EL NOM DE LA ROSA

“EL NOM DE LA ROSA”

El llibre que serveix d’arma homicida és el segon llibre de Poètica d’Aristòtil, és un llibre que se’n burla dels defectes de la gent, ells pensaven que es reien de la gent que es va enverinar amb el llibre. Per això els consideraven prohibits, j que el riure porta cap a la por i el despreci de Déu i a l’infern, i faria que les persones no creessin en Déu.

Guillem de Baskerville davant el conflicte entre l’autoritat i la raó, es basa en les proves que podem percebre pels sentits, en canvi els de l’autoritat de l’església es basen en suposicions teològiques. Bernat Gui creu que els assassinats del monestir havien sigut obra del Diable. Durant el conflicte, Guillem de Baskerville alhora de testimoniar els assassinats es nega creure el que pensaven els representants del Papa i ho justifica amb les proves que havia cercat en les seves investigacions durant la seva estància al monestir.

Els dominics i els franciscans discutien per la pobresa que hi havia, l’església rica i poderosa controlava molt bona part de l’economia d’aquella època, ja que pressionaven molt a la classe baixa amb els impostos. Els franciscans reclamaven a favor de la classe baixa i l’església més pobra, però els dominics negaven els arguments i no canviaren res. L’església rica no els interessava que l’església catòlica més pobre es plantegés si haurien de ser pobres o no, per aquesta raó donaven arguments en contra de les peticions dels franciscans.

L’inquisidor Bernat Gui creia que els heretges eren els culpables dels crims ja que segons ell, invocaven al Diable.

Guillem de Baskerville fa un raonament basant-se en el nominalisme, ja que fa una crítica a l’escola escolàstica al dir que els assassinats s’han comés no per obra del Diable, sinó per les proves que ha esbrinat. Defensa que s’han de basar en proves perquè puguin demostrar els fets empíricament no amb teories i suposicions.

Les paraules finals d’Adso quan veu la noia van ser: “No he sabut mai el nom d’ella, però segueixo pensant en ella cada dia”. Amb aquestes paraules el personatge fa una clara referència a les discussions sobre els universals, en concret en la posició nominalista, ja que diu que mai sabrà el nom, referint-se a les idees, als universals i acaba la frase dient que segueix pensant en ella. És a dir, que a base de l’experiència de veure la noia en el moment què està amb ella la pot tenir present cada dia i sap que ha tingut existència. Indirectament diu que els universals únicament són noms i que les coses sensibles permeten que les coneguem i les mantinguem en el record, en canvi els noms que serveixen per denominar aquestes coses concretes potser no les coneguem o se’ns oblidin i deixin d’existir.

Durant la pel·lícula també tracten temes com l’amor, la dona, la sexualitat i l’ésser humà. A la dona la tracten com a una representació del mal, del diable. La dona i la sexualitat són dos temes que consideren que t’allunyen de Déu i t’apropen cap al Diable. Tracten a la dona com un ésser inferior a l’home, com un objecte, el qual l’utilitzen per satisfer les seves necessitats. Hi ha una poca coherència entre el que pensen i com actuen, ja que tot i que diguin que la dona és l’encarnació del Diable i el sexe és una actuació impura, molts d’ells la utilitzen. Aquesta és condemnada a la foguera perquè l’acusen de practicar bruixeria, ja que la troben robant menjar i rodejada de gats negres i gallines mortes. Un altre tema que tracten és la relació que hi ha entre l’església i l’Estat. Guillem de Baskerville considera que l’església i l’estat haurien d’estar separats. El servei que ha de fer el Papa s’ha de limitar a servir els fidels cristians i la seva autoritat ha de limitar-se a exercir-se sobre els membres de l’Església. No pot imposar les seves veritats sobre aquelles comunitats no pertanyents a l’Església ni tampoc els que si ho són, ja que els fidels són l’Església en si. A més, el Papa és una persona, i pot equivocar-se. Aleshores, el Papa és només una autoritat religiosa i no deu ficar-se en assumptes polítics. Per alta banda, l’estat s’ha de limitar a vetllar per els ciutadans i fer que es respectin els requisits que es necessiten per obtenir una bona convivència entre els ciutadans. L’Estat és l’encarregat de penalitzar els civils si duen a terme actes il·legals. Per això, Guillem de Baskerville, és del pensament que a Santa Inquisició hauria de prohibir-se ja que castiga al lliure-pensament dels ciutadans.

La crisi es quan surten tots aquests franciscans que creuen que la ciència, l’empirisme, la raó, etc. I trenquen amb l’escolàstica que son els que subordinen la raó a la fe per a augmentar els dogmes del cristianisme, es a dir, els que fugen del coneixement. El nominalisme son aquells que com Aristòtil creuen que els universals, es a dir, els noms, els arquetips, les idees… no existeixen com ara tals amb una naturalesa pròpia, sinó que son noms buits que usem per a designar les coses. Així mateix, l’home nomes pot conèixer allò singular, material i no pas res mes enllà, perquè no existeix. Els noms són buits, son un principi d’economia, designem per anar bé, no per ontologia, perquè existeix una idea a la que s’assemblen.

La Escolàstica que havia arribat al seu cim amb Sant Tomàs d’Aquino, inicia la seva crisi en l’últim període del segle XIII amb l’aparició de Duns Escoto. L’actitud crítica de Duns Escoto cap al tomisme i la defensa d’un voluntarisme exagerat que devalua la capacitat intel·lectual són factors que contribueixen a la crisi de l’Escolàstica. Aquesta crisi es va accentuar i culminar al segle XIV a la figura de Guillem d’Occam i la seva doctrina nominalista que posa en perill el valor de la ciència. En aquesta època ja queda clarament establerta la separació radical de la filosofia i la teologia i, per tant, la ruptura entre la raó i la fe, el que constitueix una anticipació del pensament modern.

A l’edat mitjana la bruixeria i la demonologia arribaran noves dimensions gràcies a l’esperit de crisi que s’estava vivint. Aquesta sobtada aparició del tema no té a veure amb més quantitat de bruixes al món sinó amb la crisi material i espiritual que es vivia. Es busquen culpables i així s’iniciarà més tard les persecucions per part de catòlics i protestants.
Es coneix com al conjunt de creences, coneixements pràctics i activitats d’aquestes persones. La creença en la bruixeria és comú en nombroses cultures, i les interpretacions del fenomen varien significativament d’una cultura a una altra.
En l’Occident cristià, la bruixeria s’ha relacionat freqüentment amb la creença en el Diable, especialment durant l’Edat Moderna. Les bruixes tenen una gran importància en el folklore de moltes cultures, d’on han passat a la cultura popular.
Si bé aquest és el concepte més freqüent del terme “bruixa”, des del segle XX el terme ha estat reivindicat per sectes ocultistes i religions neopaganas, com la Wicca, per designar a totes aquelles persones que practiquen cert tipus de màgia, sigui aquesta malèfica (màgia negra) o benèfica (màgia blanca), o bé als adeptes d’una determinada religió.

La cultura medieval va estar influenciada pel pensament clàssic i això va influir en a manera de pensar, i el qüestionar-se l’església com a única veritat. Els eclesiàstics seguien la filosofia de Plató i les ordres mendicants la filosofia aristotèlica.

Referencies a la literatura contemporània:

El protagonista Guillem de Baskerville està basat en Guillem d’Ockham, també anglès i contemporani dels fets descrits a la novel·la, va revolucionar el pensament medieval introduint molts dels mètodes de raonament que utilitza a la novel·la el seu personatge homònim. Guillem és alhora una referència a Sherlock Holmes (un dels seus casos més coneguts és “El Gos dels Baskerville). Com Guillem, el detectiu fictici creat per Ser Arthur Conan Doyle també utilitzava el mètode científic i el raonament lògic en moltes de les seves investigacions.
Adso és l’abreviatura de “Ad Simplicio”, referint-se al personatge del Diàleg de Galileu Galilei. Allí Simplici fa una crítica a l’ús inapropiat de la Navalla d’Ockham, de la mateixa manera que a la novel·la Adso no sempre segueix els raonaments de Guillem. Trobem una altra doble referència entre Adso i l’acompanyant de Sherlock Holmes el Dr. Watson. A part de la semblança fonètica entre els noms, tots dos juguen el mateix paper de companys, confidents i futurs narradors de la història.

Finalment, la procedència d’Adso és deguda a l’abadia benedictina de Melk, famosa per la seva enorme biblioteca.
Jorge de Burgos és un homenatge a l’escriptor argentí Jorge Luis Borges. Com el personatge d’Eco, Borges era cec durant els seus darrers anys de vida i també va ser director de la biblioteca nacional d’Argentina. El seu relat curt “La biblioteca de Babel” és una clara font d’inspiració de la biblioteca secreta del llibre: “La Biblioteca es compon per un nombre indefinit, i potser infinit, de galeries hexagonals, amb grans pous de ventilació enmig, envoltats de baranes baixes.” Molts dels altres temes recurrents de El Nom de la Rosa també es troben en relats de Borges: bibliotecaris cecs, laberints, miralls, sectes, i llibres i manuscrits obscurs.
Alguns dels personatges, com l’inquisidor Bernard Gui o Michele de Cesena, són històrics i visqueren en el temps de la novel·la. Eco va fer els possibles per què la seva aparició fos versemblant.