assoleix a través de la raó i no pot ser entesa sinó per Déu; l’home, la única cosa que pot fer és confiar en Déu per la fe i mitjançant la raó, intentar donar explicació a les seves experiències. És a dir l’ús de la ciència on li sigui possible. El coneixement de la religió no està reservat a uns pocs savis i sants encarregats de dirigir l’Església, sinó que és una religió oberta a tothom, basada únicament en la lectura del evangelis i en una fe sostinguda en el sentiment. En conclusió, la ordre franciscana promulga principalment la fe separada de la ciència i la institució religiosa separada de la institució política.

Pel.lícula

Simbolització dels personatges

Alguns dels personatges que apareixen en la trama fan referència i a personatges històrics reals. A més reflecteixen alguns aspectes de la manera de pensar d’aquests.

Guillem d’Ockham i Guillem de Baskerville:

En la doctrina franciscana i nominalista, destaca Guillem d’Ockham En la pel·lícula, el personatge de Guillem de Baskerville el representa i ho podem observar en diversos elements. Ambdós personatges tenen un ideologia nominalista i escèptica. A més, els dos són grans representants de la doctrina franciscana, i busquen una separació entre la fe i la raó.

Baskerville intenta buscar una explicació racional i senzilla als assasinats de l’abadia. A més simbolitza el progrés cap a una separació de l’autoritat de la religió i la fe amb la de la ciència i la raó, el nominalisme com a solució del problema dels universals, i la introducció de la obra d’Aristòtil en el pensament de la època. De fet en la pel.lícula se’l amb alguns objectes, com unes ulleres, un rellotge de sorra etc. Que em fan pensar que són objectes amb els que es serveix per entendre el món des de la ciència. Aquest detall referma més la similitud que té Baskerville amb Ockham i la seva creença ferma en la raó i la ciència.

A diferència dels altres monjos no cau en supersticions i procura anar més enllà d’aquestes per descobrir la veritat.

Guillem de Baskerville i Adso de Melk, poden simbolitzar al detectiu Sherlock Holmes i el seu acompanyant Watson de la obra de Conan Doyle. S’hi assemblen per l’actitud detectivesca de Guillem i la seva intel.ligència en la relació dels fets fixant-se en els detalls.

Jorge Luis Borges i Jorge de Burgos:

Jorge de Burgos en la pel.lícula és un monjo de l’abadia cec i molt vell que representa a l’escriptor argentí Jorge Luis Borges. Aquest personatge és representat com algú ingeniós i intel·ligent. És un dels responsables dels assasinats del monestir. Personalment penso que aquest personatge simbolitza l’intent de mantenir les idees de l’escolàstica intactes, és a dir de fer prevaldre per sobre de la raó, l’autoritat de l’esglèsia i la fe en déu.

Aquest pensament el veïem reflectit sobretot en procurar eliminar el riure perquè aquest és un pecat que perversa els homes.

Entre Borges i Burgos trobem algunes similituds físiques i psíquiques. La edat avançada dels dos personatges, la ceguera i que els dos treballin de bibliotecaris i la semblança en els només, són exemples que fan evident la representació de l’escriptor argentí. És possible que l’autor d’aquesta obra, Eco Umberto volgués fer un homenatge a l’autor. També cal destacar que malgrat que el personatge és cec mostra l’aparença d’un home intel·ligent. Es creu que aquest personatges, és un homenatge a l’escriptor i vol mostrar que es tractava d’una persona sabia i astuta.

El riure

El motiu dels assasinats comesos a l’abadia, és el Segons Llibre de Poètica d’Aristòtil. Aquest fa referències a la religió però mitjançant la burla i la comèdia. Com que segons Burgos el riure perversa a les persones i pot portar pel mal camí fent desaparèixer la por i creure en idees equivocades tal com comenta Burgos, aquest no pot ser mostrat a ningú. La por s’ha de mantenir perquè d’aquesta manera es pot tenir un millor control del pensament en el dogma cristià. Personalment penso que Burgos és conseqüent amb uns valors que afirmen una veritat absoluta, és a dir el llibre simbolitza l’amenaça a les idees ja establertes per la escolàstica i aquestes idees són inqüestionables. Per aquest motiu el llibre és amagat perquè es mantingui l’autoritat de la religió mitjançant l’església i el poder dels monestirs.

Burgos responsable en part dels assassinats, en una escena de la pel.lícula discuteix amb Baskerville sobre el riure. En aquesta escena expressa que el riure és un pecat, un producte del dimoni.

L’amor

En una escena de la pel·lícula, Adso de Melk té relacions sexuals amb una dona del poble. Guillem no tarda en descobrir-ho, però deixa que sigui Adso qui decideixi si vol o no explicar-li el que ha passat. Adso decideix explicar-li al seu mestre el que ha passat en confessió però aquest li demana que ho faci com a amic i no per por o remordiments o bé perquè així sigui la religió. En aquesta actitud de Baskerville podem veure una actitud en la meva opinió més comprensiva i fins i tot relativista. En el sentit que les seves creences com a nominalista i franciscà el fan valorar la situació considerant que hi ha sempre una causa o motiu per el qual les persones prenen decisions i aquesta causa sempre va acompanyada de la realitat que l’envolta. En aquest cas l’aparença que em dona Adso és la de un jove confós, innocent i bondadós. Finalment Adso reconeix que s’ha enamorat de la noia i expressa que desitja el seu benestar. Baskerville comenta que la religió sempre mostra la dona com un ésser malvat del dimoni. Bàsicament tenien una concepció de la dona molt masclista. De fet, en una escena, un monjo comenta a Adso que la única que es salva és la Verge Maria que és pura gràcies a déu.

Pel que fa a l’opinió de Baskerville podem extreure que Guillem en el fons no comparteix aquesta concepció de la dona amb el dogma cristià.

Ja que creu que a la vida li mancarien emocions sense l’amor i expressa que déu no pot haver creat un ésser tan terrible com el representa la religió

L’amor es viu de manera diferent segons el personatge. Guillem pel que diu es pot interpretar que entén l’amor com la seva passió per la filosofia i la ciència.

Els monjos benedictins en canvi l’entenen com l’amor a déu. En canvi Adso ho viu de manera molt passional i sent que vol el benestar de la noia.

Un detall curiós que vull destacar, és que en tota la història podríem qualificar a Guillem com el personatge racional i Adso com l’emocional. Penso que aquesta observació es pot observar com la recerca de l’equilibri de la persona racional, emocional i espiritualment.

El final

Al final de la pel·lícula podem veure que Adso explica que va haver de prendre una decisió. Aquesta decisió consistia en quedar-se amb la dona la qual ell està enamorat, o marxar amb el seu mestre. Adso finalment decideix marxar amb Baskerville. Llavors el narrador que és el deixeble quan ja és gran explica que no s’arrapanteix de la seva decisió perquè va aprendre molt del seu mestre. Tot i així mai va poder oblidar a la única dona que un dia va estimar.

Significat del títol

El nombre de la rosa no té un significat determinat, és a dir l’autor va expressar que aquest tenia tants significats que estava a la lliure interpretació de cadascú.

Personalment opino que aquest títol fa referència al nominalisme. És a dir d’una idea o un concepte que creus conèixer al final no et queden més que els noms amb els que tu creus conèixer allò. Però aquests només són paraules que ens van servir per interpretar les coses per tant és possible que en el fons no coneguem l’essència d’una rosa com tampoc de qualsevol altre cosa.

Discussió entre benedictins i franciscans

Durant la pel·lícula té lloc una disputa teològica entre els franciscans i uns enviats del papa per debatre si l’església ha de ser pobre o per altra banda ha de mantenir el poder.

Els franciscans utilitzen d’argument que jesús era pobre tal i com ho prediquen els evangelis i que per aquest motiu han de seguir el mateix exemple que ell. Tanmateix els enviats del papa responen a aquest argument dient que l’església necessita riqueses i recursos per poder combatre als infidels i fer la guerra als heretges. En aquesta disputa podem observar la posició de l’església que pretén imposar la seva ideologia i mantenir-la. Aquesta creença és fruit de la seva opinió dogmàtica de l’escolàstica en un moment d’inestabilitat en el que no interessa que l’esglèsia perdi el poder. De fet opino que aquesta pel·lícula també mostra la hipocresia del dogma cristià. Aquesta hipocresia la veiem per exemple en un monjo que ofereix menjar a una dona del poble a canvi de tenir relacions sexuals, relacions homosexuals a canvi de favors. El benestar del monestir en comparació amb la pobresa dels del poble, els assassinats comesos per alguns monjos etc. És a dir que al final hi ha una contradicció entre els principis que prediquen i el compliment d’aquests encara que siguin des de una posició dogmàtica.

Aquesta disputa també mostra els inicis de la pobres evangèlica és a dir la recerca d’una religió més centrada en el pobres i la humilitat, que no tingui el poder polític i que trenqui amb les supersticions trencant la relació entre fe i raó.

Conflicte entre l’autoritat de l’església i l’autoritat de la raó

Al llarg de la pel·lícula, com hem dit, Guillem de Baskerville adopta una postura que, pels seus actes, nega la superstició i les explicacions sobrenaturals pels fets que es donen, i es decanta sempre per les explicacions racionals senzilles en la investigació dels fets, cosa que el porta a la veritat amagada darrere dels assassinats de la abadia. Indirectament, Pels actes Guillem, podem observar que ell sempre es posicionarà a favor de la raó enfront a l’església, ja que aquesta només defensa la fe i l’espiritualitat.

L’altra personatge important que és el màxim representant de l’autoritat de l’església, és l’Inquisidor Bernardo Gui aquest personatge va existir realment. Mentre Baskerville procura desmentir totes les supersticions i donar arguments racionals per esbrinar que ha passat, Bernardo es posiciona completament a favor de les supersticions. De fet culpa a dos monjos que eren dulcinites. Els dulcinites eren una secta de ideologia franciscana que va utilitzar la violència contra els alts càrrecs de l’església per acabar amb el seu poder i riqueses dels quals estaven en contra. Aquesta ordre va ser declarada herètica per la Sant Inquisició. De fet l’inquisidor Bernardo Gui va ser el major perseguidor de Dolcino da Novara del qual va sorgir la secta i que finalment va ser cremat a al foguera.

A la pel·lícula fa al·lusió a aquest fet amb l’acusació de Bernardo als dos monjos benedictins que havien tingut un passat dulcinita. Aquests finalment seran cremats igual que Dolcino da Novara.

Gui els acusa perquè troba a un d’ells realitzant ritus satànics perquè utilitza un gat negre, un gall i una dona, animals que simbolitzen el dimoni.