Curs de didàctica i temàtic de l’Olimpíada

Com ja us vam anunciar, proposem un curs de didàctica de les modalitats de l’Olimpíada i també temàtic durant el primer trimestre del curs 2019-2020.

Participar a l’Olimpíada suposa un treball sostingut i intens per part del professorat a l’aula, tant pel que fa a la preparació de les diferents modalitats de participació, com del tema que centra la convocatòria anual. Implica, per tant, investigació i acció pedagògica.

Per aquesta raó volem oferir al professorat la possibilitat de millorar la seva formació tant en l’àmbit de la didàctica de la filosofia, especialment en les modalitats de participació, com pel que fa al tema proposat cada nou curs acadèmic que es constitueix com a eix de la reflexió filosòfica en les diferents formes que promou l’Olimpíada de Filosofia.

La proposta es concreta en un seminari que combina dues vessants en les sessions presencials:
• la transmissió d’experiències didàctiques per part de professorat de secundària,
• l’aprofundiment temàtic a partir de ponències a càrrec de professorat universitari que aborda el tema des d’una perspectiva afí a la seva docència i investigació.

Es completa amb la possibilitat de presentar una proposta didàctica emmarcada en el tema. Només els assistents que realitzin aquesta tasca, sempre que hagi estat valorada favorablement pels formadors de cada modalitat, rebran el certificat corresponent a l’activitat de formació permanent del professorat per un total de 30h o de 20h, depenent del nombre de sessions d’assistència. Caldrà haver assistit al 80% de les sessions en qualsevol cas.

El preu varia depenent el nombre de sessions:

  • 20 h: 40€
  • 30 h: 50€

Els formadors de cada modalitat seran el següents:
• Dissertació: Àlex Mumbrú
• Dilema moral: Lourdes Estrada
• Fotografia i imatge en general: Concha Fernández-Martorell
• Vídeo: Damián Cerezuela

El curs presencial està organitzat en 10 sessions de 2h de durada, que s’estructuren depenent del seu contingut. L’horari de les sessions serà de 18 a 20h. Tindran lloc a un aula de la seu de l’IEC del C/ Carme de Barcelona.

Les sessions didàctiques (D) tindran dues hores de durada distribuïdes de la següent manera: 1h30’ exposició + presentació exemples pràctics + 30’ intervencions assistents

Les sessions temàtiques (T) tindran dues hores de durada distribuïdes de la següent manera: 1h30’ exposició + 30’ intervencions assistents.

Si el nombre d’inscrits no és igual o superior a 15, el curs no es portarà a terme per raons pressupostàries. La inscripció es farà a través d’un formulari que es trobarà enllaçat a aquest bloc.

El calendari previst és el següent (s’indica D o T depenent si la sessió és didàctica o temàtica):

Dimarts 1 d’octubre (D) Sessió inaugural: La didàctica de la filosofia a l’ensenyament secundari. A càrrec de: Maite Larrauri.

Dimarts 8 d’octubre (T) Romanticisme i cultura de masses: el poder del mite en el llenguatge. A càrrec de: Àlex Mumbrú ( Escola Vedruna, UIC).

Dimarts 15 d’octubre (D) Com es treballa amb vídeo a l’aula de filosofia. A càrrec de: Damián Cerezuela (IES Ferran Casablancas, Sabadell).

Dimarts 22 d’octubre (T) El poder del mite i l’art: el visible, l’imaginable, el pensable. A càrrec de: Jordi Ibáñez (UPF).

Dimarts 29 d’octubre (D) Què és i com es treballa la dissertació filosòfica? A càrrec de: Edgar Gili (coordinador Màster de professorat de filosofia, UB).

Dimarts 5 de novembre (T) Mite, ciència i coneixement: hem deixat enrere el mite amb la ciència? A càrrec de: José Díez (UB).

Dimarts 12 de novembre (D) Com treballar el dilema moral a l’aula de filosofia. A càrrec de: Lourdes Estrada (IES Menéndez  y Pelayo).

Dimarts 19 de novembre (D) Propostes per treballar amb imatges a l’aula de filosofia. A càrrec de: Concha Fernández-Martorell.

Dimarts 26 de novembre (T) El poder del mite a la història i la política: són necessaris els mites per a fonamentar la societat? A càrrec de: Miguel Candel (UB).

Dimarts 3 de desembre (T) El poder del mite i els mites que ens fan mal. Sobre l’amor romàntic i altres llegendes urbanes. A càrrec de: Núria Sara Miras (UB).

Ens posarem en contacte amb els participants inscrits per informar dels requisits mínims que haurà de complir la proposta didàctica, de la data límit i de la forma de lliurament.

 

Publicat dins de General | 4 comentaris

VII Olimpíada de Filosofia: dates, tema i curs (novetat!)

Iniciem el període de la VII Olimpíada, que ja té dates:

  • Proves escrites i data límit de l’enviament de fotografies i vídeos (VIdees): 13 de febrer de 2020 a la Facultat de Filosofia de la UB.
  • Jornada final de defensa oral: 7 de març de 2020 al CCCB.

La inscripció s’obrirà el 18 de novembre de 2019 i es tancarà el 10 de gener de 2020. Tant la convocatòria com el formulari d’inscripció es trobaran, com sempre, a aquest bloc.

La fase final d’àmbit estatal espanyol tindrà lloc a Santiago de Compostela els dies 24 i 25 d’abril de 2020.

El tema de la VII Olimpíada és El poder del mite. Qüestions que poden orientar com enfocar la feina a l’aula són les següents:

  • Hi ha una frontera clara entre mite i logos?
  • Hi ha mite en el logos?
  • És la filosofia un mite?
  • És la raó un mite?
  • Tenen sentit encara els mites com a metàfores filosòfiques? I a la inversa?
  • Poden crear monstres els mites de la raó?
  • Suposa el mite un adeu a la racionalitat?
  • Podem prescindir dels mites?
  • Què ens queda sense mites: desconsol i nihilisme?
  • Són necessaris els mites per a la cohesió social?
  • El mite: sosté prejudicis o estimula la creativitat?
  • Hi ha mites a la societat capitalista? Tenen relació amb el poder?
  • Legitima el mite la ficció al nostre món?
  • És l’amor romàntic un mite amb conseqüències psicosocials?
  • Generen arquetips els personatges de ficció de les plataformes digitals? (aquí rellisquen lligant “mite” a “arquetip”, quan no són ben bé el mateix)
  • Són els esportistes els herois mítics del nostre temps?
  • Són les fake news falsos mites?
  • Hi ha mites falsos i mites vertaders?
  • Tenen sentit els mites al món  del segle XXI?
  • És l’ésser humà un creador de mites per naturalesa?
  • Canvien els continguts, però romanen els mites, els relats?
  • Són els mites actuals tradicions velles en nous embolcalls?
  • Són les xarxes socials els textos mitològics del segle XXI?
  • És el mite una narració per a comprendre?

A més d’aquestes “pistes” us proposem trobar-ne més o bé concretar-les en el Curs de didàctica i temàtic de l’OFC, que tindrà lloc a la seu de l’IEC al C/ Carme (Barcelona) del 1 d’octubre al 3 de desembre, tots els dimarts de 18 a 20h.

Us n’informarem ben aviat al nostre bloc.

Publicat dins de General | 1 comentari

Dilemes morals finalistes sobre Realitat i aparença en el món actual

El dilema que vam proposar als participants va ser el següent:

El Joan és un noi tímid i introvertit que té dificultats per relacionar-se amb els seus companys i companyes de classe. Li agrada molt la Laura, una noia extravertida i sociable que és d’un altre grup de 4t d’ESO, però pensa que no té cap possibilitat de ser correspost i acabar sortint junts.

Un dia, però, al Joan li arriben rumors que a la Laura li encanta el patinatge i que li agraden els nois rossos. Llavors, ell crea un perfil d’Instagram amb aquests dos trets: un noi ros i patinador expert. D’aquesta manera el Joan aconsegueix captar la seva atenció i comencen a intercanviar-se missatges al xat cada cop més sovint. Tot i això, a l’institut segueixen sense tenir cap mena de relació. Continuen així durant un parell de mesos, fent-se confidències per Instagram, tenint en compte l’opinió de l’altre sobre tota mena de temes i compartint experiències. Una de les coses que Laura ha expressat és que no suporta és la mentida. Finalment, un dia ella pren la iniciativa i li proposa quedar per conèixer-se.

Què ha de fer Joan: descobrir la seva identitat vertadera o donar excuses per no quedar i continuar amb la relació per Instagram?

Les respostes que van donar les finalistes, totes tres noies, van ser les següents:

Finalista 1: Marina Fasanar Mulas, IES Ferran Casablancas, Sabadell

Identifica les opcions

a) La primera opció és descobrir la seva identitat vertadera, dir-li a la Laura qui és en realitat. En aquest cas el més probable és que la Laura no torni a parlar amb ell mai més, o fins i tot, que ho acabi explicant a la resta de persones de l’institut.
b) D’altra banda, pot continuar amb la mentida, és a dir, pot continuar fent-se passar per un altre. Ara bé, d’aquesta manera la relació només podrà continuar a través d’Instagram, mai podrà parlar amb ella en persona.
c) Una tercera opció podria ser deixar el compte d’Instagram, és a dir, deixar de parlar amb ella, però sense haver de passar la vergonya de dir-li la veritat.

Arguments a favor de l’opció a)

• Tot i que no té garanties que la Laura vulgui continuar amb la seva relació, sempre hi ha la possibilitat que la Laura vulgui seguir parlant amb ell i fins i tot veure’s en persona.
• Deixarà d’haver de fer-se passar per una persona que no és.
• No haurà de mentir més a una persona que és important per ell, és a dir, la Laura.
• Deixarà de viure una falsa relació, ja que es basa en la mentida, de fet, tots dos deixaran de viure enganyats, en una relació que no tenia cap mena de futur.

Arguments a favor de l’opció b)

• Podrà mantenir el contacte amb la noia que tant li agrada, que d’altra manera seria quasi impossible.
• No haurà de passar vergonya, tant per la Laura com pels seus companys de classe, que tard o d’hora se n’assabentarien.
• Si admet que s’ha fet passar per una persona que no és, el problema s’agreujaria i fins i tot podria tenir conseqüències més enllà de l’àmbit social.

Anàlisi

La dificultat que presenta el dilema es troba en el fet que el Joan ha de decidir entre fer el que és moralment correcte, és a dir, dir la veritat a la Laura, o fer el que seria més beneficiós per a ell, continuar amb la mentida.

Principalment s’hi enfronten dos valors: el valor de la veritat i el de la seguretat que proporcionaria mantenir la mentida. Altres valors secundaris que formen part del dilema són la justícia, el respecte pels desitjos de la noia i la llibertat que ens proporciona l’autenticitat. D’altra banda, la comoditat que podem trobar en no dir la veritat, la por a fracassar i la vergonya.

Si tenim en compte les conseqüències negatives de cada opció, pot semblar que diem la veritat, les conseqüències seran molt dolentes i immediates, però a la llarga, les conseqüències de seguir mentint poden ser igual de negatives o fins i tot pitjors.
En tot cas hauríem de tenir en compte que és més just que la noia sàpiga la veritat, ja que l’estem privant de la capacitat d’escollir amb qui es relaciona, i que és més important dir la veritat que les possibles conseqüències que poden venir a continuació.

Solució

Tot i que el dilema presenta dues opcions ben clares, és molt difícil escollir una de les dues, ja que cap d’elles ens pot satisfer completament. Hem d’escollir entre dir la veritat i haver de deixar de parlar amb la noia que ens agrada, o seguir fent-nos passar per una persona que no som i mentir a una persona que és important per nosaltres. Tot i així, jo m’inclino per descobrir la nostra identitat i així deixar de mentir.

Crec que per a tots és molt important dir sempre la veritat, i no ens agrada que ens enganyin. Per això crec que les relacions, en aquest cas amoroses, no poden basar-se en enganys, ja que llavors no es tractarà d’una relació real on hi hagi igualtat entre les dues parts. D’altra banda, tampoc seria moralment correcte fer-se passar per una altra persona per poder conèixer algú. En definitiva, una relació com la que té el Joan amb la Laura mai podria ser una font de felicitat autèntica, ja que no es fonamenta en una situació real.

La perjudicada de la relació no només seria la Laura, que ha sigut enganyada. El Joan també sortiria perdent, ja que tot i que ha aconseguit parlar amb la noia que li agrada, no ho fa sent ell mateix, i per tant no està sent autèntic. A més, en aquesta situació no només queda restringida la nostra llibertat, limitada per les possibilitats de les xarxes socials i del personatge que hem creat, també queda limitada la llibertat de la Laura, que com no disposa de tota la informació, no és lliure de decidir amb qui parla.

Ara bé, també s’han de tenir en compte les conseqüències de dir la veritat, que poden ser molt greus i ens poden arribar a humiliar i fer passar molta vergonya. Però, de debò seria millor seguir la mentida només per estalviar-se la humiliació? O, en tot cas, seria més beneficiós per nosaltres admetre la veritat i saber que el que estem fent és correcte?
Personalment penso que sempre és millor dir la veritat abans que la situació vagi a més, sobretot si som conscients que estem actuant malament, ja que perjudiquem i limitem la llibertat d’una altra persona, i no només la seva, també la nostra pròpia.

Finalista 2: Carla Placeres Montero, IES Ferran Casablancas, Sabadell

Identifica les opcions

a) Seguir mintiendo a Laura y darle excusas para evitar ser descubierto. b) Ser honesto y decirle toda la verdad aún que eso implique que se enfade. c) No utilizar más ese perfil, ignorar a Laura con el fin de que se olvide de ese chico falso y todo vuelva a la normalidad.

Arguments a favor de l’opció a

  • Mantener una relación de amistad con Laura.
  • Conseguir que Laura por fin te preste atención.
  • Conocer a Laura más a fondo (gustos, manías, etc) y que ella también te conozca a ti. Puede que no conozca tu físico, pero sí lo que sientes o piensas.
  • Seguir con esa relación y evitar quedar en ridículo por tu timidez.

Arguments a favor de l’opció b

  • Ser una persona auténtica y honesta e intentar mantener una relación con ella sin mentiras y sin necesidad de fingir ser alguien que no eres.
  • Ser responsable de tus acciones, respetarla y admitir que lo has hecho mal, esperando que, al contarle la verdad, lo tenga en cuenta ya que ella odia la falsedad.
  • Una vez dicha la verdad, ella ya sabrá quién eres y puede que acepte mantener algún tipo de relación contigo, siendo quien realmente eres y no escondiéndote detrás de una pantalla.
  • Si consigues esa relación de amistad, hablarías en persona con ella y te haría ser más extrovertido.

Anàlisi

Las opciones son claras: o seguir mintiendo o decir la verdad. Lo has estado pensando y has llegado a la conclusión de que no hay más opciones viables. Por supuesto que has pensado en otras opciones como dejar de usar esa cuenta falsa, esperando que Laura se olvide del perfil que has creado. Pero has estado pensando también en las posibles salidas de esa opción, y lo que tienes claro es que Laura sufriría por tu acción, ya que ella realmente cree en la existencia de ese otro chico. Así que la descartas porque no quieres verla sufrir por algo de lo que no tiene la culpa. Así que solo quedan las opciones originales. Necesitamos destacar los valores más importantes que están en juego: autenticidad y honestidad. Por un lado, contarle la verdad implica ser realmente auténtico y honesto con ella y dejar de fingir ser alguien que no eres simplemente para gustarle. Está claro que al enterarse lo más probable es que se enfade y no quiera tener ningún tipo de relación contigo, pero puede tener en cuenta tu honestidad y perdonarte. En cambio, si sigues mintiendo, la relación que mantenéis no se verá afectada, pero hay que recordar que las mentiras no son eternas y que, por lo tanto, algún día lo descubrirá. Otro valor que está en juego es la responsabilidad.

Sabes que eres libre de hacer lo que quieras, pero tienes que ser responsable y hacerte cargo de lo que tus acciones pueden generar. Por lo tanto, ahora debes hacerte cargo de lo que tu decisión de crear el perfil falso ha causado: una amistad cuya base es una mentira.
Si eres realmente responsable de tus actos le dirás la verdad y esperarás a que ella te perdone y, teniendo en cuenta que Laura odia la mentira, puede que no todo salga bien, pero es lo moralmente correcto. Obviamente si no lo haces, Laura seguirá contándote cosas de ellas y conseguirás conocerla mucho más, pero hay que respetarla tanto a ella como a sus decisiones, y tú no lo haces ya que ella le está confiando sus cosas al perfil del chico, no a ti, por lo tanto, no estás respetando su decisión de contar sus secretos a esa persona, porque esa persona que has creado no es real. Como ya he mencionado antes, Laura puede o no puede perdonarte, y precisamente el perdón también es un valor. Así que, en el caso de que te perdone, mantendréis una relación real, sabiendo quien eres realmente y prestando atención a la persona que hay detrás de la pantalla. Es verdad que no diciéndole la verdad también te prestaría atención, pero no a la persona que eres si no a la que has creado. A parte de todos estos valores, la decisión que tomes también te afecta a ti.

Por un lado, si le cuentas la verdad y mantenéis una amistad, ya no sería necesario hablar a través de una red social, podríais hacerlo cara a cara y seguro que eso te ayudaría a ser una persona más extrovertida. En cambio, no ser sincero implicaría seguir siendo igual de tímido y eso en un futuro podría afectarte todavía más.

Solució

Personalmente, yo sí le contaría la verdad a Laura. Entre la verdad y la mentira siempre elegiría ser honesta. ¿Realmente disfrutarías de na relación en la que no puedes ser tú mismo? La mentira es el peor cáncer que puede haber en una relación, y al final no sirve para nada ya que en algún momento esa persona descubrirá la verdad, y es mejor que sepa sobre el error que has cometido por ti y no que lo descubra ella misma. Si no gustas al resto por quién eres realmente, entonces deberías plantearte buscar otras personas que sí lo hagan; que te quieran como eres y te respeten, igual que deberías que deberías respetarla a ella y a sus decisiones de querer hablar con alguien (que has creado) que no eres tú. Igual que a ti te gusta que te digan las cosas con honestidad, creo que a ella también le gustaría que fueras sincero y, aparte de contárselo todo, también le gustaría recibir una disculpa. Además, ¿Realmente te sentirías bien contigo mismo sabiendo que lo que haces es moralmente incorrecto? ¿Te gustaría mantener una relación basada en una mentira? En resumen, la verdad siempre será mejor que la mentira, y es mejor tener ciertos valores y perder a una persona que mantenerla a tu lado y carecer de ellos.

Guanyadora: Carla Lucchetti, IES Menéndez y Pelayo, Barcelona

Identifica les opcions

Podem distingir diverses opcions:
a) Una de les opcions seria anar a la cita amb la Laura, i que ella descobrís cara a cara la seva identitat real.
b) Una altre opció, completament oposada a l’anterior, i esmentada a la mateixa pregunta, seria anar posant excuses indefinides amb l’intent de prolongar el més possible la relació virtual amb la Laura.
c) Apart de les dues opcions explicades anteriorment, en podem trobar d’altres, com ara que en Joan tallés completament la relació virtual amb la Laura, dit amb altres paraules que desaparegués, i intentés establir una relació física amb la seva vertadera persona.
d) Com a última opció, trobem una similar a la primera, però que pot tenir finals molt diferents. En Joan podria explicar-li tota la veritat de manera honesta per missatge o trucada, donant-li a ella l’opció de decidir si es vol trobar o no amb ell cara a cara.

Arguments a favor de les diferents opcions

a) Si en Joan es presentés a la cita amb la Laura com a ell mateix, finalment acabaria amb la mentida, i li permetria a ella deixar de viure en una que no es conscient ni de que ho és. A la vegada estaria fent el que, segons el meu pensament crític és moralment correcte. Com a últim argument, i el qual per al Joan podria tenir més importància, seria que al posar final a la relació que tenen, es dona l’oportunitat d’iniciar una física real, i amb dues parts plenament conscients d’ella.

b) L’opció de no anar a la cita i continuar amb la mentida, implica continuar amb la relació que tenen, i l’única que ell creu que pot tenir, tot el temps possible. Al mateix temps, ella no tindria l’oportunitat d’etiquetar-lo com a mentider i eliminar tota futura relació possible. Per últim, ell no hauria d’assumir les responsabilitats que els seus actes tenen com a conseqüència.

c) Respecte a l’opció de fer desaparèixer l’usuari que ell ha creat a Instagram, com a l’anterior opció, implicaria no assumir, al menys en un futur proper, les conseqüències dels seus actes. Per altre banda, i aprofitant l’absència de l’usuari abans creat, apareix la possibilitat d’una relació no virtual. Amb aquesta opció, la relació que ara podria començar, estaria lliure de prejudicis ja establerts, que dir la veritat portaria.

d) Com ja he esmentat abans, la primera opció és similar a l’última, i com a conseqüència les dues comparteixen arguments a favor. Dir finalment la veritat i acabar amb la mentida t’alliberaria de la culpabilitat i li permetria a ella ser conscient de la realitat. Al mateix temps, estaries fent el moralment correcte. Per últim i el que marcaria diferència amb la primera opció, seria la mostra de respecte que li atorgues a ella al deixar-li decidir si vol o no reunir-se amb tu i aclarir-ho tot millor.

Anàlisi

a) A la primera i última opció trobem els valors de la honestedat i la valentia en afrontar les teves responsabilitats. Aquesta, al mateix temps, podria tenir difícils conseqüències per a en Joan, ja que com exposa el dilema, a la Laura no li agraden les mentides i la que ell ha creat és difícil de perdonar. Aquestes dues opcions són difícils, ja que és segur que has d’assumir de forma immediata les conseqüències dels teus actes. A llarg termini, però, poden tenir millors resultats.
b) La segona i la tercera opció comparteixen els antivalors de la covardia en no afrontar les conseqüències, i l’egoísme en posar per davant les teves egòiques preferències que el dret de la Laura a saber la veritat. Poden semblar les opcions més fàcils, ja que durant un temps s’intenta evadir la responsabilitat, però a la llarga, en canvi, aquestes dues opcions podrien no portar resultats molt òptims.

Solució

Des de la meva opinió i pensament crític jo escolliria l’opció d). Els valors que comporta aquesta opció per a mi són molt importants. Explicar la veritat i al mateix temps donar a la Laura l’opció de control de la situació en poder escollir continuar citant-se amb ell o no, és una mostra de respecte, empatia, i consideració cap a ella que potser ella mateixa té en compte a l’hora de plantejar-se si donar o no una oportunitat al Joan. Responsabilitzar-te dels teus actes és alliberador. Un dels aspectes que ens diferencia de l’espècie animal és la consciència, vulguem o no tenim una moral que depenent del punt de vista pot ser esclavitzadora, més quan la contradius. En el cas dels Joan dir la veritat pot tenir un efecte alliberador. No podem saber amb total seguretat quins resultats portaria aquesta opció, però opino que, per totes les raons i arguments anteriorment esmentats, és la que té més probabilitat d’èxit des del punt de vista d’aconseguir que la Laura el perdoni, poder crear una relació amb ella, i fer el que és moralment correcte.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Assaig per a la participació en l’IPO 2019

Compartim amb vosaltres l’assaig sobre Ciutadania i herència cultural que va presentar la Sofia Medina a l’Institut de Filosofia del CSIC, el qual li va permetre ser seleccionada per participar a l’IPO 2019 que va tenir lloc a Roma el passat mes de maig. En aquesta prova, la Sofia va ser premiada amb una Menció d’Honor, com ja vam comentar en aquest bloc.

Cultural Heritage and Citizenship

Towards a new Enlightenment

From Kant to Kubrick

I was born in 2001, which is famously known for the movie Space Odyssey” by Stanley Kubrick in which questions of the evolution of humanity are approached: What we are, where we come from and in which direction we are heading. From the primate to intelligent  machines and the possibility of a post-human life. In this essay I  intend to prove how those born in this third millennium, sons or seven great-grandsons of the enlightened cultural heritage are going to confront a new type of enlightenment that will perhaps lead to a new type of “human” being.

The conquest of the personal autonomy of mankind is the great cultural heritage of the last centuries and can be summarized in one word: Enlightenment . With it, a new vision of man appears, seen as a free and rational being from whose base is determined a political system and a whole series of values. Since approximately three centuries ago, the enlightenment tries to convey the values of humanism that we can outline in the ideals of the French Revolution: equality, freedom and fraternity.

Let’s see how the enlightened cultural heritage can be summarized in a paragraph: Enlightenment signifies the abandoning of man from his self-incurred minority. This minority means the impossibility of making use of his own intelligence without the guidance of another. One is guilty because their cause does not lie in a lack of intelligence but in decision and courage to serve himself without the tutelage of another. Sapere aude!” Have courage to use your own reason” , that’s the motto of enlightenment .”

This text by Immanuel Kant presents the illustration as the  departure of man from his self-incurred minority. Until then, the human being lacks the independence and determination needed to be self-sufficient without being guided by other forces. At their legal age, a human being becomes autonomous from external  dependencies. Among these dependencies, there are political relations based on the domination of man by man, but above all, the subordination of man to God: theocentrism.

According to Kant the liberation of man is achieved by overcoming natural inclinations which are a product of man’s animality, and at the same time by conquering his own independence with respect to any external instance like God or a despotic power. For modern enlightened philosophy, man must free himself from paternalism and dependence on God in the same way that he must be able to control his instincts in so far as he is a being that can and should be guided by reason. This is reflected very clearly in Kant’s following sentence: “Sapere aude”. This “dare to think” is a clear appeal to the use of reason and self-development.

From “Sapere aude” to “Dare to create”

We can see that the incapability of man is not due to lack of intelligence but lack of decision and courage to serve himself from his intelligence. Almost 250 years later, we need to update Kant’s appeal to leave the self-incurred minority by assuming the new challenges and possibilities that knowledge offers us. We are given the opportunity of a new enlightenment in which through reason and technical knowledge we can become creators of our own human nature. Assuming the Kantian “Sapere aude” we could go a step further and say “Dare to create”. This “Dare to create” gives rise to the challenge of a new enlightenment. It supposes a revision of the human condition that implies accepting the possibility of rethinking existence as it has been given us by biological evolution and  assuming the risk of transforming the human being, becoming our own creators. There is no doubt that in the future this will be possible. In fact, we are already witnessing how biotechnology and artificial intelligence are transforming our vision of mankind.

The doubt that many humanistic defenders are concerned about is if whether just because we have the capability of generating a great change we must carry it out. Where would the limits for the expansion of posthuman capabilities be, in the event of their existing? If so, based on what criteria would these limits be grounded ? Should we create a series of values different from the current ones since these are linked to the present humo-sapiens? The intervention in the human condition comes from a technical capacity nonetheless it is a political, philosophical and moral matter.

The philosopher Hans Jonas recommends acting according to the principle of responsibility: we must act in such a way that the effects of our actions are compatible with the permanence of authentic human life on Earth. Will we be able to keep under control the consequences of the potential of this man of the future considering that we are ignorant of what their capabilities can be?Presumably , a posthumanistic future will force us to rethink the ideas of equality, freedom and of course citizenship.

Due to obvious and understandable reasons, trying to change the human species can seem risky and even for many a dystopian idea. However, that is because we fear progress. We call this transformation of the human being the new enlightenment because it has many similarities to the revolutionary change that the enlightenment that we have inherited since the 18th century entailed. The pre-modern citizens had the same fears that we do. Isn’t it true that our ancestors felt overwhelmed by the idea of a self-sufficient and independent human being?

We believe that by transforming the human being we are betraying our cultural heritage. However, this assumption could not be further from the truth. Being faithful to the idea of an enlightened man represented by Kant, he must be able to free himself from all those forces that enslave him in order to become independent. Consequently, we would do no more than applying the enlightened idea of Kant by freeing the human from its natural condition.

However different it may seem, in the same way the man from the XVIII century was afraid to stop depending on God, the one from the XXIst century feels the same fear and distrust towards ending dependence on human nature as we know it.

Abandoning theocentrism made possible the development of the modern man. Now that we are presented with a change from humanism to posthumanism involving both physiological and cognitive variations, we must not close our eyes with the intention of rejecting the inevitable. On the contrary, we must decide which direction to take according to the future ahead of us. Instead of fearing it we must confront it and consider on which values we want to build the human being of the future on. This implies questioning the absolute validity of our enlightened cultural heritage. Should we continue to defend the values we have inherited when having citizens that belong to a new mankind? Will we have to rethink a new vision of equality, freedom and fraternity? Will we be able to continue talking about freedom when we are designed in a laboratory? And will we be able to continue talking about equality in a world in which individuals who do not share the same nature will have to coexist together? I do not have the answer. Nonetheless I do believe that it is necessary to ask ourselves these questions.

This year I’m turning 18 years old. I will no longer be a minor, which is the same process the human experiences through the process of enlightenment. By freeing myself from the guardianship of my parents I will have to decide through which values I want to guide my life. This implies great risks, dangers and new situations to which I am not used to but above all it represents a great opportunity. It is inevitable in order to become an adult but if we approach it in a proper way it can augur the best years of our existence.

Sofía Medina
St.Peters School Barcelona
Josep Soler (Teacher)

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Un Cafè filosòfic per dialogar sobre els somnis

Continua la nostra companya Núria Boix coordinant aquest cafè filosòfic per a joves que es troben un dissabte cada dos mesos en l’espai de cafeteria del Teatre La Gleva. Ja són quatre les edicions! La darrera el passat 4 de maig.

Qui millor que la Núria per explicar-nos com va anar:

Aprofitant la diversitat de coneixements i interessos dels participants, vam començar el nostre cafè amb petites exposicions per contextualitzar el nostre tema des de diferents perspectives: la biològica, la psicològica, l’artística. Els neuròlegs tendeixen a relacionar els somnis amb processos cognitius com la selecció d’informació i la fixació de la memòria, encara que de moment no hi ha cap teoria confirmada. Podria ser que un somni fos senzillament l’intent fallit del cervell de donar sentit a estímuls sensorials que rebem quan dormim.
Aquesta última teoria està en el pol oposat a la psicoanàlisi, i potser també a l’experiència de molts somiadors que es resisteixen a creure que alguns somnis, per exemple, els recurrents, no signifiquen res ni ens aporten cap coneixement.

Ara bé, suposant que els somnis ens aportin informació clau de la nostra ment que normalment està amagada, com ens ho fem per desxifrar-la? Hi ha un llenguatge universal dels somnis, o més aviat cadascú produeix els seus propis símbols? Totes les coses que somiem són igual de rellevants, o n’hi ha que són simples imatges sense sentit, i per tant intentar trobar-li és una bestiesa? I d’altra banda, estem preparats per assimilar aquesta informació que ens ofereixen? Què hi guanyem, què hi perdem?
Vam acabar parlant de la relació entre art i somni; vam concloure que tot somiador és una mena d’artista natural, però potser els que també ho són desperts ja tenen un imaginari prou ric, una manera més complexa de captar el món, i no necessiten els somnis per inspirar-se ni per accedir a altres realitats.
Encara ens van quedar moltes preguntes i perspectives per a explorar, entre les quals la relació entre somni i política. Esperem poder-ho fer aviat!

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Menció d’honor a l’IPO 2019 per a la Sofia Medina

Per tercer any consecutiu ha estat seleccionada una estudiant catalana per formar part de la delegació espanyola -formada per dos estudiants de batxillerat- a l’Olimpíada Internacional de Filosofia que s’ha celebrat a Roma des del dijous 16 al diumenge 19 de maig.

Però per primer cop ha rebut una menció d’honor! La Sofia Medina Plasencia, alumna de St. Peter’s School, ha estat distingida amb aquesta menció que s’atorga als participants que, tot i que no han aconseguit estar entre els tres primers llocs, han realitzat un assaig que el Jurat considera es mereix ser destacat per les seves virtuts.

Ens alegrem molt per la Sofia i li enviem les nostres felicitacions a ella i al seu professor de filosofia, el Josep Soler. La Sofia és veterana en la nostra Olimpíada, on va quedar finalista en la modalitat de dilema moral fa dos anys i va participar en dissertació l’any passat. Aquí la teniu a Roma, amb la seva merescuda Menció d’Honor.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

L’Olimpíada 2019 en vídeo

Com altres anys, compartim amb vosaltres l’acte final de l’Olimpíada que va tenir lloc a l’Auditori del CCCB el passat 30 de març. Els comentaris són del nostre company Ferran Wesselo.

Les primeres a parlar van ser les estudiants finalistes de dilemes morals: la Marina Fasanar i la Carla Placeres, de l’INS Ferran Casablancas, i la Carla Lucchetti, de l’INS Menéndez y Pelayo. Van defensar les seves posicions recorrent des de a la moral kantiana fins a posicions més utilitaristes; hi van haver reflexions sobre la mentida i el patiment.

Després van venir els de fotografia. Francesc Nava, de l’INS Lluís Companys, va defensa la veritat que trobem a les ombres; la Miranda Sánchez, de l’INS Quatre Cantons, va reflexionar sobre com l’aparença ens pot fer invisible la realitat que tenim davant dels ulls; i, finalment, la Sílvia Sellabona, de l’INS La Garrotxa, es va recolzar en Mercè Rodoreda per parlar del caràcter fragmentat i fragmentari de la realitat.

Llavors va venir el torn de les dissertacions. El mite de la caverna de Plató va aparèixer tant a la dissertació de la Sara Delgove, del St. Peter’s School, com a la del Pol Fernández, del INS Milà i Fontanals. Altres temes també van ser recurrents en gairebé tots els alumnes, com ara les xarxes socials, les realitats alternatives o les fake news. La Raquel Sánchez, del St. Peter’s School, va decidir fer una defensa molt aferrissada de la visió nietzscheana del problema i va negar totalment la dicotomia realitat-aparença. En últim terme, l’Ana Vicente, de l’Escola Joan Pelegrí, va reprendre molts dels temes ja esmentats, tot i que per relativitzar l’articulació clàssica entre realitat i aparença.

Finalment, la modalitat de vídeo. El Lluc Castells, de l’INS Ferran Casablancas, va sortir en representació d’un grup de set nois i noies, mentre que la Matilda Velntina, del mateix institut, ho va fer en representació seva i d’una companya. El Fabián Aranda, de l’INS Milà i Fontanals, només es representava a si mateix. Els vídeos es van moure entre referències platòniques, cartesianes i el surrealisme; veiem des dels moviments d’una aigua amb regust a Heràclit fins a un ull arrancat que ens podia remetre al cinema de Buñuel.

Us deixem l’entrega de premis per acabar amb el que va ser l’Olimpíada de Filosofia de Catalunya d’aquest 2019. Ens veiem al març de 2020!

Publicat dins de General | Deixa un comentari

El Cafè filosòfic de l’Olimpíada torna al maig per dialogar sobre els somnis

Tots somiem, de vegades recordem els somnis, els donem significat
o ens llevem amb l’impuls d’explicar-los… Però, què són els somnis? Serveixen per alguna cosa?

En el proper cafè problematitzarem aquest tema des de diversos punts de vista com ara el psicoanalític, fisiològic, mític o artístic.
“Tot en la creació és essencialment subjectiu i el somni és un teatre on el somiador és alhora escenari, actor, gerent, autor, públic i crític”, va afirmar Jung.

“¿Qué es el mundo real sino el sueño que soñamos todos; el sueño común?”, va dir Miguel de Unamuno.

Al voltant dels somnis, els joves participants dialogaran a partir de les preguntes següents:
● Podem fer servir el somiar com a mètode d’autoconeixement?
● Les imatges que projectem quan somiem reflexen aspectes
del subconscient?
● Ens serveix per fer dissabte al nostre cap?
● Per comunicar-nos amb el món diví?
● Són una font d’inspiració artística?

DIA I HORA: dissabte, 4 de maig a les 16:30h
LLOC: bar del teatre la Gleva; carrer de la Gleva, 19
INSCRIPCIONS: cafealagleva@gmail.com

Coordina: Núria Boix, professora de filosofia de secundària a l’INS Montserrat de Barcelona.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Vam anar a Málaga, a la VI Olimpiada Filosófica de España

Amb molta il·lusió els nostres representants, acompanyats per la Myriam Gallego, professora de secundària i membre de l’equip organitzador de la nostra Olimpíada, va volar cap a Málaga divendres 26 d’abril per fer aquella mateixa tarda la prova de dissertació i la de dilema.

A dissertació la pregunta va ser “On es troba la realitat avui?”, una pregunta que considerem que no compleix amb les condicions per promoure l’adopció d’una posició que s’hagi d’argumentar. Més aviat fomenta l’exposició i no és això el que es demana a una Olimpíada de Filosofia. Són ja sis edicions i és la segona vegada que passa. Sembla que entre els companys de professió no hi ha sempre acord sobre què fem i com ho valorem.

Naturalment, les dissertacions guanyadores que allà es llegeixen -no es defensen oralment com sí fem nosaltres a la nostra final (aviat disposarem del vídeo de la jornadaal CCCB i ho podreu comprovar)- eren exposicions de possibles respostes a la qüestió, guanyant aquell o aquella que més idees de més filòsofs pot exposar, amb més encert i millor expressió lingüística.

El dilema proposat era un calc de la situació real que va fer saltar al govern del PP fa anys arran de la gestió de l’atemptat a l’estació d’Atocha. Els estudiants s’havien de posar en la pell del comisari encarregat de la investigació! No ens sembla molt “proper a la seva experiència”!

Tenim mal perdre, com deia una de les participants a un dels vídeos que van fer improvisant la seva valoració? Més aviat diria que provoca una gran decepció trobar que es valora “saber moltes idees” més que no pas la construcció del propi pensament.

Som conscients que a Catalunya tenim una hora menys de classe de filosofia a 1r de batxillerat que a la resta d’Espanya. També que les “nostres” matèries s’adjudiquen a persones d’altres especialitats. El cas de la Cultura i Valors i de la Psicologia i Sociologia són escandalosos. A la majoria de comunitats autònomes això no és així, i s’ha de notar. Penseu que a Catalunya, si els alumnes no trien l’optativa de Filosofia de 4t d’ESO, si és que s’oferta, poden acabar l’ensenyament obligatori sense haver fet ni una hora de classe de filosofia. I el màxim que hauran fet els de batxillerat seran cinc hores en dos cursos, cosa que és més una manera de parlar que una realitat amb els dies de festa, convocatòries de vaga no educatives i activitats extraescolars diverses. La preparació dels estudiants ha de ser, forçosament, inferior.

Tot i així, està clar que fer un recitat de teories dels altres no és filosofar, cosa que el mestre Kant ja ens va fer saber. Nosaltres continuarem fent el que venim fent, i intentarem millorar. Esperem que la propera convocatòria, que tindrà lloc l’abril de 2020 a Santiago de Compostela, sigui coherent amb les normes i l’esperit olímpic, que vol fomentar el treball del pensament dels joves a partir de les propostes dels filòsofs.

Ah, cap dels nostres representants va arribar a la final de cap modalitat. Un altre cop serà.

 

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Crònica de la VI Olimpíada de Filosofia de Catalunya

Sempre hem volgut sortir en premsa. Gràcies al nostre company Ferran Wesselo tenim la crònica del que ha estat aquesta edició de la VI Olimpíada de Filosofia de Catalunya en les seves dues jornades presencials de participació amb alumnat.

Dijous 14 de març, dia de la prova escrita:

A un quart de cinc comença el degoteig d’instituts. A poc a poc els professors i estudiants es van distribuint pel quart pis de la facultat de filosofia de la Universitat de Barcelona i alguns  aprofiten per donar un cop d’ull a la Sala Gran, on es farà l’examen. A les cinc −mitja hora abans de començar− ja s’han acreditat gairebé la totalitat dels alumnes i els més impacients ja van prenent lloc.

«Què t’ha mogut a dedicar una tarda lliure a la filosofia?», pregunto a l’Aïda, una estudiant de 1r de Batxillerat de l’INS Barres i Ones. «Allò que m’agrada de la filosofia és que et permet sortir de les normes del pensar i anar més enllà de les coses», em respon. També l’Arnau, un estudiant de 2n de batxillerat de l’INS Carrasco i Formiguera, mostra un gust pel fet de pensar i, més concretament, un interès per l’escriptura «en tots els seus àmbits». Alguns es mostren nerviosos però d’altres, per contra, tenen molt confiança en si mateixos.

A dos quarts de sis, amb tothom ja assegut, parla el degà de la Facultat de Filosofia de la UB, Josep Monserrat, i ràpidament després s’inicia la prova. Els alumnes de dilemes han de valorar el cas del Joan, un estudiant que ha basat tota la seva relació d’amor en l’anonimat que donen les xarxes socials. Els de dissertació, en canvi, han de raonar a partir de l’enunciat següent: «És possible que la realitat esdevingui aparença en el món actual?». Mentre el temps passa es poden veure ulls mirant a l’aire i se sent el brunzir que fan els bolígrafs quan guixen el paper.

Poc més de mitja hora després d’haver iniciat la prova, comencen a sortir els primers estudiants. Les sensacions que tenen son variades. La Bet, una estudiant de 4rt d’ESO de l’INS Montbui, ha sentit que el tema del dilema moral li era proper a la seva vida i ens assegura que una amiga seva ha viscut un cas similar. També la Carlota, de l’INS Menéndez y Pelayo, i l’Alícia, de l’INS Ferran Casablancas, s’han sentit còmodes amb la pregunta de la dissertació, que els sembla oberta i clara, i que s’allunyava del tòpic de les xarxes socials. La mateixa pregunta, però, no ha acabat de convèncer el Pol, de l’INS Bernat el Ferrer, a qui li ha semblat massa abstracte i s’ha acabat «fent un embolic». Tampoc a l’Alexander, de l’INS Mediterrània, per raons similars.

A mesura que van sortint, els alumnes es reuneixen amb els professors i comenten la jugada. Tal com han entrat, a poc a poc, els centres van abandonant el quart pis de la Facultat de Filosofia fins que el deixen completament buit.

Dissabte 30 de març, dia de la defensa oral:
Un escenari, un micròfon, una seixantena d’ulls que et miren i les preguntes d’un jurat. El problema segueix sent el mateix que el de la prova escrita −el vincle entre realitat i aparença− però en un ambient absolutament diferent. La impressió escènica, però, no sembla ser un gran impediment per aquests estudiants d’entre 15 a 18 anys, que exposen les seves idees amb una claredat i fermesa envejables.

Els primers a sortir són els de dilemes morals. La Marina i la Carla, de l’INS Ferran Casablancas, i la Carla Lucchetti, de l’INS Menéndez y Pelayo, defensen les seves posicions recorrent des de la moral kantiana fins a posicions més utilitaristes; es reflexiona sobre la mentida i el patiment. Després venen els de fotografia: el Francesc Nava, de l’INS Lluís Companys, defensa la veritat que trobem a les ombres; la Miranda Sánchez, de l’INS Quatre Cantons, reflexiona sobre com l’aparença ens pot fer invisible la realitat que tenim davant dels ulls; i, finalment, la Sílvia, de l’INS La Garrotxa, es recolza en Mercè Rodoreda per defensar el caràcter fragmentat i fragmentari de la realitat.

Acabat el torn de les fotografies es dona pas a les dissertacions. El mite de la caverna de Plató apareix tant a la dissertació de la Sara, del St. Peter’s School, com a la del Pol, del INS Milà i Fontanals. Altres temes també són recurrents en gairebé tots els alumnes, com ara les xarxes socials, les realitats alternatives o les fake news. La Raquel Sánchez, del St. Peter’s School, decideix fer una defensa molt aferrissada de la visió nietzscheana del problema i nega totalment la dicotomia realitat-aparença. L’Ana Vicente, de l’Escola Joan Pelegrí, tracta molts d’aquests temes, tot i que ho fa per relativitzar l’articulació clàssica entre realitat i aparença.

Els últims a parlar són els dels vídeos. El Lluc, de l’INS Ferran Casablancas, surt en representació d’un grup de set nois i noies, mentre que la Matilda, del mateix institut, ho fa en representació seva i de la seva companya. El Fabián, de l’INS Milà i Fontanals, només es representa a ell. Els vídeos es mouen entre referències platòniques o cartesianes i el surrealisme; veiem des dels moviments d’una aigua amb regust a Heràclit fins a un ull arrancat que ens remet al cinema de Buñuel.

Un cop acabades totes les defenses, el jurat delibera i tria cinc guanyadors. Tant els que han aconseguit el bitllet a Màlaga com els finalistes reben els seus obsequis pertinents i els alumnes comencen a marxar, deixant els nervis enrere, uns més contents, d’altres més resignats, alguns potser creient que haurien de ser entre els escollits.

L’Olimpíada de Filosofia de Catalunya acaba un any més i, un any més, toca mirar retrospectivament amb l’esperança de poder seguir millorant. Aquesta és ja la sisena edició d’aquest projecte, sis anys de bones experiències i sis anys que confirmen que l’OFC és una molt bona eina per tal que els alumnes puguin seguir portant l’interès per la filosofia fora de les aules.

Lliurament de premis de dissertació

Publicat dins de General | Deixa un comentari