El nom de la rosa

Aquesta pel·lícula dirigida per J.J. Annaund està basada en l’obra d’Umberto Eco, El nom de la rosa. Està ambientada a l’any 1327, al nord d’Itàlia. El protagonista, Guillem de Baskerville és un franciscà que juntament amb el seu deixeble Adso arriben a una abadia benedictina per tal d’intervenir en una disputa teològica. Tot hi el seu motiu principal la estada va ser pertorbada per una onada de crims inexplicables el quals Guillem sent l’obligació espiritual de resoldre.

Després d’unes exhaustives investigacions, mitjançant la raó, Guillem de Baskerville arriba a la veritat del cas. S’enfronta a la Santa Inquisició la qual afirma que els crims són acte del diable.

En conclusió, Guillem de Baskerville i Adso aconsegueixen desxifrar tot el misteri dels assassinats i arriben a l’arma homicida, un llibre d’Aristòtil amagat en una biblioteca secreta da l’abadia, que mata a tot aquell que el llegeix ja que, està enverinat.

La peculiaritat de l’arma homicida porta a la reflexió de “Perquè aquest llibre?”. L’anomenat Segon llibre de poètica d’Aristòtil tracta dels principals principis de la raó aplicats a la comèdia. En el film es considera un llibre prohibit ja que utilitza la comèdia per riure’s dels problemes i els pecats. El llibre ensenyava a no preocupar-se per les coses mal fetes i a aprendre dels errors, ensenyava a riure’s dels mals de la vida, el que a la mateixa hora feia trontollar tota credibilitat de l’església. Es considerava que el riure abolia la por a les represàlies de Déu contra els nostres pecats i per tant, si la gent perdia la por al infern i als pecats, a la vegada, l’església perdia tot poder.

Un altre aspecte a considerar del film és la representació del personatge principal (Guillem de Baskerville). La primera observació a fer d’aquest personatge és la seva clara imatge que la raó sobrepassa a tot tipus de poder, inclòs l’eclesiàstic. Guillem és capaç de sacrificar la seva vida en busca de la veritat. Tot hi això segueix estant molt captiu dins el poder eclesiàstic i per tant, en moltes de les seves escenes, està amb “les mans lligades” en el sentit que no pot actuar seguint el seu instint per por a desobeir l’església.

Guillem ensenya a Adso, el seu deixeble, a seguir el seu instint i deixar-se portar per la raó encara que això pugui provocar-li alguns problemes. Guillem en si mateix, es podria representar com un filòsof qui no té por a seguir la raó però que no ha evolucionat prou com per desvincular-se de l’església. Ell investiga sota l’autoritat de la raó però d’amagat. Davant de la Santa Inquisició no mostra els seus pensaments.

Com a coprotagonista i a la vegada narrador de la història tenim a Adso, el jove deixeble de Guillem de Baskerville. Adso segueix a Guillem, per aprendre la religió com a franciscà, tot hi així, Guillem li ensenya molt més del que Adso imaginava.

No ens podem oblidar que Adso és el protagonista de l’exaltació del primer amor en la pel·lícula. Ell coneix a una jove pobre la qual ven el seu cos per poder menjar. La seva trobada és totalment fortuïta, tot hi que Adso ja havia vist la noia abans. Ella li regala a Adso una tòrrida relació carnal per una sola nit. Després de la seva trobada, Adso és conscient del seu amor cap a la noia i quan, sense cap tipus de raó, la noia és condemnada a ser cremada per bruixa, ell demana ajuda a la verge per salvar-la. Adso pensa que no podria viure sabent que ella a mort.

La imatge de la dona en aquells anys era com la del pecat carnal. Les dones eren la temptació i l’amor carnal. La majoria de joves eren cremades a la foguera per bruixes, moltes d’aquestes ocasions la Santa Inquisició inundava de falsos testimonis els casos d’aquestes joves perquè fossin executades.

La història d’Adso, que sembla secundària, en realitat és la raó principal de la pel·lícula. “El nom de la rosa” fa referència a les últimes paraules d’Adso en el film. Ell recorda amb nostàlgia l’única experiència carnal i sentimental de la seva vida, la jove de la qual mai va saber-ne el nom.

Un altre personatge essencial en el film és Jorge de Burgos, el cec assassí de l’abadia. Jorge és un vell monjo que està en contra tota autoritat de la raó. Ell pensa que quan la gent segueix l’autoritat de la raó i no a l’autoritat eclesiàstica aquesta perd tot poder. Per això està en contra d’ ensenyar els grans llibres de filosofia que hi ha amagats a una biblioteca secreta i els considera prohibits.

Per a Jorge, els filòsofs desafien a l’església, ensenyant que la gent s’ha de refiar de la raó i no dels sentits o les pors perquè aquests ens enganyen. Està especialment en contra la manera que tenia Aristòtil de veure i explicar el món que l’envoltava. Per això utilitza un dels llibres més emblemàtics d’aquest autor com a arma homicida.

El paral·lelisme que troba és el següent: la única cosa que té poder per matar a l’església és l’autoritat de la raó i de la veritat, per tant, un llibre que explica els principals motius de la raó i la veritat segons Aristòtil, és l’únic que, només per el simple fet de llegir-lo, pot matar a qualsevol.

Un altre personatge a tenir en compte és l’inquisidor Bernat Gui. Quan arriba a l’abadia és la màxima autoritat i per descomptat ja havia tingut alguna relació amb Guillem de Baskerville. Es podria dir que en la pel·lícula Bernat Gui és la representació de l’autoritat de eclesiàstica, que es basa en el que els sentits diuen per crear una visió errònia de la realitat. Al contrari que Guillem, Bernat està convençut de l’aparença diabòlica relacionada amb els crims de l’abadia i per tant, que l’ autoritat de la raó i les proves no tenen cap sentit davant el cas, ja que és un tema religiós.

Aquest personatge és la veu de la religió en el film. En aquella època la religió havia guanyat molt de poder, ja que, posseïa la manera de comprendre el món. L’església era totalment contraria a l’aprenentatge no religiós i de caire filosòfic , ja que, podia arribar a desbancar la credibilitat del poder eclesiàstic.

En la pel·lícula es pot apreciar el poder que té l’església davant la raó ja que ni Guillem de Baskerville, tot i sabent la veritat, gosa dir res davant l’inquisidor. Moltes vegades aquest domini dels sentits sobre la veritat ens porta a una conclusió equivocada com passa en el film.

Tot hi així, Bernat mor. Això pot fer referència a que, normalment, la raó sempre guanya davant dels sentits.

El conflicte entre l’autoritat de la raó i l’eclesiàstica es basa en la credibilitat de ambdues. Per una part l’església té tot el poder i per tant, la gent segueix els dictàmens eclesiàstics al peu de la lletra, encara que no siguin certs. Això provoca que la gent tingui una fe cega cap a l’església perquè és l’única autoritat que han conegut i per tant creuen que és la correcte.

En el film, Guillem de Baskerville ens ensenya que, per molt que l’església tingui un gran poder, ens hem de deixar portar per la raó i els fets ja que, només així aconseguirem la veritat.

El nominalisme està molt present en la mentalitat de tots els personatges, especialment els monjos. Ells creuen en Déu i el nomenen com a tal encara que mai no l’han vist o han realment notat la seva presencia. El nominalisme dels creients per una banda és bo ja que, els hi dóna esperances. Tot hi així, per altre banda, creure en una cosa que no has vist mai i no veuràs mai comporta una gran fe totalment cega que, de vegades, com és el cas del film, aquesta fe porta a la gent a fer coses irracionals i no guiar-se per la raó.

També podem relacionar el nominalisme amb el sentiment que té Adso cap a la noia amb la qual té la seva primera experiència carnal. Ell afirma que està enamorat, tot hi així, no pot saber que està enamorat si no ha estat mai en aquesta situació. Per tant, podem dir que Adso creu en el seu enamorament cegament, guiant-se pels seus sentits.

En la filosofia medieval Aristòtil juga un paper molt important representat en aquest film. No hem d’oblidar que Aristòtil és el pare de la lògica i tots els raonaments que aquesta comporta. Guillem de Baskerville aplica els seus coneixements de la lògica per resoldre els assassinats i per tant es deixa guiar pels fets i no per els seus pensaments o sentits per tal de aconseguir la veritat.

Aristòtil era un gran “handicap” en aquella època perquè defensava la raó i tots els seus llibres estaven escrita des d’una perspectiva lògica. Déu no entrava en aquesta perspectiva i per tant, l’església considerava els seus llibres i raonaments com a blasfèmies que no devien arribar a les mans del poble.

L’autoritat eclesiàstica tenia molta por al descobriment de la logística d’Aristòtil ja que, aquesta comportaria a una gran davallada de fe davant de la població que preferiria guiar-se pels fets i les raonaments tangibles i sòlids que no creure en una cosa invisible i omnipresent, com seria Déu.

Una de les discrepàncies més fortes que tenen Jorge de Burgos i Guillem de Baskerville és sobre el riure. Jorge afirma que el riure és un mal i que no ens convé riure ja que és una manera d’abolir problemes. Ell afirma que Jesús no va riure mai i per tant, tot bon monjo no hauria de riure. Segons ell la vida està feta per redimir-se dels pecats, no de riure’s d’aquests, per això a l’abadia està prohibit riure.

En canvi, Guillem de Baskerville no està d’acord i afirma que molts màrtirs feien servir el riure per burlar-se dels seus torturadors. El riure, segons ell, no serveix sinó per reprimir el dolor i millorar la nostra felicitat. La felicitat de un home amb si mateix és, a la vegada, la felicitat amb Déu.

El conflicte arriba fins el punt que, l’autoritat eclesiàstica no accepta cap tipus de mostra de felicitat ni sentiment que no sigui devoció i reminiscència cap a Déu. Tot hi així, com deia Aristòtil, la felicitat consisteix en donar al cos i l’ànima allò que necessiten de manera moderada.

Ni tota gran i extrema mostra de comèdia o amor és bona, ni tota mostra de cega devoció és imprescindible. Guillem busca el punt mig entre la seva logística i les seves creences religioses.

El poder eclesiàstic creixia en aquella època gràcies al poc coneixement de la població, lligat a la llibertat d’aquesta. L’autoritat no deixava saber a la població tot el que necessitaven sinó només el que els convenia.

El paral·lelisme amb aquest control de coneixement que feia l’església el trobem representat amb la biblioteca de llibres prohibits del film. Aquesta biblioteca guarda grans secrets i raonaments que farien a la gent crear-se una pròpia opinió en comptes de seguir la fe, i per tant, l’església perdria tot poder.

La diversitat de creences en la pel·lícula es redueix a dues: els franciscans i els benedictins. Guillem de Baskerville, franciscà, defensa la pobresa de l’església i el compromís d’aquesta amb no posseir pertinences de cap tipus. La ideologia dels franciscans es basa en la humilitat i la vida senzilla sense luxes de cap tipus com la va viure Jesús mentre predicava la Bona Nova.

Els benedictins, seguien la ideologia de que l’església havia de governar per sobre de totes les coses i per tant, havia de tenir gran poder polític i adquisitiu.

La gran lluita que mantenen ambdues branques del catolicisme és sobre poder i llibertat de la població. Els benedictins prefereixes sotmetre a tothom sota la voluntat de Déu i sota les mateixes ideologies. En canvi, els franciscans també persegueixen el coneixement de la veritat i la raó. Volen alliberar la població i que siguin aquesta la que escolli si vol seguir la fe o no.

Són dues maneres molt diferents de veure el món. Els uns amb una fe irrefutable vertadera que no pot se desbancada i uns altres que creuen en aquesta fe, tot hi que també segueixen la seva pròpia logística.

En conclusió, el film ens ensenya que tot és el que sembla però no només el que sembla i que per tant, la lògica és sempre el camí per el descobriment de la veritat. Ens parla de l’engany dels nostres sentits o del d’any que fa seguir una ideologia de manera cega i extrema. En general, es refereix a Aristòtil com a gran pensador i gràcies a les deduccions del personatge principal, extretes dels seus raonaments, es pot arribar a la veritat.