Avui he fet vint-i-cinc anys i segurament ho celebraré a Porth Elizabeth després del partit d’Espanya-Alemanya en algun pub rodejat d’alemanys. Sigui quin sigui el resultat, la festa està assegurada perquè de fet estic vivint en un pis d’estudiants amb 7 alemanys i fa dies que esperem aquest partit. Fins fa ben poc no tenia ni idea d’on aniria després de Sud-àfrica un cop acabat el mundial. Amb l’eliminació d’Uruguai ahir, només tres països europeus poden guanyar la copa, així que ja m’he comprat el vol més barat que he trobat cap a Europa, a Londres, i d’allà aniré al país guanyador i tornaré a Catalunya, les dues opcions que vau triar a l’enquesta. Potser guanya Espanya i es fusionen les dues opcions, aviat ho veurem. Desafortunadament no veuré el partit a l’estadi perquè pujava molt el pressupost, però m’he regalat a mi mateix l’entrada pel següent partit d’Espanya, sigui la final o el tercer i quart lloc. És un bon regal d’aniversari crec. Fa dues setmanes va ser el meu sant i ho vaig celebrar tirant-me del pont més alt del món (a Bloukrans). Un salt molt més gran que el de passar dels 24 als 25. Aquí teniu el vídeo:

Aquí ve una altra animalada. Vaig anar al partit d’Espanya-Portugal a veure el duel ibèric i em vaig disfressar d’un animal ibèric que no es té massa en compte a la península: el burro català. Precisament ara ve més a “cuento” que mai amb la decisió del Tribunal Constitucional, però ja tenia pensat fer-ho abans. No per anar en contra de la Roja ni crear polèmica política, simplement per diversió (com sempre).

Vaig pensar que seria divertit que enmig de la Marea Roja hi hagués un burro català i ho vaig fer i val a dir que m’ho vaig passar bastant bé. El més bo de tot és que la mateixa nit, contagiat per l’eufòria espanyola, vaig sortir de festa sol i vaig anar a un bar latino. Al cap d’una hora set jugadors de la selecció espanyola van venir al mateix bar a celebrar la victòria. Jo anava amb la samarreta del Barça del triplet i l’únic jugador relacionat amb l’equip que hi havia, en Reina, em va firmar la samarreta. Aquí teniu el vídeo:

Aquest últim mes amb un company alemany hem estat voltant per Sud-àfrica en un cotxe llogat. des de Ciutat del Cap fins a Kruger passant per ciutats com Johannesburg, Durban, Porth Elizabeth, Bloemfentein, Nelspruit o Harrismith i parcs com el de Drakensberg, Addo Elephant, Blyde River Canyon i el propi Kruger. Hem conduït set mil quilòmetres i s’ha de dir que alguns dies acabàvem baldats al passar-nos tot el dia dins un cotxe airculant per l’esquerra de les carreteres sud-africanes. Però les vistes que ens oferien aquelles carreteres molts cops t’alleujaven el pesat viatge. Muntanyes, prats, sabanes, llacs, valls, platges… tot estratègicament posat en un territori d’1’2 milions de quilòmetres quadrats.

I conduir-la tota és una autèntica experiència. Viatjàvem amb companys de viatge transitoris que ens anàvem trobant, endevinant els senyals i adaptant-nos a l’anàrquica conducció africana, suportant el sol a les tres de la tarda, escoltant una cançó per tercer cop consecutiu en l’última hora, parant a les gasolineres per menjar les mateixes porqueries, buscant algun lloc per dormir cada dia, seguint els partits del Mundial des d’on podíem… en fi un estil de vida que no està malament. Però, evidentment, la cosa no podia acabar bé, ja sabeu… un cotxe, un mes, Sud-àfrica…

L’últim dia de lloguer ens vam llevar a Ciutat del Cap i ens vam trobar una gran sorpresa quan ens dirigíem a buscar alguna cosa per esmorzar.

Ens havien trencat la finestra del cotxe i s’havien endut les nostres pertinences ( i deuen estar decebuts perquè, creieu-me, els meus mitjons bruts no són una bona recompensa per cap intent de robatori). Hem hagut de denunciar-ho, donar explicacions a la companyia de lloguer de cotxes, netejar-ho i tota la pesca. És un dels extres que t’ofereix un tour per Sud-àfrica, tot i que no és tan perillós com sembla. Tot depèn del lloc i del moment.

Per exemple l’altre dia em vaig descuidar les claus posades al pany del cotxe i quan vaig tornar després d’esmorzar algú molt amable les va portar al supermercat del davant. Tot i que, per altra banda, el meu company alemany li han robat càmera, ordinador, mòbil, roba, diners i la targeta de crèdit en tres ocasions diferents. Va com va.

Sud-àfrica té l’encant de sorprendre’t constantment, és surrealista, mai saps el què et trobaràs ni si seràs capaç d’entendre-ho. Igual que les seves carreteres: Pots passar d’una carretera de tres carrils per sentit a una d’un carril de dos sentits amb mig carril en obres. I ja pots anar amb trenta mapes i seguir atentament els senyals que sempre et trobaràs que la sortida que has d’agafar no està senyalitzada correctament. TIA

“

Eskerrik asko, Lostintv”

Un vídeo on es veu la raó per la qual molts sudafricans segueixen un equip com Espanya. I també que el futbol no es coneix massa al parc de Kruger.

https://youtube.com/watch?v=GXNyeNEbOCU%26hl%3Den_US%26fs%3D1%26

No sé perquè però adoro la cançó de la Shakira, estrofes de les quals no puc entendre però que em donen una estranya sensació de festivitat. L’he sentit molts cops aquí a Sud-àfrica juntament amb altres cançons del Mundial com A sign of a Victory, Oh africa o Wavin’ your flag, i totes les trobo genials. Crec que representen, a partir de la música, aquest ambient africà tan especial que envolta el Mundial. M’han dit que “”Waka Waka”” en suahili significa “”sigues feliç””, al més estil Hakuna Matata. Però no sé si creure-me’ls perquè potser menteixen.

A Sud-àfrica tot el que sents és una gran mentida, no t’has de creure res, sinó que has de fer tot el contrari. No acabo d’entendre l’explicació, però dia rere dia em trobo que tot el que diuen els sud-africans és absolutament fals, i potser menteixo jo ara també, però pocs cops m’he trobat que la informació que m’havien donat fos certa. Crec que s’hauria de fer un estudi sociològic de l’actitud dels sud-africans. Què els empeny a mentir de forma compulsiva i viciosa? En alguns casos està clar que simplement estan sonats i no saben ni el que diuen perquè no tenen sentit de la raó; en altres casos menteixen per fardar, per sentir-se superiors i orgullosos d’alguna cosa, encara que a tu t’importi ben poc; altres vegades s’inventen el que diuen sobre la marxa perquè no volen admetre que no en tenen ni idea; altres cops menteixen perquè els ordenen mentir per vendre el que sigui… i altres cops menteixen per parlar, per començar una conversa, una actitud típica sud-africana i que manté els fonaments en la idea de Waka waka. De fet, crec que no tenen l’intenció d’enganyar-te, en la majoria dels casos et diuen el que vols sentir sense importar-los la verificació de les seves paraules. Al final, quan ja t’has topat amb unes quantes mentides, t’ho prens tot amb humor i acabes cantant el Waka Waka com un posseït. C’uz this is africa.

value=””http://www.youtube.com/v/pRpeEdMmmQ0value=””http://www.youtube.com/v/T4k46ZTmBQo&

Ja ha començat el Mundial de futbol, que enguany se celebra a Sud-àfrica fins l’11 de Juliol. És el primer cop en la història de la competició que un país africà acull aquest gran esdeveniment i no ha resultat pa sucat amb oli. El país s’ha hagut d’adaptar a l’esdeveniment invertint grans quantitats de diners en estadis, infraestructures, senyalització i decoració per mostrar-se de cara a la galeria com un país completament desenvolupat. Per una banda ja anava sent hora que el continent africà pogués tenir les mateixes oportunitats de convertir-se en la seu del Mundial, però també resulta trist que aquesta competició faci oblidar al país problemes importants com l’alt índex de Sida, d’atur, de pobresa o de delinqüència. Els preus pugen escandalosament però no van acompanyats de l’increment dels sous o les oportunitats laborals. Diners que s’haurien d’invertir en sanitat o educació, es gasten en benefici del Mundial i realment els mitjans de comunicació ho mostren com una prioritat. I en realitat el futbol no ha tingut mai un paper principal en la cultura esportiva de Sud-àfrica. De fet, els esports més seguits al país són el rugby i el criquet, tot i que el futbol ha anat guanyant adeptes els darrers anys… entre la raça negra del país.

El futbol aquí és considerat “l’esport dels negres”. Això és una petita mostra de la diferència racial del país, que encara arrossega els vells fantasmes de l’Apartheid. Encara avui es pot notar una clara homogeneïtat del color de la pell segons del lloc on siguis. Cada poble té determinats barris, escoles, bars i negocis per a blancs i altres per a negres. Sense anar més lluny, a la zona de fans de Johannesburg , només vaig poder comptar tres blancs, incloent-m’hi, que seguien el partit inaugural de Sud-àfrica per la pantalla gegant entre els milers de persones, banderes i trompetes de la plaça Fitz Gerald. Sigui com sigui, l’ambient que es nota aquí a Sud-àfrica és d’eufòria i esperança, tothom està entregat al “Bafana Bafana”, el nom de l’equip nacional que significa “joves” en idioma Zulu. A tot arreu es veuen samarretes grogues mentre sonen Vuvuzuelas, unes sorolloses trompetes de plàstic, i himnes en afrikaans i Zulu, mostrant l’orgull nacional. Ningú pensa en l’abans o el després del 2010, simplement volen aprofitar  per no despertar d’aquest somni. Com diu la cançó del mundial de la Shakira, This time for Africa!

Aquests dies he estat al Parc Nacional de Kruger, una de les reserves d’animals més grans del món. Té una superfície de 18.989 km² on hi conviuen més de 147 espècies de mamífers. Actualment és gairebé un zoo de proporcions desmesurades on per una morterada de diners s’hi pot fer un safari durant una estona o també es pot pagar l’entrada del parc i allotjar-se als cars allotjaments (per sort hi ha zona d’acampada, que resulta més barat). Però és totalment emocionant veure animals salvatges al teu voltant mentre condueixes i que se t’acostin a tres pams. Crec que en aquests casos més valen imatges que paraules:

Una visita obligada a Sud-àfrica és la presó de Robben Island, l’illa on presos polítics passaren les seves vides durant una llarga temporada en l’època de l’apartheid. Robben Island és una illa xica de 3×5 quilòmetres a dotze quilòmetres de Cape Town mar endins. Una de les cel•les de la presó de Robben Island va allotjar l’expresident Nelson Mandela durant 27 anys, i és l’única de les cel•les on encara resten pertinences d’aquella època.

Per posar-me en la pell d’aquest personatge llegenda, vaig disfressar-me (sí, altre cop, és que tinc complex de Mortadelo) de presoner i vaig voltar per les cel•les de Robben Island. Si ho voleu veure:

Qui ho havia de dir que a Sud-àfrica el meu col•lesterol augmentaria de forma desproporcionada. Aquesta setmana la meva alimentació ha tingut el protagonisme d’un plat mític: l’hamburguesa. A Ciutat del Cap aquesta setmana he menjat la millor hamburguesa del món i la més gran de la ciutat (i segurament una de les més grans d’Àfrica i potser del món). Primer vaig tastar la millor hamburguesa del món, com a mínim és la millor que he provat mai, al Royale Eatery. La carta oferia saboroses hamburgueses de tot tipus amb tots els complements possibles, suposo que per això el New York Times va catalogar el restaurant com el millor restaurant d’hamburgueses del món. Dos dies més tard vaig anar al restaurant on oferien les hamburgueses més grans de la ciutat i allà feien la promoció “beat the burguer”, que consistia en menjar una hamburguesa de 1,2 quilos en menys d’un quart d’hora.

Qui ho aconseguís rebria un val de descompte, una samarreta i l’honor de col•locar el seu nom a la “Wall Of Fame”(paret de la fama). I allà hi haurà el meu nom d’aquí poc perquè vaig acceptar el repte i vaig assolir-lo menjant-me l’hamburguesa de quilo amb patates en 14 minuts i setze segons. Va resultar més difícil del que semblava; tot i estar afamat els últims minuts em fallava la mandíbula i després d’acabar em venien ganes de vomitar. El més sorprenent de tot és que a la paret de la fama hi havia gent que ho havia repetit més d’un cop i inclús un home se la va acabar en tan sols tres minuts. Increïble. Jo segur que no menjaré hamburguesa durant una temporada, l’he avorrit bastant. Pels incrèduls o encuriosits, aquí teniu el vídeo: