El nom de la rosa

En aquesta pel·lícula, el llibre que serveix com a arma homicida és “el segon llibre de poètica”. Aquest llibre tracta sore la comèdia i l’humor. Es considera un llibre pohibit perquè es creia que el riure no era un bon acte per a les persones.

Guillem de Baskerville pensa diferent que els monjos de l’esglèsia i defensa la seva idea. Els de l’esglèsia creuen que el culpable d’aquests assassinats és el diable, però Baskerville en tot moment sap que el culpable de tot aixó és un humà. Amb molta tranqulitat i amb raonament lógic intenta descobrir qui comet aquests actes, fins que al final ho acaba descobrint.

A l’abadia benedictina es produeix una discussió entre les diferents ordres religioses, els dominics i els franciscans, discuteixen sobre la situació económica de la esglèsia i el poble. L’església era rica, en canvi, el poble era molt pobre. Els franciscans opinaven que l’església no havia de ser rica i ajudar més al poble, al contrari pensaven el dominics.

L’inquisidor Bernat Gui en tot moment pensa que els heretges eren culpables d’invocar al diable i per aquest motiu havien de ser castigats de la pitjor manera perqué creia que qualsevol persona que cometi algun pecat contra la paraula de déu havia de ser castigat a mort. El càstig escullit va ser cremar als heretges.

El tipus de raonament que fa servir Guillem de Baskerville per resoldre el misteri dels assassinats és un raonament racional. Per a descobrir la veritat fa unes investigacions i obsevacions per intentar arribar a la veritat, i a través de les conclusions que va treient acaba descobrint-ho.

Les paraules finals que diu Adso són que aquella noia va ser l’únic amor ser, l’únic amor carnal que ell a tingut. Diu que recorda perfectament tot el que a viscut amb ella i el seu rostre, peò el que mai a sapigut d’ella és el seu nom. Vol dir que el nom no és el més important.

Al llarg de la pel·lícula es reflecteix el nominalisme i la interpretació dels signes per a poder descobrir el gran misteri sobre els fets ocorreguts. De signes hi han similars però no iguals, encara que entre ells tenen característiques amb les quals els podem definir-ho com a un mateix concepte.

Al llarg de la pel·lícula la dóna és vista com a  la representació del mal, és designada com si fos el diable.
A la pel·lícula és veu el amor cap a Déu i també l’amor que Adso sent cap a la noia. L’amor cap a Déu és el més vist durant la pel·lícula n apareixen diferents maneres d’estimar a Déu. La manera com ho veuen els benedictins i els franciscans. L’amor que Adso sent cap a la noia, és un amor amb passió.
La sexualitat era vista com un pecat i els que ho feien havien de ser castigats, es creia que la dona era la culpable de que els homes pequessin.
En aquesta pel·lícula, l’ésser humà es vist com una criatura divina per ser la creació de Déu, malgrat tot i aixó, les persones realitzen pecats per la temptació del diable.

Durant el transcurs de la pel·lícula, Guillem considerava que el poder de l’església i el poder de l’estat havien d’estar separats. El poder del papa era molt important i influenciava en la política através de Déu.

La bruixeria no estava gens ben vista, es veia com un pecat, ja que pensaven que tenia ha veure amb el demoni. A la pel·lícula, la noia es condamnada a mort perqué la van trobar en un lloc on estava plé de gats negres, i com es creia que els gats negres eren cosa de la bruixeria, la van condemnar a mort per bruixa.