Exercicis de Plató, Rubén Pulido

Exercici 1

Aquest fragment ens parla de l’ontologia de Plató. Se’ns diu que, sota conceptes generals, agrupem les coses segons les característiques que comparteixen. És a dir, sota el concepte de “llit” hi agrupem tots els llits que existeixen malgrat tinguin algunes característiques menors diferents (mida, material amb el qual està fet, etc), tots participen de la idea de llit.

A l’hora, la idea de llit també s’agrupa en conceptes més generals com pot ser la idea de moble, de la qual també participa la idea de cadira.

Més tard Plató parla de l’artesà que fa llits. Aquest, mitjançant uns estudis i una experiència, arriba a comprendre la idea de llit i la intenta copiar en el món material. Per molt que sàpiga aquest artesà, però, mai podrà fer un “llit ideal”, igual al de la idea, el concepte de llit. Per fer el llit l’artesà fa servir materials del món material, de la segona realitat; aquests són imperfectes, canviants, etc, no com la idea de llit, que és perfecte, immutable. Per això l’artesà mai podrà plasmar perfectament la idea de llit al món material.

Exercici 2

Tracta sobre la epistemologia, la teoria del coneixement.

El text ens parla primer de tot de la dialèctica (raonament discursiu), aquell diàleg interior en el qual ens fem preguntes i es contrasten idees per saber què són les coses; és a dir, el procés de pensar.

Mitjançant la Dianoia (consciència de formes geomètriques, posicions en l’espai, etc) i la Noesi (l’autèntic coneixement), on es troba la idea de bé, realitzem el procés anteriorment esmentat. L’objectiu de la dialèctica és la Noesi, el coneixement, conèixer l’essència de les coses.

Ens trobem, però, que mitjançant el coneixement sensible, l’Eikasia i la Pistis (Imaginació, invent i creença en la informació que arriba dels sentits) també obtenim un coneixement. Tot i així, aquest tipus de coneixement no és fiable, ja que és subjectiu i parcial; són les “ombres” del veritable coneixement.

Plató critica en certa manera aquells que no arriben a l’Episteme, aquells que es queden amb el coneixement sensitiu, amb les ombres, que no busquen més enllà. És com si estiguessin en la caverna, creuen que coneixen la realitat, però només en coneixen les ombres. Per sortir de la caverna s’ha de fer servir la dialèctica, la ciència i no la opinió (Doxa) i la subjectivitat de la realitat.

Exercici 3

Aquest fragment de La República mostra la defensa de la ontologia platònica dualista idealista.

Plató creu que hi ha dues realitats, la ideal i la material.

La primera realitat és el món de les idees. És on es troben les idees i és un lloc perfecte, immutable, parmenideà. La segona realitat és el món de les coses, el món material, aquest essent canviant, imperfecte, heracliteà.

Les coses normalment existeixen en les dues realitats, és a dir, existeix el sofà i existeix la idea de sofà. Passa que algunes coses no les podem captar pels sentits però sí per la raó com per exemple els teoremes matemàtics (Pitàgores).

L’abstracció abstracta és el procés pel qual una idea participa d’una altre que l’engloba. Una nevera participa de la idea de electrodomèstic com ho fa una televisió.

Les coses del món material les captem pels sentits, encara que per aquests només podem conèixer les “ombres” de les coses. En canvi, amb l’ànima, amb l’esperit,

amb la raó, podem conèixer la veritable forma de les coses; l’essència d’aquestes.

Exercici 4

1. Què vol dir “per a nosaltres aprendre no és altra cosa que recordar”?

El coneixement com a tal el trobem amb la Noesi a la qual podem arribar amb la nostra ànima. Segons Plató l’ànima humana, que prové del món de les idees, és l’ essència de l’home. Per a contestar la pregunta, s’ha d’explicar el mite de la caiguda: Les ànimes vivien al món de les idees. Són ideals, perfectes, i com a virtut, tenen la de conèixer totes les idees. Un dia, tot encuriosides, es van apropar massa al món material amb l’objectiu d’observar-lo. Llavors el Demiürg, l’artesà, les va castigar. Va tallar les ales a les ànimes i aquestes es van precipitar al món de les coses, al món material. En caure van xocar contra uns cossos materials i hi van quedar atrapades. La unió amb aquests cossos va ser tan traumàtica que van oblidar totes les idees.

Les ànimes han quedat condemnades a la recerca del saber, de la purificació del cos i de l’equilibri de les parts de l’ànima per a poder retornar al món ideal.

Per tant, basant-nos en aquesta llegenda té sentit dir que, si les ànimes ja coneixien totes les idees, el que fem els ésser humans quan aprenem una cosa, realment no és aprendre-la, sinó més aviat, recordar-la.

2. Quin argument es fa servir per defensar que l’ànima és immortal?

Plató ho argumenta dient que no és possible recordar allò que no coneixem d’abans. Per tant, l’ànima ha de ser quelcom que ja existia abans d’estar lligat al món material a través d’un cos. Plató diu que l’ànima ve del món de les idees, que existeix, ha existit, i existirà sempre; és immortal.

Exercici 5

Plató era va idear i posar en pràctica (sense gaire èxit) una ciutat utòpica, és a dir, una polis perfecte amb un govern perfecte. Tracta les ciutats com si fossin ànimes humanes, fa servir la mateixa teoria, la teoria per la qual l’ànima tindria tres parts: la part racional, la part irascible i la part concupiscible. Com aquestes, una ciutat ha de ser justa per a que les persones siguin felices.

Una ciutat és ajustada quan cadascú fa la feina que li pertoca, la feina per a la qual està més capacitat; aquella feina en la qual pugui desenvolupar la seva excel·lència. Qui ha de decidir qui s’encarrega de cada feina és la persona amb experiència en aquella feina. És a dir, un mestre forner és qui jutjarà si una persona te traça per a ser forner o no.

Els savis són els que han de governar en la ciutat ideal de Plató: persones d’avançada edat, amb la prudència com a virtut i a qui domina la part racional de l’ànima; a part, han d’estar completament dedicats al govern de la ciutat sense cap mena de distracció com la família, els diners, etc.

Abans d’esdevenir savis governants, però, s’ha d’ésser guardià de la ciutat durant uns 30 anys. La virtut d’aquests homes és la fortalesa i, com els governants, no tenen drets i deures com la resta de la població. A les seves ànimes hi domina la part irascible i han d’obeir els governants. Un guardià, encara que no vulgui pot ser obligat a esdevenir governant si se’l veu prou qualificat per a la feina.

La feina dels governants, com ja he dit abans, és obeir els governants i fer obeir el poble. Aquest, la gran massa social, és dominat per l’ànima concupiscible i la seva virtut és la temprança.

Les formes de govern que més s’assemblen a les utopies de Plató són les monarquies i les aristocràcies, ja que hi governen persones dominades per l’ànima racional. Després d’aquestes, la timocràcia (govern d’una o més persones que busquen l’honor propi) i la oligarquia (govern d’un grup de persones que busquen l’enriquiment propi) són els segons millors governs per Plató.

El tipus de govern que no pot suportar de cap manera Plató és la democràcia.

La democràcia en temps de Plató no era igual que la moderna, és evident. Es tractava d’una democràcia directa, on els càrrecs públics eren elegits mitjançant un sorteig. Com la democràcia és el govern del poble, és també el govern de l’ànima concupiscible. En democràcia, la ciutat no és justa. Podria ser governant algú que no està preparat per a ser-ho, que no te traça.

Les democràcies en temps de Plató solien desembocar en demagògies, governs on la gent fa el que vol i pren decisions que afavoreixen a ells mateixos però no a la ciutat. Quan això passava apareixien homes que aprofitaven el caos causat per la demagògia i prenien el poder. Amb una mica de sort, després de la tirania es tornava a la monarquia o l’aristocràcia com va ser en el cas de Pericles.

Pericles fou governant de la ciutat d’Atenes durant el segle V mitjançant una tirania després d’un temps de demagògia. Gràcies a la saviesa de Pericles, però, la ciutat va viure un dels moments més esplendorosos de la seva època i de seguida es va convertir en un gran monarca.