És el segon llibre de poètica d’Aristòtil i tracta de l’humor i la comèdia amb personatges no intel·lectuals. L’ordre benedictí creia que riure era un acte d’estúpids i una falta greu per al culte religiós.
Guillem de Baskerville defensa la raó davant l’autoritat de l’església, en la pel·lícula es veu reflectida cada cop que succeeix un incident. Els monjos i els que habiten l’abadia creuen cegament que es tracta del dimoni i que és l’anunciament de l’apocalipsi però Guillem creu que hi ha un assassí humà darrera de tot això.
Per Guillem el coneixement ple són les coses singulars. La justificació es troba en el que el mateix va dir: la intuïció del singular, perquè tot i que el coneixement universal sigui més que necessari, només quan es compara i identifica encertadament aquest coneixement (mitjançant un raonament previ) amb “coses singulars” es garanteix que tenim la capacitat d’apropar-nos cada vegada més a la veritat, és d’alguna manera la teoria portada a la pràctica i una suposada conclusió del coneixement que permet el progrés gradual de la seva aplicació. El fet que Guillermo consideri que aquest coneixement no es basa en els universals contradiu la filosofia de Plató, ja que segons ell, el coneixement ple resideix en l’universal, és a dir, en les idees; nosaltres per poder assolir, hem de passar del món sensible (on tot es percep a través dels sentits, el món de les coses particulars que no tenen consistència), al món inintel·ligible, (el de les idees, on cada idea és única, eterna i immutable, per a això hem desvincular dels sentits).
No obstant això el pensament de Guillem s’assembla més a la filosofia d’Aristòtil, la qual ens diu que el coneixement comença per l’observació del que és particular i s’eleva fins en general a través de l’abstracció (es va prescindint dels elements singulars de les coses, que depenen dels seus aspectes materials, quedant-nos només amb els elements universals) del particular. Encara que Aristòtil recalca la importància del singular sense considerar primordial, el pensament de Guillem és més compatible amb la filosofia d’aquest que amb la de Plató, ja que tots dos coincideixen que la fi de l’ésser humà és la felicitat i aquesta s’obté a través de la raó, de fet en un determinat moment de la novel·la, Guillermo ens descriu la satisfacció en veure el “cavall Brunelo” i comprovar que l’aplicació dels seus coneixements el van portar a encertar en la resolució del cas que se li havia encomanat.
A la pel·lícula es pot observar la lluita a través dels pensaments que expressen els personatges i en escenes concretes com ara, l’escena, quan Guiellem vol veure el que hi ha a la biblioteca i no li deixen; quan Guillem fa humor i l’home de la biblioteca no se’n riu si no que s’ofèn per les paraules que diu. També es pot veure, quan arriba la santa inquisició, que el que fa es portar la seva voluntat per on el hi convé per així solucionar un problema, encara que no sigui amb el veritable culpable, sinó que amb les deduccions que la inquisició fa, encara que no tenen fonaments i de proves tothom els creu sense qüestionar-se que s’estiguin equivocant, torturen als suposats culpables perquè confessin que han sigut ells, encara que no ho hagin fet. I en canvi els Franciscans busquen proves i fins que no tenen una prova sòlida i consistent no acusen a cap persona, encara que tinguin sospites de qui pot ser en cap moment acusen a ningú.
A l’abadia benedictina, hi ha una discusió entre els diferents ordres religiosos, la diferència rau en el fet de si Jesús va ser pobre o no. Els franciscans (Guillem estava en aquest ordre) defensaven que com Jesús havia estat pobre, ells també havien de ser-ho i viure d’una manera humil i donar suport a les classes baixes amb la intenció d’imitar la forma de vida de Crist (encara que després es mostraven reticents al contacte amb la població pobra) , defensaven que calia desprendre d’allò material. Vivien en monestirs humils i produïen per la seva pròpia subsidència, dividint el seu temps en oració i treball, consideraven que l’església no havia de tenir tant poder (sobretot civil). Els benedictins no accepten que Jesús fos pobre i si va ser així la Bíblia no deia que els seus representants en el món terrenal havien de ser-ho per això aprofitaven els béns terrenals, es concedien privilegis, possessió de feus … (amb la possessió de riqueses es volien diferenciar de les classes baixes).
Bernat Gui és un individu fanàtic, cruel i despòtic que s’oposa ferotgement als raonaments lògics, preferint sotmetre’s indefectiblement a la seva infranquejable fe en Déu, així com en les creences i supersticions de la seva època. Utilitzant mètodes de tortura, fins i tot de la seva pròpia invenció, fa confessar a les seves víctimes crims o pecats que no han comès. Ell creia que els heretges eren uns mentides, que nomes volien confondre a la gent i portar-la per el camí equivocat, que no nomes llegien la biblia que ells havien escrit amb la llengua bulgar i a la seva conveniència, sinó que També diuen que el bautisme és matelial i corrutible.
Guillem arriba a resoldre el misteri gracies a les petites coses que recorda i ha partir de les pistes i conclusions a les que arriba, es a dir, Guillem utilitza el mètode empíric-inductiu perquè a partir de diferents observacions i casos, treu unes conclusions. A la pel·lícula, Guillem descobreix que tots els cadàvers tenen tinta negra a la llengua i a la punta dels dits, per tant han mort degut a enverinar-se amb les pàgines d’un llibre i finalment dedueix de quin llibre es pot tractar.
Les paraules d’Adso del final de la pel·lícula és que no hi ha la necessitat de que una cosa tingui un nom perquè pugui existir i que tampoc calen els noms per explicar la realitat, ja que sense saber el nom de la noia, ella va ser l’únic amor terrenal que va tenir i mai més va poder oblidar la seva cara ni el seu record. Això té relació amb el nominalisme d’Occam. Segons el que he buscat la teria d’Occam tracta de que els universals són només signes de les coses, noms que les substitueixen i sense realitat extramental, i tal com diu Adso, va poder conèixer com era aquella noia i es va arribar a enamorar sense saber el seu nom, cosa que confirma el fet que els universals no són res més que signes i noms que fem servir per designar una realitat, però no per això una cosa que no tingui nom, ha de deixar d’existir.
Adso descriu l’amor com a passió i atracció còsmica, ja que fins a la força gravitatòria, per a ell, és amor natural, mentre que passió és l’atracció que sent per la noia
La dona és com la representació del mal, del diable i sobretot ho relacionaven tot amb l’atracció carnal de la dona, al utilitzar a la dona com a objecte i no com el que és.
La sexualitat es veia com un impuls provocat per la dona, per pecar, ja que ella era la culpable de que tots els homes haguessin pecat.
la relació entre l’ésser humà i la terra era en l’època medieval molt estreta, tal com podemapreciar en les obres de sant Francesc d’Assís. L’ésser humà era un element més de la Creació igual que lesplantes, els animals, la terra o l’aigua. Però la vinculació amb la terra és tremendament forta, estantconsiderada com l’element primordial, la pròpia naturalesa formava part de la vida quotidiana. Bé és cert quela relació entre home i naturalesa tampoc era idíl·lica
Guillem considera que l’Església (poder religiós) i l’Estat (poder polític), havien d’estar separats. El Papa ha de ser un servidor dels fidels cristians i la seva autoritat ha d’estar limitada en tot moments per la llibertat d’expressió de cada un dels membres de l’Església. El Papa no pot imposar veritats per ser acatades per la resta de la comunitat de fidels, ja que segons Guillem la comunitat de fidels és l’Església mateixa. El Papa com a persona pot equivocar-se, només és infalible el cos col·lectiu de l’Església formada per tots els seus fidels.
Per tant l’autoritat del Papa és solament religiosa i no ha de ficar-se en assumptes polítics.
Per contra l’Estat encara que ha de tenir acceptació divina ha de vetllar per l’interès dels seus ciutadans i fer que es compleixin i es respectin els requisits reunits en el contracte social ja que aquesta és l’única manera que els humans puguem conviure civilment ( com defensava Kant). Només l’estat ha de castigar les persones que no respectin el contracte i suposin un perill per a la convivència i ordre social dels ciutadans. Per aquesta raó la Santa Inquisició hauria de prohibir ja que castiga el lliure pensament dels ciutadans i s’ha de tenir present que Déu va concedir a tots els ciutadans la capacitat d’arribar a acords, respectar lleis … i l’Església de la mateixa manera que la resta dels ciutadans s’ha de sotmetre al compliment d’aquestes lleis i respectar els pactes del mim manera que Jesús no es va atorgar cap jurisdicció sinó que es va limitar a guiar-se (viure) en la societat que hi havia al moment.
L’escolàstica és la filosofia que es va desenvolupar a partir del segle XI, per mitjà de l’ensenyament que s’impartia a les escoles monàstiques. Era una filosofia cristiana, amb la intenció de fer entendre els dogmes que els Pares de l’Església ja havien elaborat. Com que els escolàstics estaven convençuts que l’única veritat era la sagrada de la revelació divina i no els calia buscar-la perquè ja la tenien, el seu objectiu va ser fonamentar aquesta veritat amb el pensament racional, i a més, aprofundir en el coneixement de les veritats de la fe per mitjà de la raó mitjançant la filosofia. Igualment, també es proposaven contradir les teories que sortissin de la raó però en contra de la veritat sagrada. El seu mètode, anomenat “pro et contra” o “sic et non”, consistia en contraposar els arguments a favor i en contra d’una determinada qüestió, això sí, tots basats en la Bíblia o bé en obres de pensadors cristians.
Sant Anselm diu que tots, fins i tot els que no hi creuen, tenim la idea de Déu al cap com a allò més gran que es pot pensar. A més, també agafa com apremissa que allò més gran que es pot pensar, a més de pensar-ho també ha d’existir. A partir d’aquí, vol justificar l’existència de Déu dient que els que no creuen que existeixi en la realitat es contra diuen, ja que si només existeix a la ment, llavors no és tant perfecte ni el més gran, i per tant, encara hi pot haver una cosa més gran pensable que existeixi també realment, i com que això només pot ser Déu, Déu ha d’existir per força.
La Escolàstica que havia arribat al seu cim amb Sant Tomàs d’Aquino, inicia la seva crisi en l’últim període del segle XIII amb l’aparició de Duns Escoto.
L’actitud crítica de Duns Escoto cap al tomisme i la defensa d’un voluntarisme exagerat que devalua la capacitat intel·lectual són factors que contribueixen a la crisi de l’Escolàstica.
Aquesta crisi es va accentuant i culmina al segle XIV a la figura de Guillem d’Occam i la seva doctrina nominalista que posa en perill el valor de la ciència.
En aquesta època ja queda clarament establerta la separació radical de la filosofia i la teologia, i, per tant, la ruptura entre raó i fe, el que constitueix una anticipació del pensament modern.
A l’edat mitjana la bruixeria i la demonologia arribaran noves dimensions gràcies a l’esperit de crisi que s’estava vivint. Aquesta sobtada aparició del tema no té a veure amb més quantitat de bruixes al món sinó amb la crisi material i espiritual que es vivia. Es busquen culpables i així s’iniciarà més tard les persecucions per part de catòlics i protestants.
Es coneix com al conjunt de creences, coneixements pràctics i activitats d’aquestes persones. La creença en la bruixeria és comú en nombroses cultures, i les interpretacions del fenomen varien significativament d’una cultura a una altra.
En l’Occident cristià, la bruixeria s’ha relacionat freqüentment amb la creença en el Diable, especialment durant l’Edat Moderna, en què es va deslligar a Europa una obsessió per la bruixeria que va desembocar en nombrosos processos i execucions de bruixes (el que s’anomena ” caça de bruixes “). Algunes teories relacionen la bruixeria europea amb antigues religions paganes de la fertilitat, encara que cap d’elles ha pogut ser demostrada. Les bruixes tenen una gran importància en el folklore de moltes cultures, d’on han passat a la cultura popular.
Si bé aquest és el concepte més freqüent del terme “bruixa”, des del segle XX el terme ha estat reivindicat per sectes ocultistes i religions neopaganas, com la Wicca, per designar a totes aquelles persones que practiquen cert tipus de màgia, sigui aquesta malèfica (màgia negra) o benèfica (màgia blanca), o bé als adeptes d’una determinada religió.
La cultura medieval va estar influenciada pel pensament classic i això va influir en a manera de pensar, i el cuestionar-se l’esglèsia com a única veritat. Els eclesiastics seguien la filosofia de Plató i les ordres mendicants la filosofia aristotelica.
Referencies a la literatura contempòrania:
El protagonista Guillem de Baskerville està basat en Guillem d’Ockham, també anglès i contemporani dels fets descrits a la novel·la, va revolucionar el pensament medieval introduint molts dels mètodes de raonament que utilitza a la novel·la el seu personatge homònim (incloent-hi la coneguda “Navalla d’Ockham”). Guillem és alhora una referència a Sherlock Holmes (un dels seus casos més coneguts és “El Gos dels Baskerville). Com Guillem, el detectiu fictici creat per Ser Arthur Conan Doyle també utilitzava el mètode científic i el raonament lògic en moltes de les seves investigacions.
Adso és l’abreviatura de “Ad Simplicio”, referint-se al personatge del Diàleg de Galileu Galilei. Allí Simplici fa una crítica a l’ús inapropiat de la Navalla d’Ockham, de la mateixa manera que a la novel·la Adso no sempre segueix els raonaments de Guillem. Trobem una altra doble referència entre Adso i l’acompanyant de Sherlock Holmes el Dr. Watson. A part de la semblança fonètica entre els noms, tots dos juguen el mateix paper de companys, confidents i futurs narradors de la història. Finalment, la procedència d’Adso és deguda a l’abadia benedictina de Melk, famosa per la seva enorme biblioteca.
Jorge de Burgos és un homenatge a l’escriptor argentí Jorge Luis Borges. Com el personatge d’Eco, Borges era cec durant els seus darrers anys de vida i també va ser director de la biblioteca nacional d’Argentina. El seu relat curt “La biblioteca de Babel” és una clara font d’inspiració de la biblioteca secreta del llibre: “La Biblioteca es compon per un nombre indefinit, i potser infinit, de galeries hexagonals, amb grans pous de ventilació enmig, envoltats de baranes baixes.” Molts dels altres temes recurrents de El Nom de la Rosa també es troben en relats de Borges: bibliotecaris cecs, laberints, miralls, sectes, i llibres i manuscrits obscurs.
Alguns dels personatges, com l’inquisidor Bernard Gui o Michele de Cesena, són històrics i visqueren en el temps de la novel·la. Eco va fer els possibles per què la seva aparició fos versemblant. Per exemple l’abadia se situa en una zona muntayosa perquè necessitava un lloc on les gelades arribessin aviat: la matança del porc no es fa fins que arriben les gelades i Eco necessitava grans quantitats de sang de porc per la seva trama, però per tal que Bernard Gui aparegués a la història els fets no podien ser més tard, ja que se sap que l’inquisidor es trobava fora d’Itàlia a finals d’any.
Força bé.
fet 🙂