Hi ha moltes raons per a organitzar una Olimpíada de Filosofia. És una manera de fer visible la tasca del professorat de filosofia de secundària. Ja coneixeu l’axioma: si un professor ensenya, l’alumne aprèn. Per això, l’Olimpíada mostra l’aprenentatge filosòfic dels joves estudiants de batxillerat en format de dissertació a partir d’una pregunta, al voltant d’un tema, amb riquesa d’idees, sempre argumentat i, a ser possible, traslladat a la pròpia experiència i d’ella al pensament, a la paraula. Queda, a més, l’experiència concreta de la jornada olímpica.
Una altra raó per a organitzar una Olimpíada de Filosofia és donar la veu, el protagonisme, als estudiants. Diria que hem avançat força en aquest propòsit en aquesta convocatòria, a diferència de la majoria de propostes que avui dia s’ofereixen als joves, però encara hem de fer més. Tant afany per fer-los pensar, però amb la boca tancada o seguint un guió. No volem ser promotors del pensament tancat.
Per això portem aquí la crònica fresca i clara dels dos guanyadors d’aquesta darrera Olimpíada. I la deixem tal qual l’han escrit. Perquè la veu és seva, com l’experiència viscuda, i només seva.
“Si fa un any m’haguessin dit que representaria a Catalunya a la Olimpíada Filosòfica nacional hauria contestat que s’equivocaven de persona. Jo sóc de ciències i des de sempre m’he considerat incapaç de filosofar. De fet, asseguda a la cadira a punt de començar a escriure la dissertació, encara no les tenia totes. Em vaig prometre a mi mateixa que ho faria el millor que pogués i que sobretot gaudiria d’aquell ambient tant màgic. Les vistes eren immillorables i regnava el silenci. Era un atmosfera inspiradora, que incitava a la reflexió i al raonament; es respirava filosofia. Va ser una jornada molt especial. Guanyar només va ser la cirereta del pastís!”
Laia Tutusaus Gatell, St. Peter’s School, Barcelona/ Professor: Josep Soler
“Tocava llevar-se d’hora el dissabte el 27 de Febrer. El motiu: la tercera Olimpíada de Filosofia de Catalunya. A les 8:30 ja hi són els primers al CCCB, qui esperen per acreditar-se fins poc més tard. Unes plantes amunt ja es troba tot preparat.
Primer, ens donen un sobre que ens representarà. Desprès, cada alumne que arriba i tria un pupitre resulta com una gota d’aigua que omple un got, aquest és la sala on tindrà lloc la nostra exposició de coneixement. Ens adverteixen que és l’hora de conèixer el nostre pseudònim: el meu és Hipàtia.
Quan el recipient es troba ple, és l’hora de que es triï un tema i, ja sigui per destí o per atzar, en surt un que dóna, almenys per a mi, per a una dissertació de qualitat.
Silenci. L’únic que ocupa la sala és la fluència de coneixement que durarà una hora i mitja. El fet que la gent demani més fulls o que alguns marxin abans del límit de temps aparentment segurs em fa pensar que, potser, la meva dissertació no estigui a l’altura de les altres. De totes formes, el resultat final em convenç. S’acaba el temps i els que quedem entreguem els nostres redactats.
Toca ara oblidar-se de la dissertació, però no de la bellesa. És el torn dels diàlegs en grup, que serien determinats per un color que anava juntament al sobre on trobàvem el pseudònim. El nivell és alt, això no em dóna més esperances de que sigui el guanyador. Però parlar i escriure són coses diferents. Els participants són amigables i s’exposen idees interessants, en les quals la majoria coincidim.
Més tard té lloc el debat entre Perejaume i Villatoro. Aproximadament és una hora la seva durada, un temps que serveix per a fer reflexionar als espectadors, en aquest cas, tant alumnes com a altres visitants.
Quan acaba, tinc els nervis a flor de pell, segurament perquè esperava que la meva dissertació estigués en el límit de la victòria, però en quin bàndol no estava segur. Abans de donar els noms, descriuen una mica les dues dissertacions guanyadores. La meva coincideix amb una d’aquestes, però qui sap si algú l’ha fet com jo i millor.
Els segons són comptats fins que s’anuncien el pseudònim de l’altra guanyadora i el meu. A més, la victòria ha sigut per unanimitat. L’eufòria aparta els nervis, i m’acompanya a recollir el premi.
L’experiència ha sigut enriquidora sens dubte: regala la possibilitat de reflexionar sobre temes filosòfics diversos i és una bona forma de mostrar els nostres coneixements a nivell autonòmic.
Però l’Olimpíada no acaba aquí, la seva fi es troba a Oviedo els dies 15 i 16 d’abril.”
Adrián Agenjo Aguado, INS Montjuic, Barcelona / Professora: Lourdes Estrada