El nom de la Rosa

“El nom de la Rosa”

Aquesta pel·lícula gira entorn a un llibre que provoca la mort dels diferents monjos que l’intenten llegir, és a dir, algú no vol que el contingut d’aquest surti a la llum. És en aquest moment on comencen els crims i, aquests, criden l’atenció de Guillem de Baskerville. Aquest llibre és el Segon llibre de Poètica, escrit per Aristòtil, el qual explica que el riure és un art, una eina per fugir de la por, del dolor… és a dir, una eina que ens elimina la necessitat de creure en un Déu, ja que la gent recorre a la fe quan està espantada, quan té dolor, o alguna mena de patiment. El riure treu la por, i la por és la que fa creure, si traiem la por, eliminem la fe. Per això Jorge el vol amagar i el cataloga com a llibre prohibit, ja que amb aquest, la religió perdria tot el poder que havia guanyat fins en aquell moment. Aleshores, aquí comença el dilema de què escollir: la raó o la fe. En la pel·lícula Guillem de Baskerville es posiciona en aquest tema i diu que hi ha veritats en la raó que no ho són en la fe; això no vol dir que s’excloguin ni tampoc que es limitin. Aquesta frase no la diu literalment però si la podem observar en com ell va afrontar a l’hora d’investigar el perquè dels crims provocats, ell intenta descobrir l’enigma que hi ha darrera de tot a través de les lleis naturals, a partir de l’observació, l’anàlisi i procediments racionals, tot i ser monjo i creure en la fe catòlica. En resum, acaba optant per utilitzar les veritats racionals a l’hora de resoldre l’enigma. Durant el procés de la producció dels diferents crims, Guillem de Baskerville intenta resoldre’ls a través de les proves que ha esbrinat, a través de coses sensibles, de detalls i no per suposicions universals o temes relacionats amb la fe o culpar al mal o al Diable sense motiu. El seu raonament exposa que s’ha de basar en les proves i fets empírics i deixar de bandes possibles teories i supersticions que utilitzen aquelles persones sense coneixements o ignorants.

Una altra tema que se’ns planteja en la pel·lícula és la diferencia de pensaments que hi ha entre dominics i franciscans. Els dominics eren del pensament que l’església tenia el poder que es mereixia i que les coses havien de seguir de la mateixa manera com estaven; en canvi, els franciscans eren del parer de que l’església havia de ser humil, ajudar a les classes baixes i que fos una institució més pobre, és a dir, ser coherents amb el que predicaven. Això a als dominics no ho acceptaven i negaven tot tipus d’argument a favor d’una església pobre, ja que ells optaven per seguir posseint diners i poder. Aleshores, en la pel·lícula cap de les dues postures cedeix i cadascú continua mantenint el seu pensament. La crisi escolàstica es produeix quan surten tots aquests franciscans que creuen en la ciència, l’empirisme, la raó, etc. I trenquen amb l’escolàstica que son els que subordinen la raó a la fe per a argumentar els dogmes del cristianisme, és a dir, els que fugen del coneixement.

Més endavant surt un personatge, l’inquisidor Bernat Gui. Aquest pensa que són els heretges els culpables dels crims, ja que, segons ell, eren els que estaven relacionats amb el diable i el mal. Per aquest motiu, van ser també condemnats a mort juntament amb la noia. Creia que també estaven relacionats amb temes de bruixeria per tal i com van reaccionar a l’acusació.

En un dels instants de la investigació, Adso es veu obligat a amagar-se i, és en aquell moment, que troba a la noia pobre que prové de l’exterior del monestir. Al final de la pel·lícula, Adso diu: “No he sabut mai el nom d’ella, però segueixo pensant en ella cada dia”. Aquí fa referència al nominalisme, aquest creu que els universals, és a dir, els noms, els arquetips i les idees, no existeixen com a tals amb naturalesa pròpia sinó que són noms buits que usem per designar coses. Així mateix només pot conèixer allò singular, material; i no pas re mes enllà, perquè no existeix. Els noms són buits, designem per anar bé, no per ontologia, perquè existeix una idea a la que s’assemblen. Per això diu que s’enrrecorda d’ella sempre tot i no saber el nom, perquè ha conegut allò material i singular.

A més a més, durant la pel·lícula també tracten els temes de l’amor, la dona la sexualitat i l’ésser humà. A la dona la tracten com a una representació del mal, del diable, ella i la sexualitat són dos temes que consideren que t’allunyen de Déu i t’apropen cap al diable. Tracten a la dona com a un ésser inferior a l’ésser humà, com a un objecte, el qual utilitzen només per a satisfer les seves necessitats. Hi ha una poca coherència entre el que pensen i com actuen, ja que tot i que diguin que la dona es l’encarnació del diable i el sexe és una actuació impura, molts d’ells la utilitzen. Aquesta és condemnada a la foguera perquè l’acusen de practicar bruxeria, ja que la troben robant menjar i rodejada de gats negres i gallines mortes.

Un altre tema que tracten és la relació que hi ha entre l’Església i l’Estat. Guillem de Baskerville considera que l’Església i l’Estat haurien d’estar separats. El servei que ha de fer el Papa s’ha de limitar a servir als fidels cristians i la seva autoritat ha de limitar-se a exercir-se sobre els membres de l’Església. No pot imposar les seves veritats sobre aquelles comunitats no pertanyents a l’Església ni tampoc els que si ho són, ja que els fidels són l’Església en si. A més a més, el Papa és una persona, i com a tal pot equivocar-se. Aleshores, el Papa és només una autoritat religiosa i no deu ficar-se en assumptes polítics. Per altra banda, l’Estat s’ha de limitar a vetllar per els ciutadans i fer que es respectin els requisits que es necessiten per obtenir una bona convivència ciutadana. És l’Estat l’encarregat de penalitzar els civils si duen a terme actes il·legals. Per això, Guillem, és del pensament que a Santa Inquisició hauria de prohibir-se ja que castiga al lliure-pensament dels ciutadans.

Per últim, al llarg de la peli podem veure com alguns personatges es veuen influenciats per idees i conceptes clàssics. Per una banda trobem a Sant Agustí, el qual està influenciat per els pensaments de Plató i, per l’altre, a Tomàs Aquino, el qual està influenciat per els pensaments d’Aristòtil. Aquests el que intenten fer és casar la filosofia amb la religió catòlica, que puguin ser conceptes que es complementin i no xoquin.

Jana Garcia Cayón